La Llum de La Mina

Després de molt de temps d'abandonament vergonyant, el meu blog personal recobra vida amb el text que he escrit aquesta passada setmana sobre el viatget que vaig fer al barri de La Mina per al treball de la universitat. Que no sus pase ná (llegint el text, vull dir, perquè és llarg, allà, si hi vas de dira, com comprovareu al text, no té per què passar res de res).

Del projecte d’eradicació i reconversió dels considerats «infrahabitatges» del Camp de la Bota, el Barri «Xino» o Can Tunis, va nèixer, l’any 1969, el que coneixem com a barri de «La Mina». Allà hi foren ràpidament reallotjades desenes de families, i, en molts pocs anys La Mina va sofrir un gran creixement demogràfic. Així, sis anys després de l’inici de construcció del barri, el 1975, la zona ja comptava amb 15.000 habitants. D’aquests, un 30% són d’ètnia gitana, conformant, doncs, una gran majoria. Però tot i el predomini de l’ètnia gitana en el teixit social del barri, les procedències dels seus residents es compten per desenes, de manera que trobem, en una extensió urbana mínima, una amalgama de cultures i identitats que fan de La Mina una de les zones més diverses i culturalment riques de l’àrea metropolitana de Barcelona, juntament amb el Raval i Ciutat Vella.

Aquesta mescla de realitats identitàries desemboca, com és comprensible, en molts problemes de convivència a la zona. Conflictes, que, afegits a l’historial de dèficits econòmics i cultural que sofreix bona part de la població del barri i la mínima inversió que el govern ha dedicat a la millora i als equipaments de La Mina, han impedit que el barri hagi pogut superar les seves deficiències inicials i que la seva població hagi eradicat les situacions conflictives i tots els dèficits laborals i socials. Fins i tot part d’aquests drames no són, ni tan sols, computables, ja que, com remarca el Consorci del Barri de La Mina, la població real no es correspon amb les dades oficials, donat l’elevat percentatge de població que no està empadronat ni comptabilitzat. Aquest fet ajuda, també, a que La Mina sigui un barri amb una densitat de població superior als 500 habitants per hectàrea, molt superior a la de Sant Adrià i que, duplica, la densitat de població mitjana de la ciutat de Barcelona.

El barri forma part del terme municipal de Sant Adrià del Besòs i es troba cerclat per la Ronda del Litoral en el límit amb Sant Adrià, per la mar mediterrània al sud i per la Rambla de Prim amb la capital catalana.

En les principals comunicacions que La Mina comparteix amb Barcelona, més enllà de la concorreguda estació d’El Maresme / Fòrum, el metro ens deixa al bell mig del barri a la següent aturada, «Besòs Mar». Les dues boques de metro de l’estació, escupen un degoteig d’individus a l’Avinguda d’Alfons el

Magnànim, paral·lela a la Ramba de Prim. Entre ambdós carrers, un edifici baix ens ofereix, a peu de carrer, informació anarquista i antisistema, amb dues publicacions gratuítes a l’abast de tots els revolucionaris del barri que, servidor, recull i fulleja amb interès.

A primer cop d’ull sorprenen els blocs de pisos, relativament baixos, molt per sota del que hom pot estar habituat a observar al cor de la ciutat. Edificis baixos, fins i tot d’una sola planta, carrers amples, que donen

un grat efecte de ventilació i una multitut de petits passejos, o d’amples carrers, a la pràctica peatonals, poblen les primeres impressions del barri. Fa tot l’efecte que en un dia clar allà es podria gaudir d’agradables passejades.

Tot semba en repós, passejo amunt i avall sense perdre la referència del metro, no fos cas. Descobreixo uns curiosos edificis d’una sola planta, són tot comerços i que, disposats de forma estratègica, ofereixen un petit bulevard al vianant. Trobem tot tipus de negocis, de queviures, bars, pintures... Hi descobreixo la pintoresca carnisseria d’en Hammed, amb tot de caràcters aràbigs pintats en diferents colors a la porta de vidre. En veig un parell o tres, d’aquests bulevards, on, al bell mig del carrer, podem trobar vegetació o, fins i tot, un robust arbre. Els comerços

es troben protegits per uns porxos de pedra, que conviden als bars a instalar-hi petites terrassetes a l’ombra. Tot i el perturbador encant de l’enginy, a mig matí no hi ha pas ningú, a fora, a les cadires dels bars. Tan sols passeja algú pel mig, potser alguna mare, que arrossega els seus infants que miren distret la curiosa desplegada de coloraines dels cartells dels comerços.

Enfilo el carrer de Cristòbal de Moura fins arribar al Mercat del Besòs, un edifici imponent, estèticament lleig, amb una estructura més pròpia d’un tanatori o d’un hospital que no pas d’un mercat de barri, si més no, plànols allunyats de la sofisticació de mercats com el de Santa Caterina. El que veig és l’entrada que hom pensaria que és la posterior: els camions s’hi apilen per recollir deixalles, però és la cara que es troba al carrer de Cristòbal de Moura, ben ampli i transitat, no pas en els carreró que hi ha a l’esquerra del mercat. Per allà hi accedeixo. La imatge no dista de qualsevol altre mercat de barri, nens corretejant, v

eïnes comprant... caixes de porexpàn al bell mig del terra, mullat, evidentment. Els cartells de les parades anuncien amb reclams prou evidents i gastats el gènere que hi trobem, però també hi ha qui s’hi esforça amb cartellets amb dissenys de l’ignominiós «Word-Art». Una parada anuncia que venen tot tipus de carns, entre el gènere que ofereixen, hi tenen «Michanas». En un racó hi ha un petit bar, que acumula quatre tamborets a la cantonada, on s’hi arrepengen dos homes, que deuen fer el cafetó de rigor. Al costat hi ha unes quantes taules, a mode de, hom intueix, restaurant improvisat, apilades en l’espai que, de normal, ocuparia una parada qualsevol. La paret està decorada amb aberrants quadres de «toreros» i just al costat, un home i una dona ordenen i remenen peix.

Tot i l’evident carència de criteris i gust estètic per als cartells, amb tipografies des de les més rectes a les més curvades, de les més grosses a les més primes, de l’Arial de rigor al Comic Sans més inoportú. La majoria, això sí, coincideixen en el blanc com a color de fons. No obstant, una parada atreu ràpidament la meva atenció. Es tracta d’una parada d’embotits, Antonio, de nom. El cartell és negre i les lletres elegants i daurades, gairebé rutilants. Està revestida de fusta, i la iluminació és elegant: en lloc dels típics fluorescents, una desena de bombetes, ben aliniades, ofereixen al visitant una llum de blanc trencat suficientment forta per iluminar tota la parada però que la revesteix d’una elegáncia molt ben aconseguida. Sens dubte una joia dins la mediocritat gràfica de l’indret. Irònicament, se situa ben a prop del bar i els quadres de «toreros». Del gènere, vagi vosté a saber.

Abandonant el mercat per l’entrada posterior, descobreixo una petita botiga de roba, modestament instal·lada just a l’exterior del mercat, però integrada en ell.

I un carrer més enllà, una familia gitana té muntada una corda en una paret, d’on penja una quantitat ingent de roba, susceptible de ser venuda. El pare de familia, amb ample i molsut bigoti i pell fosca jeu en una caixa just davant una porta, i la resta de la família s’encarrega de gestionar el material; ningú s’hi atansa. Em sembla que l’home fa algún comentari sobre mí, però no hi dóno major importància i prossegueixo el meu camí.

En tombar el carrer, es descobreix davant meu l’extens Parc del Besòs, que promet contenir múltiples secrets i perills ignominiosos tot i a la llum del dia. En un principi decideixo vorejar-lo, observant el riu de cotxes que encercla el parc. Des de la llunyania no sembla que ningú hagi decidit destinar el matí a passejar o a descansar al parc, així que decideixo endinsar-m’hi. Petits caminets de pedra connecten unes parts i altres del parc. La vasta i basta extensió de gespa no ofereix, a priori cap element d’interès, però aquí i allà, hom pot descobrir petits racons atractius. Una font i un banc. Unes flors. Uns arbres que oferirien intimitat a una parella atrevida. Però el parc no abandona la idea que un ésser humà hi decideixi passar una estona: en un costat es disposen, de forma paral·lela, un camp de futbol i una pista de bàsquet. Resulta però, francament extraordinari i sorprenent, que la pista de futbol està completament pelada i, per contra, la pista de bàsquet consisteix en dues cistelles separades per metres i metres de gespa amb unes ínfimes clapetes de terra davant de cada una.

Al més pur estil dels Estats Units, les xarxes de les cistelles estàn elaborades a base de cadenes. Les porteries de futbol també tenen xarxa, fet prou apreciable, i també és una xarxa de, en aquest cas, filferro reforçat, en diria; entrellaçat, reproduint una xarxa gairebé perfecte.

A la dreta del camp de futbol, una magnífica i vasta esplanada. Enrajolada, només sustenta un descomunal piló, llarg i prim con un fideu. Groc. Sembla no tenir fi, l’alçada és francament sorprenent. Cap indicació, no vaig aconseguir esbrinar-ne la funcionalitat.

Donant unes quantes voltes pel parc, veig una renglera de grans pedres, de color clar, que formen una curva que va a morir a una mena de graons coberts per un petit teulat de reixa, semblant al que hi ha a la Plaça de Sants tocant el parc i el drac de l’Espanya Industrial.

Passejo pel parc, gaudeixo del que podria ser un Central Park en miniatura, si no fos per l’encantadora desatenció de la seva extensió de gespa i pel fet que el que cercla el parc, aquí, no és pas el brogit de la frenesia de la ciutat en hora punta, sinó la Ronda del Litoral, que, tot i que també remuga un constant soroll, obliga al passejant a dirigir la seva mirada a l’infinit per distingir civilització.

En tornant del parc, em perdo, literalment, per les amples carreteres que l’envolten. Un pàrquing desangelat és la primera troballa. La segona és un «gitano» llardós, que, uns metres davant meu, remuga paraules inintel·ligibles i escup mocs a terra. Uns minuts després descobreixo la immensa comissaria dels Mossos d’Esquadra. Un gran i quadrat edifici blau marí, tirant a indi. Un d’ells fuma una cigarreta fora. Em sorprèn veure que la comissaria d’un barri conflictiu es troba tan realment allunyada del nucli urbà del mateix. Segueixo vorejant aquelles edificis i recorro diversos carrers del barri. El carrer de Ponent, el de Mar, el de Mart, el de Llevant, Gregal, Orient, Occident i múltiples carrerons més sense plaques. A la recerca de l’Avinguda de Manuel Fernández Márquez baixo pel carrer de Llevant i trobo un dels múltples petits passejos que poblen la zona. Negocis a banda i banda i, al mig, una extensió que hom no sabria exactament si definir com a plaça allargada o passeig peatonal, on homes i dones passegen i porten les criatures a jugar i revolcar-se pels sorrals i zones d’esbarjo infantil. En qualsevol passeig la sensació ha de ser de ventilació, d’aire, de certa llibertat, però quan aquest passeig es troba rodejat per edificis amb poques plantes, aquesta sensació s’incremente de forma potencial.

En un d’aquests concorreguts passejos, precisament, es troba el bust del més gran dels «gitanos», el cantautor andalús de flamenc José Monge Cruz, mundialment conegut com a «Camarón de la Isla», que va morir a Badalona ara fa setze anys. A La Mina, de població majoritàriament gitana, Camarón era i és tot un símbol i referència i, per tant, no hi ha millor lloc per retre-li un homenatge. A més, es tracta d’un homenatge plenament «gitano», fet per «gitanos» per a un ilustre «gitano». La seva expressió ho denota: els rostres dels bustos acostumen a ser d’expressió serena i solemne. Camarón, però, somriu burleta als passejants del barri.

Circulant de nou pels carrers interiors del barri, i en apropar-se l’hora de dinar, m’assalten i em soprenen tres tipus d’olors. Dels múltiples bars i granges on s’apilen desenes d’homes i dones a gaudir del matí, es desprenen diverses olors. En destaco l’olor nauseabund que el «Bar Soraya» desprén a xufa de mala qualitat, destinada, de ben segur, a elaborar una orxata que jo no prendria si no fos per estrictes necessitats fisiològiques.

Hi ha edificis que tenen un petit corredor entre porta i habitatge, és a dir, les portes de les cases, donen a un estret corredor, que veiem des de fora a través de barrots, on hi ha sempre roba estesa. D’una de les cases es desprèn una deliciosa olor a brou que em recorda que es fa tard i no he dinat.

Circulo una mica més encara pels carrers i arribo al tombant del carrer de Mart amb l’Avinguda de Manuel Fernández Márquez, on hi descobreixo el «Centro Cultural Gitano de La Mina». El Bar del local està ple com un ou, no hi cap ni una agulla. Fet gens sorpenent tenint en compte que als carrers no s’hi veu gairebé ningú i que, en canvi, bar que he vist, bar que estava ple de gom a gom, O, si més no, no pas buit.

A l’exterior del «Centro Cultural» em sorprèn la decoració: a la paret, clavades, hi ha dues rodes de carro, ben grans. Pintades, la meitat superior de verd, la meitat inferior de blau. D’un verd estrident, com de camp de futbol en bon estat. I d’un blau no massa fosc i no massa clar, una combinació que, sens dubte, no passa desapercebuda amb facilitat.

Amb un ull posat a les publicacions anarquistes i antisistema, prou ben apanyades, per cert, i amb un altre ull al camí, sembla que doni voltes i voltes a una zona abandonada. Carrers i rengleres de blocs de pisos, alts, ara, i molts d’ells en construcció, poblen el terreny. La calçada sembla que hagi rebut el revestiment de quitrà fa ben poc temps, i el ciment sembla que encara no s’hagi assentat del tot. Ni una ànima, només ara i ara veig una persona caminar en la llunyania. Començo a adonar-me que aquí no hi faig res i que l’atenció als papers m’ha desviat força del nucli urbà, fet que, tampoc em preocupa en excès.

Veig un rètol que anuncia la direcció cap a l’Avinguda Diagonal i cap a la Rambla de Prim i decideixo enfilar recte cap al metro. A mesura que avanço, cada cop m’endinso més cap al nucli urbà. Un nucli que m’evidencia que m’he allunyat de La Mina, que ja sóc a Barcelona, i, efectivament, en uns minuts, es dibuixa davant els meus ulls la petita esplenada on, al bell mig, hi ha l’estació d’El Maresme / Fòrum.

La previsió era també visitar el recinte del Parc del Fòrum, però la reflexió em dugué a considerar que el gran interès de la ruta no era pas veure les deixalles orgàniques i reciclables de les nits que els joves passen a l’esplanada del Fòrum. En tot cas, l’interès hauria estat anar-hi de nit, però aquesta possibilitat hauria trencat la idea de la ruta en sí, que era fer-la d’una tirada i, servidor, ja em perdonaràn, però no els té prou ben posats o, si ho preferim, no és tan incaut d’endinsar-se a La Mina al tombant del dia, no pas desarmat.

De La Mina extrec la impressió que, com a mínim a plena llum del dia, no és el cau de terror i infàmia que jo, i moltíssima d’altra gent, considerava o considera. La Mina és un barri oxigenat en quant a espais obert, tot i la seva exagerada densitat de població. És una zona fresca, que ofereix múltiples opcions de descans i caminades agradables que molts ja voldriem per a nosaltres. Té un parc que, tot i que així ja té el seu atractiu, amb un manteniment digne seria motiu d’orgull municipal. És un barri viu, que bull, ple de comerços dels caires, tendències, idiomes i productes més variats que hom pugui imaginar. A estones, amb aquests blocs baixos, ofereix una imatge plenament de poblet, urbanísticament força desangelat, això sí. I que, sens dubte, ha de ser un barri ple d’activisme, de lluita i de vida cooperativa i organitzativa digna d’adminració; no en va és el primer cop que trobo, a peu de carrer i accessible a tothom, dues publicacions d’un caire tan radical.

En definitiva, un barri verd, actiu i en constant moviment, que, amb una mica més d’inversió i respecte es convertiria, de ben segur, en el digne veí que ningú l’hi considera en l’actualitat.

Marcel Sanromà Rovira

Barcelona, Abril de 2008