martes, 23 de marzo de 2010

L'independentisme ha de ser integrador

Diumenge passat l'exconseller Joan Carretero va presentar les bases del programa electoral de Reagrupament. Més enllà del bàsic que hauria de tenir una Catalunya sobirana, a saber, un exèrcit, serveis d'inteligència... es parlava de suprimir la oficialitat del castellà. No és que això no sigui lògic per a un plantejament utòpic, però aquest és precisament el problema, que aquest punt converteix el projecte de Reagrupament en una utopia, i, per tant, l'aboca al fracàs. Com a molt, si té finalment el suport de Joan Laporta, l'aboca a aconseguir una representació tant residual com la que té, encara ara, Ciutadans.

Perquè voler esborrar el castellà del mapa de Catalunya és ignorar la realitat del poble, poble pel què en teoria es reclama la independència. És ignorar el passat recent de la nostra terra, en definitiva, és ignorar que l'independentisme, si vol triomfar i legitimar-se, ha de ser integrador. I la premisa que el castellà ha de ser eradicat perquè Catalunya pugui ser independent amb plenitut cultural i orgull és un error greu. Perquè això converteix la bandera estelada en excloent. En un perill i una amenaça per a molta gent.

El que l'independentisme català ha de fer no és aconseguir convèncer els ja convençuts, és buscar elements perquè aquells qui mai hem, apostat per aquesta opció política, arribem a veure l'Estat català com una opció política que, tot i no encaixar amb els nostres punts de vista, no faci autèntic pavor, que es vegi amb uns ulls més de proximitat que de llunyania.
I això només s'aconseguirà amb gestos que apropin la independència a sectors molt extesos del poble, i un dels gestos ha de ser reconèixer que el castellà té, i ha de tenir encara per molts anys, un paper raonablement destacat en la nostra societat. La co-oficialitat seria el més sensat. Sí restar-li protagonisme institucional, però no pretendre esborrar-lo. Això, vull insistir, és un error greu.
I aquest és només un exemple puntual però paradigmàtic dels errors de l'independentisme, i de com es pot demanar l'autodeterminació per a Catalunya des d'una òptima més àmplia i integradora.

L'independentisme ha de sossegar-se, ha de canviar la revolució i l'exclusió per una aposta política seriosa i integradora. I això no s'aconsegueix ignorant la realitat. Perquè sembla que hi ha qui ha d'aprendre que els desitjos són una cosa, i la realitat és una altra, i a Catalunya hi viuen molts catalans de ple dret que parlen, pensen i senten en castellà. El gran repte per a Esquerra, per a Reagrupament, per a Carretero i Laporta, és que aquesta gent no senti que la fan fora del seu país si algun dia Catalunya pot sostenir el seu propi Estat.

viernes, 19 de marzo de 2010

Enlloc com a ca'n Montilla

FECSA-Endesa es defensava dimarts en un anunci-article als diaris: consideren que les nevades viscudes durant la setmana passada a tota Catalunya són un fet excepcional, gairebé de dimensions catastròfiques i, per tant, es desprèn que no se'ls pot retreure res. Si fa no fa al mateix temps, l'entrevista de Mònica Terribas al President Montilla aixecava una important polseguera. Per a uns, massa dura, per a d'altres, correcta, i per a uns tercers, les queixes d'algun sector aïllat del PSC pel to de l'entrevista demostra que als socialistes els molesta la llibertat de premsa. En aquesta línia s'expressava ahir Toni Aira al Singular Digital.

Suposem que Endesa té bona part de raó. Sí, pot ser que hagi estat un fet d'aquells que ocorre un cop cada cent anys, i que res podia suportar-ho sense passar factura de crèdit ciutadà. D'arcord. Dimecres es comentava a Ràdio Barcelona, i ho deia Joan Boada, després de ser l'ase dels cops per la seva actuació durant el periode àlgid de la crisi, que les torres elèctriques que van cedir al temporal són d'un model ja antic que s'ha substituït a la resta d'Espanya. Compte, sense ser il·legal, és clar. Endesa, doncs, pot defensar-se assegurant que compleix la legalitat. Que passen els manteniments. I no serem tant cínics de qüestionar els manteniments. Però és un fet a tenir en compte, els manteniments són qüestió de mínims, i davant un fet extraordinari, els mínims no serveixen per a res. O només serveixen per endur-te castanyes. Totalment justificades, per cert. No en va, l'empresa anunciava ahir al vespre que canviarà les torres caigudes per unes de més modernes. Bé. Però també diu que les altres, les deixarà tal com estan ara. Malament. Alguna gent haurà d'esperar a que se li caigui el món a sobre per tenir la mateixa sort que han tingut a d'altres zones. Fantàstic.

En una línia de tímid inici d'una certa reflexió i reacció tardana al fenomen, com Endesa, ahir, el conseller Joaquim Nadal insistia en què la gestió que el govern va fer de la nevada va ser millorable, i la informació, en molts casos, insuficient. Nadal és una de les poquíssimes veus discordants en l'executiu del PSC en tot aquest assumpte. El Conseller deia, per exemple, que s'hauria d'haver informat més i millor sobre les averies i problemes que patien els trens de Rodalies. Oli en un llum. Ara hauríem d'obrir un ventall de dues opcions: o que dimiteixi algú (Saura, per dir un Conseller, així, a l'atzar) o que Montilla fes dimitir Nadal si considera que tot es va fer correctament. Però la recent experiència amb l'estirabot d'Ernest Maragall sobre el no-projecte de país del tripartit ens pot fer pensar que aquí tothom segueix aferant-se al poder com a un clau roent (perquè ara per ara, el tripartit és aixo: un clau roent), i que tampoc passarà res de res. Ens haurem de conformar amb petites, tardanes, tímides i inconcretes declaracions de mea culpa que no acabaran en res ni faran que en un futur s'arregli res. Perquè a ca'n Montilla no plega ni el "cap de turc".

No se salva ni un.mp3


Música: Descendents - Coffe Mug

viernes, 12 de marzo de 2010

Idiotes...!

Ahir al migdia, mentre feia passar miserablement el temps a l'espera que comencés una conferència sobre els e-books, que després va resultar ser insultant i purament publicitària, vaig escoltar càntics al pis de dalt. "A la UB no hi ha llibertat d'expressió! Dídac Ramírez, dimissió!"

No donava crèdit que algú hagués vingut a la meva Facultat a muntar aquell pollastret de pacotilla, perquè tenia pinta que no eren més de deu o quinze persones. D'acord que la UB del Raval (d'Antropologia i d'Història) està allà al costat, però per què s'han de ficar allà? Que ho facin al carrer, o si de debò volen reivindicar alguna cosa, que ho facin a la UB i ens deixin als demés tranquils, que prou tenim amb les nostres coses, en aquesta Facultat, que no són pas poques.

Un cop van acabar de fotre els seus quatre crits vaig decidir deixar-ho estar, i seguir amb les meves insubstancials activitats internàutiques. Al cap d'uns cinc minuts escolto la següent conversa al meu costat:

-Tia, què era allò? Què cridaveu?
-Dídac Ramírez dimissió.
-Ah, i això per què?
-No sé, tia. Però mola...!

Surrealista. Mireu, jo em vaig beneficiar de que a les universitats privades, si fa no fa, pugui entrar tothom que tingui els diners per pagar la matrícula. I aquesta realitat fa que, sovint, tingui ganes de repartir quatre cleques entre els personatges més apalancats i patètics que ronden els passadissos de l'edifici. D'entre els més destacats, en el sentit més explícitament pejoratiu del concepte en aquest context, es troben les pijes idiotes. Hi haurà qui digui que de pijes de bon veure, per burres que siguin, no n'hi haurà mai massa. Creieu-me, això no és així.

miércoles, 10 de marzo de 2010

Mea culpa colectivo


Es muy fácil alzar la voz y cagarse en el gobierno y en las compañías eléctricas. Y es también necesario. No voy a poner en duda la culpa que unos y otros acumulan por el caos que vive media Cataluña debido a las intensas nevadas de los últimos días. Pero el error es detenerse ahí. La gente dice que los problemas que han conducido a la actual situación eran anteriores. Líneas eléctricas endebles, problemas anteriores en las vías del tren... correcto. Pero hagamos una retrospección más amplia. Y pensemos también en cuales son nuestros errores. Los errores del pueblo en general. Y ya aviso que comentar todo esto es largo. Hoy voy a teclear mucho.

Para empezar, ayer por la mañana, Xavier Sala Martín comentaba en la tertúlia de El món a RAC1 que se había quedado atrapado con un amigo en un restaurante de la calle Ganduxer de Barcelona. Y que el amigo tuvo a su, supongo, mujer e hijo, o hija, no me acuerdo, pero da lo mismo, atrapados en el coche en el trayecto entre el Liceo Francés, colegio donde estudia la criatura, y su casa. Añadía que es un trayecto que suelen hacer en cinco minutos y que allí estuvieron parados no sé si fueron cuatro horas. Más allá del repelús que da escuchar hablar de los problemas de cuatro burgueses que estudian en el Liceo Francés y que comen en restaurantes de la calle Ganduxer, hablemos del problema individual, pero que es el colectivo, en realidad.

¿Por qué no dejaron el coche y andaron hasta casa? Si el trayecto habitual en coche son cinco minutos, no podían ser más de veinte andando. Y veinte minutos a pie estan lejos de ser peor que cuatro horas atascados en coche. Alguien me dirá que dejar el coche solo es un riesgo. Cierto, lo es. Pero la criatura no tiene por qué pagar, aún, nuestros tics del siglo XXI, heredados del XX; podría haberse ido a casa. Quizás era demasiado pequeño. Entonces habría que cuestionarse por qué el padre no hizo un esfuerzo y salió andando del restaurante para ir a buscarle. Puedo apostar un riñón, o ambos, a que la suma de tiempo de estos movimientos hubiera sido de menos de cuatro horas. Incluso de menos de dos.

Ante este ejemplo concreto debemos abrir el abanico para reflexionar en qué nos estamos conviertiendo. En seres totalmente dependientes, incapaces de pensar cuando nos falla la tecnología, y que preferimos sufrir una situación caótica y lamentarnos durante días a hacer un esfuerzo y solventar las cosas por nosotros mismos, ni que sea de forma parcial, lejos de la tecnología. La gente que no pudo coger el autobús, ¿qué hizo? Seguro que mucha gente asumió que aquello pintaba mal y era mejor ponerle un poco de ánimo y volver andando por lejos que se estuviera. De eso se trata. Y luego ya pediremos responsabilidades. Pero está bien hacerse el torniquete antes de llegar al hospital.

Algo similar ocurre ahora en muchos pueblos de Cataluña. La nieve se acumula, los servicios y ayuda brillan por su ausencia. No hay electricidad. En algunos casos, tampoco hay agua. Sin duda es una situación muy complicada pero, cuidado, que todos hemos vivido por más o menos tiempo alguna vez en la vida. Los vecinos se quejaban esta mañana en RAC1, insisto, con razón, de esta situación. Y no recuerdo quien era, desde la mesa, apuntaba que nos falta ser más solidarios, y echar el resto. ¿Cómo es que las gentes del pueblo no arriman el hombro y sacan la nieve de enmedio? Es una buena postal de lo que es la sociedad del año 2010. Somos individuos bien proveídos, pero egoistas y terriblemente dependientes. Es así; es lo que hay. Y además, estamos urbanísticamente dispersos. Este es el último punto que quiero tratar.

Hacia el año 2003 estudiaba yo en secundaria una asignatura que ni recuerdo como se llamaba, Ciencias del medio, o algo así. ¿O era Geografía? Da lo mismo. Hablábamos de los bosques, de la tierra, de la Tierra, y de las ciudades. Tratamos brevemente algunos puntos sobre urbanismo y la clasificación del suelo. Y salió el asunto este tan interesante de las urbanizaciones. Las urbanizaciones son un apéndice extremadamente insostenible de los pueblos y ciudades. Algo con lo que hay que acabar para garantizarnos todos un futuro de buenos servicios y recursos. Han pasado siete años y este tipo de coágulos urbanos, lejos de disiparse, se han disparado. El sueño de mucha gente es apartarse de la ciudad y comprarse un adosado en equis urbanización. No diré que sea negativo, como idea está bien. La ciudad es caos y el campo bondad. Se busca un punto intermedio. Es comprensible.
Pero como organización urbana es deleznable. Hacer llegar los servicios básicos a la población, poca, muy poca, de una urbnización es harto complicado. Y lo que apuntaba, en resumen: es algo terriblemente insostenible, un drama. Por supuesto, cuando se da una situación de caos climático los problemas se agravan. Hacer llegar la ayuda es aún más complicado que hacer llegar los servicios. De eso no puede haber duda.

La culpa es, pues, de la administración, de las empresas, de nuestra dependencia y actitud egoísta y de nuestra falta de previsión colectiva e individual en cuanto a esquemas urbanísticos se refiere. Como siempre, nadie autorizado o con poder hará una verdadera introspección de la situación para darle un giro de 180º y empezar a arreglar las cosas de una vez por todas. Así que, dentro de cinco, de diez años, los que sean, cuando vuelva a caer nieve a cascoporro, y gobierne quien gobierne, podremos recuperar las tertulias, los informativos, las fotografias del lunes, de ayer, de hoy y de mañana, y nadie notará la diferencia. Y los periodistas, por una vez, podrán, podremos -espero ser yo uno de ellos-, descansar.

viernes, 5 de marzo de 2010

Sang i fetge a la xarxa

Xerrava fa una estona amb el professor Canosa, gran, Francesc Canosa. Arran d'un article seu al Singular Digital (punt cat, ep, compte, no ens n'oblidem!), i un comentari que hi vaig deixar, comentavem que els confidencials digitals haurien de ser una porta oberta al debat, precisament pel seu caràcter menys dedicat, o més laxe, en quant a la informació (els confidencials digitals tenen continguts molt més centrats en la opinió i el rumor). Si s'enfoca bé el to del contingut, aquest, aporta, insisteixo, una bona eina de debat constructiu -se suposa que les persones que van més enllà de la informació rasa i busquen la opinió tenen un cert nivell cultural i intel·lectual, no cal parlar d'erudició, però sí d'interès, com a mínim-.

Per desgràcia, però, la truita es veu girada, i aquesta empenta de la opinió s'acaba convertint en un impuls al fanatisme, el sang i fetge, en nom de les tendències que gasti el confidencial de torn. I això es veu molt clar en la figura dels comentaris de cada article, que són la màxima expressió d'aquest debat que comentava que hi hauria d'haver. Debat que no existeix, i que queda substituït per l'insult, la desqüalificació, la mania personal i la llepada de cul, també personal.
La idea està molt mal entesa i desaprofitada, ara per ara. És una llàstima. Esperem que amb els anys aprenem tots plegats a extreure el màxim suc a totes les oportunitats que ofereix el periodisme a la xarxa.

jueves, 4 de marzo de 2010

No se salva ni un

Hi ha poques veritats absolutes en aquest món. Una d'elles és que els joves que porten unes Ray-Ban d'aquestes que et tapen mitja cara són tots imbècils. Potser no per les ulleres per se, però quan veus que els personatges famosos que en duen són tots una colla de paràsits, el model que irradien, i que és absorbit pel públic, doncs és aquest, el de la imbecilitat. La massa que s'hi emmiralla i es compra les putes Ray-Ban és, doncs, la mateixa mena de persona superficial, amb poques llums i amb un nivell cultural tirant a baix -si no sota terra-. No se salva ni un. Tots imbècils.