Marchelo S.L. Blog

Drew Brees trenca l'històric rècord de iardes passades de Dan Marino de 1984

2011-12-28T16:55:00.000+01:00

Els New Orleans Saints van vèncer els Atlanta Falcons per 45-16 en un partit vibrant, espectacular i preciós per ambdues bandes, però si per alguna cosa serà recordat a la història serà per les 307 iardes de passada que va aconseguir Drew Brees, quarterback local, que sumaven un total de 5.087 iardes en tota la temporada, 3 més de les que figuraven a l'anterior rècord, aconseguit per l'històric QB dels Miami Dolphins Dan Marino l'any 1984.

Aquesta és, sense cap mena de dubte, la plusmarca més significativa, reconeguda i rellevant de tota la competició. A més, la jugada va arriba de la manera més emotiva: cap al final del partit i amb Brees llençant una passada de touchdown per sumar les iardes, TD que va anotar el polivalent i incombustible Darren Sproles. Cal dir, però, que el QB dels Patriots, Tom Brady, és també només a 188 iardes de superar la xifra de Marino, però la diferència és que Brady ho haurà d'aconseguir en la darrera jornada, on Brees encara tindrà marge per ampliar la seva plusmarca.

L'altre titular de la jornada és el que diu que els dos equips de Nova York, Jets i Giants, s'enfrontaven en un duel fratricida per les aspiracions de play-off. Els Jets quedaven tranquils amb el triomf, mentre que els Giants el necessitaven amb urgència per mantenir-se vius. Al final, els gegants van passar per sobre dels locals (per dir-ne d'alguna manera, perquè comparteixen estadi) per 14-29, i, la derrota dels Cowboys, rivals de divisió dels Giants, davant els Eagles (que igualment, queden eliminats) per 20-7 (amb lesió inclosa del QB Tony Romo) fa que, guanyant-los la setmana que ve, els d'Eli Manning s'assegurin la post-temporada.

A l'aire queda també la participació dels Broncos als play-offs, després que els de Tim Tebow caiguessin per 40-14 davant uns Buffalo Bills eliminats de la cursa i que duien sis derrotes consecutives, i en part, per culpa del calamitós partit del QB de moda de la lliga (deixant de banda els tres grans: Rodgers, Brees i Brady).

Queden ja definitivament fora els San Diego Chargers, que tot i haver guanyat tres partits seguits per mantenir-se vius després d'una ratxa desastrosa de cinc derrotes, van nedar per morir ofegats a la riba després d'ensorrar-se davant els Lions per 38-10. En canvi, amb el triomf, els Lions s'asseguren la presència a la post-temporada, fita que no aconseguien des de 1999, i que té especial mèrit des que fa tres temporades, el 2008, aconseguissin el dubtós rècord d'acabar amb un balanç de 0-16.

També perden tota opció els Seattle Seahawks, que, també després de tres derrotes consecutives no van poder continuar somiant i van caure per 17-19 amb els 49ers, que continuen mantenint la segona plaça que evita jugar el wild card. El drama dels Seahawks és que havien aconseguit girar la truita al darrer quart i situar-se 17-16, però un field goal a última hora els va deixar fora.

I encara un altre equip va perdre les seves opcions de play-off aquest cap de setmana: Els Bears de Chicago. Fa cinc setmanes semblaven tenir garantida una plaça amb un balanç de 7-3, però aleshores el seu QB titular, Jay Cutler, es va lesionar, i tot han estat maldecaps. Diumenge, una nova derrota, davant els poderosos Packers per 35-21, balanç de 7-8 i adéu temporada.

En canvi, tornen a tenir opcions els Oakland Raiders, després de diverses setmanes en la incògnita per culpa d'haver perdut el liderat de divisió en favor dels Broncos. Van guanyar els Kansas City Chiefs per 13-16 a la pròrroga gràcies a un llunyó field goal anotat per Janikovski, i la darrera jornada serà d'infart. La lògica, però, diu que, si els Broncos no fan el burro, i no l'haurien de fer, els Raiders es quedaran fora de la cursa per la Superbowl.

El touchdown supersònic de Jerome Simpson:

Els màxims beneficiaris de la derrota dels New York Jets són els Cincinnati Bengals, que amb la seva victòria per 23-16 davant els Arizona Cardinals (que queden fora dels play-offs), els arrabassen la plaça de draft. I no ho van aconseguir de qualsevol manera. Ho van aconseguir amb un touchdown que ha donat la volta al món (ha aconseguit sortir a les notícies a Europa, que és una heroïcitat si no és que es produeix una jugada absurda que permeti ridiculitzar l'esport) i s'ha convertit en la jugada de l'any.

La lluita pel número 1 del draft 2012:

Les apostes parlaven d'una temporada dels Colts en blanc, però, sorprenentment, els d'Indianapolis van guanyar el primer partit de la temporada contra els Titans, i dijous, el segon consecutiu, per 19-16, davant uns Texans ja classificats pels play-off. Amb 2-13 era essencial veure què passaria amb els altres dos conjunts que sumaven només dos triomfs per saber quin era l'escenari del número 1 del draft 2012 abans de la darrera jornada. Els dos eren els Rams i els Vikings, i els segons van guanyar els Redskins per 26-33, mentre que els Rams van caure davant uns Steelers sense el QB Ben Roethlisberger per 27-0. Per tant, Colts i Rams, 2-13, i Vikings, 3-12. Veurem.

Els altres resultats de la jornada 16:

New England Patriots 27 Miami Dolphins 24

Baltimore Ravens 20 Cleveland Browns 14

Tennessee Titans 23 Jacksonville Jaguars 16

Carolina Panthers 48 Tampa Bay Buccaneers 16

Classificacions:

AFC

East

1- New England Patriots (12-3) *

2- New York Jets (8-7)

3- Buffalo Bills (6-9)

4- Miami Dolphins (5-9)

North

1- Baltimore Ravens (11-4, 354/250) *

2- Pittsburgh Steelers (11-4, 312/218) **

3- Cincinnati Bengals (9-6) **

4- Cleveland Browns (4-11)

South

1- Houston Texans (10-5) **

2- Tennessee Titans (8-7)

3- Jacksonville Jaguars (4-11)

4- Indianapolis Colts (2-13)

West

1- Denver Broncos (8-7, 306/383) **

2- Oakland Raiders (8-7, 333/395)

3- San Diego Chargers (7-8)

4- Kansas City Chiefs (6-9)

NFC

East

1- New York Giants (8-7, 363/386) **

2- Dallas Cowboys (8-7, 355/316)

3- Philadelphia Eagles (7-8)

4- Washington Redskins (5-10)

North

1- Green Bay Packers (14-1) º

2- Detroit Lions (10-5) **

3- Chicago Bears (7-8)

4- Minnesota Vikings (3-12)

South

1- New Orleans Saints (12-3) **

2- Atlanta Falcons (9-6) **

3- Carolina Panthers (6-9)

4- Tampa Bay Buccaneers (4-11)

West

1- San Francisco 49ers (12-3) *

2- Seattle Seahawks (7-8, 301/292)

3- Arizona Cardinals (7-8, 289/328)

4- St. Louis Rams (2-12)

Subratllats, els equips classificats matemàticament per play-offs

º Tenen garantida la presència directa a la final de divisió, els quarts de final

* Ara es classificarien per la final de divisió, els quarts de final

** Ara es classificarien per la ronda 'wild card', els vuitens de final

En blau, els equips en lluita per entrar als play-offs

En cursiva, els equips eliminats matemàticament per play-offs

Fukushima I: De nou, el terror nuclear

2011-03-15T17:42:00.000+01:00

El 26 d’abril de 1986 el reactor número 4 de Txernòbil va entrar en estat de fusió de nucli després d’uns experiments mal fets i va provocarl’accident nuclear més greu de la història. D’això precisament ara en farà 25 anys i el temps ha convertit el seu record en un mer referent de terror nuclear; l’ha esborrat en l’imaginari col·lectiu com a argument per estar en contra de l’energia nuclear. Ara, precisament ara, la naturalesa ha assotat la costa est del Japó amb un terratrèmol primer, i un tsunami després, i ens dóna noves referències per entendre els perills de l’energia nuclear.

Si bé és cert que les mesures de seguretat van millorar molt a partir del desastre de Txernòbil (i també del de Three Mile Island el 1979), les explosions a les parets exteriors dels reactors 1 i 3, i segons les darreres informacions d’aquesta matinada, també al número 2, de la planta nuclear de Fukushima I posen de relleu la ineficàcia de qualsevol mesura de seguretat davant els efectes devastadors d’una gran catàstrofe nuclear. Les autoritats nipones han descartat una eventual fusió de nucli a Fukushima, però les fugues readioactives ja han obligat a evacuar desenes de milers de persones i l’accident ha arribat al nivell quatre de l’escala internacional d’accidents nuclears. També ha obligat a subministrar pastilles de iodur de potassi a centenars de persones més per evitar un hipotètic càncer de tiroides fruit d’una intoxicació de iode per l’exposició a la radiació.

Tots aquests nous fets ens obliguen a esborrar la concepció dels fets de Txernòbil com a quelcom anacrònic i tercermundista. La URSS es va desntegrar pocs anys després d’allò, i la idea que en queda és del fet produït en un país pobre i sota unes condicions penoses. El blog La Pizarra de Yuri denunciava l’abril passat com això no era, en absolut, com s’ha volgut vendre en ocasions. I hem de pensar, per tant, que Txernòbil funcionava correctament fins que van ficar la pota, i encara més, que l’avui dia ciutat fantasma de Pripyat, destinada als treballadors de la planta nuclear, va ser en el seu temps un exemple de modernitat soviètica. Fukushima també funcionava correctament fins que el tsunami ho ha mig engegat tot a rodar. Els motius són molt diferents, però les conseqüències són encara imprevisibles.

Cal pensar, doncs, que ara reunim noves forces i arguments per denunciar la dependència i els perills de l’energia nuclear. L’Autoritat de Seguretat Nuclear francesa qüestiona la relativització del perill dels fets de Fukushima que han fet les autoritats nipones, i Alemanya i Suïssa ja van anunciar ahir que es replantejaran el seu punt de vista sobre les nuclears. És més, la cancellera alemanya, Angela Merkel, va anunciar que suspendrà el pla per allargar la vida de les centrals nuclears germàniques. A més, el ministre austríac de medi ambient va exposar ahir la possibilitat de sotmetre les nuclears a proves d’estrés per conèixer la seva capacitat de reacció real a desastres com el del Japó. Proves que serien similars a les que van haver de superar els bancs l’estiu passat per saber la seva resistència als efectes de la crisi. La proposta va ser ben rebuda, però no és suficient.

L’incident de Fukushima representa la necessitat de donar un cop sobre la taula i apostar d’una vegada per totes per les energies renovables. A Espanya, el PSOE ha fet en els darrers anys un gir en la seva posició al respecte, i s’ha allunyat de les reivindicacions que Greenpeace plantejades de fa anys i panys. El 2008, en el seu programa electoral, Zapateroprometia tancar les centrals que arribessin al seu límit de 40 anys de vida. El mes passat, però, el govern espanyol va acceptar una esmena de CiU a la Llei d’Economia Sostenible per allargar el funcionament d’aquestes centrals més enllà dels 40 anys. I tot i la decisió de Merkel, ahir, la vicepresidenta segona del govern, Elena Salgado, va descartar introduir canvis en la política del govern espanyol sobre l’energia nuclear.

Aquest nou accident nuclear representa un toc d’atenció per a tots aquells qui continuen defensant una energia que, si bé neta en una concepció industrial, comporta el risc d’embrutar les vides dels habitants de les zones properes amb diferents i greus càncers -i properes poden ser centenars de quilòmetres a la rodona- i condemnar a patir tot tipus de malformacions horribles a molts dels futurs nounats (vegeu aquest documental: [Part 1][2][3][4]). El Japó no és Ucraïna, Fukushima no és una central rònega, el Japó és la tercera economia mundial. I qui avisa no és traïdor. No paga la pena arriscar les vides de milions de persones per una energia lleugerament més eficient i traïdorament i enganyosament neta.

Ho vull tot, tot i tot

2011-03-11T17:40:00.000+01:00

Dimarts va fer un any de la gran nevada que va agafar per sorpresa els barcelonins i va sacsejar la ciutat. De fet, fa un any de les nevades que es van reproduir arreu de Catalunya, complicant la mobilitat a pobles i ciutats i aïllant múltiples urbanitzacions. Es van aixecar desenes de veus criticant el desplegament de bombers i la ineficàcia del pla NeuCAT. Efectivament, alguns pobles i urbanitzacions van passar-se fins a quatre dies sense llum, i colgats per la neu, i la resposta de més d’un i de dos va ser irada. La setmana passada, (crec recordar que dimecres dia 2, però no ho he pogut comprovar perquè el telediari d’aquell dia, precisament, no està penjat) els informatius d’Antena3 explicaven que la gent d’una urbanització de Corbera de Llobregat vivia obligada a transitar per una carretera que es dibuixava paral·lela a barrancs de fins a 80 metres de fondària, i ho feien sense baranes protectores al lateral de la via, el que es coneix en castellà com a “quitamiedos” o “guardarraíl”.

El problema, greu, és obviar les contrapartides de viure en zones aïllades de les grans urbanitzacions. És evident que no es pot criticar ningú per viure en pobles, però les urbanitzacions són una aberració insostenible. És car i complicat fer-hi arribar serveis i recursos. Llum, aigua, gas, recollida d’escombraries, correu… tot es complica, i el cost es multiplica, en les urbanitzacions. Si bé és lícit que algú necessiti anar-se’n a viure lluny del soroll urbà, i vulgui estar, diguem, més en contacte amb la naturalesa, ha d’assumir les complicacions que això comporta. Com podia algú pretendre que, si Barcelona, la capital de Catalunya, es trobava prop del col·lapse per la nevada, una urbanització perduda a la vall de qui-sap quina muntanya a qui-sap on, hagués de rebre una atenció urgent per a satisfer les exigències de les potser, dues-centes persones que hi visquin. I entenent que ningú els ha obligat a viure allà.

No es pot tenir tot. Qui vulgui viure aïllat del món, en un entorn envejable, en cases més grans i acollidores, i potser fins i tot amb un habitatge més assequible que a la ciutat, ha d’assumir la contrapartida. Un país no es pot mobilitzar per vostè. Se l’ha d’atendre, és clar, però quan les prioritats estiguin cobertes. I el seu dret a reclamar passa per haver-se buscat abans la vida per solucionar les coses pel seu compte. Si hi ha neu, vostè ha de sortir a treure-la a palades. Si hi ha aigua, vostè ha de sortir a treure-la amb galledes. Les coses han de funcionar així perquè no perdem la raó i el món de vista. Vostè pot fer amb la seva vida el que li vingui de gust. Com si se’n vol anar a viure a un monestir al mig del camp sobre la muntanya més alta. Però no pot pretendre que els serveis d’un país facin despesa extraordinària i corrin deixant-ho tot de banda per socorre’l quan l’evidència de la força de la naturalesa s’interposi entre vostè i les seves exigències egoistes. Urbanitzacions, sí, si es vol, però amb un ferm compromís autàrquic i autosuficient. Qui no sàpiga acceptar les regles de viure allunyat de l’engranatge urbà, que no s’hi fiqui. Les nevades i les pluges aïllen urbanitzacions, sí, és el que hi ha. No pots pretendre anar a l’era i evitar la pols.

De l'excel·lència universitària

2011-03-01T00:29:00.001+01:00

Circula la idea que les universitats privades són pitjors que les públiques. Es parteix de la base que el fet que els alumnes hagin de pagar per anar-hi les converteix automàticament en mediocres, perquè es pressuposa que les seves notes d'accés són pitjors. S'oblida, però, que també hi ha grapats de Facultats on l'accés públic s'acaba convertint en un perllongament de la inèrcia passotista de gent sense res millor a fer a la vida. Parlar de la superioritat de la UB o la UAB sobre Blanquerna, la Rovira i Virgili o la que sigui és, senzillament, ridícul, des del moment en què cap d'aquestes universitats apareix en els tops europeus de cap rànquing mínimament seriós.

Deu ser per alguna cosa. Partim d'un problema educatiu de fons, i partim d'un problema endèmic de les universitats. A les públiques, qualsevol poca-solta que s'hagi guanyat la plaça, pot ensenyar autèntica merda pels temps dels temps perquè és molt difícil fer-lo fora. A la privada, però, i ara parlo del què conec, Blanquerna, també existeix una espècie de manca de sentit crític i d'autocomplaença i de mirada dirigida persistentment al melic, perquè no s'han pres decisions que, a ulls de qualsevol estudiant amb dos dits de front, són fonamentals.

D'entrada, Blanquerna és una Facultat de Comunicació, i recalco això de "Comunicació", que fins el 2009 encara penjava, gairebé de manera exclusiva, les notes en papers a les parets de l'edifici, complicant enormement la vida als alumnes de fora de Barcelona. Fins el 2009, els calendaris apareixien confirmats dues setmanes abans, i els professors els sabies quan te'ls trobaves a classe. Els examens, mentre que a la UB s'anticipen fins a un any, aquí apareixien un parell de mesos abans de la convocatòria. Tres, com a molt. Alguns d'aquests problemes comencen a canviar, tot i que hi ha ximpleries que persisteixen. Per exemple, ara tenim unes màquines expenedores de sabó automàtiques mentre que tenim unes assecadors de mans menys potents que una cançó de pop minimalista i un paper de vàter digne d'una benzinera d'autopista.

Però això és un tema menor. Els fets realment greus són que tinguem una professora de Tecnologia del Disseny Periodístic, Edith Stone, que ens explica als alumnes de quart què és, en premsa, una doble pàgina, o un "ladillo", i aquest entre d'altres successos surrealistes. Problema és que el professor de Programes Televisius d'Actualitat, de qui ni tan sols recordo el nom, no conegui una sèrie actualment en emissió -Bones-, i que dediqui mitja classe a reproduir frases de les quals ens fa jugar al penjat per endevinar-ne l'autor. De mandíbula desencaixada, vaja.

La mediocritat es retroalimenta a la universitat d'avui dia. L'alumnat no és capaç d'exigir més, i quan s'enfronta a professors de gran nivell com Ignasi Boada, Carles Ruiz, Francesc Torralba o Lluís Font, i que imparteixen assignatures exigents a nivell d'exercici de matèria gris, hi ha desgavells neuronals, i dissimulades exigències de rebaixar el nivell de la classe. Quan un alumne demana al professor que repeteixi la darrera frase, demostra dues coses: primera, que no processa la informació al nivell que, potser, caldria i, segon i més important, que el problema és que no ha assimilat el concepte. L'hi poden repetir, i el pot, llavors, apuntar, però seguirà sense comprendre'l.

La manca d'autoexigència d'alguns, entre els que la majoria ens podem comptar en una etapa o altra de la nostra trajectòria acadèmica, i la desmotivació dels que de debò voldrien aprendre alguna cosa més que els autors de frases prescindibles o els origens anecdòtics del nom de set-centes marques d'arreu del món, acaba confeccionant una bola de brutícia acadèmica ben adobada i compactada per la mediocritat que destil·la bona part del professorat. Tot plegat genera una experiència frustrant a totes llums per a qualsevol persona que no s'interessi a tenir un títol, sinó que hi vulgui donar alguna utilitat en el futur. Perquè jo no vull llicenciar-me en periodisme per poder ensenyar el títol a un Relacions Públiques del Carrefour en un sòrdid despatx o potser en un polígon industrial deixat de la mà de Déu.

Però no tot pot ser negatiu, d'acord. Hi ha honroses i esperançadores excepcions. I no només entre individuals, sinó entre col·lectius. Com ho és Llumsdelaciutat, que des de fa més d'un any tracta de fer carburar els fusibles d'equipament professional que la Facultat oferta fosos als nous alumnes cada any. Aquesta revista comença aquest març una etapa més professional, amb col·laboracions de professors de la casa. Jo vull convidar-los a viure la gratitut de l'experiència d'escriure per a un col·lectiu d'alumnes il·lusionats i que s'esforcen per creure en el seu somni, però els convido també, i això ho faig extensible al nou degà de la Facultat, el senyor Josep Maria Carbonell, a acceptar que Blanquerna està molt lluny de poder ser referència en res i a fer el màxim per canviar aquesta situació.

Obama, present i futur

2011-02-23T17:35:00.001+01:00

Crònica

Barack Obama (AP Photo/Mary Ann Chastain)

Quan hem superat la meitat de legislatura als Estats Units, i ja fa uns mesos que el president Obama va veure com les conegudes com a eleccions de meitat de mandat li van arrabassar la càmera de representants, toca fer repàs dels reptes que ha d’afrontar el president demòcrata si vol repetir en el càrrec en el tram 2012-2016. En un acte organitzar dijous passat per l’Institut d’Estudis Nord-Americans, els periodistes de La Vanguardia Lluís Foix (@llfoix) i Xavier Batalla van repassar la situació de la política interior, o domèstica, de la potència nord-americana, i la situació de la política exterior, respectivament.

Foix es va centrar en relatar les dificultats que el desequilibri entre el control de la càmera de representants i el Senat origina a Obama, especialment pel que respecta a la dificultat de recuperar un país essencialment liberal de la crisi del capitalisme. La visió que demòcrates i republicans tenen sobre la solució al greu problema que ha generat amb l’atur va centrar un dels punts principals del discurs de Foix, que explicava que si bé els demòcrates prioritzen generar llocs de treball per potenciar l’economia, els republicans confien a que dinamitzant l’economia ja s’aconseguirà rebaixar l’atur.

La confiança dels propis nord-americans en la seva política domèstica, però, és només una part dels reptes d’Obama. L’altra cara de la moneda, l’exterior, l’enfocava Xavier Batalla, que va parlar de les dues línies que han seguit els presidents nord-americans des de Franklin D. Roosevelt fins a George W. Bush, el realisme i l’idealisme. Segons Batalla, l’equilibri entre aquestes dues faccions és la clau de l’èxit en política exterior, i apuntava que quan un president ha apostat només per una de les dues línies, ha fracassat. Buscant al passat recent, Batalla citava el cas de Bush fill amb l’Irak, que va apostar pel realisme sense matisos. Obama, en canvi, explicava que és exemple dels que busquen l’equilibri, i, per exemple, exposava la seva actuació amb la Xina, rebaixant el capítol dels drets humans, com una acció realista però, en canvi, Batalla pensa que el fet que Obama es posicionés clarament al costat dels manifestants de la Plaça Tahrir a Egipte i pressionés Mubarak demostra que tampoc oblida la necessitat de ser idealista i fer servir la força que encara conserven els Estats Units per tractar de construir un món una mica millor.

El pastís egipci

2011-02-16T17:32:00.002+01:00

La repressió ha estat sempre el modus vivendi de les dictadures. Però el que les fa sobreviure quan els seus tòtems, ideals i punts de vista envelleixen en el context oscil·lant del món, és la ignorància la seva gran aliada. És el que reprimeix la consciència del poble per lluitar pel canvi, més que no pas la por. Però la por, la por al canvi que professen totes les potències hegemòniques en el seu moment, és la seva gran valedora, en cas de coincidir els interessos d’uns i d’altres, i és clau per entendre la seva perdurabilitat.

: Hosni Mubarak davant els mitjans

La ruptura amb els dos factors és el que explica la ciguda del règim de Hosni Mubarak. D’una banda, la reducció de la fractura digital, i la penetració d’internet i el món del 2.0 entre la joventut explica el descens de la ignorància, que és el que va dur el poble egipci a rebel·lar-se el passat 25 de gener contra el règim que els dominava des de feia tres dècades. D’altra banda, però, hem d’entendre que ha estat fonamental la pressió del govern de Barack Obama per forçar la marxa del dictador i l’apertura d’un escenari de canvi.

No obstant això, ni Egipte ni Europa ni els Estats Units poden obviar que la caiguda de Mubarak no és més que l’inici d’un camí incert i amb bifurcacions. D’una banda, cal ser molt cautes davant la possibilitat que l’exèrcit lideri la transició. Un exèrcit liderat pel Mariscal de Camp, i fins ara Ministre de Defensa, Mohamed Hussein Tantawi, amic personal del rais caigut. Si agafem com a referent la nostra pròpia transició, encara propera en el context històric, la neutralitat de l’exèrcit va ser fonamental per entendre un canvi pacífic –que no per això deslliurat de tota violència, no ho podem oblidar-. Caldrà doncs, contenir la respiració a l’espera que els fets es vagin succeïnt. Si és cert que les eleccions lliures promeses es dibuixen en un horitzó de mig any significa que anem pel bon camí. Perquè ni Roma es va construir en dos dies ni el món es va crear en sis. Partits lliures, democràtics, equilibrats, i deslliurats dels vells vicis que poden heretar-se d’una dictadura de tres dècades no es poden formar i engegar a rodar en dos mesos. És primordial, doncs, que els tempos se segueixin amb cautela.

Es cou ara, doncs, un pastís que, segons quins siguin els seus ingredients finals, determinarà si el seu regust generarà o no un reflux àcid en l’equilibri internacional. L’ombra dels Germans Musulmans és allargada i real, i la por a que una eventual victòria electoral islamista, per moderada que sigui, estimuli i alimenti una reacció en cadena que faci anar Jordània, el Iemen, Algèria i Síria de bracet en aquesta direció és, també, massa gran. És massa gran com per pensar que el govern de Barack Obama pot liderar amb garanties aquest procés. I tot i el seu alegat pro-llibertats dels passats dies en favor als revolucionaris egipcis, perquè la llibertat sempre ha estat una bandera que els Estats Units han fet voleiar, per, sotamà, preservar els seus interessos costés el què costés. Si considerem que un exèrcit, i més un exèrcit viciat pel suport tradicional a Mubarak, ha de liderar la transició, ens hem de plantejar que caldrà algún tipus de tutela per garantir que serà neta. La gran qüestió, doncs, és qui podrà liderar aquesta transició i que no ho faci per l’interès de forçar un Egipte democràtic, o pseudo-democràtic, que continui sent favorable als interessos occidentals.

El peatge per a la fi d’ETA

2011-01-14T13:03:00.000+01:00

Alfredo Pérez Rubalcaba

Deia dimecres el Vicepresident primer del Govern espanyol, Alfredo Pérez Rubalcaba, que l’alto al foc que la organització terrorista ETA va declarar dilluns –permanent i verificable internacionalment, segons el comunicat- no és suficient. Deia també que, de cap manera, l’esquerra abertzale podrà participar a les properes municipals de maig, i exigia a Otegi i Batasuna que el seu interlocutor sigui ETA, que li exigeixin que abandoni incondicionalment les armes. El govern és ara mateix presoner de la reticència generada, ningú no ho discuteix, amb motiu, pel llast dels atemptats de la T4 a l’aeroport de Barajas el 30 de desembre de 2006, i del fracàs de les negociacions l’any 2008 -després que ETA trenqués una altra treva-. Però si l’Executiu espanyol no és capaç de superar aquesta reticència, haurem perdut, molt probablement, una oportunitat d’or d’acabar amb el terrorisme al continent.

Això no significa que el Govern no hagi d’anar amb peus de plom. I, segurament, el bloc de declaracions i afirmacions que, tant govern com societat civil han llençat gairebé a l’uníson, de desconfiança, formen part de l’estratègia prudent per avançar. Mentre es debat, per exemple, si fan cas de la contrapartida de tot alto al foc, que és la necessitat que la Policia desisteixi a l’hora de perseguir i estrènyer el cèrcol sobre els terroristes. És una decisió delicada, ja que ETA ha fet servir més d’un cop la fórmula de la treva per rearmar-se en moments delicats per la banda.

Instantània del vídeo del comunicat

Però en tot aquest debat, sovint, molt sovint, diria, es presenta la fi d’ETA com la fi d’un conflicte. És indubtable que serà per tots un alleujament el dia que aquesta fi arribi, però si el Govern l’únic que busca és la conclusió del conflicte armat, tindrà un problema encara més enquistat que l’actual. És clar que és difícil, perquè fer cas de les exigències dels terroristes de deposar les armes com a punt d’inici d’un procés d’autodeterminació és, d’una banda, inacceptable per Madrid i, de l’altre, l’única manera d’evitar aquest quist. El problema de fons és que, si s’accepta acatar la contrapartida de la fi d’ETA, s’accepta que, d’una manera o altra, els terroristes hauran aconseguit si més no, part del seu objectiu fundacional. Aquest és, amb tota probabilitat, el punt clau del conflicte: saber qui renunciarà a les seves exigències per aconseguir la fi de la por, i hem d’entendre, per tant, que la fi d’ETA obrirà més ferides de les que podrà tancar. Haurà de ser el Govern central, o hauran de ser els terroristes bascos, però fins que no es resolgui l’abaixada de pantalons, la situació romandrà bloquejada, tot desestimant i esgotant oportunitat històrica rere oportunitat històrica. I la història no espera ningú.

Aviat podreu llegir l'article a CityLights.

Estelades i paraigües contra el Suprem

2010-12-23T06:17:00.000+01:00

Crònica des de la Plaça Sant Jaume de Barcelona

Després de suportar el pes de la sentència del Tribunal Constitucional que retallava l’Estatut, la resolució d’ahir del Tribunal Suprem va encendre els ànims a les xarxes socials. Especialment a Twitter. Gairebé immediatament, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) de Barcelona es va posar en marxa i va convocar una concentració a la Plaça Sant Jaume per protestar contra el que consideren un atac al sistema d’educació lingüística de Catalunya. Poc més de quatre hores després, quan faltaven cinc minuts per les vuit, 150 persones ja resistien sota la pluja. Els paraigües compartien espai i protagonisme amb un mosaic voleiant d’estelades i de banderes dels organitzadors i una gran pancarta allargada que proposava “tirar pel dret” i reclamava la independència. El cromatisme groc s’estenia amb el color dels taxis que anaven arribant, i que, a poc a poc, nodrien l’acte amb la presència d’alguns periodistes.

Pocs minuts després de les vuit, els càntics es van iniciar. Les obvietats que tothom podia esperar van servir per trencar el gel. Tot procurant que l’aigua de la pluja no els xopés abrics, ulleres i peus, els manifestants concentrats davant un Palau de la Generalitat il·luminat per rengleres de llums de nadal, ja superaven els 200. Van començar a cridar “contra la sentència, independència!”. I van prosseguir cantant “ni França, ni Espanya, Països catalans!”. Entre el repertori i la pluja, l’assistència es va completar, i va arribar a rondar les 400 persones. En una gran majoria, joves. Van prosseguir els càntics, liderats pel gastat i resabut “inde, inde, inde-pen-den-ci-à” i per sentències com “immersió [lingüística], per la integració!”, o “jo no acato, aquesta sentència!”.

Entre la relativa intimitat que proporciona ser poc menys de mig miler de persones, es respirava la sensació que aquella concentració volia ser important. Que era la versió reduïda de la manifestació que el 13 de març de 2004 va reunir milers de persones davant la seu del PP a Madrid per protestar contra la resposta del govern d’Aznar als atacs terroristes de dos dies enrere. Aquella es va convocar per missatge de mòbil, i la d’ahir es va convocar per Twitter, en una nova mostra de voràgine tecnològica. La portaveu de la CUP de Barcelona, Laia Alsina, ho deia així: “és una concentració 2.0”. En això, per tant, treia importància a l’origen de l’acte, i recordava que s’hi havien sumat diverses associacions de manera activa i immediata. Alsina afegia que “esperem poder recuperar l’esperit de la manifestació del 10 de juliol, però ara era important reaccionar ràpid, tot i que no haguem pogut reunir molta gent”. La portaveu de la CUP de Barcelona va reclamar a Artur Mas que “es planti i doni un cop de puny sobre la taula”, i va anunciar noves mobilitzacions. D’entrada, va instar a concórrer avui a les vuit del vespre davant de les seus de districte de Barcelona i davant dels ajuntaments d’arreu dels anomenats Països Catalans per continuar la protesta.

El vespre va defugir la èpica, i a mesura que es va anar escalfant la protesta, la pluja va decidir remetre fins desaparèixer. Els paraigües es van anar plegant. Però no pas els ànims, que es van mantenir calents mentre alguns fotògrafs i periodistes gravaven el so ambient i capturaven imatges. L’efecte del focus d’una càmera sobre una estelada entre la negror d’un vespre tacat per l’aroma que diposita la pluja sobre el sòl i la gent, feia pensar que era un moment especial. Un moment de ràbia i impotència, però també d’esperança i d’empenta.

Alienes a l’escena, dues turistes asiàtiques admiraven i fotografiaven del dret i del revés el pessebre que hi ha situat a la plaça. També dues nenes sud-americanes somreien felices davant l’escena de la nativitat tot posant per a una fotografia. Al fons del seu petit món es reproduïa l’estampa desenfocada d’un altre petit món: el cant a cappella dels Segadors començava a ressonar per la plaça per posar punt i final a la reivindicació.

També podeu llegir la crònica a City Lights.

Rosell, Qatar, Nike i UNICEF

2010-12-17T22:34:00.000+01:00

“És una monarquia flexible i tolerant”. Aquesta és la barrabassada sobre el Qatar que la junta directiva del Barça va tenir la poca vergonya d’afirmar quan va presentar l’acord amb Qatar Foundation divendres passat davant els mitjans. La gent, però, no és idiota, i independentment de si està a favor o en contra de l’acord de patrocini, sap que Qatar té molt poc de flexible i de tolerant. Cap dictadura, emirat, monarquia absolutista o qualsevol altra fòrmula de govern no democràtic ho és. El país àrab no ha signat mai la carta dels drets humans de la ONU, persegueix els homosexuals amb penes de cinc anys de presó i ni cal que parlem de la llibertat de la dona. Allà només hi vius bé si ets ric o occidental, o ambdues coses. Aquesta proporció és d’aproximadament 200.000 persones, del prop de milió i mig que hi viuen, segons afirmava dimarts al matí Xavier Sala i Martín a la tertúlia del programa El Món a RAC1. D’acord, Qatar no és Corea del Nord però està lluny de ser el què Sandro Rosell i Xavier Faus van dir en roda de premsa, en acte públic. Van, doncs, mentir. Només quatre llunàtics o desinformats poden defensar la situació sociopolítica del país.

Xavier Faus, al mig, durant la presentació

També mentien quan deien que l’acord era amb la Qatar Foundation. L’acord, com han hagut d’explicar posteriorment, és amb una empresa del govern, Qatar Sports Investment, que, al seu torn, cedeix els drets d’explotació a la ja mencionada fundació. Sí que és més coherent que una, suposada, sempre suposada, ONG no pagui 30 milions d’euros l’any, i sí que quadra més que ho faci directament el govern dictatorial del país, que es vol promocionar arreu. Segona mentida de la presidència actual del Barça en aquest assumpte. Sens dubte caldrà passar comptes a Sandro Rosell, perquè si alguna cosa tots retenim encara de Josep Luís Núñez és aquella cèlebra afirmació que diu que al soci no se’l pot enganyar (no se li pot enganyar, en l’idioma nuñetà). I és elque aquest senyor ha fet.

Però aquestes mentides només formen part de la pobresa personal del senyor Rosell; hi ha un aspecte molt més important, el moral. Ja no sobre si s’ha de signar un acord multimilionari amb una dictadura, sinó el paper que hi juguen els altres elements presents a la samarreta del Barça. Tots els partidaris de l’acord s’han afanyat a espolsar-se els escrúpuls de sobre, tot argumentant que UNICEF recolza l’acord. A més, afegeixen convençuts, que si la FIFA li atorga la organització del Mundial de futbol de 2022 i la FIA fa uns anys que hi té un Gran Premi del circuit mundial de la Fòrmula 1, no pot ser tot plegat pas tan dolent. La realitat, però, sempre té dues cares, i la visible està sent hipòcrita i interessada. La FIFA i la FIA hi tenen negocis (és el què són) per la mateixa manca d’escrúpuls que el FC Barcelona està demostrant. La qüestió és que si donem per vàlid aquest argument, a més d’assumir la nostra pobresa ètica i moral, acceptem que el Barça és exactament el mateix que la colla de sàtrapes de la FIFA o la gentussa tronada de la FIA. Res més lluny de la realitat, fins ara. El Barça pretenia conservar uns valors de germanor i bondat que tenen el seu màxim exponent en UNICEF.

L’organisme de la ONU ha de tenir, per força, els seus motius per obviar la realitat i fer els ulls grossos, amb l’argument que Qatar Foundation és una ONG, i de bona fe. Com diu aquella companyia, jo no sóc tonto, i sé sobradament que a can UNICEF no es mamen el dit. I que, per tant, si no engeguen el Barça a prendre pel sac és pels diners que els aporta i pel rèdit que treuen d’aquesta vinculació per altres fonts. Això, però, no justifica el seu suport al patrocini, i crec que representa una greu contradicció ètica pel que se li suposa a la organització que fins ara lluïa el Barça amb exclusivitatal pit de la samarreta. Ah, per cert, el president de la FIFA, Joseph Blatter, va dir dimarts que, davant la persecució de la homosexualitat al Qatar, el millor és que els gais que visitin el país durant el Mundial, “s’abstinguin de qualsevol activitat sexual”. Una gran referència, eh? Dóna per pensar-hi una mica.

El logotip de la fundació

També s’ha dit reiteradament que Nike fa ja 12 anys que és present a la samarreta del Barça. D’acord, i tots sabem que són una colla de negrers a la moderna, però els qui assenyalen aquesta veritat l’han de completar, i no ignorar que la seva posició a la samarreta ha estat sempre secundària, que l’hem acceptada amb naturalitat perquè ja hi havia hagut altres logotips: el de Kappa, i abans i tot, el de Meyba. Cal sumar-hi, però, una altra veritat. Per molt dur que resulti pensar-ho, l’explotació infantil té un doble fil perillosíssim, i és que treure d’un dia per l’altre els nens de les fàbriques seria fer-los sortir del foc per caure a les brases. El destí d’aquests nens l’endemà seria, molt probablement, dedicar-se a recolir porqueria en abocadors per vendre-la com a xavalla, per exemple. Amb la conseqüència evident de patir un risc enorme de contraure una infinitat de malalties de tot tipus. En el cas de les nenes, les coses es poden posar encara pitjor. La prostitució és una realitat: el món està ple de gent sense escrúpuls (je! De nou els escrúpuls!) que no posa pegues a aquesta activitat, i no cal ni parlar de les conseqüències, ja no només psicològiques, sinó en forma de malaltia. En forma de SIDA, sobretot. I això no és, ni de bon tros, una defensa del què fa Nike,vull deixar-ho molt clar. Tampoc és dramatisme gratuït. És la dolorosa veritat que ens obliga a entendre que no podem comparar un fet i un altre. Perquè l’endemà de la fi de l’emirat a Qatar, si es fan bé les coses, és un procés, més curt o més llarg, cap a un sistema de llibertats.

El Gran Premi de la F1 dura un cap de setmana. El Mundial de futbol durarà un mes. El Barça, en canvi, lluirà durant cinc temporades, diumenge rere diumenge, un logotip que representarà una dictadura perillosa i convençuda. Serà d’una enorme ironia poètia si finalment el logotip d’UNICEF s’acaba recol·locant a la part posterior dels pantalons. És a dir, al cul. Perquè representarà per on s’acaba de passar la directiva de Rosell els valors del club del nostre cor, i perquè representarà la postura d’UNICEF en tot l’assumpte: d’esquenes i mirant cap a una altra banda.

I no es tracta d’una qüestió econòmica. És sabut que les negociacions reclamaven superar els 23 milions anuals, fins ara, rècord de patrocini al futbol, però hi ha alternatives. Altres empreses segur que estarien disposades a pagar-ne, per exemple, 25. I no caldria associar-se a una dictadura. De fet, una part dels diners que Qatar Sports Investment pagarà al Barça, correspondrà a un amistós anual. Fins ara el Barça ja podia cobrar uns tres o quatre milions per disputar un amistós en aquelles terres. Hem de preguntar-nos, doncs, si per un milió o dos anuals, cinc o 10 en el total del contracte, val la pena desestimar una marca comercial normal i un amistós anual, per lligar-se a un emirat tronat i també un amistós anual. Resulta vergonyós, intolerable i molt poc sensat. Rosell no només ven la samarreta del Futbol Club Barcelona, sinó que ven l’ànima d’una afició i les engrunes de dignitat que encara li quedaven al món del futbol.

També podeu llegir l'article a City Lights.

Futbol, La Noria… i un pont

2010-12-06T11:49:00.021+01:00

Aquest pais és un desastre. Es digui Espanya, es digui Catalunya, es digui Messilandia, es digui Iberistán o com reconchos es vulgui dir. Tant me fot, serem independents i tot plegat serà un desastre igualment. El resultat de les eleccions ho feia ja suficientment evident, però l’esperpent mediàtic i popular que hem viscut aquest cap de setmana és ja de traca i mocador. Per posar-se el colador capgirat al cap, posar els ulls guerxos, creuar els braços i treure la llengua, com si fos un còmic de Mortadelo y Filemón.

Dues mil tres-centes persones plantegen una situació extrema i tot un país se’ls tira al damunt. Amb el govern al capdavant. La informació que han tingut els 40 milions de persones, però, ha estat en tot moment parcial i interessada. Cap mitjà ha donat veu a un col·lectiu que està sense conveni col·lectiu des de 2004. Els pocs mitjans que han assenyalat que el conflicte prové de les hores extres que es veuen obligats a fer parteix del propi govern i de la pròpia AENA. Si no els les pagaven a preu d’or no les feien. I AENA era la primera interessada a pagar millor les hores extres enlloc de convocar les places que de debò feien falta perquè la formació d’un controlador és molt llarga i molt cara. Ara, però, el govern de Rubalcaba ha obviat aquesta realitat i ha fet servir els salaris dels controladors com el mocador que es coloca en contacte entre la benzina i l’exterior del coll de l’ampolla. Ha calat la metxa i tot ha esclatat.

Els centenars de milers de persones que s’han quedat a terra tenen tot el dret del món a protestar i a estar enfadats. El problema, però, és que el blanc de les seves crítiques és el col·lectiu que ha vist trepitjats els seus drets amb les ineptituds del Ministre de Foment, José Blanco, enlloc d’assenyalar el govern que les ha propiciat i defensat. Entre aquestes mesures, està la de decretar un màxim de 1670 hores totals a l’any per evitar que s’inflessin els sous amb més hores extres. Però aquestes hores s’acabaven a primers d’aquest més, perquè en fan més que un rellotge. Solució? Rectificar? No, decretar que, de manera retroactiva, pel càlcul de les mateixes es descomptarien les baixes, permisos, hores sindicals, etcètera. D’aquesta manera, el govern era conscient que s’arriscava al què ha passat. Però molt fàcil. Ha estat tant senzill com repetir de manera goebblesiana que cobren de mitjana 340.000 euros l’any perquè la massa aborregada s’encenés contra els controladors sense ni tenir opció a veure l’altra cantó de la moneda ni tampoc s’hi interessés. Camí lliure per a la imposició.

Com que els controladors no van cedir, doncs apa, a cop de decret i sota control militar. Aquesta és la solució que ha trobat el govern democràtic per solucionar un conflicte que han propiciat i avivat en tot moment. Les maneres feixistes d’aquestes resolucions ens haurien d’escandalitzar i preocupar profundament a tots.

Rubalcaba i Zapatero

Tot plegat em recorda horrors un episodi de la serie Padre de familia en què la dona del protagonista, la Lois Griffin, es presenta a les eleccions de governadora. En el cara a cara amb l’altre contrincant, s’adona que amb el discurs no aconsegueix cap efecte, i troba la solució perfecta. Senyora Griffin, com s’ho farà per…? -Onze de setembre. -Senyora Griffin, creu vostè que…? -Onze de setembre. -Pensa regular la nova…? -Onze de setembre. Aplaudiments i crits. La fina ironia i la mala llet de l’episodi podria extrapolar-se a la situació que hem viscut. -Els controladors…? -340.000 euros l’any.. -Però el conveni col·lectiu…? -340.000 euros l’any. -Però el decret que els imposa les noves condicions va contra la constitució… -340.000 euros l’any. I així podem anar fent fins que les sentències judicials comencin a donar la raó als controladors d’aquí cinc o deu anys.

Una de les qüestions més preocupants de tot plegat és l’actitud del món del periodisme. La visió crítica ha brillat per la seva absoluta i persistent abscència, amb només algun intent moderat de plantejar les coses imparcialment en l’edició d’ahir diumenge del diari ARA (que, tot i això, entrevistava un controlador d’El Prat a una columna i després dedicava dues pàgines a relatar històries de passatgers). Hem arribat a extrems tan preocupants com periodistes que per Twitter han expresat la seva fúria contra els controladors. Això no és sotmissió al poder, això és tenir uns periodistes amb el matex nivell d’ingorància i manca d’interés i esperit crític que la població en general. Doncs escolti, què trist, estem arreglats!

Però les coses no són casuals. Si alguna cosa no és Rubalcaba, és idiota. Aquesta situació no seria possible si no fos per dues raons molt clares: els controladors són molt pocs i ningú sap ben bé quina és la seva feina. Són un col·lectiu sense visibilitat. A més, la opinió pública se’ls posarà en contra sempre que els toquin les vacances.

César Cabo, líder d'USCA

Per cert, les comparacions que tanta gent ha fet aquests dies són l’una més inconcebible que l’anterior. Metges? Quan la vida d’una persona està en joc ningú fa vaga. No és el cas dels vols. Funcionaris? Si home, amb les jornades laborals més tranquil·les del país. Bombers? El mateix que els metges. En el més vergonyós dels casos, els serveis mínims que s’imposaven a FGC, per citar un cas recent, eren del 40%. Però els controladors aeris són un col·lectiu que si vol fer vaga li enxufen un 120% de serveis mínims. Plantilla habitual i reforç, no fos cas que algú volgués escapar-se. Perquè l’estat no està disposat a que els drets laborals d’unes poques persones puguin complicar-los la vida. Cap altre col·lectiu està en una situació comparable. Aquest és el nostre estat de dret.

Tot plegat potser seria d’una altra manera a França, vagi a saber. Aquí ens han trepitjat els nostres drets laborals de manera indigne i escandalosa i la vaga general del 29 de setembre va tenir un seguiment limitat. Milers de persones van exigir el seu dret a treballar abans que preocupar-se pel seu futur i el de tots. No és, doncs, d’estranyar que 40 milions de persones acabin pensant que unes vacances són més importants que els drets laborals i constitucionals d’un col·lectiu. Privilegiat o no. Però molta gent no atèn a raons. Cobrar un dineral és suficient motiu perquè treballis durant llustres a torns, treballant més de 24 dies al mes més hores de les que qualsevol de nosaltres podria aguantar, i amb tot un país en contra. Una frase que ho diu tot de la impotència d’una treballadora i la realitat social d’aquest país: Fútbol, toros y La Noria. Para qué queremos más? Bé, potser si hi afegim un pont de cinc dies ja tenim tots els ingredients perquè el govern se surti amb la seva passant per sobre de la constitució que avui defensava de manera humiliantment obscena. Ja estavem molt malament, però ara a sobre el govern pot passar per sobre nostre a cop de decret i a cop de govern militar. Anem directes cap a l’abisme, si no hi fem res. I no hi farem res perquè la societat clama a l’unison “todos los controladores a la cárcel!. Aquest pais és un desastre. Es digui Espanya, es digui Catalunya, es digui Messilandia, es digui Iberistán o com reconchos es vulgui dir.

També podeu llegir l'article a City Lights.

Catalunya emmalalteix de populisme

2010-11-29T20:17:00.015+01:00

Ai senyor, ai senyor! Ai Déu meu senyor! La preocupació pels tres escons de Plataforma per Catalunuya quan l’escrutini progressava ja fins al 30% s’estenia per Twitter, Facebook i entre la majoria dels presents a l’hotel Grand Marina fent el seguiment de la nit electoral del Partit Popular. Un cop es va progresar fins al 40%, les sigles de PxC ja es van reduir a dos a la pantalla de TV3 i al 60% ja van desaparèixer les sigles i la preocupació es va transformar en alleujament. Finalment el partit franquista i racista d’Anglada no va entrar al Parlament, però va rascar fins a 75.321 vots i no podem passar per alt aquesta realitat. Una realitat que es va quedar a un 0,58% de vots d’entrar al Parlament. Molt per sobre de formacions com Reagrupament, Escons en Blanc, d’altres tradcionals com el PACMA o novetats de diversos caires com el CORI, UpyD o Alternativa de Govern. De fet, el cas de PxC és un signe extrem del què ha passat en aquestes eleccions, i és que el populisme en les seves diverses formes ha aconseguit polaritzar l’escenari polític català de la propera legislatura que iniciarem tot just quan arrenqui 2011.

Plataforma és l’exemple paradigmàtic del que és el populisme menyspreable: un partit que hereta tota la ronya de temps passats, el llop disfressat d’ovella, i que esprem les pors més radicals i ignorants d’una població en crisi. Un caldo de cultiu que, setanta o vuitanta anys enrere, hagués donat una força bestial a Anglada. Però a banda de Plataforma hi ha altres exemples més difusos però, a dia d’avui, força més perillosos. El programa electoral de Solidaritat Catalana per a la Independència és monotemàtic: pressuposa que tots els mals de Catalunya, des de la crisi al fracàs escolar, passant per les pensions i els funcionaris dropos, se solucionen amb una declaració d’independència unilateral, emparada pel dret internacional –cosa que ja és molt pressuposar-. Més enllà no hi ha res. O gairebé res. Si més no, als seus 102.197 electors no els interessa res més que Laporta i la independència (bé, potser també els interessava Maria Lapiedra). És a dir, populisme hardcore. A l’altre extrem, defensant la unitat de l’estat espanyol, i la bipolaritat lingüística i cultural de Catalunya, el Partit Popular ha obtingut els millors resultats de la seva història, 18 diputats -1 més dels que va obtenir el 1995 amb Aleix Vidal Quadras com a líder- i això és gràcies a la crisi, per la que duu dos anys prometent sol·lucions invisibles, i al discurs populista en immigració, agafat prestat de PxC, curiosament. O no tant curiosament, en realitat. Gens curiosament, i gens casualment, de fet. El PP ha aconseguit enfilar-se com a tercera força política de Catalunya gràcies a un dels discursos més populistes i extremistes de la seva història, lluny de la moderació que no gaire anys enrere encarnava Josep Piqué.

Seguint en la mateixa línia, Convergència i Unió també ha fet ús de les preocupacions més declarades del poble per sortir vencedor de les eleccions. Mas serà president gràcies a la crisi, argument primari i sense cap argument racional que ha tombat governs de tots els signes polítics arreu d’Europa (l’esquerra va guanyar fa poc les eleccions a Grècia, quan el discurs oficial de l’establishment i els seguidors de la dreta és que de la crisi se surt amb conservadorisme pressupostari). I a això, cal sumar-li el tema espinós del concert econòmic. Com ja vaig comentar en el meu anterior article, el fum d’aquesta suposada intenció convergent és ben negre i espès, i ha alimentat els pulmons d’una gran massa de sobiranistes descontents. És a dir, una proposta sense arguments sòlids i contrastables que ha convençut bona part d’un electoral susceptible de ser convençut. Populisme com una catedral. Com una catedral barroca. És a dir, colossal i carregat fins l’excés.

Per tant, el Parlament, que es configurarà presumptament el 24 de desembre –casi fum, fum, fum… podem tenir discurs de Nadal de Montilla i d’any nou de Mas- serà un Parlament que, com a mínim fins el 2014, veurà com molts dels seus 135 escons tindran gravats a la seva identitat els arguments pobres i fàcils amb què han convençut un electorat que cada cop demostra amb més contundència que la democràcia catalana i espanyola pateix càncer en plena adolescència. És ben trist però és així. Això ho veig clar, però, en canvi tinc molts dubtes de quina quimioteràpia pot salvar-lo i evitar que aquest càncer s’allargui durant dècades i vagi consumint a poc a poc el malalt fins a convertir-lo en una despulla dels ideals de democràcia, llibertat i maduresa amb què es va constituir després de les primeres eleccions de 1980.

També podeu llegir l'article a City Lights.

A un dia del 28N

2010-11-27T13:45:00.000+01:00

Avui és jornada de reflexió. El segle XXI i l'explosió dels mitjans no convencionals ha desvirtuat el seu sentit, però encara som a temps de donar-li'n. Abans de lliurar demà la nostra papereta al vocal de taula hem de pensar què volem dels polítics i què volem aconseguir d'ells amb el nostre vot. Quins objectius tenim, i si el partit que votem els correspon. Pensar i reflexionar abans de votar ens fa lliures i li dóna sentit a l'engranatge. Ja sigui per recolzar-lo o per protestar-hi. Un vot en blanc val, un vot sempre val, sempre és important. Però no pot ser un vot alienat, ha de ser pensat. Tenim dret a ser individus lliures i ho hem de voler ser.

En mans de qui deixarem Catalunya?

2010-11-24T16:57:00.012+01:00

Jordi Pujol va dir dimarts passat al programa El Món a RAC1 que ja veu Artur Mas com a President de la Generalitat. L’hi veu l’honorable expresident i l’hi veiem tots. Fins i tot s’hi veu ell. Si el sondeig menys optimista, el del CIS de fa dues setmanes, atorga 59 escons al partit de Mas i Duran, a nou de la majoria absoluta, és normal que l’eufòria envaeixi els militants i seguidors nacionalistes. Però per què s’ha arribat a aquesta situació? Hi ha dues raons que expliquen un augment tant radical de CiU, que, per la seva part, només ha aplicat la fórmula de l’assessor de Rajoy (“échate a dormir hasta 2012, Mariano”).

No és per una terrorífica gestió del tripartit de les polítiques socials, econòmiques (deixant de banda l’estirabot necessari dels bons), sanitàries... de la pitjor manera possible (podríem debatre sobre la nefasta gestió en educació, compro), no és pas això. O si més no, no és el moll de l’os. Ni tampoc és per la manca d’impuls a les polítiques que ajuden a la definició nacional. Ho comenta avui en Roger Tugas, excompany a Público i que a partir de diumenge publicarà a l’ARA, al seu blog. Cita diverses accions que el tripartit ha dut a terme i que podem dubtar que Mas hagués tingut el coratge de tirar endavant, a saber: la llei de consultes, la implantació d’ambaixades catalanes arreu o polèmica llei del cinema, sense anar més lluny. I disculpeu que faci una excursió, però pel que fa a polítiques socials, Mas criticava diumenge al debat a sis de TV3 la xifra de fracàs escolar a Catalunya, mentre que la seva proposta en educació són els traspassos econòmics de l’escola pública a la concertada i la privada, una gran contradicció, ja que el fracàs escolar es concentra a la pública. Com deia el President el 2006: fets, no paraules.

Però tanquem l’excursió i tornem al que ens ocupa. La percepció que Montilla s’ha rendit a l’executiu de Madrid és clau per entendre aquest gir electoral i l’ascens meteòric de CiU. Primera raó. L’Estatut va acabar esquarterat pel Tribunal Constitucional, i aquesta decepció va ser molt més emocional que no pas física (ja que, en definitiva, el que més disgusta de la sentència són les qüestions lingüístiques) i, per tant, clau per entendre l’enfadament col·lectiu, el cabreig, canalitzat contra el PSC en favor de CiU.

I la segona ha estat la manca de cultura de coalició. Ho apuntava Andreu Mayayo en un article a Público de fa unes setmanes: les grans cultures democràtiques europees tenen el pacte transversal entre partits com a part del seu ADN. Aquí no, i la més mínima discordança ha estat interpretada des de 2003 com una greu crisi institucional i signe de desgovern.

I arribats a aquest punt, CiU té motius per prometre-se-les molt felices. Però sap realment la gent qui votarà? En una època en què els missatges ens arriben en píndoles, breus i directes, i en què els partits descarten l’argumentció política i només busquen evocar emocions, el vot a la coalició nacionalista és un vot efectivament nacionalista, però no és pas un vot polític. L’exaltació nacional ha buscat senders per a la independència, i davant l’evident descrèdit d’ERC i la novetat, i com a novetat, sospitosa, de Reagrupament i Solidaritat Catalana (que fan un plantejament polític molt pobre i populista), el vot del català emprenyat i rabiosament ansiós d’autogovern va directe a CiU. Per posicionament nacional i per tradició. Perquè ningú oblida l’obra dels primers anys de Pujol, que va governar durant 23 anys. Si va durar tant, no pot ser dolent, oi?

Però el que sí oblidem és que la dècada dels noranta va ser gairebé el no-res. Com es pot no recordar que Pujol va perpetrar l’esperpent del pacte del Majestic? ¿Com es pot no recordar que va pactar (pactar, concepte que tant sembla que irrita Mas) amb un Aznar que va acabar sent el flagell dels catalans com no ho havia estat ningú des de Franco? En el seu dia, Artur Mas va signar un document on es comprometia a no pactar de nou amb el PP, però la proximitat política –he dit política, no emocional- podria convertir fàcilment el document en paper mullat. Què, què, què? Però què dius! Doncs, home, dic el què dic basant-me en fets més recents, com quan Josep Antoni Duran i Lleida va defensar l’educació religiosa a l’escola pública amb ungles i dents a la negociació de l’Estatut quan l’aposta comuna era per la laïcitat. Les polítiques de CiU són de dretes, perquè la federació és, en origen i en essència, una coalició de dos partits que, adoptant l'argot torero, carreguen a la dreta. I la setmana passada vaig veure com Quim Monzó feia gala d’ironia per denunciar intel·ligentment el que molts sospitem: Mas no descarta pactar amb el PP si li fa falta per formar govern. Perquè a la tercera va la vençuda: Mas vol governar, sigui com sigui, i sigui amb qui sigui.

El votant nacionalista de l’any 2010 rebutja contemplar el color polític dels partits, la línia horitzontal de posicionament polític, per deturar-se a observar només la línia vertical, la que regula el centralisme o separatisme d’aquella opció política. Si hi suma credibilitat, estigui aquesta justificada o no... bingo! Convergència i Unió té garantida la victòria, el govern, i frega la majoria absoluta perquè satisfà les ànsies de llibertat d’un poble que menysprea la importància de polítiques d’esquerres que ajudin, potser a ells mateixos, a sortir de la crisi. D’una crisi que no s’arreglarà rebaixant impostos i retallant prestacions socials. Al votant li diria que ja li aprofitaran les llistes d’espera sense solució i les pensions miserables amb les retallades socials al més pur estil torie de Mas. Perquè el concert econòmic que el presidenciable ens vol fer creure que de debò vol reclamar és pura fantasia. A Madrid es posaran la càpsula de cianur sota la llengua abans que acceptar-ho. Al votant li diria tot això, però no li ho puc dir, perquè tot plegat ho hauré de patir jo també. Tots ho haurem de patir. Porca miseria.

Un cop més, Catalunya s’entestarà a fer bona la frase que diu que Europa comença als Pirineus. No podem oblidar que perseguim una independència que només suposarà una millora per a tots si els recursos, aquests ja tòpics 60 milions diaris, es gestionen per a benefici de polítiques socials que fan moltíssima falta a Catalunya, com el desenvolupament de la llei de dependència. I Artur Mas i la dreta són l’antítesi d’aquest ideal. Encarnen un menú de retallades socials com el que triomfa a Gran Bretanya i que també s'obre camí a Madrid. Volem una independència plena vinculada a un estat del benestar mutilat? Us felicito, fills. Et planyo, Catalunya; en mans de qui et deixarem?

També podeu llegir l'article a City Lights.

La memòria del futbol

2010-11-18T22:17:00.003+01:00

Entrada del defensa sportinguista Botía al genoll de Cristiano Ronaldo al tram final del partit entre Sporting de Gijón i Reial Madrid de diumenge passat, i que van guanyar els de la capital per 0 a 1. Li fa la traveta en plena carrera des de darrere. La coça és desmesurada. Expulsió justa. Ronaldo protesta exasperat. L’ex jugador del Barça B marxa amb la vermella directa i el portuguès celebra vehementment la resolució arbitral. Ha aconseguit el què volia, però està rabiós. La figura del davanter portuguès del Madrid segueix generant polèmica en el seu segon any a l’entitat blanca. Tot i que convé que des de la capital tinguin sempre present que Ronaldo és odiat per bona part del barcelonisme des dels seus temps a Manchester.

Aquesta realitat no és una simple anècdota: és la prova empírica que el comportament passa factura més enllà de les habilitats esportives i del color de la samarreta. Les exageracions de Dani Alves tampoc agraden entre la culerada, i tampoc ningú discuteix el seu gran talent. D’altra banda, a les antípodes de l’exemple del davanter blanc, el comportament de Leo Messi provoca admiració, l’emmirallament de la canalla, la idolatria. Ronaldo també en genera, d’idolatria, és clar, però d’un altre caire. Ronaldo és l’expressió de la fortalesa de l’atleta, del guanyador, del guepard que va a per totes. Messi és la velocitat elegant de la gasela, que s’esmuny entre els guepards que l’empaiten. L’argentí fa les coses fàcils, i maques. Ahir va resoldre ell solet el xoc amistós entre l’Argentina i el Brasil al darrer minut, com un llampec entre la calma. Pam! És imprevisible i imparable, però, per damunt de tot, el que fa que a tots ens caigui la baba amb ell és la persona que hi ha enfundada en aquelles botes plenes de tacs punxeguts que fan feredat només de veure-les.

El temps passa, les exigències del futbol varien i els estils també. No hi ha cap dubte que ambdós jugadors s’han fet un lloc i continuaran gravant el seu nom a la galeria de la fama d’aquesta cosa de la pilota, però la màgia de la personalitat de Pelé sempre regnarà per damunt de l’arrogància i errors personals de Maradona. La venerabilitat de Di Stéfano roman per sobre del díscol Romário. La genialitat futbolística i humana del blaugrana Messi s’imposarà sempre per sobre del talent futbolístic de Ronaldo. Quan el seu atractiu físic, innegable a ulls de tantes i tantes dones i homes de tot el món, l’abandoni, s’hagi fos i l’únic que li’n quedi sigui el miratge d’una clenxa engominada sobre les arrugues d’un rostre que dècades enrere havien fet feredat, Ronaldo entendrà que els seus errors, i comprendrà que l’àmbit extraesportiu i personal importa molt a l’hora de sobrepassar la història d’un esport i calar a la memòria i al cor d’una societat.

També podeu llegir l'article a City Lights.

Pulmons negres, butxaques plenes (II)

2010-11-08T12:35:00.009+01:00

Va voler la casualitat que, després d’escriure Pulmons negres, butxaques plenes, la setmana passada el destí m’enviés a cobrir per RAC1 una iniciativa privada que proposa substituir (reconvertir) les màquines de tabac dels bars per màquines expenedores de llaminadures sense sucre. Saludables, en diuen ells. Bé. No fotem. En qualsevol cas, l’acte va anar acompanyat de la presentació d’algunes dades significatives. La venda de cigarretes per persona baixa a Catalunya des de 2005 de manera continuada. I en el període entre 2008 i 2009 la xifra va patir un descens important: de 2300 a 2000 unitats venudes per cap. Tot i això, la quantitat absoluta continua sent una autèntica bestiesa.Aquest descens que l’any passat es va pronunciar –i que la consellera de Salut, Marina Geli, va assegurar que es mantindria el 2010- també s’ha de relacionar, tot i que no sigui una part important, amb l’increment de l’impost del tabac que l’executiu de Madrid va decretar el juny de 2009. Aquest fet va encarir en uns 20 cèntims de mitjana cada paquet de tabac. Aquesta xifra és una assegurança de vida per als fons de l’estat. Si donem un cop d’ull als ingressos de 2008 gràcies a aquest impost veiem que ascendien a un total 9.266 milions d’euros. La llavors ministra de Sanitat, Elena Salgado, va assegurar que aquest augment suposaria que l’Estat ingressaria el 2009 fins a 1.220 milions d’euros més. ¡Amb 20 cèntims de més per paquet!

Imaginem, doncs, l’impuls que podria suposar per a l’economia d’un Estat immers en una gravíssima crisi econòmica, un augment que obligués a situar el preu del paquet en els 8 euros, com especificava en el primer article. Per descomptat caldria acceptar que la indústria es beneficiaria de bona part d’aquest augment. Si el paquet de Lucky Strike del què parlava, a 3,50 euros per unitat, l’encarim fins als 8 euros, podem imaginar que dels 4,5 d’augment net, fins a 2 poguessin destinar-se a les arques de l’estat, la xifra d’ingressos sobre aquest impost podria multiplicar-se per deu, és a dir, sumar 12.200 milions d’euros més, situant el total al voltant dels 30.000 milions d’euros. No seré tan ingenu de pensar que aquest augment seria real, el descens de ventes seria significatiu, o això caldria pensar. Tot i així, els debilitats fons de l’estat espanyol es veurien feliçment sanejats. Així com la salut de molta gent. Fins i tot la indústria del tabac hi sortiria guanyant.

Que això no és res més que el conte de la lletera? Sí, i què? Tant hi fa. Tot són cavil·lacions, números amunt, números avall, però al cap i a la fi és innegable que els arguments de la lletera eren bons i que després tot va ser fruit d’un accident. I els accidents no es poden controlar. Mentrestant, no fer comptes perjudica més que no pas fer-los. Algú podria alçar-se i dir que jo vaig afirmar que l’ideal seria prohibir el tabac, i que reforçar els ingressos de tots gràcies a aquest impost blindaria el consum de tabac i convertiria la prohibició en utòpica. Cert. Innegable. Absolutament. Però la història diu que el tabac fa mig mil·lenni que sobreviu entre nosaltres amb permissivitat i acceptació. I també diu que les utopies no s’acompleixen mai. I, mentrestant, els calers són els calers. I amb la salut es fa el que es pot.

També podeu llegir l'article a City Lights.

Pulmons negres, butxaques plenes (I)

2010-10-29T09:24:00.005+02:00

La porta de la Facultat de Comunicació Blanquerna és un niu d’històries. Un lloc on es forgen amors, es constaten desamors, es fan plans pel cap de setmana, es concreten calendaris de treball… de tot. Però si destaca per alguna cosa és pel fum. Des que l’accés lateral per la Plaça Joan Coromines està més restringit, els fumadors s’han traslladat inevitablement a l’accés principal. Petit. És una concentració doblement molesta, perquè es col·lapsa i perquè et transporta l’aire i la ferum de bar a quarts de quinze al bell mig del carrer a qualsevol hora. La pudor del tabac s’estén a tot el distribuïdor de la facultat, gairebé fins la cafeteria.

Però no vull seguir donant la brasa amb el què passi a Blanquerna, perquè a la majoria dels mortals us importa un pèsol. Del que es tracta és de denunciar el perjudici que suposa per algú que no fuma i que no vol respirar el fum del tabac el veure’s obligat a suportar-ho, si vol fer coses tant senzilles i inevitables com sortir de la seva universitat.

Però aquest no és un article que vulgui defensar la prohibició del tabac. Seria la solució ideal, però cal tocar de peus a terra i entendre que això, avui dia, és tan inviable com erradicar la prostitució a cop de decret, per molt que alguns s’hi entestin. La opció alternativa és molt més senzilla, i en absolut nova, cal dir-ho. Apujar el preu del producte. És una qüestió simple. Imagino que algú trobarà recriminable aquesta alternativa, però si no pots evitar el perjudici per als fumadors passius, si més no, que l’administració recapti més diners per pagar el tractament públic contra el càncer de pulmó. Recapitulem. Si ara el paquet de Lucky Strike val tres euros amb cinquanta, que en valgui vuit. La xifra s’equipararia, així (amb permís de les oscil·lacions del canvi de moneda), als 11 dòlars que costa ara un paquet a Nova York, després que s’apugés l’impost el juny passat. Posem-ho en xifres. Aquell que fuma deu cigarretes al dia, passaria de gastar-se 52,50 euros al mes (a 3,5 euros el paquet) a dedicar-ne fins a 120 mensuals al vici. I no parlem dels fumadors empedreïts… multipliqueu per dos o per tres aquestes xifres! Per a més d’una i de dues persones seria una despesa inassumible i podria decidir excloure el tabac de la llista de productes que queden exclosos de l’acte d’ajustar el cinturó en temps de crisi; i qui pogués mantenir el vici faria un gran favor a l’administració. Perquè, al loro, multipliquin la xifra, multipliquin i veuran. Tot aquest IVA… riguin-se vostès dels bons de la Generalitat!

També podeu llegir l'article a City Lights.

Costumisme 2.0

2010-10-19T10:39:00.002+02:00

Ja fa temps que està de moda parlar de periodisme ciutadà i debatre els seus pros i contres. Resumint-ho molt: l’avantatge és que el ciutadà sempre serà allà on no és el periodista. El problema és que la manca de formació evidencia una probable fluixa qualitat del producte. Sigui com sigui, només el devenir dels propers anys pel que fa a tecnologia i periodisme començarà a esclarir cap a quin bàndol la gent aconseguirà decantar la balança.

Però un punt que no s’ha analitzat prou fins ara és quin paper juga el periodisme ciutadà en els relats costumistes. No es pot negar que el periodisme és, ha estat i ha de seguir sent, en bona part, i ha de mantenir l’ADN de la narració costumista. Larra va escriure fa gairebé dos-cents anys alguns dels millors retrats de la societat de l’època i avui dia grans articulistes copien les seves inquietuds, motivacions i estructures per explicar com és la nostra societat avui dia. Però el punt de vista dels grans narradors dels diaris actuals s’escapa de l’essència del recórrer el carrer, els barris baixos, de fa cent, o dos-cents anys. És fantàstic llegir textos de Quim Monzó, però quan publica un article explicant curiositats i rondalles urbanes de Nova York, o quan tants i tants d’altres teoritzen, més que no pas descriuen, la societat del 2010… hom no pot evitar trobar-hi a faltar el punt de vista rabiosament valent i indefectiblement proper d’aquelles narracions d’antany.

Captura de pantalla d'Ascodevida

Aquesta proximitat que podem trobar a faltar l’aporten avui dia usuaris d’arreu del món a internet. És en webs com failbooking.com, ascodevida.com, teniaquedecirlo.com o vistoenfacebook.com on, destriant el gra de la palla, trobem els grans retrats dels detalls de la societat occidental que enfila la segona dècada de segle. Retrats sovint descoratjadors i salvatgement gràfics, però que, al cap i a la fi, duen a primera plana el mínim detall que representa de manera tristament paradigmàtica els problemes del món d’avui dia i les curiositats que teixeixen el dia a dia de l’urbanita que pul·lula més que viu als carrers de les ciutats i pobles d’Europa, d’Espanya, de Catalunya… el periodista ciutadà que, tot i ser potser un ciutadà negligent en tots els aspectes de la seva vida, construeix un relat que d’altres han deixat de considerar important però que els grans debats del futur del periodisme no poden arraconar.

També podeu llegir l'article a City Lights.

TMB, estat policial

2010-10-14T21:27:00.002+02:00

Ja ha passat una mica més de mig any des que Transports Metropolitans de Barcelona va engegar la polèmica campanya Et creus molt llest? per denunciar i perseguir les persones que es colen al metro. L’enganxada de cartells que, indirectament, incriminaven i acusaven tots els viatgers va generar força debat i indignació entre la població barcelonina. Res de nou.

Cartell de la nova onada.

La valoració que l’empresa de transports fa de la primera onada de la campanya és, lògicament, molt positiva, i s’escuda en una enquesta pròpia entre usuaris per assegurar que “el to i el contingut de la primera part de la campanya han merescut una aprovació molt majoritària”. A mi m’encantaria veure amb quin rigor i sota quina cocció ha elaborat TMB aquesta enquesta.

Des de fa un parell de setmanes podem apreciar el mateix sistema: adhesius a tots els torns, cartells i fullets diversos. Tot i això, però, aquest cop el lema de la campanya resulta menys ofensiu: Qui la fa, la paga. Els qui religiosament paguen el bitllet quan toca es poden sentir, ara, menys amenaçats. El cas, però, és que TMB, en aquests mesos, s’ha entestat en dur el “qui la fa, la paga”, al màxim exponent. El diari La Vanguardia exposava ja fa uns mesos casos demencials, com, per exemple, que els revisors havien multat un nen per tenir arrugada la T-12 (targeta gratuïta per els escolars de 4 a 12 anys però que té un cost d’expedició de 35 euros -d’aquest cost potser n’hauríem de parlar-). També denunciaven el cas d’una senyora gran que va ser multada per no marcar el viatge amb la seva T-Rosa gratuïta (abonament sense càrrec per a majors de 65 anys, diferent de la T-Rosa de preu reduït, que ha d’anar acompanyada de la compra de la T-4, que és un abonament de 10 viatges a preu reduït).

Però això només són brots d’una malaltia que s’expressa en una dimensió molt més agressiva. Els revisors del Metro de Barcelona han vist com la seva feina ha passat de ser una rutina per controlar la regularitat dels viatgers a formar part d’un entramat policial que organitza i executa veritables batudes. El revisor de TMB ja no va sol. Mai. S’acompanya de quatre o cinc companys i companyes i, al costat, gaudeix de l’eventual protecció, i activa intimidació, de vigilants de seguretat amb els seus corresponents gossos. L’estat policial que està perpetrant Transports Metropolitans de Barcelona intimida els viatgers, honorables pagadors (el 98,9% del total, segons les darreres dades que van sortir publicades a finals del febrer passat) quan un escamot de gairebé una dotzena de persones entre revisors i vigilants fa la seva entrada triomfal al vagó. La feina està pautada i ben organitzada, l’escamot avança ràpid i imparable, convertint en improbable la fugida de l’infractor. Però també poden actuar de la mateixa manera a la pròpia estació. Es col·loquen en un lloc que no sigui visible des dels torns, no per evitar que es cometi la infracció, sinó per caçar el que la cometi. Així, l’escamot cobreix els accessos d’un possible replà distribuïdor de l’estació i revisa militarment la validació de tot viatger que hi aparegui, tot alentint el trànsit i menyspreant la pressa que una persona pot tenir per agafar el metro un dia feiner de bon matí. Resulta curiós, però, veure com després de tanta feina exhaustiva, hom es troba en situacions desesperants. Com quan la màquina que habilita la sortida d’una estació no reconeix la banda magnètica del bitllet i la única resposta de l’empresa és el silenci, el res, la manca absoluta de personal. O quan la màquina de venda automàtica de bitllets no funciona i tampoc hi ha cap taquiller. Què ha de fer un, llavors? La resposta només pot ser una, però vagin amb compte, no se’ls acudeixi explicar-li això a un revisor, que aquest mai dubtarà del germànic funcionament de tot l’engranatge de venda de l’empresa.

És interessant també observar la realitat que evoca l’aspecte monetari de la campanya. La inversió total per al 2010 era de 18 milions d’euros, xifra que recollia l’increment de personal i maquinària. Números enormement superiors a les pèrdues anuals per infraccions al metro, que podrien ascendir a uns 3,7 milions, si ens basem en el cost per trajecte a partir del preu d’una T-10, i que es podrien comparar a la recaptació de 337.200.000 euros anuals que tindria TMB segons el mateix criteri de càlcul. De fet, en moltes estacions de Barcelona, Transports Metropolitans preferia deixar la nit sense vigilància i, fins i tot, obrir els torns, en comptes d’afrontar possibles destrosses fruit de l’ebrietat de molts dels infractors durant les nits de cap de setmana. També val a dir que no hauria costat pas 18 milions d’euros canviar els tradicionals torns de barres per les portes automàtiques, que redueixen sensiblement la xifra d’infractors ja que no es poden saltar, i la única manera de colar-se és passar darrere d’algú que no estigui disposat a etzibar-li un mastegot a qui ho faci.

La realitat, per tant, és que aquesta segona onada de la campanya perpetua el model paradoxal que ja s’ha instal·lat a la xarxa de transports de Barcelona: control policial de dia i selva nocturna. Ningú pot esperar més que una aleatòria presència d’una parella de seguretat en trajectes que recullen el pitjor de cada casa de la nit de la capital catalana, i que han tingut totes les facilitats de l’empresa de transports per accedir a les estacions per evitar destrosses, tot i que això pugui condicionar la seguretat de la resta de viatgers. Aquesta realitat aconsegueix imprimir a la consciència de l’usuari que la finalitat de tot plegat no és, doncs, regular i controlar, sinó instal·lar un estat de por permanent en el viatger, tant quan hi ha l’abusiva vigilància d’aquests nous terminators de la llei, com quan el quillo busca-raons inunda les línies de metro amb la foscor. TMB està convertint-se en un exemple magistral, de llibre, de com fer les coses molt malament, i de com aprofitar l’avinentesa de dirigir un servei fundacionalment deficitari (l’objectiu d’una empresa pública de transports no ha de ser altre que garantir l’eficient desplaçament dels ciutadans) per arreplegar els màxims calers possibles (menció a banda mereixen les apujades de preu abusives que l’empresa presenta religiosament cada any) i per escarmentar quanta més gent millor. Ja ho saben vostès, si són una pobra iaia que pretén passar la resta dels seus dies amb tranquil·litat, vagi amb molt de compte quan torni de fer la compra: escamots de revisors vigilaran que ni se li acudeixi no marcar la targeta rosa. En paraules de la pròpia empresa, és vostè una “estafadora”, una “incívica” i una “insolidària”, en definitiva, un ésser a combatre i eradicar. Qui la fa, la paga. Escopiria als seus peus, senyora!

Podeu llegir l'article a City Lights.

Dos euros per la dignitat

2010-09-27T23:36:00.000+02:00

Tot sovint, als catalans ens agrada fer les coses més difícils del què són. Els senyors de l’Ajuntament programen un festival musical molt més que digne cada any per les festes de la Mercè, ens estalvien púrria comercial, i a més ho munten de manera gratuïta. Fantàstic, sí. Però no podia ser perfecte. Un any més, el concert fort del BAM el van programar a la cruïlla del carrer de Cartagena amb el de Rosselló, allà on hi ha la fàbrica de la cervesera Damm –que patrocina l’esdeveniment-. A Els Amics de les Arts no els vaig veure perquè encara estava treballant. Després, Ok Go van arrossegar-se fent el bufó i tocant poca cosa i avorrida –van quedar molt lluny del grup de rock energètic i alegre que jo recordo haver vist al FIB del 2007- i van tancar la nit Belle and Sebastian, dels qui és pecat dir res de dolent. Però no vull fer crònica musical, això només ho escric perquè quedi palès que hi vaig ser i que no parlo en va.

El cas és que, com deia, ens agrada complicar-nos la vida. Algú em pot explicar el sentit de programar el concert a l’Eixample? Com algú pot tenir la poca vergonya d’embotir milers de persones en un diantre de carrer, que, per molt ample que sigui, obliga els assistents a patir, empentar-se i posar-se nerviosos? Perquè, compte, una cosa és que estigui atapeït, fet inevitable a grans concerts, i una de ben diferent és sentir-se anxova en llauna, amb aquella terrible angoixa de no poder avançar en cap direcció. La raó sembla clara. Els quatre rals que pugui donar l’empresa cervesera justifiquen per als senyors regidors oferir un recinte, si és que se’n pot dir així, de baixíssima qualitat, quan existeixen alternatives molt millors com el parc de la Ciutadella o el parc del Fòrum. De fet, allà ja s’hi munta l’enorme escenari per als concerts electrònics, amb la finalitat de concentrar allà, a l’extensíssima esplanada, tots els penjats, “canis” i diversa gent passada de voltes per tal que no molestin al centre de la ciutat. I no és casual que hi siguin, a més de l’atracció que exerceix la música, ajuda el fet que sigui gratuït. Com ajudava dissabte al carrer de Rosselló, on també abundava gent de dubtosa intel·ligència i manca de saber estar. És normal, hi havia cervesa i l’accés era lliure, dos més dos fan quatre, ho sap tothom.

Així doncs, si algú està interessat en escoltar la gent de bona fe que només volem gaudir de la música sense taquicàrdies, jo ofereixo de manera gratuïta als senyors de l’Ajuntament dues propostes. La primera és que es rumiïn això de canviar la ubicació del concert per, i només eren exemples, una de les dues que citava (mirin, potser la Damm s’avé a patrocinar-ho també allà baix i tot!), i la segona és que es plantegin ubicar el concert en un recinte tancat –a l’aire lliure, però, és clar- i cobrin un preu simbòlic que allunyi indecents i busca-raons. Amb dos euros podria haver-n’hi prou. I, de pas, adonin-se els avantatges, això ajudaria a sufragar la importantíssima despesa en el catxé dels grups.

També podeu llegir l'article a City Lights.

Les caravanes solidàries, una temeritat?

2010-08-26T23:17:00.001+02:00

Quan el guionista i humorista Jair Domínguez va publicar al seu ara restringit blog l’entrada Tres pijos entren a Mauritània i… la pols que es va aixecar va ser, naturalment, considerable. Pals i bastons li van ploure des de totes bandes. Però, en definitiva, l’essència que calia extreure’n la deixava entreveure l’altre dia Joan Puigcercós quan asegurava que les ONG no poden emprendre itineraris arriscats. Acció Solidària es va ficar a la gola del llop i els tres segrestats n’han sortit vius pels pèls, no ens enganyem.

La ONG ja ha anunciat que mantindrà la caravana solidària però amb més prudència. És l’únic que podien fer per desmentir la hipòtesi que deixava caure Jair Domínguez. Perquè avui dia la solidaritat està plagada d’inconscients, gent poc preparada i segurament encara menys consicent de la realitat que vol guanyar-se un trosset de cel fent el bé per aquests móns de Déu. I les coses no funcionen així. Tres senyors que no han viscut a la vida entre ponxos a una comuna hippie (un d’ells duu les seves criatures a una bona escola concertada de Barcelona, fet amb el què no hi tinc res en contra –entre d’altres coses perquè és a la mateixa on jo vaig fer la secundària i no sóc capaç de ser tan hipòcrita-, però, en definitiva, és un detall que no es pot menystenir) es van llençar a un projecte a toro passat notablement temerari, i només la fermesa de la ONG a continuar endavant ajuda a esclarir una sospita que, efectivament, fa molt mal efecte, però que no estava mai de més que algú plantegés donats els indicis i que, afortunadament, repeteixo, semble que podem veure esclarida.

En qualsevol cas, sigui quina sigui la realitat de Vilalta, Pasqual i Gámez, el que no es pot obviar és aquesta inconsciència i temeritat. I no és complicat d’adonar-se’n. Molta gent parla d’entitats no lucratives d’”acció directe”. Crítiques a Greenpeace, Intermón, Unicef, etcètera, perquè es considera que destinen massa recursos a finançar l’entitat, publicitat, i percentatges potser amb destins poc clars. Sovint, et trobes nois excessivament joves assegurant-te que ells treballen directament amb els pobles, al 100%. Que un euro que els dones a ells és un euro a l’Àfrica (o per les balenes, o a on sigui, tant hi fa), i que ells són els autèntics salvadors del món. La realitat és que segurament la desorganització i la manca d’infraestructura i d’experiència converteixen aquestes donacions en un llençament a un sac trencat. I vagi vostè a saber com faran arribar aquests donatius, en quina forma i a quines mans poden arribar a parar. Perquè quan s’ha de tractar amb la corrupció de tot un Estat, la organització, poder d’acció i efectius humans són segurament tan imprescindibles com l’ajuda en sí. Compte, això em serveix d’element tangencial, no vull posar Acció Solidària al nivell d’una ONG d’uns nois que em deien que no m’ho podia pensar després perquè no tenien ni tríptics informatius ni plana web. El cas és que la desorganització, les ganes de salvar un món i una realitat de la qual s’ignora la magnitud, com també la imprudència, sovint converteixen la solidaritat i les ajudes en un error important. Per tant, un servidor, que és conscient que té altres ocupacions (i conviccions i motivacions, que tampoc s’és pitjor persona per dir-ho) que anar-se’n en jeep pel desert del Sàhara, prefereix ser més eficient i realitzar un donatiu regular a una entitat reconeguda.

També podeu llegir l'article a City Lights.

Calor, calor, calor

2010-08-04T12:13:00.008+02:00

Heu agafat el metro a Barcelona aquest estiu? Segur que sí. I l’heu agafat a la línia 3? Fem-ho fàcil: heu passat per l’andana de la línia 3 a l’estació de Catalunya? Hi fa una calor de mil dimonis. N’hi ha prou amb ser-hi, quiet, passejat, tranquil i assossegat durant trenta segons, si arriba, per començar a suar com un porc histèric que xiscla davant l’esbudellament imminent. És terrible. Inhumà. El contrast de temperatura en entrar al vagó que esperem és encara més exagerat. El fred envaeix el nostre cos i en qüestió d’un segon passem a sentir-nos lluny del desert del Sàhara per tenir la sensació que ens endinsem al del Gobi. Resulta, però, il·lustratiu el fet que, passats els primers segons, el cos s’acostuma a la nova temperatura i un és capaç de tornar a suar moderadament sense gaire dificultats. I resulta il·lustratiu perquè si, en un entorn on, en entrar, hem patit fred, som capaços després de suar, significa que d’allà d’on veníem no poden donar-hi altre adjectiu que el més cruel dels inferns.

Si és un problema de pressupost el cert és que té difícil solució, ja que canviar l’aire condicionat dels vagons a les estacions mantindria el problema exactament igual, si no pitjor, ja que, vulguis o no, el norma és estar-se més temps en marxa. Tot i això, m’atreveixo a jutjar que si Transports Metropolitans de Barcelona ha disposat de vint milions d’euros aquest 2010 per reforçar la seguretat i els controls a la xarxa de metro de Barcelona, segur que tindrà un parell de milions més, o els que calguin, per oferir una espera assossegada al més d’un milió de viatgers diaris del metro de la capital catalana. No obstant, és possible que amb l’augment, no ho oblidem, arrodonit a l’alça (mira si són bona gent, que ens estalvien la molèstia d’haver de recollir xavalla al canvi), de la T-10 per culpa de l’augment de l’IVA, no hagin recaptat diners suficients per posar en marxa un sistema de ventilació decent per a la línia 3. Imagino cares tristes, consternació, a les oficines de la direcció de TMB, on, dit sigui de pas, em jugo la meva cama esquerra que no han de suportar una temperatura que, de ben segur, supera els quaranta graus (si més no, com diuen els meteoròlegs darrerament, de temperatura de sensació).

Després l’Ajuntament de Barcelona emetrà fulls volants en què demanarà, suggerirà i instarà la població a protegir-se de la calor. En repartirà d’altres amb els que voldrà fomentar l’ús del transport públic. Jo vull que el senyor Hereu i la junta directiva de TMB emetin uns pamflets on m’expliquin com se suposa que he de resguardar-me d’un constipat que tard o d’hora m’assotarà sense prescindir dels beneficis del transport públic. Facin alguna cosa ja, per amor de Déu, o per amor del bitllet, com prefereixin, però moguin-se per evitar els cops de calor que estan per venir en alguna andana al toc del migdia.

També podeu llegir l'article a City Lights.

Corrida final al Parlament

2010-07-28T12:04:00.000+02:00

Recta final del procés de la ILP que vol que el Parlament prohibeixi les corrides de toros a Catalunya. CiU i PSC van donar llibertat als seus diputats per votar a favor o en contra de la proposta, tot i que el vot no serà secret. La clau, probablement, la té el PSC, perquè tot fa pensar que si els socialistes decretessin el vot, aquest seria en contra de la prohibició. És una oportunitat única per apostar pel civisme. L’Ajuntament de Barcelona

s’hi esforça cada estiu multant turistes i nadius per fer grolleries al carrer i ara va sent hora que a tot el territori català es prohibeixin les grolleries criminals als recintes tancats anomenats plaça de toros.

No aporto res de nou si parlo de tortura. Si parlo de barbàrie. Però s’ha de tenir ben present quan ens restreguen la bandera de la cultura i la tradició pels nassos per defensar-ho. Les cultures, i les tradicions, i els pobles evolucionen, canvien, i el Segle XXI no ha de permetre que els deixos i retalls de l’Espanya endarrerida, pràcticament feudal, catòlica i castissa del Segle XIX intenti imposar-se a la sensatesa i la humanitat de les costums modernes. Perquè aquell qui vol que perduri el què li interessa usarà els arguments més baixos que estiguin al seu abast. Si la defensa aferrissada de la tradició i l’estirpe espanyola (i que alguns defensen que no és excloent de catalanitat, siguem justos) no funciona, que és el normal entre gents amb dos dits de front, recorren a material sensible en temps de crisi com la feina.

Aquesta és la segona gran defensa, i la que és més senzill que convenci els indecisos. És cert que hi ha ramaders que es guanyen la vida amb la cria de toros que després acaben a les places a punt per ser estocats i mutilats, però això no ha de ser impediment per perpetuar la barbàrie.

I és molt senzill d’entendre. Si per tirar endavant un nou centre comercial el govern no s’atura davant les vivendes que hi ha a la zona; o si les families que es queden sense sostre a canvi d’una miserable compensació no impedeixen el progrés de l’urbanisme ferotge, aturar un acte criminal que avergonyeix propis i estranys, dins i fora d’Espanya, no pot estar condicionat a la feina d’alguns ramaders. Em sembla bé que se’ls compensi amb ajudes i fins i tot que se’ls ajudi a recol·locar-se, tot mentre no perdem de vista quina és la prioritat en aquest assumpte.

També podeu llegir l'article a CityLights.

Encendre la metxa

2010-06-30T22:06:00.004+02:00

Com que dilluns el Tribunal Constitucional va decidir d'una vegada per totes fallar sobre la constitucionalitat de més d'un centenar d'articles de l'Estatut de Catalunya que tenim ara matiex en vigor, considero que és un bon moment per tractar de nou obrir el debat sobre com s'ha de plantejar la hipotètica independència de Catalunya, perquè de dir que aquesta és la solució ja se n'encarreguen molts, però pas de plantejar el com enlloc del què. Per tant, he decidit aprofitat el meu espai setmanal a la revista de Llumsdelaciutat per adaptar el que aquí vaig publicar fa uns mesos sota el títol "L'independentisme ha de ser integrador".

Podeu llegir-ne, doncs, la variant a City Lights.

Que els troncs no ens tapin les reformes

2010-06-30T22:01:00.003+02:00

He vist més crítiques aquests dies als partits nefastos que s’estan jugant al Mundial de futbol de Sud-Àfrica que no pas a les reformes del mercat laboral que aprova el govern de Zapatero. A Facebook hi ha grups, pàgines, comentaris, exaltacions, queixes, valoracions… del Mundial… sobre si tal o tal jugador van estar bé o malament, sobre si hi ha pocs gols, si les defenses prosperen més que no pas els atacs, etcètera. Que és un torneig de troncs. En canvi, no he llegit ni un sol comentari sobre les reformes que ens poden afectar de ben a prop a tots un dia o altre. A tot estirar, el què comenta la gent, i no pas a Facebook, és clar, és que la vaga general és una vergonya.

És cert que els sindicats han anat del bracet dels dirigents espanyols durant els darrers anys, però criticar-los per fer-ho és excessiu i una manca d’observació. Després de vuit anys de govern de dretes, molta gent va rebre amb gran alegria l’arribada del PSOE a la Moncloa, i els sindicats no en van ser una excepció. Però passats sis anys, el Partit Socialista no és el Partit Socialista, o més ben dit, potser el Partit Socialista és el Partit Socialista, però no és un partit socialista, d’esquerres. Zapatero i els seus ministres, vicepresidents i sèquit han canviat la identitat del partit. L’han convertit en un partit que -ho han declarat alguns membres com el ministre del ram més afectat, Celestino Corbacho, o la sempre desafortunada Leire Pajín- se sent còmode amb reformes laborals que castren els drets dels treballadors.

Per tant, els sindicats tenen dret a passar pàgina i rebel·lar-se contra les mateixes decisions que trobarien intolerables si fos el cas que provinguessin d’un govern obertament de dretes. No és contra el partit amb qui s’han abraçat, que convoquen la vaga general. És contra les mesures d’un partit de dretes, que els sindicats proposen manifestar-se la gent el proper 26 de setembre. Qui no sigui capaç d’entendre que el gir descomunal cap a la dreta del Partit Socialista Obrer Espanyol obliga a valorar les seves últimes actuacions de forma completament separada al passat, i deslligant-ne les actuacions i opinions colaterals de sindicats, associacions, militants i simpatitzants, comet un greu error. El Partit Popular va voler impulsar reformes laborals similars i va haver de patir una vaga general. El PSOE no les vol impulsar, les aprovarà, i, per tant, la vaga general s’ha de fer. S’ha de mantenir. I s’ha de recolzar obertament. Per descomptat, caldrà evitar les accions violentes de piquets i manifestants, això sí.

També podeu llegir l'article a City Lights.

La confiança del botiguer que va arrodonir cent pessetes a un euro

2010-06-17T19:13:00.006+02:00

Durant anys m’he intentat autoconvèncer que els comerços de proximitat són humanament més valuosos que les grans superfícies, que són un model que s’ha de preservar i ajudar. Fa un parell de setmanes vaig anar a la pastisseria que hi ha a prop de casa meva a demanar una safata de pastetes per recollir l’endemà i per dur on havien de fer el seu paper al dia següent. Vaig preguntar per possibilitats i preus i després de divagar durant minuts vam acabar acordant que per vint o vint-i-pocs euros em prepararia unes vint-i-cinc peces, unitats, vaja, pastetes. En anar-ho a recollir em vaig topar amb la sorpresa que les peces eren quaranta i el preu havia ascendit fins als trenta euros.

La responsable de la botiga sabia que no tindria més remei que accedir a pagar i endur-m’ho perquè no tenia temps per engegar-la a pastar fang i buscar-me la vida a una altra banda, i a més, la confiança converteix en una feina senzilla abusar del client amb previsions de no patir cap conseqüència, que fa fàstic, vaja. De mala llet vaig deixar els bitllets sobre el taulell i m’ho vaig endur. No és que em sembli malament el preu, i al cap i a la fi, al final les quaranta peces es van esgotar sense problemes i la relació quantitat-preu sortia millor així. El que em va molestar va ser la presa de pèl. I la justificació d’estar-me allargant tant amb l’anècdota que, se suposa, ha de ser una simple manera d’obrir l’article i que no s’ha de mantenir durant gaire línies és perquè és la base del què vull expressar. Vaig decidir que si mai he de demanar una altra safata de pastes, allà no ho faré pas. I arran de tot això, un s’adona d’una cosa: només hi ha un perfil de persona que pugui defensar i exercir convençudament la defensa dels comerços de barri: la gent de barri. La gent que té paciència, a qui no li importa conversar durant deu minuts amb el botiguer mentre fa esperar tothom sense motiu, i potser que tampoc li importa fer-ho, si ha d’esperar en circumstàncies similars.

El què en diuen urbanites, els que correm amunt i avall, que caminem ràpid encara que no tinguem pressa, que vivim el tren de vida de la poca paciència… no tolerem bé aquestes coses. Jo, si el botiguer xerra amb el de davant em poso molt nerviós, no hi puc fer res. Encara que no tingui pressa. I com jo, n’estic segur, tanta i tanta gent. No ens agrada que ens facin esperar sense motiu. Si visitem un centre comercial, sabem que allò és anar per feina, i si, en definitiva, comprem el pa i el diari a la cantonada de casa, és perquè no tenim una gran superfície al carrer del costat, i perquè hi ha segons quines coses que la tradició les fa més bones -el pa, per exemple- perquè si no fos així, el Can Manel, el Bar Tolomé i el Forn de Pa de tota la vida ja faria temps que haurien abaixat la persiana per sempre.

També podeu llegir l'article a City Lights.

El retorn d'Aznar el profund

2010-06-08T23:40:00.008+02:00

Adolfo Suárez era recordat amb ternor, per la seva feina bruta i difícil a la transició espanyola, però també amb cert recel per la seva caiguda lliure pocs anys després. Però vencia la faceta entranyable. Fa deu anys va assegurar que José Maria Aznar era el millor president de la democràcia espanyola. El seu company d’aventures diplomàtiques, el comunista Santiago Carrillo va dir de seguida que alguna cosa no rutllava. Suárez va desaparèixer del panorama públic, i poc després es va saber que pateix Alzhàimer.

Dissabte, José Maria Aznar va demostrar dues veritats de cop, dues certeses en un sol moment. Va demostrar que Carrillo va fer gala d’una lucidesa admirable en detectar des del primer moment que l’estat mental de Suárez no era el que havia de ser, i va demostrar que, efectivament, l’expresident espanyol anava errat de totes totes. Aznar va ser el pitjor president de la democràcia espanyola moderna (amb permís de José Luis Rodríguez Zapatero, tot sigui dit), i dissabte va demostrar per què. El seu tarannà prepotent, fastigós, luxuriosament pretenciós –i tant messetari, d’altra banda-, va rutilar acompanyat del fervor de les noves generacions del Partit Popular.

L’expresident popular va afirmar, i cito textualment, que “els socialistes, cada cop que han tingut ocasió, han omplert Espanya de runa, d’atur i de misèria”. I el van aplaudir.

Sí, Aznar va fer gala d’una de les seves facetes més destacades: l’imbecilitat dopada per un ego sense mesura; la facilitat per mentir, enganyar, distorsionar, i provocar la vomitera, l’angúnia i la repulsió de tota persona amb un mínim de seny que s’escolta les seves paraules. El que va dir és mentida. És ofensiu. És perillosíssim. És insultant. És vergonyós. És intolerable. És digne de la dreta més directament hereva de l’esperit, directrius i tarannà del franquisme.

Des del partit de la gavina també critiquen constantment la sotmissió del govern espanyol a les ordres de la Comunitat Econòmica Europea i del Banc Central Europeu. Resulta humiliant, preocupant i ridícul a parts iguals que algú pugui arribar a creure que el Partit Popular hauria resistit les embestides de la Unió Europea, i, és més, que s’hauria erigit en defensor de l’Estat del benestar, i dels drets dels treballadors, els quals ara tan irònicament el partit proclama i defensa a viva veu.

Si Espanya fos un pais amb seny, estaria tranquil. Sabria que la mentida, la distorsió i la broma de mal gust no penetrarien en les ments profanes. Però, per desgràcia, a l’any 2010, Espanya segueix sent profunda. La putrefacció de la política ha calat els ossos de la societat, i el seguiment de l’actualitat és rotundament acrític. No hi ha noció de la raó i la distància. Compte, ni d’una banda ni de l’altra. Aquests discursos són, doncs, una arma potent i perillosa per continuar fomentant l’odi i, més important encara, la ignorància i l’alienament de les classes mitjana i treballadora.

Saben el què es fan. Res és casualitat. Les noves generacions que dissabte celebraven les paraules d’Aznar, un dia es presentaran davant un faristol i seran qui escupirà les mateixes barbaritats. I davant aquest espectacle dantesc, i també comprenent que a Catalunya no tot són flors i violes, cada dia més cervells es retorcen, sudorosos i tremolosos, i, provenint d’on provinguin, havent mamat ideologies, inspiracions i influències ben diferents, es pregunten... adéu, Espanya?

També podeu llegir l'article a City Lights.

El burka tapa els drets fonamentals

2010-06-01T19:40:00.007+02:00

L’alcalde de Lleida, Àngel Ros, acaba de prohibir dur burka (el vel integral, que cobreix tot el cos, cara i ulls inclosos) o nyqab (el vel que cobreix tot el cos menys els ulls) dins els edificis municipals, com, per exemple, l’Ajuntament, o centres cívics. I ja l’hem tinguda armada. És una ocasió perfecte per als bonistes i fals progressistes per posicionar-se a favor de l’islam i esgrimir la seva llista d’arguments tòpics i demagògics. Per exemple, fa uns dies, crec que era a RAC1, una tertuliana explicava que no podem prohibir dur burka o nyqab, imposar no dur-ne, perquè llavors estem fent el mateix que suposadament fan els musulmans radicals que obliguen, imposen, dur el vel integral a les seves dones i familiars femenines. Quina broma és aquesta? Des de quan entra en la mateixa escala establir una norma en contra d’un atac frontal a la dignitat d’un ésser humà, en aquet cas una dona, que el propi atac.

És delirant. I hi deu haver força gent que aposti per aquest tipus de teories. Hi ha gent que de debò es creu que les dones escullen lliurement. Ho rebatia molt encertadament diria que un oient fa pocs dies també a la mateixa emissora, en aquest cas crec que era a La Nit a RAC1, escullen tan lliurement com les dones espanyoles de fa dos o tres segles se sotmetien als criteris i voluntat de l’església catòlica amb els ulls clucs. Per voluntat pròpia. Per voluntat apresa. Per voluntat imposada per la cultura.

La Generalitat ha dit que és una mesura innecessària. Perquè gairebé ningú duu el burka ni el nyqab avui dia a Catalunya. Discrepo. Avui dia, 2010, potser no, però vés a saber com estarem d’aquí a cinc anys. La filosofia popular és molt sàvia: prevenir és curar. De la mateixa manera que es va prohibir l’ablació a temps ara cal prohibir aquestes vestimentes que suposen una agressió frontal als drets humans. Drets que ens ha costat molt assolir com perquè ara, el bonisme i el fals progressisme ens els facin trontollar en ares de la integració. Integració, i tant, però passant pel sedàs del respecte a la cultura, les lleis i, sobretot, els drets fonamentals de l’home i la dona.

També podeu llegir l'article a City Lights.

No n'hem après res

2010-05-25T10:24:00.013+02:00

A finals de novembre, un jove de Tenerife va ser acusat d’haver agredit sexualment i matat la seva fillastra. L’equip mèdic així ho va denunciar. El seu entorn negava les sospites, i dos o tres dies després es va demostrar la seva innocència. Pel camí, van passar titulars escandalosos a dues planes titllant-lo de dimoni en amunt, amb la seva fotografia ben grossa just a sota. Concretament, va ser el diari ABC. Per descomptat que després tothom es va fer enrere, però aquella cara, acompanyada de paraules com assassí, ja l’havia memoritzada mitja Espanya. Una vida posada molt seriosament en risc pel què després es va demostrar que havia estat culpa d’una caiguda al parc mal diagnosticada dies abans. Poca autocrítica es va fer, breus rectificacions i passem pàgina.

Tot això em va venir de nou a la ment aquesta setmana passada amb el cas de la dona que va matar els seus dos fills a Lloret. Quan van sortir les primeres informacions, quatre pinzellades, de fet, que amb prou feines donaven per redactar un breu, i parlo de la versió digital d’El Periódico, vaig poder llegir comentaris que feien afirmacions del tipus “Esta hija de puta ha venido a España a matar a sus hijos porque sabe que entrará por una puerta y saldrá por otra”. Vagi per endavant que no hi ha res que justifiqui aquest crim, però sobta que, amb tan poca informació, algú, posant el seu nom i cognoms, s’atrevís a deixar anar bajanades de tal magnitud i amb tan poca justificació. Hi havia altres comentaris de caire semblant, que potser amb un to menys enervat mantenien la mateixa línia.

És evident que aquesta dóna és culpable –ens creurem la confessió- però aquesta víscera demostra que no hem après absolutament res de casos com el del Diego, el noi que els mitjans van cometre el terrible i gravíssim error de linxar sense proves. Perquè en aquell moment no hi havia judici. No hi havia confessió. No hi havia context –no se sabia que era la dona del pederasta britànic detingut ara fa uns dies- etcètera. La seva relació amb el pederasta britànic obre un ventall de causes que, tot i no ser redemptores, converteixen en extremadament cruels afirmacions com les que feia aquella persona a El Periódico. És clar que era la opinió d’un lector, i no del mitjà, però el mitjà té la potestat de tolerar o descartar els comentaris, per molt que s’escudi en fer-los signar amb nom i cognoms. El mitjà ha de censurar el que està fora de lloc. I si El Periódico, com hauria pogut ser un altre mitjà –de fet, potser va passar també, però jo no ho vaig veure- , no ho va fer deu ser perquè considerava oportú deixar a la seva web línies com aquelles.

Es demostra per tant que no hem après res d’allò. L’ABC no va aplicar-se la magnitud de rectificació que hauria d’haver exercit. Els informatius no en van parlar prou. Als ciutadans no ens va arribar el suficient, i si ens va arribar, tampoc ho vam digerir. Potser sí que a nosaltres hi ha missatges que ens entren per una porta i ens surten per una altra. Tots plegats hi hauríem de pensar més. O pensar, simplement. Perquè mai sabem del cert què és veritat i què no. Ho demostren casos com els de la nena morta a Tenerife. Anem més amb compte.

També podeu llegir l'article a City Lights.

L'alcalde fa figa

2010-05-18T22:38:00.005+02:00

Fa cosa de deu dies vaig anar a una verduleria a comprar pomes. En vaig agafar mitja dotzena de peces i em vaig dirigir a la caixa per pagar. Llavors, el depenent, que parlava en un to un xic alt, em va suggerir que agafés unes figues que, deia, li acabaven d’arribar. Vaig dir que no em semblava massa bona idea perquè ara no n’és temporada. Va insistir i insistir; que sí, que venien de noseón i que allà ara sí n’és temporada i que tal pasqual. Vaig pensar que, ben mirat, les figues m’agraden, i que, tot i que seguia sent reticent a comprar-ne, podia provar. Per provar, total, no hi perdia gran cosa, em vaig dir.

Llavors va resultar que no portaven l’enganxina que representa la marca i la procedència, i ho vaig trobar estrany. Vaig preguntar al dependent, i em va contestar que no patís, que allò no era problema, que les figues estaven molt bones igualment. Tot plegat ho vaig trobar estrany, però no sé exactament per què, em vaig deixar convèncer. Al cap i a la fi, insisteixo, les figues m’agraden. Quan vaig arribar a casa, les vaig desar a la nevera, i després de sopar en vaig agafar una. Vaig fer-la rodar entre els dits de la mà, preguntant-me, pensatiu, per què no durien l’enganxina. Què estrany, seguia pensant. Però vaig decidir-me a menjar-me-la. Al primer bocí que em vaig dur a la boca ja em vaig adonar que allò no era el què m’havien de vendre. Que jo tenia raó i que m’havien pres el pèl. Que allò estava fora de temporada i punt. Ara les figues són dolentes, coi, no poden sortir bé. Em vaig sentir una mica burro, i com que no sóc pas dels conformistes, vaig decidir anar a protestar el dia següent.

Així doncs, en tornar de la feina l’endemà, vaig passar per la botiga, que està per allà al centre (per si us interessa, es diu Josefina Heredia Frutas y Verduras, no se us acudeixi pas anar-hi a comprar) i vaig protestar enèrgicament per la qualitat d’aquelles figues dels nassos. El depenent va demanar-me disculpes, va reconèixer que s’havia equivocat, que aquelles figues no eren de fiar, i que s’hauria d’haver esperat uns mesos a portar-ne. Li vaig dir que no em servia, i que volia parlar amb l’encarregat. Em va dir que ell era l’encarregat, i li vaig preguntar que què havíem de fer. Em va dir que no patís, que ja havia protestat al proveïdor, i que havia decidit substituir-lo per un d’altre. Li vaig dir que no em servia, que la responsabilitat última de demanar aquella remesa de figues era seva, i que era ell qui havia de rendir comptes davant el client! Va posar-me unes quantes excuses més, em va repetir que ho sentia molt, i que era conscient que s’hi jugava molt, en aquelles figues. Perquè, explicava, ja havien vingut força clients més a protestar, i que si tenia problemes potser no podria pagar el lloguer quan li vencés el contracte. Vaig dir-li que ho sentia molt, però que allò no era el meu problema. Que el mínim que podia exigir a una verduleria és que tingués les verdures i les fruites bones, de temporada, i que procurés que tot estès controlat, fos correcte, i que no faltés ni una sola etiqueta. I el proveïdor tant se me’n fotia. Vaig deixar la bossa amb la resta de figues sobre el taulell, vaig remugar que quan fos temporada de figues de debò ja n’aniria a comprar a una altra banda, vaig girar cua i vaig marxar enfadat.

Ja ho sabeu, si per casualitat anéssiu a Josefina Heredia Frutas y Verduras, no demanéssiu pas figues fora de temporada. L’únic que em rebenta més, si és que això és possible, és que si a aquests els tanquen la paradeta, ves a saber quina enganyifa em voldrà colar el proper que vingui.

També podeu llegir aquest article a CityLights

City Lights

2010-05-11T11:10:00.003+02:00

Vull anunciar, des d'aquesta sempre modestíssima tribuna que des d'aquesta setmana, amb la publicació avui del primer article, col·laboraré setmanalment amb Llums de la Ciutat, a la secció de revista digital, City Lights, on, com deia, ja podeu llegir el primer article, tot i que, de fet, els que passeu per aquí sovint, ja l'haureu llegit.

Llums de la Ciutat és un projecte creat, dirigit i produït per alumnes de segon de periodisme de la Facultat de Comunicació Blanquerna. És multiplataforma: integra televisió, ràdio i premsa, i ja ha -encara és molt d'hora perquè m'atreveixi a dir hem-, tingut l'honor d'entrevistar personatges com Agustí Benedito, Montserrat Nebrera, Marta Coll o Toni Aira.

És un plaer, i vull agrair-li sincerament la oportunitat a la directora de Llums de la Ciutat, la Mireia Giné, que des que vem coincidir i vem començar a xerrar sobre el projecte s'ha mostrat molt disposada a gestar aquesta col·laboració.

De la tomba naixerà un roser

2010-05-07T17:40:00.009+02:00

El PSC considera que la imatge de José Zaragoza està gastada, i per això va decidir nomenar Jaume Collboni nou director de campanya del partit. Va decidir nomenar un home absolutament desconegut per al gran, grandíssim, públic. La figura dels spin doctors agafa més volada ara que mai, i un dels factors clau per desenvolupar aquesta feina és restar a l'ombra del candidat. És per tot això que la decisió es podia entendre com a encertada. Divendres passat, Collboni concedia una entrevista al programa L'Hora L de Ràdio Barcelona, i va assegurar que no era el millor moment per convidar José Luis Rodríguez Zapatero a fer campanya a Catalunya.

Però poc més de 12 hores després, José Montilla va decidir engegar-ho tot a rodar. Al dia següent, dissabte i dia del treballador, el President de la Generalitat va emetre un comunicat rectificant les paraules de Collboni i anunciant que la pau i la germanor entre socialistes catalans i espanyols és absoluta i íntegra. Pam, castanya! Aquesta situació la precedia l'acord al Parlament per demanar la renovació del Tribunal Constitucional i les declaracions del conseller Castells acusant Zapatero de ser passiu davant la sentència d'un Estatut que ell va aprovar (i la posterior exigència de fidelitat institucional que la Moncloa li va llençar).

El cas és que davant d'aquest panorama, les declaracions de Collboni tenien tot el sentit del món. És una consideració molt vàlida, i fins i tot una realitat palpable, que ara per ara, els catalans en genral, i sospito que els fervorosos electors socialistes del sector més catalanista, no volen sentir a parlar ni en pintura del president espanyol. A més a més, aquestes paraules reforçaven la postura del Parlament, encapçalada per José Montilla i Artur Mas, en el que tradicional es podia interpretar com una "marcada de paquet".

El PSC estava davant l'oportunitat de la seva vida per ser conseqüent, per demostrar a la ciutadania que lliuten per quelcom, que plantarien cara a Madrid d'una vegada per totes, i que els socialistes catalans estaven decidits a defensar Catalunya davant els atacs i l'amenaça de la sentència del Tribunal Constitucional. Montilla tenia una oportunitat d'or de guanyar credibilitat i respecte. Però va decidir no fer-ho, mantenir la cohesió de partit i demostrar-nos a tots que no podem creure en la polseguera que l'acord amb Mas va aixecar.

Però no només això, sinó que també sentencia Jaume Collboni dos dies, com aquell qui diu, després de la seva posada en escena oficial. Perquè després d'assegurar que Zapatero és i serà benvingut a Catalunya, Montilla destrossa la credibilitat que encara no s'havia guanyat Collboni. A cinc o sis mesos de les eleccions, és una figura deshauciada i que ja ningú serà capaç de prendre's seriosament. I és una llàstima, perquè això suposa que el PSC no pot rectificar, ha cremat la seva única bala de renovació per a la campanya. Ara és Collboni amb tot l'entredit, o res. I només pot ser Collboni. Perquè un canvi seria, òbviament, un autèntic suïcidi.

De fet, tot plegat ja és un suïcidi. Els socialistes han firmat la seva tomba electoral, perquè interioritats polítiques a banda, que de fet és el que no deixa de ser l'afer Collboni, la ciutadania ha vist de quin peu calça. Els que no hi confiaven, i que haurien recuperat la il·lusió, l'hauran perduda definitivament, i els que encara la conservaven, s'han quedat sense arguments per confiar en l'actuació futura de Montilla. Entre el president i l'assessor han decidit otorgar la raó, la credibilitat, i en conseqüència la clau de Palau a Convergència i Unió. Guardem un minut de silenci pel què el 2003 ens van vendre com el canvi.

I need more guitar, here!

2010-05-03T10:58:00.007+02:00

Com que els concerts tenen molt de catarsi, i orgasme col·lectiu, hi ha una mena de màxima no escrita que és que com més fort, millor. Fot-li, fot-li, fot-li. Que les oïdes aguanten. Entenc perfectament la mania de molts de tocar com més fort possible. Per això de la catarsi, de la que els grups són partíceps. Al final t'hi acostumes, i intentes obviar l'excés. Però tot té un límit. I el límit és el directament, molest, desagradable. Quan ahir Passenger Action tocaven a un volum de decibels que superava, de llarg, el límit del que és agressiu per la oïda humana, jo vaig decidir que no ho volia aguantar. Vaig intentar que algú abaixés el volum, i al final del concert sembla que algú més devia protestar -vam veure algunes cares de dolor- i els següents grups van sonar més raonables. Però, ah, amics! Fent les quatre proves de so guarres i ràpides de guardar, ja començavem a sentir que si apuja'm el micro, que si apuja'm la guitarra. Jo no sé des de l'escenari, però des del públic se sent perfectíssimament i ja a un volum més que alt. Però... fot-li, fot-li, fot-li. Al final, volums tolerables i tots contents.

Però el cas és que ens hauria de fer reflexionar que haguem d'arribar a volums bestialment agressius perquè algú s'adoni que allò no pot ser, i que no és raonable (i encara algú va dir que "bah", compte), i així s'abaixi, una mica, només, el volum de decibels. Molts cops, si dius "òstres, això està massa alt", et tractaran de tarat, de plasta, d'exagerat i d'esguerrafestes. Sembla, doncs, que a ningú li molesta el volum fins que li molesta. I d'aquí vint anys ja hauran millorat els audífons i seran millors i més barats. Mentrestant, fot-li, fot-li fort!

Bucle periodístic

2010-04-21T17:35:00.020+02:00

Sant Jordi m'interessa i no m'interessa. És una tradició maca (em resisteixo a celebrar això del 14 de febrer) i tota la pesca, em sembla fantàstic l'atracament que et fan amb les roses i la hipocresia de la venda de llibres a cabassos. Aquest no és el problema. El problema vé quan et vols dedicar a explicar les coses. Ser periodista és dur de per si, però hi ha dies i moments especialment fotuts.

Com cada any, aquest divendres, 23 d'abril, els periodistes parlarem de roses, de llibres, de passejos per Rambla de Catalunya, dels llibres més venuts, de les paradetes dels escriptors i artistes, personatges públics i entitats diverses que s'apunten al carro de la forma més miserable i patillera possible. Perquè per St. Jordi tothom ven. Parlarem d'això, i d'allò altre, i realment, de molt poc més. Tampoc importa. Veurem la clàssica portada de l'AVUI fent gala de la identitat catalana en un dia tan especial (a no ser que els nous propietaris decideixin carregar-se també això) i tothom reproduirà el seu paper de cada any a la perfecció. I qui dia passa, any empeny.

És dur. Sant Jordi és un exemple paradigmàtic de banalitat i buidor informativa, de tòpics, clixés i autoparòdia periodística, però no podem oblidar que el calendari informatiu està trufat d'aquestes marques "perquè toca". El 15 de setembre quan les criatures tornen a classe, quan comencen les rebaixes de gener, quan arriba l'estiu i tots els informatius fan reportatges sobre el càncer de pell i ensenyen senyores grasses i vermelles com gambes que expliquen que s'ho passen teta escarxofades en una tumbona a l'ombra. Etcètera.

Puc entendre l'argument de que són coses "que s'han de fer", i fins i tot puc estar-hi d'acord, però fóra bo que ens comencessim a plantejar, si ho fem, com ho fem. Està bé mantenir la correlació entre tradició i cobertura d'aquesta tradició, però s'hauria de trobar la manera d'evitar que l'únic que impedeixi reciclar fins l'infinit els reportatges, notícies, fotografies i comentaris sigui la vergonya i el fet que el pas dels anys deteriora la vigència de qualsevol look i manera de fer.
I si no trobem cap manera millor de fer la nostra feina en cites com la del 23 d'abril, potser hem de pensar que no seria tan dramàtic retallar l'espai per a aquestes coses i mantenir el llistó de l'actualitat als informatius i programes de tota Catalunya. Si més no, mentre Sant Jordi, que és el què ens ocupa ara, segueixi sense ser dia festiu a casa nostra.

Enlloc com a Ca'n Montilla.mp3

2010-04-15T11:22:00.002+02:00

Música: The Hives - Hate to Say I Told You So

La prudència de les sis copes

2010-04-08T10:49:00.007+02:00

Ahir al programa Tu Diràs de RAC1, un oient assegurava en un missatge que el Barça ja és campió d'Europa. Vaja, que ens cruspirem el Madrid dissabte a la Lliga, que l'eliminatòria de semifinals de la Champions contra l'Inter serà bufar i fer ampolles i que, hipotèticament, el Bayern serà una joguina en mans dels blaugrana a la final.
Resulta irònic veure aquest tipus de reaccions entre l'afició culé després d'haver criticat fins gairebé l'extenuació la prepotència i manca de realisme futbolístic de l'afició del Madrid, en enemistat perpètua i eterna. Sense mancar-li raó en aquest darrer punt, l'afició blaugrana ha de ser conscient que, amb declaracions com aquesta, cau en el mateix parany de veure-ho tot fàcil i evident.

No podem oblidar què ens va dur a endur-nos sis títols l'any 2009, va ser la humilitat, la prudència, el no dir blat fins que no és al sac i ben lligat. La confiança ha de ser l'esperança, no la convicció. Hem de repetir els patrons de comportament en què Guardiola va insistir amb tossuderia durant tota la temporada passada. Es va demostrar que va ser part important de l'èxit, i no pot ser tant difícil repetir la fòrmula.
Res no ens garanteix que sent prudents i mesurats aconseguirem guanyar el doblet de Lliga i Champions, però amb afirmacions temeràries, absurdes, fora de lloc i impròpies d'una afició que coneix i respecta els dictats de Guardiola, i que ens han estat tan útils en el passat recent.

Però una cosa no treu l'altra. És cert que el Barça està davant una oportunitat històrica, d'apropar-se al mes de maig inoblidable que vam viure l'any passat. Guanyar la Champions League al Bernabéu és un somni, seria quelcom irrepetible. Però tot i ser l'equip ja a semifinals, ha de seguir sent un somni, una simple hipòtesi, perquè queden dos rivals, potents, pel camí i que et poden frustrar aquest somni sense que això fos especialment rar ni sorprenent. Repeteixo, la confiança que podem sentir tots els culés en aquest equip, ha de derivar en l'esperança que aquestes hipòtesis es materialitzin, no pas, en cap cas, en la convicció que això ha de ser així.

Hem d'aprendre de París, hem d'aprendre dels errors de l'equip després de vèncer l'Arsenal a la final del 2006. La prudència ens va fer forts l'any passat davant la prepotència del Madrid. Els blancs continuen insistint a associar aquesta paraula al seu nom, perquè, tot i les eliminacions, no semblen haver après la lliçó. Hem de seguir sent prudents per mantenir la coherència, hem de seguir sent prudents perquè aquest és el camí, perquè hi ha raons per creure que ens portarà, de nou, a bon port. Esperança. I l'eufòria, amb sort, ja tindrem temps d'explotar-la i gastar-la d'aquí un mes i mig.

L'independentisme ha de ser integrador

2010-03-23T17:40:00.010+01:00

Diumenge passat l'exconseller Joan Carretero va presentar les bases del programa electoral de Reagrupament. Més enllà del bàsic que hauria de tenir una Catalunya sobirana, a saber, un exèrcit, serveis d'inteligència... es parlava de suprimir la oficialitat del castellà. No és que això no sigui lògic per a un plantejament utòpic, però aquest és precisament el problema, que aquest punt converteix el projecte de Reagrupament en una utopia, i, per tant, l'aboca al fracàs. Com a molt, si té finalment el suport de Joan Laporta, l'aboca a aconseguir una representació tant residual com la que té, encara ara, Ciutadans.

Perquè voler esborrar el castellà del mapa de Catalunya és ignorar la realitat del poble, poble pel què en teoria es reclama la independència. És ignorar el passat recent de la nostra terra, en definitiva, és ignorar que l'independentisme, si vol triomfar i legitimar-se, ha de ser integrador. I la premisa que el castellà ha de ser eradicat perquè Catalunya pugui ser independent amb plenitut cultural i orgull és un error greu. Perquè això converteix la bandera estelada en excloent. En un perill i una amenaça per a molta gent.

El que l'independentisme català ha de fer no és aconseguir convèncer els ja convençuts, és buscar elements perquè aquells qui mai hem, apostat per aquesta opció política, arribem a veure l'Estat català com una opció política que, tot i no encaixar amb els nostres punts de vista, no faci autèntic pavor, que es vegi amb uns ulls més de proximitat que de llunyania.
I això només s'aconseguirà amb gestos que apropin la independència a sectors molt extesos del poble, i un dels gestos ha de ser reconèixer que el castellà té, i ha de tenir encara per molts anys, un paper raonablement destacat en la nostra societat. La co-oficialitat seria el més sensat. Sí restar-li protagonisme institucional, però no pretendre esborrar-lo. Això, vull insistir, és un error greu.
I aquest és només un exemple puntual però paradigmàtic dels errors de l'independentisme, i de com es pot demanar l'autodeterminació per a Catalunya des d'una òptima més àmplia i integradora.

L'independentisme ha de sossegar-se, ha de canviar la revolució i l'exclusió per una aposta política seriosa i integradora. I això no s'aconsegueix ignorant la realitat. Perquè sembla que hi ha qui ha d'aprendre que els desitjos són una cosa, i la realitat és una altra, i a Catalunya hi viuen molts catalans de ple dret que parlen, pensen i senten en castellà. El gran repte per a Esquerra, per a Reagrupament, per a Carretero i Laporta, és que aquesta gent no senti que la fan fora del seu país si algun dia Catalunya pot sostenir el seu propi Estat.

Enlloc com a ca'n Montilla

2010-03-19T11:31:00.006+01:00

FECSA-Endesa es defensava dimarts en un anunci-article als diaris: consideren que les nevades viscudes durant la setmana passada a tota Catalunya són un fet excepcional, gairebé de dimensions catastròfiques i, per tant, es desprèn que no se'ls pot retreure res. Si fa no fa al mateix temps, l'entrevista de Mònica Terribas al President Montilla aixecava una important polseguera. Per a uns, massa dura, per a d'altres, correcta, i per a uns tercers, les queixes d'algun sector aïllat del PSC pel to de l'entrevista demostra que als socialistes els molesta la llibertat de premsa. En aquesta línia s'expressava ahir Toni Aira al Singular Digital.

Suposem que Endesa té bona part de raó. Sí, pot ser que hagi estat un fet d'aquells que ocorre un cop cada cent anys, i que res podia suportar-ho sense passar factura de crèdit ciutadà. D'arcord. Dimecres es comentava a Ràdio Barcelona, i ho deia Joan Boada, després de ser l'ase dels cops per la seva actuació durant el periode àlgid de la crisi, que les torres elèctriques que van cedir al temporal són d'un model ja antic que s'ha substituït a la resta d'Espanya. Compte, sense ser il·legal, és clar. Endesa, doncs, pot defensar-se assegurant que compleix la legalitat. Que passen els manteniments. I no serem tant cínics de qüestionar els manteniments. Però és un fet a tenir en compte, els manteniments són qüestió de mínims, i davant un fet extraordinari, els mínims no serveixen per a res. O només serveixen per endur-te castanyes. Totalment justificades, per cert. No en va, l'empresa anunciava ahir al vespre que canviarà les torres caigudes per unes de més modernes. Bé. Però també diu que les altres, les deixarà tal com estan ara. Malament. Alguna gent haurà d'esperar a que se li caigui el món a sobre per tenir la mateixa sort que han tingut a d'altres zones. Fantàstic.

En una línia de tímid inici d'una certa reflexió i reacció tardana al fenomen, com Endesa, ahir, el conseller Joaquim Nadal insistia en què la gestió que el govern va fer de la nevada va ser millorable, i la informació, en molts casos, insuficient. Nadal és una de les poquíssimes veus discordants en l'executiu del PSC en tot aquest assumpte. El Conseller deia, per exemple, que s'hauria d'haver informat més i millor sobre les averies i problemes que patien els trens de Rodalies. Oli en un llum. Ara hauríem d'obrir un ventall de dues opcions: o que dimiteixi algú (Saura, per dir un Conseller, així, a l'atzar) o que Montilla fes dimitir Nadal si considera que tot es va fer correctament. Però la recent experiència amb l'estirabot d'Ernest Maragall sobre el no-projecte de país del tripartit ens pot fer pensar que aquí tothom segueix aferant-se al poder com a un clau roent (perquè ara per ara, el tripartit és aixo: un clau roent), i que tampoc passarà res de res. Ens haurem de conformar amb petites, tardanes, tímides i inconcretes declaracions de mea culpa que no acabaran en res ni faran que en un futur s'arregli res. Perquè a ca'n Montilla no plega ni el "cap de turc".

No se salva ni un.mp3

2010-03-19T01:09:00.002+01:00

Música: Descendents - Coffe Mug

Sang i fetge a la xarxa.mp3

2010-03-15T23:05:00.002+01:00

Música: Alkaline Trio - This Addiction

Iidiotes...!.mp3

2010-03-15T11:16:00.007+01:00

Música: Against Me! - White People for Peace

Idiotes...!

2010-03-12T10:22:00.013+01:00

Ahir al migdia, mentre feia passar miserablement el temps a l'espera que comencés una conferència sobre els e-books, que després va resultar ser insultant i purament publicitària, vaig escoltar càntics al pis de dalt. "A la UB no hi ha llibertat d'expressió! Dídac Ramírez, dimissió!"

No donava crèdit que algú hagués vingut a la meva Facultat a muntar aquell pollastret de pacotilla, perquè tenia pinta que no eren més de deu o quinze persones. D'acord que la UB del Raval (d'Antropologia i d'Història) està allà al costat, però per què s'han de ficar allà? Que ho facin al carrer, o si de debò volen reivindicar alguna cosa, que ho facin a la UB i ens deixin als demés tranquils, que prou tenim amb les nostres coses, en aquesta Facultat, que no són pas poques.

Un cop van acabar de fotre els seus quatre crits vaig decidir deixar-ho estar, i seguir amb les meves insubstancials activitats internàutiques. Al cap d'uns cinc minuts escolto la següent conversa al meu costat:

-Tia, què era allò? Què cridaveu?
-Dídac Ramírez dimissió.
-Ah, i això per què?
-No sé, tia. Però mola...!

Surrealista. Mireu, jo em vaig beneficiar de que a les universitats privades, si fa no fa, pugui entrar tothom que tingui els diners per pagar la matrícula. I aquesta realitat fa que, sovint, tingui ganes de repartir quatre cleques entre els personatges més apalancats i patètics que ronden els passadissos de l'edifici. D'entre els més destacats, en el sentit més explícitament pejoratiu del concepte en aquest context, es troben les pijes idiotes. Hi haurà qui digui que de pijes de bon veure, per burres que siguin, no n'hi haurà mai massa. Creieu-me, això no és així.

Mea culpa colectivo

2010-03-10T10:25:00.017+01:00

Es muy fácil alzar la voz y cagarse en el gobierno y en las compañías eléctricas. Y es también necesario. No voy a poner en duda la culpa que unos y otros acumulan por el caos que vive media Cataluña debido a las intensas nevadas de los últimos días. Pero el error es detenerse ahí. La gente dice que los problemas que han conducido a la actual situación eran anteriores. Líneas eléctricas endebles, problemas anteriores en las vías del tren... correcto. Pero hagamos una retrospección más amplia. Y pensemos también en cuales son nuestros errores. Los errores del pueblo en general. Y ya aviso que comentar todo esto es largo. Hoy voy a teclear mucho.

Para empezar, ayer por la mañana, Xavier Sala Martín comentaba en la tertúlia de El món a RAC1 que se había quedado atrapado con un amigo en un restaurante de la calle Ganduxer de Barcelona. Y que el amigo tuvo a su, supongo, mujer e hijo, o hija, no me acuerdo, pero da lo mismo, atrapados en el coche en el trayecto entre el Liceo Francés, colegio donde estudia la criatura, y su casa. Añadía que es un trayecto que suelen hacer en cinco minutos y que allí estuvieron parados no sé si fueron cuatro horas. Más allá del repelús que da escuchar hablar de los problemas de cuatro burgueses que estudian en el Liceo Francés y que comen en restaurantes de la calle Ganduxer, hablemos del problema individual, pero que es el colectivo, en realidad.

¿Por qué no dejaron el coche y andaron hasta casa? Si el trayecto habitual en coche son cinco minutos, no podían ser más de veinte andando. Y veinte minutos a pie estan lejos de ser peor que cuatro horas atascados en coche. Alguien me dirá que dejar el coche solo es un riesgo. Cierto, lo es. Pero la criatura no tiene por qué pagar, aún, nuestros tics del siglo XXI, heredados del XX; podría haberse ido a casa. Quizás era demasiado pequeño. Entonces habría que cuestionarse por qué el padre no hizo un esfuerzo y salió andando del restaurante para ir a buscarle. Puedo apostar un riñón, o ambos, a que la suma de tiempo de estos movimientos hubiera sido de menos de cuatro horas. Incluso de menos de dos.

Ante este ejemplo concreto debemos abrir el abanico para reflexionar en qué nos estamos conviertiendo. En seres totalmente dependientes, incapaces de pensar cuando nos falla la tecnología, y que preferimos sufrir una situación caótica y lamentarnos durante días a hacer un esfuerzo y solventar las cosas por nosotros mismos, ni que sea de forma parcial, lejos de la tecnología. La gente que no pudo coger el autobús, ¿qué hizo? Seguro que mucha gente asumió que aquello pintaba mal y era mejor ponerle un poco de ánimo y volver andando por lejos que se estuviera. De eso se trata. Y luego ya pediremos responsabilidades. Pero está bien hacerse el torniquete antes de llegar al hospital.

Algo similar ocurre ahora en muchos pueblos de Cataluña. La nieve se acumula, los servicios y ayuda brillan por su ausencia. No hay electricidad. En algunos casos, tampoco hay agua. Sin duda es una situación muy complicada pero, cuidado, que todos hemos vivido por más o menos tiempo alguna vez en la vida. Los vecinos se quejaban esta mañana en RAC1, insisto, con razón, de esta situación. Y no recuerdo quien era, desde la mesa, apuntaba que nos falta ser más solidarios, y echar el resto. ¿Cómo es que las gentes del pueblo no arriman el hombro y sacan la nieve de enmedio? Es una buena postal de lo que es la sociedad del año 2010. Somos individuos bien proveídos, pero egoistas y terriblemente dependientes. Es así; es lo que hay. Y además, estamos urbanísticamente dispersos. Este es el último punto que quiero tratar.

Hacia el año 2003 estudiaba yo en secundaria una asignatura que ni recuerdo como se llamaba, Ciencias del medio, o algo así. ¿O era Geografía? Da lo mismo. Hablábamos de los bosques, de la tierra, de la Tierra, y de las ciudades. Tratamos brevemente algunos puntos sobre urbanismo y la clasificación del suelo. Y salió el asunto este tan interesante de las urbanizaciones. Las urbanizaciones son un apéndice extremadamente insostenible de los pueblos y ciudades. Algo con lo que hay que acabar para garantizarnos todos un futuro de buenos servicios y recursos. Han pasado siete años y este tipo de coágulos urbanos, lejos de disiparse, se han disparado. El sueño de mucha gente es apartarse de la ciudad y comprarse un adosado en equis urbanización. No diré que sea negativo, como idea está bien. La ciudad es caos y el campo bondad. Se busca un punto intermedio. Es comprensible.
Pero como organización urbana es deleznable. Hacer llegar los servicios básicos a la población, poca, muy poca, de una urbnización es harto complicado. Y lo que apuntaba, en resumen: es algo terriblemente insostenible, un drama. Por supuesto, cuando se da una situación de caos climático los problemas se agravan. Hacer llegar la ayuda es aún más complicado que hacer llegar los servicios. De eso no puede haber duda.

La culpa es, pues, de la administración, de las empresas, de nuestra dependencia y actitud egoísta y de nuestra falta de previsión colectiva e individual en cuanto a esquemas urbanísticos se refiere. Como siempre, nadie autorizado o con poder hará una verdadera introspección de la situación para darle un giro de 180º y empezar a arreglar las cosas de una vez por todas. Así que, dentro de cinco, de diez años, los que sean, cuando vuelva a caer nieve a cascoporro, y gobierne quien gobierne, podremos recuperar las tertulias, los informativos, las fotografias del lunes, de ayer, de hoy y de mañana, y nadie notará la diferencia. Y los periodistas, por una vez, podrán, podremos -espero ser yo uno de ellos-, descansar.

Sang i fetge a la xarxa

2010-03-05T17:49:00.006+01:00

Xerrava fa una estona amb el professor Canosa, gran, Francesc Canosa. Arran d'un article seu al Singular Digital (punt cat, ep, compte, no ens n'oblidem!), i un comentari que hi vaig deixar, comentavem que els confidencials digitals haurien de ser una porta oberta al debat, precisament pel seu caràcter menys dedicat, o més laxe, en quant a la informació (els confidencials digitals tenen continguts molt més centrats en la opinió i el rumor). Si s'enfoca bé el to del contingut, aquest, aporta, insisteixo, una bona eina de debat constructiu -se suposa que les persones que van més enllà de la informació rasa i busquen la opinió tenen un cert nivell cultural i intel·lectual, no cal parlar d'erudició, però sí d'interès, com a mínim-.

Per desgràcia, però, la truita es veu girada, i aquesta empenta de la opinió s'acaba convertint en un impuls al fanatisme, el sang i fetge, en nom de les tendències que gasti el confidencial de torn. I això es veu molt clar en la figura dels comentaris de cada article, que són la màxima expressió d'aquest debat que comentava que hi hauria d'haver. Debat que no existeix, i que queda substituït per l'insult, la desqüalificació, la mania personal i la llepada de cul, també personal.
La idea està molt mal entesa i desaprofitada, ara per ara. És una llàstima. Esperem que amb els anys aprenem tots plegats a extreure el màxim suc a totes les oportunitats que ofereix el periodisme a la xarxa.

No se salva ni un

2010-03-04T10:52:00.007+01:00

Hi ha poques veritats absolutes en aquest món. Una d'elles és que els joves que porten unes Ray-Ban d'aquestes que et tapen mitja cara són tots imbècils. Potser no per les ulleres per se, però quan veus que els personatges famosos que en duen són tots una colla de paràsits, el model que irradien, i que és absorbit pel públic, doncs és aquest, el de la imbecilitat. La massa que s'hi emmiralla i es compra les putes Ray-Ban és, doncs, la mateixa mena de persona superficial, amb poques llums i amb un nivell cultural tirant a baix -si no sota terra-. No se salva ni un. Tots imbècils.

I què coi esperaven?

2010-02-24T14:20:00.010+01:00

Ahir tothom parlava del lamentable espectacle que va oferir John Cobra, que optava a representar Espanya al Festival d'Eurovisió d'enguany, a la gala de Televisió Espanyola. El personatge en qüestió va rebre xiulets des del públic i va respondre exclamant "¡que me coman la polla!" i agafant-se les parts amb les dues mans, gestos d'una grolleria considerable. Anne Igartiburu va fer el que va poder per contenir-lo, però hi ha persontges sense fre.

Òbivament, parlo de personatges en un to molt diferent de com ho feia la setmana passada referint-me a la caracterització de l'expresident Pujol. I també seré més breu en l'exposició de la meva tesi. Senzillament, em pregunto què esperava la cadena pública espanyola que passés.
John Cobra és conegut a la xarxa per penjar vídeos de contingut violent, amenaçant i especialment maleducat. Fins a extrems pràcticament delictius en els propis vídeos. Exhibicions marcials incloses, i un pseudo-cèlebre enforntament a distància via YouTube amb el Batu, un personatge de la mateixa mena.

¿I què esperave Televisió Espanyola que passés, portant al plató, admetent a la cursa eurovisiva, un exconvicte aficionat a la grolleria i la violència explícita? Podria admetre que alguna ànima innocent pensés que potser l'home es volia redimir i entregar la seva vida a la música. Bé, de música res de res, senyors. Dir que les notes que sonaven pels altaveus quan John Cobra actuava són música és com dir que la peineta de l'expresident Aznar era una representació d'art conceptual.

La hipocresia que destilava la sufocació dels membres de TVE quan John Cobra va dedicar-se a rebentar la gala amb obscenitat explícita és meravellosa i digna d'estudi. Potser esperaven que l'exonvicte repartís una deliciosa balada que fes brollar les llàgrimes al públic, a l'estil Bustamante, o, no, és clar, perquè ja sabien què anava a "cantar". Llavors, doncs... ¿esperaven que davant l'evident rebuig que patiria del públic eurofan -que porta molt malament l'escalada friki dels darrers anys- John Cobra es comportés com un senyor? ¿Com s'atreveixen a intentar-nos vendre que estan profundament enutjats amb aquest ésser? Ens prenen per burros? Doncs ja saben el pà que s'hi dóna, amb aquests experiments. Què coi esperaven?

Si voleu veure el que va succeir, podeu veure el vídeo que hi ha penjat a la web de Televisió Espanyola, i que us deixo aquí enllaçat.

Pujol per a uns, Yoda per a d'altres

2010-02-18T11:42:00.010+01:00

“Jordi Pujol tenia poder quan era President de la Generalitat, ara té autoritat”. Quan el degà de la Facultat de les Ciències de la Comunicació Blanquerna, Miquel Tresserras, va acabar de presentar l’expresident de Catalunya amb aquestes paraules, es va fer el silenci. Abans de començar la conferència ningú sabia, ni, de fet, li importava massa, sobre què havia vingut a parlar Jordi Pujol.

Per això de l’autoritat. És igual de què vingui a parlar, és Pujol. A tothom li interessa el què tingui per dir.

L’expresident venia a parlar d’emprenedoria. El també president de Convergència Democràtica de Catalunya va insistir en la idea que és important que la gent estigui disposada a fracassar. Que no s’ha d’estigmatitzar el fracàs, perquè algú que no aconsegueix l’èxit, és, per sobre del seu èxit o fracàs, algú que ho ha intentat. Algú que s’ha esforçat. I ha de tenir l’energia suficient per tornar-hi, i tard o d’hora, arribar a l’èxit.

Després, Pujol, absolutament venerable, proper, expert i amical, va assegurar que aquesta poca voluntat d’assumir riscos porta molta gent a buscar la seguretat que dóna el funcionariat. I va insistir en què cal reduir la funció pública.

Contestant a les poques preguntes dels estudiants –l’expresident no és un exemple de concisió i brevetat-, Pujol no es va voler mullar sobre els problemes de la classe política, ans al contrari, va voler nedar a contracorrent, i va assegurar que hi ha molta i molt bona gent dedicant-se a l’exercici de la política. També va haver de pronunciar-se sobre la possibilitat que el president del Barça, Joan Laporta, desembarqui a la política catalana, i ho va fer assegurant que “aquestes coses no acostumen a sortir bé”.

Tot va transcórrer amb relativa normalitat i tranquil·litat. L’aura de venerabilitat de Jordi Pujol, i que es fa més gran a mesura que s’aproxima vertiginosament cap al seu vuitantè aniversari, va assossegar el nervi dels estudiants que havien omplert l’aula de gom a gom.

Però aquesta venerabilitat també ha de conviure amb una nota no tant positiva. Tampoc negativa, però sí perillosa. I és que per a molts estudiants, segurament de primer o segon curs, Jordi Pujol, com a home al poder, és una figura desdibuixada, passada. Quan, només engegar el seu discurs, Pujol va estossegar d’una forma absolutament característica, a la sala es va escapar alguna rialla ofegada. El nom de Jordi Pujol té més a veure amb una caricatura, amb l’herència dels guinyols del Canal Plus, de Polònia, que no pas una figura real, és un personatge, no una persona. És el perill que les generacions percebin l’humor televisiu, que desdibuixa els personatges, sense conèixer el seu context real.

Quan el degà va donar la conferència per acabada, tothom es va aixecar d’una revolada. Jordi Pujol va continuar assegut a la seva cadira uns minuts més, mirant uns papers, parlant amb algun assessor, i contestant amablement les interpel·lacions d’algun estudiant. La immensa majoria d’estudiants, però, va sortir de l’aula sense ni dirigir una mirada a l’expresident de la Generalitat. Perquè la caricatura, el personatge, no cal veure’l de prop, n’hi ha prou amb la llunyania i la distància d’una pantalla de televisió.

Va, home, va!

2010-02-16T21:06:00.004+01:00

Anava a fer una dissertació sobre les capacitats mentals de segons quina gent que prové de segons on, però després he pensat que era inapropiat, fruit de la mala llet, i, a més, gens fonamentat, perquè hi ha de tot a tot arreu. Així que deixem-ho estar.
I anem al que anava. El cas és que fa una estona m'ha sonat el mòbil i trucaven des d'un número privat. Amb aquestes coses un ja s'ho olora ràpidament. No us explicaré res de nou, ho sé, tots tenim ja els ous pelats amb el tema de la telefonia mòbil. Però, què coi, ara que allà a la Fira de Barcelona hi celebren el Mobile World Congress, vé a tomb dir-ho, encara que sigui el pa de cada dia.

En fi, doncs torno al què anava dient. Despenjo i em saluda (no diu el meu nom, per fortuna de la meva mala llet, que hauria saltat disparada davant el tràfic de dades que segurament hi hauria darrere) un senyor -no direm ni "paio", ni encara menys "tio", perquè s'ha de guardar un xic de formalitat- amb accent sudamericà i que sonava com si truqués des del mismissím cor de l'infern. Collons, permeteu-me una grolleria... si t'han de donar pel sac, que, com a mínim, ho facin amb preservatiu. Vaja, que cuidin el so, òstia.
Total, que em diu que truca de Vodafone i pregunta si parla amb el titular del telèfon. Li contesto que sí, però que no m'interessa res del que tingui per dir-me. Crec que aquí havia de respondre que d'acord, que lamenta haver-me molestat i que bona tarda. Però no, que la instrucció és metòdica, el cervell, tou, i d'aquí no passa. "Mire, tenemos para usted un servicio de portab...". I aquí s'ha acabat l'assumpte.

Perquè, mireu, servidor, a mesura que van passant els anys (i en compto pocs, encara), cada cop té menys ganes d'aguantar merdes i de que li prenguin el pèl. Tonteries, estimats amics, les justes i necessàries. Que no está el horno para bollos.

Mama, jo també vull!

2010-02-02T10:32:00.005+01:00

Ahir l'Acadèmia del Cinema Català va celebrar la segona entrega dels premis Gaudí. Els guardons estan destinats a premiar la feina del sector del cinema català. Això, oficialment, per mi que, en raelitat, es tracta d'un "a veure qui la té més llarga" força absurd. Perquè els Goya i els Òscar per descomptat que la tindran sempre més llarga. En tot cas, culo veo, culo quiero per fomentar el que sigui que pugui remarcar la nostra identitat. Sense discussió.

La cerimònia va repartir 22 guardons per un total de 60 treballs (2 d'animació. 14 documentals, 15 de ficció en català, 19 de ficció no catalana i 10 telefilms). És a dir, en total, si estessin ben repartits, podria tocar a guardó per cada tres pel·lícules que complien amb els requisits dels premis. Ah, no, compte, descomptem les 19 cintes de "ficció no catalana" (que és com fer jugar Messi, Iniesta o en el seu dia De La Peña i Luis Enrique amb la sel·lecció catalana de futbol), i ens queden 41 produccions. I si descomptem la caspa dels telefilms, gènere desprestigiat com pocs, ens queden un total de 31 pel·lícules. És a dir, que si fossim justos, l'Acadèmia del Cinema Català, nom pompós, com està escrit en els manuals que ha de ser si no vols fer el ridícul, podria estar repartint 22 premis entre 31 produccions. Ei! Surt a compte fer cinema a Catalunya si vols tocar premi, eh?

En resum, retransmissió televisiva en directe per la cadena pública, pretesa pompositat mediàtica, presentadors de moda (Òscar Andreu, de La Compatència de RAC1 i veu en off a Caçadors de Bolets de TV3), catifa vermella, etc. per tant, tant, tant poca cosa. Misèria i companyia. Ep, però tenim premis propis! Visca els Gaudí i visca Catalunya!

Jubilar-se als 67, i per què no?

2010-02-01T10:58:00.011+01:00

Les mesures impopulars sempre provoquen incendis, més en temps de crisi. Ha estat anunciar que a partir de 2013, es preveu ajornar les jubilacions fins als 67 anys i començar a funcionar la maquinària de l'enrabiada. La protesta es basa en que jubilar-se dos anys més tard és un atac als drets dels treballadors, i en que el govern espanyol, enlloc de crear nous llocs de treball, el que fa és taponar l'ingrés de nous treballadors pel fet que alguns treballaran més temps.

Sense negar la validesa d'aquests arguments, crec que són pobres per criticar la mesura. El fet objectiu és que a Espanya ara hi vivim més gent, i ho fem durant més anys. Això significa que, a poc a poc, o no tant a poc a poc, anem augmentant la pressió sobre el sistema de pensions. Si a més tenim en compte que la tendència és que aquesta progressió es mantingui en les properes dècades, és fàcil entendre que cal fer algun reajustament perquè la pressió sobre l'economia no sigui massa gran.

I la més senzilla és aquesta. Segurament no és només la més senzilla, sinó que, i és el més important, és la més efectiva. Els qui la critiquen han d'entendre que no és un atac a l'estat del benetar, un atac seria reduir les pensions, fet que seria intolerable, i encara molt més impopular.

El rebuig que està generant la mesura no resideix només en aquests dos anys d'ajornament, és clar que la situació econòmica actual alimenta el foc. Però crec que hi ha dos elements que expliquen que l'anunci es faci en un moment tant complicat per a l'Estat. El primer és que aquest pla preveu que la mesura comenci a aplicar-se en una situació econòmicament molt millor, i és evident que no podem esperar a sortir de la crisi per anunciar-ho. És a dir, a qui se li acudiria anunciar "l'any que vé ens jubilarem als 67". Sí, vostè que comptava amb jubilar-se d'aquí cinc mesos, ho farà d'aquí dos anys i cinc mesos. És, per tant, perfectament lògic que es faci amb uns anys d'antel·lació. I si es fa en un moment de crisi, i no s'ajorna la pràctica de la mesura fins al, per dir alguna cosa, 2017, serà perquè l'economia espanyola així ho requereix. No confio massa en el govern actual del PSOE, però tampoc crec que prenguin una mesura tant extremadament impopular sense una raó sòlida. Encara que no l'expliquin clarament.

A més a més, cal tenir en compte que ens queden encara dos anys de legislatura, per tant, el govern ha escollit anunciar-ho a dos anys vista de les eleccions en una situació difícil, a fer-ho a un any vista de les eleccions en una situació hipotèticament millor. Perquè a un any dels comicis, tota mesura impopular perjudica la imatge d'un govern molt més que no a dos anys. Perquè, com tothom sap, la precampanya comença a dotze mesos i no pas a dues setmanes de la jornada electoral.

Per tant, en la disjuntiva que es planteja, jubilar-se als 67 enlloc dels 65 no suposa cap drama per a ningú, no exagerem. I si, d'aquesta forma, amb un petit sacrifici individual, podem alleugerir la càrrega sobre l'economia i ajudar a no acorralar el benestar col·lectiu, la mesura ha de ser rebuda amb els braços oberts.

Repaso a los sonidos del 2009

2010-01-01T19:39:00.010+01:00

Si algo ha marcado este año 2009, musicalmente hablando, ha sido la reactivación de Green Day. El ansiado nuevo álbum, 21st Century Breakdown, -que al final fue un poco decepcionante- salió en mayo, y mis reproducciones se dispararon. La salida del disco fue cogida de la mano del anuncio de la gira mundial, y las fechas por la península. Durante verano, los preparativos de la minigira que hice (Lisboa-Madrid-Barcelona) ayudaron a disparar mi entusiasmo y las reproducciones. Los últimos meses la cosa ha recuperado su cauce, y los californianos tienen su merecido descanso en mi día a día musical. Este año que terminó ayer me ha demostrado que he podido recuperar la ilusión y fanatismo de antaño por Green Day, pero también que eso no significa que no pueda aparcarlos para dar paso a nuevas experiencias musicales.

Cuando un grupo echa raíces en la colección de mis habituales es complicado que desaparezca. Es el caso de Belvedere, que si bien abandona el número uno del ránking, se consolida en el segundo puesto con más de 1000 reproducciones durante 2009. 'Twas Hell Said Former Child y Fast Forward Eats the Tape han continuado disputándose el puesto de álbum favorito, pero sin resolución, así que el equilibrio puede seguir en 2010.

Otros que se mantienen y no tienen pinta de desaparecer de mi lista de favoritos son los reyes del punk. Bad Religion. Con el efecto del New Maps of Hell desapareciendo, y a la espera del nuevo álbum que, en teoría, tiene que ver la luz este año, Against the Grain se ha reivindicado como segundo trabajo más escuchado este año. El liderazgo, sin embargo, sigue perteneciendo a No Control. Sigue siendo, para mí, su mejor álbum.

Si 2008 fue el año en que descubrí Nuevenoventaicinco, 2009 ha sido el año de su consolidación. Mis reproducciones han demostrado que el boom de 2008 no fue pasajero, que los madrileños son mi grupo nacional favorito, y que B.S.O. 1999/2000 es uno de mis discos favoritos. Ya no nacionales, favorito en general. Recientemente adquirí la última copia del EP self-titled de 1998 que había en Interpunk, así que sigo a la espera de poder hacerme algún día con la edición del B.S.O. Mientrastanto, seguiré disfrutando de sus pocos, pero geniales temas.

A veces hay grupos que sabes que existen, pero por razones llamémoslas X, no te pones a escucharlos, o no les prestas atención. Este 2009 ha dado varios de estos casos, y ya los iré señalando, pero Teenage Bottlerocket son el mayor y más claro exponente del caso. A raíz de su concierto en febrero descubrí que Warning Device y Total son grandes discos de un pop-punk fresco, rápido y efectivo que es difícil de ver ejecutado con eficacia en nuestros días. La estela del auge se mantuvo hasta la salida de su nuevo trabajo, They Came from the Shadows, a finales de verano. Quizás esperaba más del trabajo, pero tampoco defrauda, así que nuevo entusiasmo, nuevas reproducciones sin freno.

Tardo poco en señalar el segundo grupo que yacía en mi consciencia sin referencias claras, desaprovechado. Son Propagandhi. Había escuchado con pocas ganas el Potemkin City Limits en su día, pero la aparición de Supporting Caste en marzo provocó mi entusiasmo y ha situado a este veterano y reivindicativo grupo tótem del punk en el sexto puesto de mis grupos del año. Últimamente he ido repasando poco a poco la discografía del grupo, y es probable que en 2010 se consoliden como otro de mis grupos favoritos. Sigo a la expectativa de poderlos ver en directo en un futuro próximo ¿Será 2010 un gran año para escuchar y ver a Propagandhi?

Mismo caso que Nuevenoventaicinco. Descubrimiento en 2008 y consolidación en 2009. No Fun At All son uno de esos grupos que tienen algo especial. Trayectoria, calidad, velocidad, contundencia y melodías pegadizas. Imprescindible para todo amante del melódico. Los pude ver en Viveiro en 2008 y repetí en marzo de 2009 sin tenerme que mover de Barcelona. Fue un concierto genial. Inolvidable. Este año, pero, el que me sigue pareciendo su mejor disco, The Big Knockover, cedió el trono a su álbum de finales de 2008, Low Rider, CD que, de no ser porque reproduzco los temas en el ordenador, estaría ya rallado de tanto usarlo.

Otro clásico. Y clásico es poco. De pie. Millencolin han perdido algo de fuelle en mis reproducciones dado que ha habido nuevos grupos que han pegado muy fuerte en mi discoteca, pero los clásicos no desaparecen de los nuevos puestos, y algo muy raro tendría que pasar para que no siguieran ahí, en el top ten, en 2010. Este año, pero, he abandonado los trabajos más recientes del grupo y he reivindicado la calidad del Life on a Plate, disco que puede considerarse como el máximo exponente del skatepunk de los años noventa.

El segundo trabajo de This Is a Standoff ha ayudado al grupo formado por ex componentes de Belvedere a mantener el pistón muy alto. Además, por fin tuve ocasión de verles en directo, y fue uno de los grandes momentos concertiles del año. Si bien el trabajo (irónicamente, llamado Be Disappointed) no es todo lo bueno que quizás cabía esperar, ha sido suficiente para mantener el entusiasmo en el potencial de Steve y Graham y mantener las reproducciones en un nivel elevadísimo.

Y siempre hay sorpresas. Grupos que, tiempo atrás, jamás hubieras dicho que te llamarían la atención. Es el caso de Zebrahead. Colaborar con Punkorlatex en el montaje del concierto me animó a prestarles atención y, aunque reconozco que su calidad musical es más bien escasa, sus melodías ultrapegadizas me han obligado a pasar horas y horas escuchando su curiosa y efectiva mezcla de rap y punk. No sé qué pasará en 2010, pero algunos temas y algunas melodías creo que perdurarán mucho tiempo en mi colección y mi memoria. Shout the anthem of our lives!

El caso de blink-182 es especial. Muy rallados en mis primeros años escuchando punk, los últimos dos años habían estado bastante abandonados. No sé si fue por su regreso a los escenarios, o porque por fin me rendí al descubrimiento de Dude Ranch como un enorme álbum, pero los californianos se han ganado este 2009 un puesto meritorio en mi ránking.

Señalaba que hay grupos que sabes que están pero que no les prestas atención. Otro de mis errores emmendados este año ha sido con Descendents. Milo Goes to College y Everything Sucks han conseguido entusiasmarme y engancharme como las drogas más peligrosas del mercado. Soñaré con verlos algún día en directo.

Reason to Believe sigue siendo el disco de Pennywise que más escucho. No en vano fue el disco que me hizo prestarles atención desde el año pasado. De todos modos, en 2009 me he abierto a explorar un poco más su discografía (aparte del Full Circle que ya me entusiasmaba), así que dudo que cuando publique el repaso a los sonidos de 2010, la portada del Reason to Believe continúe apareciendo. ¿Será la del Full Circle, será la del Straight Ahead? No lo sé.

No Use for a Name no tienen ningún disco que me entusiasme. Eso es así. No hay más. Pero sí tienen temas que me entusiasman, que me emocionan y animan de verdad. Sus dos conciertos, en febrero y junio, han sido fundamentales para que el grupo escale hasta el puesto catorce del ránking. Y de todos sus álbumes, a pesar de no apasionarme en su totalidad, el Making Friends es, probablemente, el mejor.

Descubrimiento nacional del año. Un disco increíble. Y, recientemente, la triste noticia de la separación de Muletrain. Un grupo que mezcla eficazmente hardcore y rock&roll, melodías rockeras increíbles transmitidas con toda la potencia y energía del punk. El Crashbeat es, sin duda, el mejor disco que ha aparecido este año en España. Además, tuve la suerte de poderles ver antes de su separación, en octubre, en un concierto lleno de energía, velocidad y entrega.

Rise Against nunca me habían llamado la atención. Y no sé exactamente por qué. Había escuchado The Unraveling y Revolutions Per Minute y no conseguía sentir nada. Appeal to Reason, pero, su trabajo de 2008, criticado por muchos por ser blando, a mí me entusiasmó y atrapó con sus grandes melodías. A partir de ahí, y en vistas a su concierto de noviembre, decidí revisitar su discografía, rescatando muchos temas más que interesantes, y apaciguando mi sentimiento de decepción con el grupo punk más famoso del mundo en la actualidad (si obviamos los clásicos establecidos y cuestionados).

Sorpresón agradabilísimo el de Nothington. Empecé el año escuchando su anterior trabajo, All In, pero pronto junté ansias y entusiasmo por la aprición de su nuevo trabajo. Al principio, Roads, Bridges and Ruins no me pareció mejor que All In, pero a fuerza de escucharlo, sus melodías apasionadas me han captivado, hasta el punto que puede que éste sea el mejor disco de 2009 que yo he escuchado. Si tengo suerte con ciertas variables, quizás pueda verles esta primavera en alguno de sus conciertos en Europa. ¡Veremos! Si no, espero que pasen pronto por Barcelona.

Curioso año para The Offspring. Sin concentrarme mucho en ninguno de sus discos han conseguido colarse entre los primeros veinte grupos de mi ránking anual. La novedad más destacable es que he rescatado algunos temazos del Conspiracy of One y del Splinter que tenía totalmente olvidados. Esperemos, por eso, que si se deciden a sacar un nuevo álbum, primero, sea mejor que el último y, segundo, el tema en cuestión en Foropunk no llegue a las 28 páginas. Por favor.

Voto por Restless como uno de los mejores temas de la década. Rumbleseat sólo sacaron un álbum: Is Dead, en 2005. Si bien ya lo escuchaba con ganas en 2008, este año que ya ha muerto ha logrado aumentar mi pasión por algunos de los temas acústicos más deliciosos que jamás escucharé. California Burritos, Restless, Moonshiner... ahí están y ahí estarán por mucho tiempo.

A la chita callando, The Destroyed Room, el humilde proyecto de punk folk acústico surgido en Barcelona, ha ido creciendo exponencialmente en mis reproducciones, y en las de mucha gente; en un año han pasado de 500 a 19.500 reproducciones en Last.fm. Si en 2009 nos han traído una demo de ocho temas y un split con (Shorfin) Mako Shark con cinco temas más, sabemos que en 2010 vendrán nuevos trabajos, y con la confianza de que no bajarán el nivel.

Sigue habiando posibilidades de descubrir grandes grupos de skatepunk noventero. Jamás había pensado en Downway, pero ver de casualidad el videoclip de Glory hizo que me llamaran la atención. Si bien sus demás trabajos no me convencen, Never Be Clever Again me parece un disco muy notable de hardcore melódico. Quizás he sobredimensionado su calidad, pero durante semanas hizo que recuperara el entusiasmo por el género. Un entusiasmo que, por otra parte, no he perdido, pero que es difícil mantener entre la mediocridad del hardcore melódico que se hace hoy en día.

Y si casi ya no hay lugar para el estilo de los noventa, lo que se lleva es una actualización de ese sonido de punk melódico. Las guitarras se han vuelto más metaleras, las producciones más limpias, y hay quien hasta experimenta. Experiemntar y hacerlo con criterio y buenos resultados siempre es complicadísimo, así que hay que reconocer el mérito de Lipona en dicha empresa. 2009 nos dejó su impecable EP, Pigeonholed, y ya estamos a la espera de más material que devorar, de uno de los mejores grupos actuales de hardcore melódico.

Sé que tienen más discos, pero sigo bajo el impacto del Make a Sound. Autopilot Off se marcaron un discazo increíble de punk melódico antes de separarse. Como propósito para 2010, me impongo indagar algo más en su discografía.

Skatepunk estilo de los noventa. Calidad. Melodías geniales. Velocidad. Cuatro cconceptos que definen bien a Adhesive y, sobretodo, su mejor disco, Sideburner. Creo que hay poca gente que discrepe sobre que ése es su mejor trabajo. Pero eso no significa que no haya buenos temas en sus demás álbumes. Pero para mí, nada como éste. On a Pedestal, Bubble Burst, Burn... Temas insuperables.

En 2008 los acústicos empezaron a asomar la cabeza en mis listas y en 2009 empezaron a sacar cabezas a otros grupos en mis listas. Mike Hale sacó disco este 2009, Lives Like Mine, se llama, pero su trabajo de 2008, Broken With No Hope, sigue enamorando mis oídos cada vez que suena. Impresionante y emotivo trabajo del ex vocalista de Gunmoll. En 2010 seguirá ganando enteros, seguro.

Si la despedida de Muletrain hace escasas semanas ha sido triste, también lo fue en marzo la de Hook. Para despedirse, los barceloneses sacaron un EP digital explícitamente titulado ...This Is How It Ends. Dejando de lado el par o tres de temas interesantes del trabajo, su anterior material ha seguido siendo pieza de toque de mis reproducciones de trabajos nacionales. Supongo que, con su desaparición, irán perdiendo fuelle en mis reproducciones, pero siempre quedarán memorables temazos como Thrashin', Burning Wing o Hoax or Hero.

Decepción reconvertida. Eso es lo que mejor define el año si hablamos de The Unfinished Sympathy. Esperaba con muchísimas ganas su nuevo trabajo, Avida Dollars, pero un sonido más relajado, menos bailable y energético me decepcionó profundamente. Poco a poco, pero, he ido apreciando el trabajo melódico del álbum, hasta convertirlo en uno de mis favoritos del año. Espero poderles volver a ver pronto, que el concierto del BAM supo a muy poco.

El punto alocado y excesivo del ránking lo ponen los catalanes Afganistan Yeye's. Por desgracia, también separados hace pocos meses. Su último concierto fue apoteósico, y no en vano me aficioné durante semanas a su hardcore combativo, brutal y humorísticamente genial. El título de su último trabajo lo dice todo: No És Que La Fama Ens Hagi Tornat uns Fills de Puta, Ja Ho Érem Molt Abans (No es que la fama nos haya vuelto unos hijos de puta, ya lo éramos mucho antes).

Y el pop siempre tiene un huequecito en mi corazón. Camera Obscura son prácticamente la totalidad del pop que escucho, cosa que sé que es, en definitiva, muy poco. Pero este año ha sido un buen año pop. Nuevo trabajo, My Maudlin Career, de los escoceses y, por fin, finalmente, tras más de dos años de frustración por habérmelos perdido en el FIB de 2007, llegó la ocasión de verles en directo, en noviembre. Aunque eché de menos que tocaran Country Mile, fue algo muy dulce, no lo olvidaré.

Había escuchado algo del material de Vicious Circle y no me había entusiasmado demasiado, por no reconocer que me dejaba totalmente frío. El cambio de nombre, pero, parece haberles sentado genial. Como un cambio de chip y una madurez repentina, Fresh Trash se sacaron de la manga una demo de hardcore impresionante, con una guitarra rockera (no en vano su guitarra, Ofer, reconoce la influencia de Motörhead) capaz de provocar erecciones, que incluso logró el reconocimiento en las páginas de la revista Rockzone. 2010 promete traernos pronto su primer LP, y no albergo ninga duda sobre su calidad. Lo voy a quemar.

Desde que escuché en 2007 a Set Your Goals por primera vez tuve la impresión de que estaban muy sobrevalorados. Sólo destacaba To Be Continued... entre toda su discografía, así que no me motivaba demasiado que fuera a ver la luz en verano un nuevo trabajo suyo. Pero, mira tú por donde, This Will Be the Death of Us es, para mí, uno de los mejores discos del año, sin paliativos. Lo único que se ehca de menos es la contundencia que había marcado su anterior material, hecho que les ha valido críticas de ciertos sectores de fans. A mí me da igual, las melodías son cojonudas y la producción, impecable.

La curiosa forma en que descubrí a New Pokerface (su, diría, bajista, Erik, me recomendó que le pegara una escucha a su grupo hace un par de años, o quizás más y todo) ejerce en mi una enorme simpatía hacia un grupo que se consolidó el año pasado con su trabajo Another Day, Another Religion. Pude verlos en directo en febrero y disfruté como un enano coreando sus temas juntos a.. dos o tres personas más. Una pena que no mucha más gente conozca semejante grupazo.

El mejor EP del año. Si obviamos que se trata de un trabajo corto, el mejor álbum del año. Me gustaba el Matters de Pulley, pero este Time-Insensitive Material me ha sobrecogido. Cinco temas, cinco temazos. Melodías increíbles, pegadizas a más no poder. Cinco temas que conforman uno de los mejores trabajos de punk melódico de los últimos tiempoes. Sin duda, su título es probable que esté en lo cierto, es un material que perdurará en el tiempo. Por lo menos, para los amantes del punk melódico.

Hasta hace poco no había prestado especial atención a Break the Silence. Me gustaba mucho su tema Close My Eyes, pero poco más. Un día, en un concierto, hablando con un amigo comenté que no me llamaban mucho la atención aparte de este tema, y me recomendó otro del mismo álbum (de hecho, sólo sacaron este disco). Así que me puse a ello y acabé captivado por las melodías, técnica y energía que desprende el Near Life Experience. Un tremendo disco de hardcore melódico, sin duda. Una pena seguir descubriendo grupos ya separados.

Este año 2009 he prestado menos atención a The Gaslight Anthem, pero no olvido que hablamos del boom punk folk indie de 2008. Su trabajo The '59 Sound sigue maravillándome, y por lo tanto, no puedo resistirme a escucharlo con cierta frecuencia. Acostumbrado a que sacaran tres trabajos en poco más de un año, ya tengo ganas de conocer cual será el rumbo que seguirán en su próximo disco.

Y, para cerrar este repaso de 36 grupos, encontramos a Face to Face. Otro grupo del que tenía conocimiento de su existencia pero que jamás me había parado a escuchar. Curiosamente, este disco self-titled no es su trabajo más reconocido, pero es el álbum de ellos que de verdad me llena y me gusta. Es un discazo de principio a fin, y creo que lo único que hace que no lo escuche aún más es que no he conseguido encontrar una versión que se escuche bien del todo. O eso, o es que la producción del disco fue pésima, que también puede ser.

Fuera de este ránking quedan grupos como Bowling for Soup, que sacaron disco, Animo, grupo de pop punk que sacó en 2008 un trabajo muy interesante y que este 2009 también, como tantos ya, se separaron. Queda fuera también Make Do and Mend, que, sin duda, si el año huibiera durado un par de meses más, hubieran ganado muchos puestos más con su EP Bodies of Water. Social Circkle ha sido otro de los booms hardcore del año con su LP City Shock. Hardcore rockero, rápido, energético y casi hipnótico que promete muy buenos ratos este 2010. Pena, pero, que me los perdiera porque su concierto coincidió con el Antidote Tour. Espero que duren como grupo y pueda tener otra ocasión para verlos. No la desaprovecharía.

Nombres que en 2008 entraron en la lista, como Cigar, Cinder, Hateful Monday, Thrice, Greg Graffin, The Hives, Amber Pacific, Ignite, Much the Same, Sum 41, Frank Sintra o Not Available, entre otros, han mantenido bastantes reproducciones este 2009, pero han pagado el sitio que mis oídos han cedido a otros artistas, o la simple inactividad musical (el único grupo de todos estos que menciono que ha sacado álbum ha sido Thrice, y de haberlo sacado unos meses antes, quizás no se hubiera caído de la lista, porque Beggars merece mucho la pena).
En 2010 alguno de ellos (Hateful Monday o Sum 41, por ejemplo) publicarán nuevos trabajos, así que es posible que los volvamos a ver en el collage que repase los sonidos del 2010.

Feliz 2010 musical a todos.

Reportatge sobre el 23-F

2009-12-17T17:14:00.006+01:00

Per a l'assignatura de Seminari a Tercer de Periodisme he elaborat un reportatge sobre l'intent de cop d'estat a Espanya del 23 de febrer de 1981. Amb aquest propòsit he entrevistat l'exdiputat convergent Josep López de Lerma, que era al Congrés dels Diputats aquella nit. Espero que us agradi el resultat.

Rage against fast food

2009-12-06T19:38:00.008+01:00

Hoy, escuchando por curiosidad al grupo catalán de pop punk, F.A.N.T.A., de marcada influencia ramoniana (no en vano, el álbum se llama "He Creado un Ramone"), me he dado cuenta de la abrumadora similitud de su tema ''La Matanza del McDonald's'' con el tema "Bloodbath at Burger King" de los americanos Teenage Bottlerocket; grupo de idéntico estilo musical (si bien con un tono mucho menos naive).

Lo divertido del caso es que el tema de F.A.N.T.A. es de 2001 y el de Teenage Bottlerocket de 2005. Si la nacionalidad o las fechas de los temas fueran los inversos, nadie dudaría en señalar con el dedo a los autores del segundo tema y acusarles de plagio, pero siendo como son las cosas, nadie va a atreverse a asegurar que los de Wyoming plagiaron a los de Santa Coloma.

Y si cabe, lo más irónico del caso es que, a pesar de la similitud conceptual y estilística de los temas, el escenario de los baños de sangre es exactamente el opuesto. McDonald's versus Burger King. Es como una gran metáfora de la similitud pero a la vez, la distancia entre ambas canciones y ambos grupos.
De un grupo español condenado al anonimato y de unos americanos que cosechan éxitos tras casi diez años de carrera: han fichado por una de las discográficas más importantes del mundo en cuanto a punk rock se refiere (tampoco lo considero injusto. El tema de los cohete adolescente es claramente mejor que el de los transparentes F.A.N.T.A).
Ironía, casualidad, destino. Simpático. Más simpático sería ver uno de estos temas representando a la cadena en cuestión. Sería un genial síntoma de buena salud empresarial. Justo la salud que no van a tener aquellos que abusen de su comida. Más leña al fuego, ¡viva la ironía!

F.A.N.T.A. - La Matanza del McDonald's

Óscar lleva siete años
en Mc Donalds trabajando
Año y medio de encargado,
su cerebro se ha quemado

Y Óscar lleva meses raro,
está solo y perturbado
Se ha comprado un revólver
y dos granadas de mano

Y la matanza ya está aquí,
y la matanza va a venir,
y la matanza en el Mc Donalds, oh sí
Y la matanza ya está aquí,
y la matanza va a venir,
y la matanza en el Mc Donalds, oh sí

Se ha pintado como Rambo
y en la tele ve “Comando”
Se ha comprado un revólver
y dos granadas de mano

Y la matanza ya está aquí,
y la matanza va a venir,
y la matanza en el Mc Donalds, oh sí
Y la matanza ya está aquí,
y la matanza va a venir,
y la matanza en el Mc Donalds, oh sí

Y ya podeis suponer
y lo que va a suceder;
Y ya podeis suponer
y lo que va a suceder

Y la matanza ya está aquí,
y la matanza va a venir,
y la matanza en el Mc Donalds, oh sí
Y la matanza ya está aquí,
y la matanza va a venir,
y la matanza en el Mc Donalds, oh sí

(uo-oh)
Shalala-lalalala
lalala shala-lalalala
shalala-lalalala
lalala shala-lalalala
(uo-oh, oh sí)

Teenage Bottlerocket - Bloodbath at Burger King

Everyday I get up early in the mourning cause I’ve got to go to work
Cause I want to go where the action is
Where everybody treats me like a jerk
I like taking shit from assholes it’s a dream come true but five
Fifteen ain’t going to pay the rent
So I short change the guy with the Whopper he complained I told
Him to get bent

But you know there will come a day
I’m gonna make these fuckers pay
Blood bath at Burger King
Blood bath at Burger King

Everyday I get up early in the mourning cause I’ve got to go to work
Cause I want to go where the action is
Where everybody treats me like a jerk
I like taking shit from assholes it’s a dream come true but five
Fifteen ain’t going to pay the rent
So I short change the guy with the Whopper he complained I told
Him to get bent

But you know there will come a day
I’m gonna make these fuckers pay
Blood bath at Burger King
Blood bath at Burger King

Blood on the register the grill and on the floor
Blood on the fryer and the walk-in cooler door
Blood on the register the grill and on the floor
Blood on the fryer and the walk-in cooler door
bloodbath at Burger King
Blood on the register the grill and on the floor
bloodbath at Burger King
Blood on the fryer and the walk-in cooler door
bloodbath at Burger King
Blood on the register the grill and on the floor
bloodbath at Burger King
Blood on the fryer and the walk-in cooler door
bloodbath at Burger King
Blood on the register the grill and on the floor
bloodbath at Burger King)
Blood on the fryer and the walk-in cooler door
bloodbath at Burger King
Blood on the register the grill and on the floor
bloodbath at Burger King
Blood on the fryer and the walk-in cooler door
bloodbath at Burger King

Blood bath at Burger King

Avui, picadet

2009-11-30T11:13:00.009+01:00

Per variar, trencarem la tònica del blog. S'omple la boca la post-modernitat en general amb els programes "frescos" i amb continguts "picadets". Doncs som-hi. Avui, tot picadet.

Spain is different. L'altre dia em rondava pel cap un matís cultural força peculiar, i també irrellevant, és clar. Els anglesos contrauen "second" i diuen "sec", per exemple per dir please, wait a sec. Els catalans, en canvi, a l'hora de ser informals allarguem "segon" i diem, també per exemple, esperi un segonet (bé, tots no, només els que tenen mal gust). Ho allarguem enlloc de retallar-ho. És curiós, no? Som com som.

I canviant de tema, cèlebre és la frase que assegura que una imatge val més que mil paraules. Sovint s'oblida que segons quines imatges no valen res, i que mil paraules poden ser força més útils. En el cas del futbol, no pas tant de l'esport en general, sovint la verbositat que es deriva d'un partit, sobretot d'un partit com un Barça - Madrid, és tant absurda, carregant i innecessària, que tot el que va succeir ahir es resumeix molt millor en una sola imatge.

L'editorial del mecagoncony

2009-11-26T16:11:00.010+01:00

Fa un any i mig, durant els dies previs a les eleccions generals espanyoles que van revalidar la presidència de Zapatero, l'expresident català Jordi Pujol manifestava que calia un mecagoncony per despertar l'electorat nacionalista. Avui, dotze diaris catalans han reproduït un editorial que fa bandera de l'esperit del mecagoncony de Pujol. El cop de puny sobre la taula que li recordo haver mencionat a l'expresident durant una entrevista radiofònica com a expressió de ràbia i demanda de legitimació de la dignitat catalanista.

La Vanguardia, El Periódico, Avui, El Punt, Segre, Diari de Tarragona, La Mañana, Diari de Tarragona, Regió 7, El Nou 9, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa han posat en marxa avui la inèdita i sorprenent proposta de publicar un editorial conjunt per defensar l'Estatut de Catalunya del 2006 i protestar davant la previsible retallada que hi vol aplicar el Tribunal Constitucional després de tres anys de deliberació i traves. Qüestionen l'autoritat de l'òrgan suprem i demanen respecte per la múltiple i sòlida aprovació del text: primer, al Parlament català, ratificat després a les Corts Generals madrilenyes, votat favorablement pels electors catalans en referèndum i l'estampació del segell final per part del Rei.

Més enllà de la crítica davant l'aprovació o la derogació d'aquest o aquell article de l'Estatut (el terme nació, l'obligació de conèixer el català i el poder judicial a Catalunya son aspectes especialment espinosos i sensibles de ser retallats o eliminats), el text assegura que considera que "el dilema real és entre avenç o retrocés, acceptació de la maduresa democràtica d'una Espanya plural, o el bloqueig de la mateixa".
No puc evitar ser escèptic amb aquesta afirmació, ja que em pregunto si aquesta coalició erigida en patró de l'oremus catalanista proposaria les mateixes paraules davant la possible aprovació de segons quines altres lleis més separades dels propis interessos de Catalunya o dels seus mitjans empresarials. No és que no pugui ser cert, però crec que el dilema real és entre l'aprovació íntegre de l'Estatut o una retallada que seria més que humiliant. Continua sent legítima la posada en escena, però, emprant les mateixes paraules de l'editorial, "no ens confonem".

És interessant centrar-nos en el que apuntava just a dalt, aquest editorial, amb un important to d'encíclica papal, intenta, o simula, o proposa, erigir-se en llanterna, en un far que il·lumini el camí que ha de seguir una societat que ha perdut la fe en una classe políitca que ha perdut la dignitat i la vergonya. Desconec quin és el valor real d'aquesta aposta. De si es tracta realment d'un mecagoncony i un cop de puny a la taula o és més una impostura empresarial.
En qualsevol cas dubto de si aquest ha de ser el paper que han de representar els mitjans de comunicació. No ja a Catalunya, em refereixo a desenterrar l'etern debat de si els mass media han de limitar-se a informar o tenen legitimitat per generar informació ells mateixos, com està succeint en aquest cas.

Perquè per descomptat que aquest atreviment col·lectiu ja ha trobat resposta en gairebé tots els sectors de la societat civil catalana i espanyola. Alguns sindicats a Catalunya ja s'han adherit al text, entre ells UGT i CCOO, les emissores de ràdio catalanes RAC1, Catalunya Ràdio i COM Ràdio també s'hi han sumat, i tots els partits catalans a excepció del PP i de Ciutadans ja han manifestat el seu suport a l'editorial, mentre que els populars catalans s'han mostrat escèptics i escrupolosos.
A Madrid, el Partit Popular ha mostrat una postura més dura que la dels seus col·legues a Catalunya, i el diari El Mundo publica ja avui un editorial titulat "És imposible decir más falsedades con peor intención en menos espacio", posa el crit al cel i considera que és un escrit ple de mentides i tintat d'un gran atreviment i falta de respecte. Aquestes desqualificacions obertes alimenten el debat.

¿Com arribem a un punt en que al dia d'avui, la informació no l'han reproduïda els mitjans, sinó que ells mateixos l'han generada? És això raonable i encertat? El mecagoncony l'havien de posar en marxa els mitjans? ¿Els polítics catalans han perdut tanta credibilitat i han entrat ja en tal estat de letargia i passotisme que són incapaços de complir amb els seus deures i responsabilitats en representació d'un poble que se sent indefens davant l'amenaça de la resolució del TC?
Són moltes preguntes i poques o cap resposta, però probablement les respostes van implícites en les preguntes, o potser són tant vergonyants que ni necessiten resposta, ja que sobreentenen tota la força i acusació que busca la resposta.

La idea que defenso és que tot i que es tracta d'una proposta encertada i segurament necessària, un acte de dignitat social i popular, aquesta iniciativa no l'havia de prendre un, ni diversos mitjans, sinó que l'havia de prendre algun organisme oficial, partit polític català o similars. De fet, en realitat, el fet que hagin estat els mitjans els que han assumit aquesta responsabilitat suma vergonya i descrèdit a la classe política catalana, incapaç de sumar-se, fer força i reivindicar la legalitat de l'Estatut en un moment clau per al panorama de la política catalana dels propers anys.

Podeu llegir l'editorial, per exemple, a LaVanguardia.es, clicant directament aquí. A més, si ho desitgeu, podeu sumar-vos al grup que el mateix diari ha posat en marxa a FaceBook per defensar i buscar suport popular per a la iniciativa. I tot i que no he trobat a Internet el contingut íntegre de l'editorial d'El Mundo, aquí en podeu llegir un breu desglossament.
Finalment, us deixo amb la satírica tira còmica que El Periódico publica avui, obra del dibuixant Ferreres.

Anuncis de merda (I)

2009-11-24T23:48:00.000+01:00

Anuncis que no s'entenen. Que són una merda. O ambdues. O qualsevol cosa que vulgui destacar sobre publicitat. Avui comencem la sèrie amb la parida que s'han tret de la mànega des del govern de Castilla y León per promocionar un dels seus productes estrella(?), a saber: les patates. Han firmat un acord de distribució amb diverses cadenes d'hipermercats i apa, qui no corre vola.

Escoltem l'anunci de ràdio (extret de l'emissió a RAC1):

Efectivament, de seguida un adjectiu se'ns passa pel cap: merda. O encara diria més: puta merda. Sense discusió. He vist la campanya televisiva i encara té un passi. És una merda, però gràficament és competent, i les veus queden prou recolzades amb aquesta competència gràfica i es justifica. La caspa escandalosa queda disfressada d'originalitat i qui dia passa, any empeny.

Podeu veure aquí la versió televisiva de la campanya:

Però ja n'hi ha prou. Una cosa ha de quedar prou clara. No és ja que un anunci de televisió ha de tenir unes característiques molt concretes per passar-se tal qual per la ràdio, que no és el cas, és que una campanya, encara que la redissenyis o la tunegis, no té per què ser apta per a ràdio per les bones. I és el cas que ens ocupa.

I és que si bé l'anunci de televisió crida l'atenció perquè gràficament és competent, la versió radiofònica no es pot entendre de cap manera si no s'ha vist la versió televisiva. I no pot ser que una branca de la campanya depengui de l'altra branca. A aquestes altures, qualsevol agència de publicitat i empresari -ja no diguem un govern autonòmic- ho hauria de tenir clar.

I tot i haver vist la versió televisiva, la versió de ràdio segueix sent absurda i patètica. L'imperatiu i tirania de la veu desarma i deixa a la vista la caspa de la campanya. La seva absurdesa, patetisme i vulgaritat. I és absurda i patètica perquè el text no justifica de cap manera l'anunci. És impossible conèixer el reason why de la campanya. Quin és l'element clau que ens ha de convèncer que les patates de Castilla y León son bones, son les millors i les hem de comprar? Jo no he estat capaç de detectar-ho.
I, insisiteixo, si bé la campanya televisiva pot quallar en una Espanya casposament fàcil de divertir, la campanya radiofònica és tota vulgaritat, patetisme i brutícia. Patates de Castilla, no, gràcies.

Ceguera empresarial manifesta

2009-11-19T15:55:00.006+01:00

La publicitat està de moda. En parlava ahir i en parla avui en Jair Domínguez al seu blog, i jo portava ja dies també amb un parell d'entrades circulant-me pel cap. Una la deixarem per més endavant, perquè requereix suport gràfic, però si aprofitaré el dia d'avui per cagar-me en la publicitat d'Antena.Neox.

De la Neox jo l'únic que miro son els Simpson a la nit, perquè al migdia no sempre els puc veure. M'agrada arribar de classe i arrapapar-me al sofà a veure una de les millors sèries de la història. Encara que siguin capítols que he vist cinc o sis cops pel cap baix i dels que puc rerpoduir de memòria els diàlegs de forma força fidedigne.
Tranquil·lament, doncs, et poses davant del televisor a l'espera que els senyors d'Antena.Neox decideixin tallar alguna frase per posar publicitat. Què bèsties! Exclama qualsevol que ho sofreixi. Quina colla d'ineptes.

Però l'arrel del problema no és el tall brusc i absolutament calamitós a nivell professional. El problema és la raó del tall. Amb un cop d'ull ràpid t'adones que a Antena 3 i a Antena.Nova estan fent publicitat al mateix temps, i de fet, és la mateixa publicitat. Això significa que, efectivament, les tres cadenes tallen a la vegada i passen la mateixa publicitat. Tallen, per descomptat, segons la graella d'Antena 3, el que descoloca i desajusta la programació dels altres dos canals, que veuen destralerament interromputs els seus programes. Això és sens dubte absurd i poc professional, però ja no per la brusquedat -en el fons, Neox i Nova no deixen de ser, encara, dos canals de merda-, sinó pel fet que hi passin la mateixa publicitat.

Un, estudiant comunicació, va aprendre que és fonamental escollir bé el públic objectiu al que va destinada la publicitat, i això és, un cop superats els tràmits creatius de la campanya, escollir i sel·leccionar pràcticament amb bisturí les cadenes i les franges horàries en què s'ha d'insertar la publicitat. Quin sentit té, doncs, que a Antena 3, on potser estan fent un informatiu, i a Antena.Neox, on fan els Simspon, i a Antena.Nova, on potser fan un programa ranci de cuina, hi facin el mateix anunci de cotxes? Cap. Cap ni un. És absurd.

I això demostra dues possibles coses. Dues possibles, però una o altra és absolutament incontestable. La primera deducció és que a Antena 3 són els primers en descalificar i desprestigiar els seus canals secundaris de TDT, i així és molt complicat que aquesta deixi de ser una autèntica porqueria a tots els nivells. No anem bé.
La segona teoria, no necessàriament incompatible amb la primera, és que a Antena 3 són idiotes i no s'adonen del potencial que té diferenciar la publicitat, tant en contingut com en franges, als canals secundaris de TDT, és a dir, Neox i Nova.

Una oportunitat econòmica, però no només desaprofitada pels programadors d'Antena 3, sinó també pels publicitaris que obvien la possibilitat d'aconseguir unes franges que poden resultar útils, a un preu probablement força reduit. No puc obviar que la crisi, econòmica i publicitària que fa anys que s'arrossega pot tenir alguna cosa a veure, però em resisteixo a pensar que la desidia és la única opció que s'atreveixen a contemplar des de la direcció de la cadena espanyola.

Val a dir que, per descomptat, no sóc el primer que s'adona de com de calamitosa és aquesta situació.

Per què us manifesteu?

2009-11-07T15:14:00.008+01:00

Al llarg i ample de la història la gent s'ha manifestat per diversos i vitals motius. Posem uns exemples saltejats:

Per aconseguir millores laborals a les fàbriques on els obrers treballaven explotats més de 12 hores al dia.
Per reclamar la irrupció de la dona en la vida social d'un país. Sufragi universal femení, integració al món laboral, etc.
Per protestar contra la crueltat i futilesa de les guerres. Praga al 68, la guerra de Vietnam, etc.
Per denuncia l'actitud d'un govern que no respectava la voluntat majoritària dels seus ciutadans. Sí, parlo de les manifestacions contra la guerra d'Iraq el 2003 i el suport manifest cap a les decisions al respecte del president americà George W. Bush per part del llavors president espanyol José María Aznar.
Per demostrar el dolor i la ràbia contra un assassinat o atemptat terrorista. Memorables van ser les manifestacions durant el segrest i, posteriorment, després de l'assassinat de Miguel Ángel Blanco per botxins d'ETA l'estiu de 1997.

I ara ens trobem, ho veia fa pocs minuts a l'informatiu de TVE1, amb que els familiars dels pescadors de l'Alakrana, vaixell que fa un mes que està segrestat per pirates a Somàlia es manifesten per pressionar el govern perquè aconsegueixi alliberar-los.

Hòstia puta. Quina broma és aquesta? Amb tots els meus respectes, però és la manifestació més absurda, ridícula i futil que he vist mai. Estupor és l'adjectiu que més s'apropa al que em provoca aquesta protesta.

No aprovo les manifestacions impulsades per sectors de l'església, recolzades pel Partit Popular per protestar contra algunes decisions del govern socialista que consideren immorals, com el matrimoni homosexual, l'adopció per part de parelles gais, l'avortament, etc. Però compte, totes aquestes protestes tenen una raó de ser, encara que no la comparteixi.

En canvi, en aquest cas, aqueta concentració no té raó de ser. No busca quelcom de raonable, sensat, no té un objectiu factible. ¿Pressionar el govern perquè aconsegueixi alliberar els pescadors segrestats? I què cony es pensen que porten un mes fent? Tocar-se la figa? Ahir mateix compareixia la vice-president del govern, María Teresa Fernández de la Vega per explicar el compromís del govern en aquest assumpte tant delicat. Ahir mateix apareixien declaracions a Catalunya Ràdio del cap dels pirates somalis que mostrava una actitud m'atreviria a dir que raonable, descartant assassinar cap dels segrestats.

Què pot, doncs, aconseguir aquesta manifestació? Res. No té més naturalesa que la simple i primària expressió del dolor. En altres circumstàncies es podria entendre com una reivindicació, una mesura per evitar caure en l'oblit. Però això no està succeïnt! Cada poc temps veiem notícies, novetats sobre l'estat dels pescadors, sobre la situació en què es troba l'Alakrana. Així doncs, simplement, motivació descartada pels límits de la raó.

El dolor no té sentit mostrar-lo públicament quan aquesta gent està viva, bé, i el govern està treballant (fins i tot pagarà sumes extraordinàries de diners) perquè aquestes persones tornin sanes i estalvies a casa tant aviat com sigui possible.
Manifestar-se per res i en el més absolut ridícul és una provocació a tota aquella gent que ha arriscat fins i tot la vida per un objectiu noble i necessari per a l'evolució de la humanitat.

Se acabaron los sobornos fiscales en el fútbol

2009-11-03T20:58:00.016+01:00

Hacía meses que el Gobierno de España no daba una a derechas. Despropósitos de todo tipo, desde la subida de los impuestos indirectos hasta la aprobación de la TDT de pago. Zapatero ha dado motivos para quejarse a todo el mundo. Por ejemplo, el paro sigue cerca de un aberrante 20% y la crisis no acaba de remitir a pesar de las brillantemente insuficientes propuestas del mandatario socialista.

Pero esta vez ha acertado. De lleno. El Gobierno ha aceptado la propuesta de BNG y IU-ICV y ha decidido acabar con la llamada Ley Beckham, que permitía a los futbolistas extranjeros librarse de pagar el 43% de impuestos para rentas superiores a los 600.000€ anuales, y les permitía mantenerse en un nivel impositivo del 24%. Esto, a todas vistas era una aberración y un insulto a la inteligencia colectiva. Desde la de los futbolistas españoles que sí tributan ese 43%, hasta la de los españoles de a pie que quizás ni tributan porque a duras penas llegan a tener salarios de 1.000€ mensuales.

Pero cuidado, porque la abolición de esta ley miserable y terrorífica, en vez de ser motivo de aplauso y ser considerado un acto de justicia y de decencia humana, que es lo que sin ningún tipo de duda es, ha despertado la indignación, la ira y ha enervado distintos sectores en los medios españoles.
Por poner un ejemplo suculento, esta tarde, el diario Marca titulaba así la noticia: "El PSOE quiere acabar con la Liga de las Estrellas subiendo impuestos". Acojonante. Vergonzoso e indignante. Cabe apuntar, pero, que esta postura no es gratuita, y es que dicho periódico deportivo forma parte del mismo grupo empresarial que el periódico El Mundo, de tendencias abiertamente anti-socialistas. Por ejemplo, recordemos que fue El Mundo quien instigó la teoría conspiranoica sobre el 11-M aun tiempo después de haber sucedido el atentado.

Pero que un grupo con fuertes intereses económicos y posturas contrarias a Zapatero eche mierda contra todo lo que pueda no es, por desgracia, nada nuevo. Lo realmente preocupante es que ese enfoque sibilino (que diría el gran Jordi Basté), mentiroso y malintencionado cale en los lectores.
Leyendo comentarios en el mismo medio citado anteriormente, uno se encuentra con bilis y esputo por todas partes. Es gente de a pie, gente probablemente incluso mileurista, la que en vez de alegrarse porque dejan de mearse en su boca, se queja del gobierno por atacar al interés nacional que supone el fútbol. Porque ésta subida de impuestos, supuestamente según unos cuantos, provocará que la liga española pierda fuelle respecto al potencial de otras ligas europeas.

Este que arrancaba ahora es otro punto interesante. A mí, personalmente, que la liga española esté por debajo de la liga de Inglaterra o la liga de Italia me la trae al pairo. Y mucho cuidado, porque achacar esa posible pérdida de peso a la abolición de la ley es enfocar mal el asunto. Si la liga española, en iguales condiciones fiscales que la italiana y la inglesa, pierde interés será que tiene un nivel realmente inferior a éstas. Y eso no debía arreglarse permitiendo que los futbolistas extranjeros abulten sus ya sumamente acaudaladas cuentas. No se arregla sobornando fiscalmente a los grandes cracks mediáticos para atraerlos a España.

Todas estas críticas son, sin duda, una enfermiza teoría lanzada por las grandes empresas, que se juegan mucho dinero en los derechos televisivos y las audiencias. Es únicamente a quien entiendo que pueda preocupar este posible bajón de potencial. Ojo, que lo entienda no significa que lo justifique o que me importe lo más mínimo, pues por todos es sabido que, por ejemplo, Jaume Roures, jefazo de Mediapro, no vive precisamente debajo de un puente.

Por favor, una vez más, no dejemos que nos engañen. Los grupos mediáticos, los mass media, cada vez más desinforman y manipulan descaradamente más que otra cosa. El periodismo, la información es, ya a menudo, algo secundario o extremadamente supeditado a los intereses económicos del grupo que maneja el medio. Ya sea Prisa, Zeta, etc. Y para ilustrarlo podría remitirme al conflictivo caso de GolTV, pero eso daría para otro artículo entero, así que lo dejo para otra ocasión.

Para citar una última repercusión de la noticia, quiero apuntar que la reacción de la Liga de Fútbol Profesional no se ha hecho esperar. Ya han amenazado con suspender el campeonato el próximo año. No quiero perderme en un nuevo vendaval de ataques e insultos hacia la gente de la LFP, pero ya podéis suponer lo que opino y sería redundar en lo mismo.
Aún así, es interesante destacar la dureza de su postura, aunque sea de pasada, para hacerse una idea global del conjunto de despropósitos y declaraciones desafortunadas que ya ha generado y que continuará generando la única decisión acertada que ha tomado el gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero en meses. O quizás en años. Ojalá todos los problemas de país fueran el fútbol, oiga.

Reseña: Death Is Not Glamorous - Soft Clicks (2008)

2009-11-01T15:43:00.007+01:00

Publicado en www.punkorlatex.com

Ser un grupo de hardcore y lograr un sonido propio no es fácil. Death Is Not Glamorous lo han conseguido con creces. Los tintes melódicos de una voz rabiosa sobre los ritmos endiablados de batería que gastan son el sello del grupo.

Con Wide Eyes pegaron un puñetazo encima de la mesa de la escena hardcore europea. Lanzando Soft Clicks han intentado repetir la fórmula que les llevó indiscutiblemente al éxito. Por desgracia, lo han hecho con una eficacia sensiblemente menor.
En este nuevo trabajo las melodías siguen presentes, la fuerza e intención permanecen intactas, pero la calidad del producto es menor. Es un trabajo perfectamente escuchable y de trato agradable, pero se echa de menos el esfuerzo que logró que temas del Wide Eyes como Think You Can, Assets o Elephants se convirtieran prácticamente en himnos.

Talento, valor, energía y ganas no les faltan, en directo son una apisonadora, pero parece que en algún momento de la grabación de este disco perdieron el rumbo. Esperemos que sepan reconducirlo para entregarnos próximamente una nueva eclosión de fuerza, velocidad y melodía dignas de recorrer toda Europa.

www.myspace.com/deathisnotglamorous

Mis Verdades (IV): Las cajeras del supermerado Día

2009-10-31T23:57:00.001+01:00

Vale, vale, sí. Diréis que es un tópico. Y estoy de acuerdo. Pero no por eso deja de ser mayormente cierto. Yo lo siento, pero es que en los veintiún años que llevo respirando aún no me he encontrado con una cajera decente en el Día. La que no es claramente chola es torpe marcando, es torpe cobrando o es torpe calculando, sin que ser cholo impida tener carencias en todos los demás campos habituales de los menesteres de un/a cajero/a.

Ojo, me parece muy bien que trabajen por la integración de esta gente en la sociedad. Pero coñe, las cajas se ponen medallas por su labor social. Por una vez voy a hacer un enfoque positivo: creo que en los supermercados Día son demasiado modestos. En vez de hacer esos anuncios cutres de 10 segundos de "Hoy y mañana, el bote de salsa de tomate Orlando, diez céntimos más barato", digno de td8, TV del Besòs, Localia o cualquier canal de tres al cuarto, que hagan megaspots de cuarenta segundos con gente claramente deficiente sonriendo, con el contraste subido y con música de violines de fondo. Al más puro estilo Caja Madrid o La Caixa. Se lo merecen.

Mis Verdades (III): ¡Todas putas!

2009-10-27T15:46:00.008+01:00

Se las prometían muy felices en el PSOE con lo que está pasando el PP con la trama Gürtel. Pero la realidad les ha estallado en las narices. La evidencia de que nadie se libra de tener chorizos, gañanes y mangantes empedernidos en su partido se ha convertido, de nuevo, en una realidad palpable. Hoy han sido detenido hasta ocho personas en Catalunya en una investigación anti-corrupción ordenada por el juez Baltasar Garzón.

Blanqueo de dinero. Cohecho y tráfico de influencias. Estos son los cargos que pueden pesar contra Bartomeu Muñoz, alcalde de la siempre muy socialista población de Santa Coloma de Gramenet, contra Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, ex altos cargos de diversos gobiernos durante la era Pujol en la Generalitat, y contra diversas personas más, entre las cuales se encuentra el ex diputado socialista Luís García.

¡Todas putas! Exclaman hombres asqueados y amedrentados por la edad y las experiencias alrededor del mundo en lúgubres tugurios entre humo de Ducados, tragos de vino y whisky. Yo reivindico el todas putas para la política, nada nuevo, lo sé, pero no conviene olvidarlo. La sociedad tiene derecho a gritar lo mismo en ídenticos tugurios. ¡Mira estos del Partido Popular qué ladrones! Y mirad estos del PSC, estos de CiU (no olvidemos las conexiones de la fundación del partido, la Trias Fargas, con los donativos de Fèlix Millet -y, cuidado, que aún se atreven los convergentes a comparar el desfalco de Millet con el dispendio de los informes encargados por Montilla, para morirse de risa o de verguenza-), y los que estén por venir.

Generaciones de políticos podridas por la corrupción del espíritu de la constitución y el café para todos muy mal entendido. Muchas detenciones tienen que acaecerse todavía para que las oficinas queden suficientemente limpias para que la política pueda renovarse no sólo con caras nuevas y la buena voluntad vuelva a instaurarse como hizo treinta años atrás. Tanto gilipollas y tan pocas balas. Mucho tienen que cambiar todavía las cosas para que España deje de ser un país de tercera. Con mucha más profundidad, rabia y pesar digo hoy que Europa empieza en los Pirineos. Puta mierda.

Literatura fantasma

2009-10-23T23:58:00.002+02:00

Avui he anat a l'FNAC a comprar un regal d'aniversari per a la meva mare. Era un llibre que havia consultat ja abans per internet. A la web de la botiga sortia llistat com a disponible. M'he dirigit al mostrador de la planta de literatura i he preguntat. Un noi amb una cara de llegit i instruit en els clàssics que feia feredat ha teclejat a l'ordinador i amb cara de neandertal confós m'ha dit que "está agotado"; que, ep, sona molt millor que dir "no lo tenemos", no ho oblideu. Amb cara de pocs amics he preguntat per un altre títol de temàtica similar del mateix autor. ''También está agotado", ha balbucejat. Emprenyat com una mona he acabat escollint La Barcelona Tràgica, d'Andreu Martín. Prou bona pinta i nom com per no perdre més temps renegant i remugant allà dins.

Més enllà del relat, que de fet, no deixa de ser purament anecdòtic -la incompetència manifesta dels dependents de la majoria de botigues d'abast renaixentista, o altrament conegudes com a megastores, ja no ens vé de nou, per trist que això sigui. Vull dir, estaria força bé que enlloc d'un titulat de pacotilla llec en la secció que representi i que només sap teclejar amb certa eficiència en un teclat, et pogués atendre algú il·lustrat en la matèria que l'ocupi-, el que vull criticar és la inconnexió entre internet i la realitat. Sí, internet és en bona part realitat, pensareu, però sembla que no és pas així per a l'FNAC.

I ho dic tant vehementment perquè no és el primer cop que em trobo en una situació similar en aquesta botiga. Per alguna extranya raó no et pots pas fiar del que hi digui a la plana web. Pot ser que ho tinguin, pot ser que no ho tinguin. Ah, misteri! I com ho saps? O bé trucant, o bé anant-hi. Si, generalment pots comprar el producte per internet, però llavors t'has d'esperar més d'una setmana, o uns quants dies. Tant hi fa. I no em dóna la gana.
I esclar, llavors un es pregunta on coi és el llibre? ¿El tenen per enviar-lo per internet, però no per vendre'l físicament? Ja em perdonaran, senyors de la FNAC, però quin cony de broma de merda és aquesta? O el tens per tot o no el tens. Que et diguin, miri, el tenim al magatzem, a la central, el que sigui, i ens arribarà en ics dies. D'acord. Però no pot ser que el pugui comprar online però físicament "estigui esgotat".

No fotem, home, no fotem! Spain is different, diuen. I tant. Europa comença als Pirineus, diuen. Ja tenen raó, ja. Segur que a França l'FNAC funciona com Déu mana.

El Aprendiz (de Florentino)

2009-10-21T17:02:00.008+02:00

Bajando por la calle Balmes hacia la universidad este mediodía me he encontrado con semejante panorama. Llama mucho la atención, y esa es su finalidad. Pero además de llamar la atención ha conseguido despertarme un sentimiento. Vergüenza. Para cualquier alumno de comunicación medianamente despierto esto es una vergüenza. Y además, roña.

Sin duda logra que cualquier persona que vaya tranquilamente, o ajetreadamente, por la calle se fije en semejante armatoste publicitario. Para laSexta es fácil. Sueltan una millonada, empapelan un edificio de cinco plantas y ale, ¡toma publicidad en las narices! Eso no es nada nuevo, cierto. Lo irónico, y a lo que quiero remitirme, es que semejante vulgaridad de publicidad promocione un programa que (siempre supuestamente) busca la originalidad, la astucia y la competencia publicitaria. El popular publicitario Lluís Bassat se pone al frente de una panda de gualtrapas y les pone en ridículo con pruebas que supuestamente, siempre, insisto, sacarán lo mejor que llevan dentro de sus cerebros preparados para trepar en el exigente mundo de la publicidad.

Bien, no quiero escribir sobre el programa, porque apenas lo he visto, pero no deja de ser francamente penoso que la forma de publicitar un programa dedicado a la pericia y la vitalidad sea a través del márketing más colosal, al más puro estilo florentiniano. No en vano el cartel no deja, en cierto modo, de recordar esas presentaciones faraónicas de Kakà y Ronaldo en el Bernabéu hace apenas unos meses.
¿Tendrá algo que ver con la servicialidad con la que la cadena trata al tótem blanco? ¿Les habrá vendido Florentino Pérez su gran estrategia de comunicación por unos milloncejos de euros? Prefiero ni saberlo, podría ser peor aún.

Jo vull poder escriure 'blog' i no ser un bitxo raro

2009-10-20T23:31:00.008+02:00

Fa uns anys la societat catalana estava dividida. Blog? Bloc? Què havíem de fer? Un cop més, la madriditis ens ha ajudat a decantar-nos. Sembla que la majoria aposta per escriure-ho amb 'c'. No, és que si en castellà en diuen blog, nosaltres n'hem de dir bloc, digueren. Ah, i per què? Doncs això, castellanitis, castellanitis absurda dic jo.

Jo vull poder escriure blog sense que se'm consideri un pària de la llengua catalana. De fet, així es diu la meva humil tribuna. Ho escric amb g perquè crec que així ha de romandre el terme anglès. Vull ser un blogger, no vull ser un blocaire*. I ho tinc molt clar. I fins que ningú no gosi dir-me que Pompeu Fabra es retorça a la seva tomba cada cop que escric blog, amb g, així ho seguiré fent.

Ara bé, que ningú no s'equivoqui pas. A mi també m'agraden els calçots, el pà amb tomàquet i la botifarra amb seques. ¡Cagondena!

*Gràcies per servir-me la frase en safata, Laia.

Les meves veritats (II): Tàctiques agressives

2009-10-19T19:39:00.009+02:00

Tothom reconeix un gran periodista. És un personatge d'èxit. És mediàtic. Té currículum. I és convidat a tertúlies. Moltes tertúlies. Es guanya bé la vida. Normal.
Lluís Canut compleix amb tots aquests patrons. Fins i tot ha aconseguit arribar un nivell més enllà. El nivell definitiu. La imitació. Compte, no em refereixo a la impostura verbal (com tots els membres de CiU, que parlen com l'Artur Mas), em refereixo a la paròdia. És clar que en el cas d'en Canut és relativament senzill. Tothom s'atreveix a arrencar-se amb la seva cantarella. Fins i tot jo mateix ho estic fent ara mateix mentre llegeixo el que escric. No hi ha dubte, doncs, és un gran.

Però totes les grans figures tenen algún però. En el cas de Lluís Canut, ningú pot negar que escoltar una tertúlia on hi participi es pot arribar a fer extremadament ferragós, fins al punt de desitjar agafar un bat de beisbol i rebentar l'ordinador, la televisió o quelcom de valuós.
Davant d'un micro en companyia d'altres éssers humans és absolutament insofrible. La seva incorregible (suposo, a aquestes altures...) mania de fer-se amb el torn de paraula a base d'interrompre, interrompre, perdona, interrompre, interr... perdona, interrompre, vull... interrompre, perdó, interr... interr.. interrompre... i insistir és taladrant i extremadament irritant. No hi ha qui l'aguanti. El mataries.

Si no sabeu de què us parlo, escolteu-lo al Tu Diràs de RAC1. Ja ho veureu, ja.

Ereselúltimo

2009-10-18T23:59:00.001+02:00

El viernes me levanté con la noticía de que una tienda en Barcelona ofrece una variedad de 60 productos de forma gratuita con un abono semestral que cuesta cinco euros. ¡Brutal! Pensé. Fui con el amigo que me había informado, dispuestos a rascar lo que se puediera.
El sitio se llama Esloúltimo, y está situado en la Ronda Universitat, número nueve de Barcelona. Y empezaron los problemas. Mejor dicho, empezó el problema. Considerando que veíamos la entrada a la tienda desde nuestra posición a, seguramente, menos de 100 metros de su ubicación, considero aberrante y absolutamente intolerable tener que haber hecho tres horas de cola. No exagero.

Según la organización todo era perfectamente normal, pero el problema yo puedo explicarlo muy fácilmente (pude darme cuenta cuando ya había hecho las tres horas de cola y ví lo que sucedía en el interior). Querían dar la mejor imagen posible, así que contrataron a verdaderos pibonazos para atender a la clientela. A saber: cinturas de avispa, maquillaje a tituplén, figuras esbeltas, sonrisas de oreja a oreja y algunas dotes mamarias realmente destacables. Eso sí, no se puede tener todo. A cambio, las chicas encargadas de procesar las peticiones de registro eran más estúpidas que vender el coche para pagar el seguro del mismo.
No puede ser que se tarden más de cinco minutos para procesar cuatro datos de mierda, cobrar y soltar una factura. ¡Su puta madre! Me entraron ganas de decirle ¿oiga, quiere que lo haga yo y así acabamos antes?
Apuradas iban para teclear un poco, y así va el mundo. Total, un gran envoltorio, una ejecución pésima y un contenido que paso a describir a continuación. Ni frío ni calor.

Dentro de la tienda, la sensación es de franca pobreza. De vacío diría mejor. El espacio se estructura en dos sectores. El izquierdo presenta las pruebas de tecnología y algunos productos relacionados con el automóvil y algunos desodorantes y demás productos de higiene personal. Personalmente, no entiendo que hacían ahí.
En el sector derecho se encuentran los productos de alimentación (Zumos, bollos, cervezas sin alcohol, congelados varios...) y algunos de cuidado personal y de material para electrodomésticos.

Logramos amortizar los cinco euros con espaguetis a la boloñesa, zumo de naranja, una lata de cerveza sin alcohol con sabor a manzana y luego cada uno algo distinto. En mi caso, una salsa a base de mostaza (bastante notable, por cierto) y un tetrabric de caldo de pollo. Mi madre lo agradecerá, espero.

Conclusión: dentro de dos semanas podré volver a arramblar con más cosas; espero que todo vaya como la seda y, dando por sentado que las colas habrán desaparecido, espero que se mantenga el nivel físico de las dependientas. ¡Qué menos!

Gayzone y la muerte natural

2009-10-14T23:45:00.019+02:00

La madrugada del lunes al martes, en un punto horario de Onda Cero, escuché a un corresponsal desplazado a Mallorca asegurar que la muerte de Stephen Gately, voz secundaria del grupo de teen pop Boyzone (vamos, una basura) se produjo ''de forma natural tras una noche de fiesta". Literalmente. Lo apunté y todo.

Mira, mamonazo, no sé si felicitarte por tu cinismo estelar o pedir que te despidan hoy mismo y te amputen los brazos para que no puedas volver a escribir, y eventualmente, locutar, una sandez similar en tu puta vida. Reconozco que era tarde, sí, pero me juego mis sagradas bolas a que ese texto no lo escribiste cinco minutos antes de entrar en antena. Ah, perdón, voy a explicarlo para quien no lo sepa. Gately murió, al parecer y, en cualquier caso, a lo que se refería la noticia, ahogado por su propio vómito. Las informaciones indican que lo intentó expulsar mientras se encontraba durmiendo boca arriba en la cama.
Mágicamente grotesco. Lo que querais llamarlo. Pero no natural. En la vida, joder, en la vida eso ha sido una muerte natural. Y sinceramente, a pesar de los tétricos y dantescos derroteros por los que rápidamente se escurren las vidas de la juventud de hoy en día, dudo que jamás eso llegue a ser considerado por los estándares periodísticos y sociales una muerte natural.

Ah, lanzo un último dardo por si las moscas. Si usted se refería a causas naturales, hablando de las consecuencias físicas del accidente, y que los daños producidos por las mismas pueden considerarse, efectivamente, naturales (cosa que no niego que técnicamente sea acertada)... haberlo explicado bien, capullo.

Por cierto, el chaval este era un poco una dantesca y tétrica mezcla entre Travolta y Swarzenegger, ¿no os parece?

That's not the point, folks!

2009-10-14T02:44:00.008+02:00

Durante los dos últimos días se ha comentado ámpliamente en los rediles mediáticos madrileños la noticia del vudú que Cristiano Ronaldo sufre, al parecer, a manos de Pepe El Brujo. Un pintoresco personaje que ofrece sus dotes con la magia negra a quien mejor le pague. En este caso, pero, El Brujo asegura moverse por motivos morales (a pesar de que, según reconoce, cobrará un total de 30.000 euros por el trabajo). Afirma que no actuaría contra Messi, por ejemplo.

La víscera y el vómito han tardado poco en desbordarse. Todos los apodos imaginables han recaído sobre este hombre. Insultos y, sobretodo, risas. La mayoría de la gente no da crédito alguno a las palabras del mago y quien más quien menos tiene claro que todo esto sale a la luz únicamente con motivos propagandísticos del propio Pepe El Brujo.

Pero, para variar, la gente olvida un punto vital. Este hombre, El Brujo, está meándose en la cara de todo el mundo. ¿De verdad importa una mierda si es cierto o no? ¿Importa una mierda si es motivo de burla o de ataques verbales de todo tipo? ¿Cómo es que nadie piensa en los cuartos que se saca este hombre, y a costa de quién lo hace?

Este hombre debería ser un ídolo. La veracidad de sus palabras y sus acciones es una pura nimiedad. Menudencias. Lo verdaderamente importante es que este hombre, lícitamente o no, es capaz de saquear brutalmente a ricachos de mierda que no tienen mejor cosa que hacer que verter sus odios y rencores en prácticas malignas. ¡Que les den por culo!

Yo soy fan de este hombre. Este hombre es un crack. Yo también quiero aprovecharme descaradamente del dinero que les sobra a la escoria adinerada del país. In your face.

Aquí podeis consultar la noticia original.

Les meves veritats (I): El Clapés no val res

2009-10-13T18:54:00.013+02:00

No m'explico com el programa ronyós i ranci del Clapés segueix en antena a RAC1 després de dos o tres anys. Esclar que és cert que les tardes estan maleïdes a ca'l Godó-Radio, segurament per culpa del Jordi González, que hi va fer el Diagonal fa ja més d'un llustre. Han passat per allà gent amb bones intencions, amb més o menys destresa i ganes, però des que s'ha instal·lat la ronya al 87.7FM de 4 a 7, jo passo de les tardes de RAC1. Prefereixo escoltar Welcome to Paradise en "repeat" durant tres hores. És molt més proudctiu i edificant.

Després no digueu que no us vaig avisar.

Aquest blog fot més fàstic que el meu PC, que ja és dir

2009-10-13T04:50:00.006+02:00

Estic cansat de tenir el blog abandonat en pro de la bona voluntat i la moderació que em pugui beneficiar econòmicament en algún moment (per extrany que resulti, vés a saber a quina porta aniré a trucar, que està tot fatal, col·legues).
Total, que com que em fot ràbia tenir el MEU blog abandonat, intentaré passar-me pel folre dels collons tanta moderació i intentaré començar a escopir merda sobre qui se la mereix, o el que s'escaigui, vaja, que tampoc estem tant malament.
Potser el blog serà encara més merdós i radical, però em quedaré més a gust. O potser em faig famós i la gent comenta les meves porqueries com al blog d'en Jair Domínguez.

Salut.

P.D. En els meus plans de dominació mundial entra la idea de canviar la puta merda de collage tirant a cholo que il·lustra el meu blog. No sé com cony em podia semblar decent ara fa un parell d'anys.

Minoria Absoluta, majoria eterna

2009-07-24T18:52:00.008+02:00

Avui s'ha acabat un dels millors programes de la història de la radiodifusió catalana. Nou anys de sàtira política, avalada per diversos premis, entre ells, l'Ondas al millor programa d'entreteniment del 2006, si ho recordo bé.
Jo els escoltava quan encara anaven darrera el Problemes Domèstics del Manel Fuentes, el 2003 o potser fins i tot el 2002. Encara era un embrió del que ha acabat sent. Niu de grans actors, trampolí per a tots ells. Un programa que ha combinat l'experiència de qui ja gairebé no tenia res més a demostrar amb la il·lusió i el talent de nous valors. Tots sabem qui son. Però no sabem qui acabaran sent.

És evident que una retirada a temps sempre és intel·ligent. El programa va viure el seu període d'esplendor entre 2004 i 2007, a partir de la retirada del president Maragall, i de l'explosió del Polònia, vana anar perdent gas, frescor i agressivitat. La temporada passada, en Quim Morales a la segona hora ja va començar a demostrar que es podien aportar coses noves a l'humor radiofònic català, i aquesta temporada han esclatat definitivament. Recolzat per un equip superb, la segona hora començava a desplaçar clarament en Toni Soler i companyia. És evident. Els anys passen, les noves generacions empenten fort i cal deixar pas. Una retirada a temps. Una retirada molt intel·ligent.

I és que la festa d'avui al Tívoli ha estat una demostració d'intel·ligència, de control i de comunicació magistral. Amb la presència d'antics col·laboradors del programa, han aconseguit reunir tota, o gairebé tota la família que ha conformat el Minoria Absoluta durant els seus nou anys de vida (2000-2009). Trigrarem tots plegats molt a oblidar, o a començar a esborrar de la memòria, la festa viscuda aquest matí. Tant assistents, com protagonistes. Una despedida memorable que conviurà frec a frec amb els moments més estelars del programa. Que també sabem tots quins han estat.

La decisió de col·locar la inestimable parella còmica que formen l'Òscar Andreu i l'Òscar Dalmau sembla molt encertada. Han aconseguit fer-se un racó imprescindible en el programa aquests darrers dos anys, passant de la segona a la primera hora, i ara els arriba la gran oportunitat. Els veterans de la ràdio ja els coneixiem del Problemes Domèstics. Així doncs, jo, personalment estic molt satisfet per mi, perquè crec que seran uns dignes successors, i content per ells, perquè crec que mereixen ser els dignes successors del gran, magistral i inoblidable Minoria Absoluta.

Marcel Sanromà
Barcelona, 24-VII-2009

Carmen Chacón, Ia de España

2008-12-23T02:34:00.003+01:00

Se non è vero, è ben trovatto. Segons publicava El Periòdico ahir, Carme Chacón va recriminar al PSC la pressió que està exercint sobre Zapatero i els instava a reconèixer la labor del govern espanyol envers Catalunya. Mentre tothom s'adona de l'agenollament constant -i, segurament, inevitable- del PSC cap al govern de Madrid, Chacón considera injusta la pressió -irrisòria a vista de molts- que Montilla i els seus exerceixen sobre el president del govern pel finançament.

Més o menys, tothom tenia clar de quin peu calça la ministra, però per si algú encara considerava que Carme Chachón es debat entre dues aigües, aquest fet demostra, o demostraria, la irrealitat d'aquesta suposició. Que Chacón només mira a Madrid, és un fet evident. Només ens restaria descobrir si les raons responen a unes possibles conviccions individuals, respectables, compte, o a un voraç desitg d'ascens en l'escala política espanyola.

Marcel Sanromà
Barcelona, 18 de desembre de 2008