El burka tapa els drets fonamentals

L’alcalde de Lleida, Àngel Ros, acaba de prohibir dur burka (el vel integral, que cobreix tot el cos, cara i ulls inclosos) o nyqab (el vel que cobreix tot el cos menys els ulls) dins els edificis municipals, com, per exemple, l’Ajuntament, o centres cívics. I ja l’hem tinguda armada. És una ocasió perfecte per als bonistes i fals progressistes per posicionar-se a favor de l’islam i esgrimir la seva llista d’arguments tòpics i demagògics. Per exemple, fa uns dies, crec que era a RAC1, una tertuliana explicava que no podem prohibir dur burka o nyqab, imposar no dur-ne, perquè llavors estem fent el mateix que suposadament fan els musulmans radicals que obliguen, imposen, dur el vel integral a les seves dones i familiars femenines. Quina broma és aquesta? Des de quan entra en la mateixa escala establir una norma en contra d’un atac frontal a la dignitat d’un ésser humà, en aquet cas una dona, que el propi atac.

És delirant. I hi deu haver força gent que aposti per aquest tipus de teories. Hi ha gent que de debò es creu que les dones escullen lliurement. Ho rebatia molt encertadament diria que un oient fa pocs dies també a la mateixa emissora, en aquest cas crec que era a La Nit a RAC1, escullen tan lliurement com les dones espanyoles de fa dos o tres segles se sotmetien als criteris i voluntat de l’església catòlica amb els ulls clucs. Per voluntat pròpia. Per voluntat apresa. Per voluntat imposada per la cultura.

La Generalitat ha dit que és una mesura innecessària. Perquè gairebé ningú duu el burka ni el nyqab avui dia a Catalunya. Discrepo. Avui dia, 2010, potser no, però vés a saber com estarem d’aquí a cinc anys. La filosofia popular és molt sàvia: prevenir és curar. De la mateixa manera que es va prohibir l’ablació a temps ara cal prohibir aquestes vestimentes que suposen una agressió frontal als drets humans. Drets que ens ha costat molt assolir com perquè ara, el bonisme i el fals progressisme ens els facin trontollar en ares de la integració. Integració, i tant, però passant pel sedàs del respecte a la cultura, les lleis i, sobretot, els drets fonamentals de l’home i la dona.

També podeu llegir l'article a City Lights.

I need more guitar, here!

Com que els concerts tenen molt de catarsi, i orgasme col·lectiu, hi ha una mena de màxima no escrita que és que com més fort, millor. Fot-li, fot-li, fot-li. Que les oïdes aguanten. Entenc perfectament la mania de molts de tocar com més fort possible. Per això de la catarsi, de la que els grups són partíceps. Al final t'hi acostumes, i intentes obviar l'excés. Però tot té un límit. I el límit és el directament, molest, desagradable. Quan ahir Passenger Action tocaven a un volum de decibels que superava, de llarg, el límit del que és agressiu per la oïda humana, jo vaig decidir que no ho volia aguantar. Vaig intentar que algú abaixés el volum, i al final del concert sembla que algú més devia protestar -vam veure algunes cares de dolor- i els següents grups van sonar més raonables. Però, ah, amics! Fent les quatre proves de so guarres i ràpides de guardar, ja començavem a sentir que si apuja'm el micro, que si apuja'm la guitarra. Jo no sé des de l'escenari, però des del públic se sent perfectíssimament i ja a un volum més que alt. Però... fot-li, fot-li, fot-li. Al final, volums tolerables i tots contents.

Però el cas és que ens hauria de fer reflexionar que haguem d'arribar a volums bestialment agressius perquè algú s'adoni que allò no pot ser, i que no és raonable (i encara algú va dir que "bah", compte), i així s'abaixi, una mica, només, el volum de decibels. Molts cops, si dius "òstres, això està massa alt", et tractaran de tarat, de plasta, d'exagerat i d'esguerrafestes. Sembla, doncs, que a ningú li molesta el volum fins que li molesta. I d'aquí vint anys ja hauran millorat els audífons i seran millors i més barats. Mentrestant, fot-li, fot-li fort!

La prudència de les sis copes

Ahir al programa Tu Diràs de RAC1, un oient assegurava en un missatge que el Barça ja és campió d'Europa. Vaja, que ens cruspirem el Madrid dissabte a la Lliga, que l'eliminatòria de semifinals de la Champions contra l'Inter serà bufar i fer ampolles i que, hipotèticament, el Bayern serà una joguina en mans dels blaugrana a la final.
Resulta irònic veure aquest tipus de reaccions entre l'afició culé després d'haver criticat fins gairebé l'extenuació la prepotència i manca de realisme futbolístic de l'afició del Madrid, en enemistat perpètua i eterna. Sense mancar-li raó en aquest darrer punt, l'afició blaugrana ha de ser conscient que, amb declaracions com aquesta, cau en el mateix parany de veure-ho tot fàcil i evident.

No podem oblidar què ens va dur a endur-nos sis títols l'any 2009, va ser la humilitat, la prudència, el no dir blat fins que no és al sac i ben lligat. La confiança ha de ser l'esperança, no la convicció. Hem de repetir els patrons de comportament en què Guardiola va insistir amb tossuderia durant tota la temporada passada. Es va demostrar que va ser part important de l'èxit, i no pot ser tant difícil repetir la fòrmula.
Res no ens garanteix que sent prudents i mesurats aconseguirem guanyar el doblet de Lliga i Champions, però amb afirmacions temeràries, absurdes, fora de lloc i impròpies d'una afició que coneix i respecta els dictats de Guardiola, i que ens han estat tan útils en el passat recent.

Però una cosa no treu l'altra. És cert que el Barça està davant una oportunitat històrica, d'apropar-se al mes de maig inoblidable que vam viure l'any passat. Guanyar la Champions League al Bernabéu és un somni, seria quelcom irrepetible. Però tot i ser l'equip ja a semifinals, ha de seguir sent un somni, una simple hipòtesi, perquè queden dos rivals, potents, pel camí i que et poden frustrar aquest somni sense que això fos especialment rar ni sorprenent. Repeteixo, la confiança que podem sentir tots els culés en aquest equip, ha de derivar en l'esperança que aquestes hipòtesis es materialitzin, no pas, en cap cas, en la convicció que això ha de ser així.

Hem d'aprendre de París, hem d'aprendre dels errors de l'equip després de vèncer l'Arsenal a la final del 2006. La prudència ens va fer forts l'any passat davant la prepotència del Madrid. Els blancs continuen insistint a associar aquesta paraula al seu nom, perquè, tot i les eliminacions, no semblen haver après la lliçó. Hem de seguir sent prudents per mantenir la coherència, hem de seguir sent prudents perquè aquest és el camí, perquè hi ha raons per creure que ens portarà, de nou, a bon port. Esperança. I l'eufòria, amb sort, ja tindrem temps d'explotar-la i gastar-la d'aquí un mes i mig.

Idiotes...!

Ahir al migdia, mentre feia passar miserablement el temps a l'espera que comencés una conferència sobre els e-books, que després va resultar ser insultant i purament publicitària, vaig escoltar càntics al pis de dalt. "A la UB no hi ha llibertat d'expressió! Dídac Ramírez, dimissió!"

No donava crèdit que algú hagués vingut a la meva Facultat a muntar aquell pollastret de pacotilla, perquè tenia pinta que no eren més de deu o quinze persones. D'acord que la UB del Raval (d'Antropologia i d'Història) està allà al costat, però per què s'han de ficar allà? Que ho facin al carrer, o si de debò volen reivindicar alguna cosa, que ho facin a la UB i ens deixin als demés tranquils, que prou tenim amb les nostres coses, en aquesta Facultat, que no són pas poques.

Un cop van acabar de fotre els seus quatre crits vaig decidir deixar-ho estar, i seguir amb les meves insubstancials activitats internàutiques. Al cap d'uns cinc minuts escolto la següent conversa al meu costat:

-Tia, què era allò? Què cridaveu?
-Dídac Ramírez dimissió.
-Ah, i això per què?
-No sé, tia. Però mola...!

Surrealista. Mireu, jo em vaig beneficiar de que a les universitats privades, si fa no fa, pugui entrar tothom que tingui els diners per pagar la matrícula. I aquesta realitat fa que, sovint, tingui ganes de repartir quatre cleques entre els personatges més apalancats i patètics que ronden els passadissos de l'edifici. D'entre els més destacats, en el sentit més explícitament pejoratiu del concepte en aquest context, es troben les pijes idiotes. Hi haurà qui digui que de pijes de bon veure, per burres que siguin, no n'hi haurà mai massa. Creieu-me, això no és així.

Sang i fetge a la xarxa

Xerrava fa una estona amb el professor Canosa, gran, Francesc Canosa. Arran d'un article seu al Singular Digital (punt cat, ep, compte, no ens n'oblidem!), i un comentari que hi vaig deixar, comentavem que els confidencials digitals haurien de ser una porta oberta al debat, precisament pel seu caràcter menys dedicat, o més laxe, en quant a la informació (els confidencials digitals tenen continguts molt més centrats en la opinió i el rumor). Si s'enfoca bé el to del contingut, aquest, aporta, insisteixo, una bona eina de debat constructiu -se suposa que les persones que van més enllà de la informació rasa i busquen la opinió tenen un cert nivell cultural i intel·lectual, no cal parlar d'erudició, però sí d'interès, com a mínim-.

Per desgràcia, però, la truita es veu girada, i aquesta empenta de la opinió s'acaba convertint en un impuls al fanatisme, el sang i fetge, en nom de les tendències que gasti el confidencial de torn. I això es veu molt clar en la figura dels comentaris de cada article, que són la màxima expressió d'aquest debat que comentava que hi hauria d'haver. Debat que no existeix, i que queda substituït per l'insult, la desqüalificació, la mania personal i la llepada de cul, també personal.
La idea està molt mal entesa i desaprofitada, ara per ara. És una llàstima. Esperem que amb els anys aprenem tots plegats a extreure el màxim suc a totes les oportunitats que ofereix el periodisme a la xarxa.

I què coi esperaven?

Ahir tothom parlava del lamentable espectacle que va oferir John Cobra, que optava a representar Espanya al Festival d'Eurovisió d'enguany, a la gala de Televisió Espanyola. El personatge en qüestió va rebre xiulets des del públic i va respondre exclamant "¡que me coman la polla!" i agafant-se les parts amb les dues mans, gestos d'una grolleria considerable. Anne Igartiburu va fer el que va poder per contenir-lo, però hi ha persontges sense fre.

Òbivament, parlo de personatges en un to molt diferent de com ho feia la setmana passada referint-me a la caracterització de l'expresident Pujol. I també seré més breu en l'exposició de la meva tesi. Senzillament, em pregunto què esperava la cadena pública espanyola que passés.
John Cobra és conegut a la xarxa per penjar vídeos de contingut violent, amenaçant i especialment maleducat. Fins a extrems pràcticament delictius en els propis vídeos. Exhibicions marcials incloses, i un pseudo-cèlebre enforntament a distància via YouTube amb el Batu, un personatge de la mateixa mena.

¿I què esperave Televisió Espanyola que passés, portant al plató, admetent a la cursa eurovisiva, un exconvicte aficionat a la grolleria i la violència explícita? Podria admetre que alguna ànima innocent pensés que potser l'home es volia redimir i entregar la seva vida a la música. Bé, de música res de res, senyors. Dir que les notes que sonaven pels altaveus quan John Cobra actuava són música és com dir que la peineta de l'expresident Aznar era una representació d'art conceptual.

La hipocresia que destilava la sufocació dels membres de TVE quan John Cobra va dedicar-se a rebentar la gala amb obscenitat explícita és meravellosa i digna d'estudi. Potser esperaven que l'exonvicte repartís una deliciosa balada que fes brollar les llàgrimes al públic, a l'estil Bustamante, o, no, és clar, perquè ja sabien què anava a "cantar". Llavors, doncs... ¿esperaven que davant l'evident rebuig que patiria del públic eurofan -que porta molt malament l'escalada friki dels darrers anys- John Cobra es comportés com un senyor? ¿Com s'atreveixen a intentar-nos vendre que estan profundament enutjats amb aquest ésser? Ens prenen per burros? Doncs ja saben el pà que s'hi dóna, amb aquests experiments. Què coi esperaven?

Si voleu veure el que va succeir, podeu veure el vídeo que hi ha penjat a la web de Televisió Espanyola, i que us deixo aquí enllaçat.

Pujol per a uns, Yoda per a d'altres

“Jordi Pujol tenia poder quan era President de la Generalitat, ara té autoritat”. Quan el degà de la Facultat de les Ciències de la Comunicació Blanquerna, Miquel Tresserras, va acabar de presentar l’expresident de Catalunya amb aquestes paraules, es va fer el silenci. Abans de començar la conferència ningú sabia, ni, de fet, li importava massa, sobre què havia vingut a parlar Jordi Pujol.

Per això de l’autoritat. És igual de què vingui a parlar, és Pujol. A tothom li interessa el què tingui per dir.

L’expresident venia a parlar d’emprenedoria. El també president de Convergència Democràtica de Catalunya va insistir en la idea que és important que la gent estigui disposada a fracassar. Que no s’ha d’estigmatitzar el fracàs, perquè algú que no aconsegueix l’èxit, és, per sobre del seu èxit o fracàs, algú que ho ha intentat. Algú que s’ha esforçat. I ha de tenir l’energia suficient per tornar-hi, i tard o d’hora, arribar a l’èxit.

Després, Pujol, absolutament venerable, proper, expert i amical, va assegurar que aquesta poca voluntat d’assumir riscos porta molta gent a buscar la seguretat que dóna el funcionariat. I va insistir en què cal reduir la funció pública.

Contestant a les poques preguntes dels estudiants –l’expresident no és un exemple de concisió i brevetat-, Pujol no es va voler mullar sobre els problemes de la classe política, ans al contrari, va voler nedar a contracorrent, i va assegurar que hi ha molta i molt bona gent dedicant-se a l’exercici de la política. També va haver de pronunciar-se sobre la possibilitat que el president del Barça, Joan Laporta, desembarqui a la política catalana, i ho va fer assegurant que “aquestes coses no acostumen a sortir bé”.

Tot va transcórrer amb relativa normalitat i tranquil·litat. L’aura de venerabilitat de Jordi Pujol, i que es fa més gran a mesura que s’aproxima vertiginosament cap al seu vuitantè aniversari, va assossegar el nervi dels estudiants que havien omplert l’aula de gom a gom.

Però aquesta venerabilitat també ha de conviure amb una nota no tant positiva. Tampoc negativa, però sí perillosa. I és que per a molts estudiants, segurament de primer o segon curs, Jordi Pujol, com a home al poder, és una figura desdibuixada, passada. Quan, només engegar el seu discurs, Pujol va estossegar d’una forma absolutament característica, a la sala es va escapar alguna rialla ofegada. El nom de Jordi Pujol té més a veure amb una caricatura, amb l’herència dels guinyols del Canal Plus, de Polònia, que no pas una figura real, és un personatge, no una persona. És el perill que les generacions percebin l’humor televisiu, que desdibuixa els personatges, sense conèixer el seu context real.

Quan el degà va donar la conferència per acabada, tothom es va aixecar d’una revolada. Jordi Pujol va continuar assegut a la seva cadira uns minuts més, mirant uns papers, parlant amb algun assessor, i contestant amablement les interpel·lacions d’algun estudiant. La immensa majoria d’estudiants, però, va sortir de l’aula sense ni dirigir una mirada a l’expresident de la Generalitat. Perquè la caricatura, el personatge, no cal veure’l de prop, n’hi ha prou amb la llunyania i la distància d’una pantalla de televisió.

Va, home, va!

Anava a fer una dissertació sobre les capacitats mentals de segons quina gent que prové de segons on, però després he pensat que era inapropiat, fruit de la mala llet, i, a més, gens fonamentat, perquè hi ha de tot a tot arreu. Així que deixem-ho estar.
I anem al que anava. El cas és que fa una estona m'ha sonat el mòbil i trucaven des d'un número privat. Amb aquestes coses un ja s'ho olora ràpidament. No us explicaré res de nou, ho sé, tots tenim ja els ous pelats amb el tema de la telefonia mòbil. Però, què coi, ara que allà a la Fira de Barcelona hi celebren el Mobile World Congress, vé a tomb dir-ho, encara que sigui el pa de cada dia.

En fi, doncs torno al què anava dient. Despenjo i em saluda (no diu el meu nom, per fortuna de la meva mala llet, que hauria saltat disparada davant el tràfic de dades que segurament hi hauria darrere) un senyor -no direm ni "paio", ni encara menys "tio", perquè s'ha de guardar un xic de formalitat- amb accent sudamericà i que sonava com si truqués des del mismissím cor de l'infern. Collons, permeteu-me una grolleria... si t'han de donar pel sac, que, com a mínim, ho facin amb preservatiu. Vaja, que cuidin el so, òstia.
Total, que em diu que truca de Vodafone i pregunta si parla amb el titular del telèfon. Li contesto que sí, però que no m'interessa res del que tingui per dir-me. Crec que aquí havia de respondre que d'acord, que lamenta haver-me molestat i que bona tarda. Però no, que la instrucció és metòdica, el cervell, tou, i d'aquí no passa. "Mire, tenemos para usted un servicio de portab...". I aquí s'ha acabat l'assumpte.

Perquè, mireu, servidor, a mesura que van passant els anys (i en compto pocs, encara), cada cop té menys ganes d'aguantar merdes i de que li prenguin el pèl. Tonteries, estimats amics, les justes i necessàries. Que no está el horno para bollos.

Ceguera empresarial manifesta

La publicitat està de moda. En parlava ahir i en parla avui en Jair Domínguez al seu blog, i jo portava ja dies també amb un parell d'entrades circulant-me pel cap. Una la deixarem per més endavant, perquè requereix suport gràfic, però si aprofitaré el dia d'avui per cagar-me en la publicitat d'Antena.Neox.

De la Neox jo l'únic que miro son els Simpson a la nit, perquè al migdia no sempre els puc veure. M'agrada arribar de classe i arrapapar-me al sofà a veure una de les millors sèries de la història. Encara que siguin capítols que he vist cinc o sis cops pel cap baix i dels que puc rerpoduir de memòria els diàlegs de forma força fidedigne.
Tranquil·lament, doncs, et poses davant del televisor a l'espera que els senyors d'Antena.Neox decideixin tallar alguna frase per posar publicitat. Què bèsties! Exclama qualsevol que ho sofreixi. Quina colla d'ineptes.

Però l'arrel del problema no és el tall brusc i absolutament calamitós a nivell professional. El problema és la raó del tall. Amb un cop d'ull ràpid t'adones que a Antena 3 i a Antena.Nova estan fent publicitat al mateix temps, i de fet, és la mateixa publicitat. Això significa que, efectivament, les tres cadenes tallen a la vegada i passen la mateixa publicitat. Tallen, per descomptat, segons la graella d'Antena 3, el que descoloca i desajusta la programació dels altres dos canals, que veuen destralerament interromputs els seus programes. Això és sens dubte absurd i poc professional, però ja no per la brusquedat -en el fons, Neox i Nova no deixen de ser, encara, dos canals de merda-, sinó pel fet que hi passin la mateixa publicitat.

Un, estudiant comunicació, va aprendre que és fonamental escollir bé el públic objectiu al que va destinada la publicitat, i això és, un cop superats els tràmits creatius de la campanya, escollir i sel·leccionar pràcticament amb bisturí les cadenes i les franges horàries en què s'ha d'insertar la publicitat. Quin sentit té, doncs, que a Antena 3, on potser estan fent un informatiu, i a Antena.Neox, on fan els Simspon, i a Antena.Nova, on potser fan un programa ranci de cuina, hi facin el mateix anunci de cotxes? Cap. Cap ni un. És absurd.

I això demostra dues possibles coses. Dues possibles, però una o altra és absolutament incontestable. La primera deducció és que a Antena 3 són els primers en descalificar i desprestigiar els seus canals secundaris de TDT, i així és molt complicat que aquesta deixi de ser una autèntica porqueria a tots els nivells. No anem bé.
La segona teoria, no necessàriament incompatible amb la primera, és que a Antena 3 són idiotes i no s'adonen del potencial que té diferenciar la publicitat, tant en contingut com en franges, als canals secundaris de TDT, és a dir, Neox i Nova.

Una oportunitat econòmica, però no només desaprofitada pels programadors d'Antena 3, sinó també pels publicitaris que obvien la possibilitat d'aconseguir unes franges que poden resultar útils, a un preu probablement força reduit. No puc obviar que la crisi, econòmica i publicitària que fa anys que s'arrossega pot tenir alguna cosa a veure, però em resisteixo a pensar que la desidia és la única opció que s'atreveixen a contemplar des de la direcció de la cadena espanyola.

Val a dir que, per descomptat, no sóc el primer que s'adona de com de calamitosa és aquesta situació.

Se acabaron los sobornos fiscales en el fútbol

Hacía meses que el Gobierno de España no daba una a derechas. Despropósitos de todo tipo, desde la subida de los impuestos indirectos hasta la aprobación de la TDT de pago. Zapatero ha dado motivos para quejarse a todo el mundo. Por ejemplo, el paro sigue cerca de un aberrante 20% y la crisis no acaba de remitir a pesar de las brillantemente insuficientes propuestas del mandatario socialista.

Pero esta vez ha acertado. De lleno. El Gobierno ha aceptado la propuesta de BNG y IU-ICV y ha decidido acabar con la llamada Ley Beckham, que permitía a los futbolistas extranjeros librarse de pagar el 43% de impuestos para rentas superiores a los 600.000€ anuales, y les permitía mantenerse en un nivel impositivo del 24%. Esto, a todas vistas era una aberración y un insulto a la inteligencia colectiva. Desde la de los futbolistas españoles que sí tributan ese 43%, hasta la de los españoles de a pie que quizás ni tributan porque a duras penas llegan a tener salarios de 1.000€ mensuales.

Pero cuidado, porque la abolición de esta ley miserable y terrorífica, en vez de ser motivo de aplauso y ser considerado un acto de justicia y de decencia humana, que es lo que sin ningún tipo de duda es, ha despertado la indignación, la ira y ha enervado distintos sectores en los medios españoles.
Por poner un ejemplo suculento, esta tarde, el diario Marca titulaba así la noticia: "El PSOE quiere acabar con la Liga de las Estrellas subiendo impuestos". Acojonante. Vergonzoso e indignante. Cabe apuntar, pero, que esta postura no es gratuita, y es que dicho periódico deportivo forma parte del mismo grupo empresarial que el periódico El Mundo, de tendencias abiertamente anti-socialistas. Por ejemplo, recordemos que fue El Mundo quien instigó la teoría conspiranoica sobre el 11-M aun tiempo después de haber sucedido el atentado.

Pero que un grupo con fuertes intereses económicos y posturas contrarias a Zapatero eche mierda contra todo lo que pueda no es, por desgracia, nada nuevo. Lo realmente preocupante es que ese enfoque sibilino (que diría el gran Jordi Basté), mentiroso y malintencionado cale en los lectores.
Leyendo comentarios en el mismo medio citado anteriormente, uno se encuentra con bilis y esputo por todas partes. Es gente de a pie, gente probablemente incluso mileurista, la que en vez de alegrarse porque dejan de mearse en su boca, se queja del gobierno por atacar al interés nacional que supone el fútbol. Porque ésta subida de impuestos, supuestamente según unos cuantos, provocará que la liga española pierda fuelle respecto al potencial de otras ligas europeas.

Este que arrancaba ahora es otro punto interesante. A mí, personalmente, que la liga española esté por debajo de la liga de Inglaterra o la liga de Italia me la trae al pairo. Y mucho cuidado, porque achacar esa posible pérdida de peso a la abolición de la ley es enfocar mal el asunto. Si la liga española, en iguales condiciones fiscales que la italiana y la inglesa, pierde interés será que tiene un nivel realmente inferior a éstas. Y eso no debía arreglarse permitiendo que los futbolistas extranjeros abulten sus ya sumamente acaudaladas cuentas. No se arregla sobornando fiscalmente a los grandes cracks mediáticos para atraerlos a España.

Todas estas críticas son, sin duda, una enfermiza teoría lanzada por las grandes empresas, que se juegan mucho dinero en los derechos televisivos y las audiencias. Es únicamente a quien entiendo que pueda preocupar este posible bajón de potencial. Ojo, que lo entienda no significa que lo justifique o que me importe lo más mínimo, pues por todos es sabido que, por ejemplo, Jaume Roures, jefazo de Mediapro, no vive precisamente debajo de un puente.

Por favor, una vez más, no dejemos que nos engañen. Los grupos mediáticos, los mass media, cada vez más desinforman y manipulan descaradamente más que otra cosa. El periodismo, la información es, ya a menudo, algo secundario o extremadamente supeditado a los intereses económicos del grupo que maneja el medio. Ya sea Prisa, Zeta, etc. Y para ilustrarlo podría remitirme al conflictivo caso de GolTV, pero eso daría para otro artículo entero, así que lo dejo para otra ocasión.

Para citar una última repercusión de la noticia, quiero apuntar que la reacción de la Liga de Fútbol Profesional no se ha hecho esperar. Ya han amenazado con suspender el campeonato el próximo año. No quiero perderme en un nuevo vendaval de ataques e insultos hacia la gente de la LFP, pero ya podéis suponer lo que opino y sería redundar en lo mismo.
Aún así, es interesante destacar la dureza de su postura, aunque sea de pasada, para hacerse una idea global del conjunto de despropósitos y declaraciones desafortunadas que ya ha generado y que continuará generando la única decisión acertada que ha tomado el gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero en meses. O quizás en años. Ojalá todos los problemas de país fueran el fútbol, oiga.

Literatura fantasma

Avui he anat a l'FNAC a comprar un regal d'aniversari per a la meva mare. Era un llibre que havia consultat ja abans per internet. A la web de la botiga sortia llistat com a disponible. M'he dirigit al mostrador de la planta de literatura i he preguntat. Un noi amb una cara de llegit i instruit en els clàssics que feia feredat ha teclejat a l'ordinador i amb cara de neandertal confós m'ha dit que "está agotado"; que, ep, sona molt millor que dir "no lo tenemos", no ho oblideu. Amb cara de pocs amics he preguntat per un altre títol de temàtica similar del mateix autor. ''También está agotado", ha balbucejat. Emprenyat com una mona he acabat escollint La Barcelona Tràgica, d'Andreu Martín. Prou bona pinta i nom com per no perdre més temps renegant i remugant allà dins.

Més enllà del relat, que de fet, no deixa de ser purament anecdòtic -la incompetència manifesta dels dependents de la majoria de botigues d'abast renaixentista, o altrament conegudes com a megastores, ja no ens vé de nou, per trist que això sigui. Vull dir, estaria força bé que enlloc d'un titulat de pacotilla llec en la secció que representi i que només sap teclejar amb certa eficiència en un teclat, et pogués atendre algú il·lustrat en la matèria que l'ocupi-, el que vull criticar és la inconnexió entre internet i la realitat. Sí, internet és en bona part realitat, pensareu, però sembla que no és pas així per a l'FNAC.

I ho dic tant vehementment perquè no és el primer cop que em trobo en una situació similar en aquesta botiga. Per alguna extranya raó no et pots pas fiar del que hi digui a la plana web. Pot ser que ho tinguin, pot ser que no ho tinguin. Ah, misteri! I com ho saps? O bé trucant, o bé anant-hi. Si, generalment pots comprar el producte per internet, però llavors t'has d'esperar més d'una setmana, o uns quants dies. Tant hi fa. I no em dóna la gana.
I esclar, llavors un es pregunta on coi és el llibre? ¿El tenen per enviar-lo per internet, però no per vendre'l físicament? Ja em perdonaran, senyors de la FNAC, però quin cony de broma de merda és aquesta? O el tens per tot o no el tens. Que et diguin, miri, el tenim al magatzem, a la central, el que sigui, i ens arribarà en ics dies. D'acord. Però no pot ser que el pugui comprar online però físicament "estigui esgotat".

No fotem, home, no fotem! Spain is different, diuen. I tant. Europa comença als Pirineus, diuen. Ja tenen raó, ja. Segur que a França l'FNAC funciona com Déu mana.

Jo vull poder escriure 'blog' i no ser un bitxo raro

Fa uns anys la societat catalana estava dividida. Blog? Bloc? Què havíem de fer? Un cop més, la madriditis ens ha ajudat a decantar-nos. Sembla que la majoria aposta per escriure-ho amb 'c'. No, és que si en castellà en diuen blog, nosaltres n'hem de dir bloc, digueren. Ah, i per què? Doncs això, castellanitis, castellanitis absurda dic jo.

Jo vull poder escriure blog sense que se'm consideri un pària de la llengua catalana. De fet, així es diu la meva humil tribuna. Ho escric amb g perquè crec que així ha de romandre el terme anglès. Vull ser un blogger, no vull ser un blocaire*. I ho tinc molt clar. I fins que ningú no gosi dir-me que Pompeu Fabra es retorça a la seva tomba cada cop que escric blog, amb g, així ho seguiré fent.

Ara bé, que ningú no s'equivoqui pas. A mi també m'agraden els calçots, el pà amb tomàquet i la botifarra amb seques. ¡Cagondena!

*Gràcies per servir-me la frase en safata, Laia.

Ereselúltimo

El viernes me levanté con la noticía de que una tienda en Barcelona ofrece una variedad de 60 productos de forma gratuita con un abono semestral que cuesta cinco euros. ¡Brutal! Pensé. Fui con el amigo que me había informado, dispuestos a rascar lo que se puediera.
El sitio se llama Esloúltimo, y está situado en la Ronda Universitat, número nueve de Barcelona. Y empezaron los problemas. Mejor dicho, empezó el problema. Considerando que veíamos la entrada a la tienda desde nuestra posición a, seguramente, menos de 100 metros de su ubicación, considero aberrante y absolutamente intolerable tener que haber hecho tres horas de cola. No exagero.

Según la organización todo era perfectamente normal, pero el problema yo puedo explicarlo muy fácilmente (pude darme cuenta cuando ya había hecho las tres horas de cola y ví lo que sucedía en el interior). Querían dar la mejor imagen posible, así que contrataron a verdaderos pibonazos para atender a la clientela. A saber: cinturas de avispa, maquillaje a tituplén, figuras esbeltas, sonrisas de oreja a oreja y algunas dotes mamarias realmente destacables. Eso sí, no se puede tener todo. A cambio, las chicas encargadas de procesar las peticiones de registro eran más estúpidas que vender el coche para pagar el seguro del mismo.
No puede ser que se tarden más de cinco minutos para procesar cuatro datos de mierda, cobrar y soltar una factura. ¡Su puta madre! Me entraron ganas de decirle ¿oiga, quiere que lo haga yo y así acabamos antes?
Apuradas iban para teclear un poco, y así va el mundo. Total, un gran envoltorio, una ejecución pésima y un contenido que paso a describir a continuación. Ni frío ni calor.

Dentro de la tienda, la sensación es de franca pobreza. De vacío diría mejor. El espacio se estructura en dos sectores. El izquierdo presenta las pruebas de tecnología y algunos productos relacionados con el automóvil y algunos desodorantes y demás productos de higiene personal. Personalmente, no entiendo que hacían ahí.
En el sector derecho se encuentran los productos de alimentación (Zumos, bollos, cervezas sin alcohol, congelados varios...) y algunos de cuidado personal y de material para electrodomésticos.

Logramos amortizar los cinco euros con espaguetis a la boloñesa, zumo de naranja, una lata de cerveza sin alcohol con sabor a manzana y luego cada uno algo distinto. En mi caso, una salsa a base de mostaza (bastante notable, por cierto) y un tetrabric de caldo de pollo. Mi madre lo agradecerá, espero.

Conclusión: dentro de dos semanas podré volver a arramblar con más cosas; espero que todo vaya como la seda y, dando por sentado que las colas habrán desaparecido, espero que se mantenga el nivel físico de las dependientas. ¡Qué menos!