Estelades i paraigües contra el Suprem

Crònica des de la Plaça Sant Jaume de Barcelona

Després de suportar el pes de la sentència del Tribunal Constitucional que retallava l’Estatut, la resolució d’ahir del Tribunal Suprem va encendre els ànims a les xarxes socials. Especialment a Twitter. Gairebé immediatament, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) de Barcelona es va posar en marxa i va convocar una concentració a la Plaça Sant Jaume per protestar contra el que consideren un atac al sistema d’educació lingüística de Catalunya. Poc més de quatre hores després, quan faltaven cinc minuts per les vuit, 150 persones ja resistien sota la pluja. Els paraigües compartien espai i protagonisme amb un mosaic voleiant d’estelades i de banderes dels organitzadors i una gran pancarta allargada que proposava “tirar pel dret” i reclamava la independència. El cromatisme groc s’estenia amb el color dels taxis que anaven arribant, i que, a poc a poc, nodrien l’acte amb la presència d’alguns periodistes.

Pocs minuts després de les vuit, els càntics es van iniciar. Les obvietats que tothom podia esperar van servir per trencar el gel. Tot procurant que l’aigua de la pluja no els xopés abrics, ulleres i peus, els manifestants concentrats davant un Palau de la Generalitat il·luminat per rengleres de llums de nadal, ja superaven els 200. Van començar a cridar “contra la sentència, independència!”. I van prosseguir cantant “ni França, ni Espanya, Països catalans!”. Entre el repertori i la pluja, l’assistència es va completar, i va arribar a rondar les 400 persones. En una gran majoria, joves. Van prosseguir els càntics, liderats pel gastat i resabut “inde, inde, inde-pen-den-ci-à” i per sentències com “immersió [lingüística], per la integració!”, o “jo no acato, aquesta sentència!”.

Entre la relativa intimitat que proporciona ser poc menys de mig miler de persones, es respirava la sensació que aquella concentració volia ser important. Que era la versió reduïda de la manifestació que el 13 de març de 2004 va reunir milers de persones davant la seu del PP a Madrid per protestar contra la resposta del govern d’Aznar als atacs terroristes de dos dies enrere. Aquella es va convocar per missatge de mòbil, i la d’ahir es va convocar per Twitter, en una nova mostra de voràgine tecnològica. La portaveu de la CUP de Barcelona, Laia Alsina, ho deia així: “és una concentració 2.0”. En això, per tant, treia importància a l’origen de l’acte, i recordava que s’hi havien sumat diverses associacions de manera activa i immediata. Alsina afegia que “esperem poder recuperar l’esperit de la manifestació del 10 de juliol, però ara era important reaccionar ràpid, tot i que no haguem pogut reunir molta gent”. La portaveu de la CUP de Barcelona va reclamar a Artur Mas que “es planti i doni un cop de puny sobre la taula”, i va anunciar noves mobilitzacions. D’entrada, va instar a concórrer avui a les vuit del vespre davant de les seus de districte de Barcelona i davant dels ajuntaments d’arreu dels anomenats Països Catalans per continuar la protesta.

El vespre va defugir la èpica, i a mesura que es va anar escalfant la protesta, la pluja va decidir remetre fins desaparèixer. Els paraigües es van anar plegant. Però no pas els ànims, que es van mantenir calents mentre alguns fotògrafs i periodistes gravaven el so ambient i capturaven imatges. L’efecte del focus d’una càmera sobre una estelada entre la negror d’un vespre tacat per l’aroma que diposita la pluja sobre el sòl i la gent, feia pensar que era un moment especial. Un moment de ràbia i impotència, però també d’esperança i d’empenta.

Alienes a l’escena, dues turistes asiàtiques admiraven i fotografiaven del dret i del revés el pessebre que hi ha situat a la plaça. També dues nenes sud-americanes somreien felices davant l’escena de la nativitat tot posant per a una fotografia. Al fons del seu petit món es reproduïa l’estampa desenfocada d’un altre petit món: el cant a cappella dels Segadors començava a ressonar per la plaça per posar punt i final a la reivindicació.

També podeu llegir la crònica a City Lights.

Rosell, Qatar, Nike i UNICEF

“És una monarquia flexible i tolerant”. Aquesta és la barrabassada sobre el Qatar que la junta directiva del Barça va tenir la poca vergonya d’afirmar quan va presentar l’acord amb Qatar Foundation divendres passat davant els mitjans. La gent, però, no és idiota, i independentment de si està a favor o en contra de l’acord de patrocini, sap que Qatar té molt poc de flexible i de tolerant. Cap dictadura, emirat, monarquia absolutista o qualsevol altra fòrmula de govern no democràtic ho és. El país àrab no ha signat mai la carta dels drets humans de la ONU, persegueix els homosexuals amb penes de cinc anys de presó i ni cal que parlem de la llibertat de la dona. Allà només hi vius bé si ets ric o occidental, o ambdues coses. Aquesta proporció és d’aproximadament 200.000 persones, del prop de milió i mig que hi viuen, segons afirmava dimarts al matí Xavier Sala i Martín a la tertúlia del programa El Món a RAC1. D’acord, Qatar no és Corea del Nord però està lluny de ser el què Sandro Rosell i Xavier Faus van dir en roda de premsa, en acte públic. Van, doncs, mentir. Només quatre llunàtics o desinformats poden defensar la situació sociopolítica del país.

Xavier Faus, al mig, durant la presentació

També mentien quan deien que l’acord era amb la Qatar Foundation. L’acord, com han hagut d’explicar posteriorment, és amb una empresa del govern, Qatar Sports Investment, que, al seu torn, cedeix els drets d’explotació a la ja mencionada fundació. Sí que és més coherent que una, suposada, sempre suposada, ONG no pagui 30 milions d’euros l’any, i sí que quadra més que ho faci directament el govern dictatorial del país, que es vol promocionar arreu. Segona mentida de la presidència actual del Barça en aquest assumpte. Sens dubte caldrà passar comptes a Sandro Rosell, perquè si alguna cosa tots retenim encara de Josep Luís Núñez és aquella cèlebra afirmació que diu que al soci no se’l pot enganyar (no se li pot enganyar, en l’idioma nuñetà). I és elque aquest senyor ha fet.

Però aquestes mentides només formen part de la pobresa personal del senyor Rosell; hi ha un aspecte molt més important, el moral. Ja no sobre si s’ha de signar un acord multimilionari amb una dictadura, sinó el paper que hi juguen els altres elements presents a la samarreta del Barça. Tots els partidaris de l’acord s’han afanyat a espolsar-se els escrúpuls de sobre, tot argumentant que UNICEF recolza l’acord. A més, afegeixen convençuts, que si la FIFA li atorga la organització del Mundial de futbol de 2022 i la FIA fa uns anys que hi té un Gran Premi del circuit mundial de la Fòrmula 1, no pot ser tot plegat pas tan dolent. La realitat, però, sempre té dues cares, i la visible està sent hipòcrita i interessada. La FIFA i la FIA hi tenen negocis (és el què són) per la mateixa manca d’escrúpuls que el FC Barcelona està demostrant. La qüestió és que si donem per vàlid aquest argument, a més d’assumir la nostra pobresa ètica i moral, acceptem que el Barça és exactament el mateix que la colla de sàtrapes de la FIFA o la gentussa tronada de la FIA. Res més lluny de la realitat, fins ara. El Barça pretenia conservar uns valors de germanor i bondat que tenen el seu màxim exponent en UNICEF.

L’organisme de la ONU ha de tenir, per força, els seus motius per obviar la realitat i fer els ulls grossos, amb l’argument que Qatar Foundation és una ONG, i de bona fe. Com diu aquella companyia, jo no sóc tonto, i sé sobradament que a can UNICEF no es mamen el dit. I que, per tant, si no engeguen el Barça a prendre pel sac és pels diners que els aporta i pel rèdit que treuen d’aquesta vinculació per altres fonts. Això, però, no justifica el seu suport al patrocini, i crec que representa una greu contradicció ètica pel que se li suposa a la organització que fins ara lluïa el Barça amb exclusivitatal pit de la samarreta. Ah, per cert, el president de la FIFA, Joseph Blatter, va dir dimarts que, davant la persecució de la homosexualitat al Qatar, el millor és que els gais que visitin el país durant el Mundial, “s’abstinguin de qualsevol activitat sexual”. Una gran referència, eh? Dóna per pensar-hi una mica.

El logotip de la fundació

També s’ha dit reiteradament que Nike fa ja 12 anys que és present a la samarreta del Barça. D’acord, i tots sabem que són una colla de negrers a la moderna, però els qui assenyalen aquesta veritat l’han de completar, i no ignorar que la seva posició a la samarreta ha estat sempre secundària, que l’hem acceptada amb naturalitat perquè ja hi havia hagut altres logotips: el de Kappa, i abans i tot, el de Meyba. Cal sumar-hi, però, una altra veritat. Per molt dur que resulti pensar-ho, l’explotació infantil té un doble fil perillosíssim, i és que treure d’un dia per l’altre els nens de les fàbriques seria fer-los sortir del foc per caure a les brases. El destí d’aquests nens l’endemà seria, molt probablement, dedicar-se a recolir porqueria en abocadors per vendre-la com a xavalla, per exemple. Amb la conseqüència evident de patir un risc enorme de contraure una infinitat de malalties de tot tipus. En el cas de les nenes, les coses es poden posar encara pitjor. La prostitució és una realitat: el món està ple de gent sense escrúpuls (je! De nou els escrúpuls!) que no posa pegues a aquesta activitat, i no cal ni parlar de les conseqüències, ja no només psicològiques, sinó en forma de malaltia. En forma de SIDA, sobretot. I això no és, ni de bon tros, una defensa del què fa Nike,vull deixar-ho molt clar. Tampoc és dramatisme gratuït. És la dolorosa veritat que ens obliga a entendre que no podem comparar un fet i un altre. Perquè l’endemà de la fi de l’emirat a Qatar, si es fan bé les coses, és un procés, més curt o més llarg, cap a un sistema de llibertats.

El Gran Premi de la F1 dura un cap de setmana. El Mundial de futbol durarà un mes. El Barça, en canvi, lluirà durant cinc temporades, diumenge rere diumenge, un logotip que representarà una dictadura perillosa i convençuda. Serà d’una enorme ironia poètia si finalment el logotip d’UNICEF s’acaba recol·locant a la part posterior dels pantalons. És a dir, al cul. Perquè representarà per on s’acaba de passar la directiva de Rosell els valors del club del nostre cor, i perquè representarà la postura d’UNICEF en tot l’assumpte: d’esquenes i mirant cap a una altra banda.

I no es tracta d’una qüestió econòmica. És sabut que les negociacions reclamaven superar els 23 milions anuals, fins ara, rècord de patrocini al futbol, però hi ha alternatives. Altres empreses segur que estarien disposades a pagar-ne, per exemple, 25. I no caldria associar-se a una dictadura. De fet, una part dels diners que Qatar Sports Investment pagarà al Barça, correspondrà a un amistós anual. Fins ara el Barça ja podia cobrar uns tres o quatre milions per disputar un amistós en aquelles terres. Hem de preguntar-nos, doncs, si per un milió o dos anuals, cinc o 10 en el total del contracte, val la pena desestimar una marca comercial normal i un amistós anual, per lligar-se a un emirat tronat i també un amistós anual. Resulta vergonyós, intolerable i molt poc sensat. Rosell no només ven la samarreta del Futbol Club Barcelona, sinó que ven l’ànima d’una afició i les engrunes de dignitat que encara li quedaven al món del futbol.

També podeu llegir l'article a City Lights.

Futbol, La Noria… i un pont

Aquest pais és un desastre. Es digui Espanya, es digui Catalunya, es digui Messilandia, es digui Iberistán o com reconchos es vulgui dir. Tant me fot, serem independents i tot plegat serà un desastre igualment. El resultat de les eleccions ho feia ja suficientment evident, però l’esperpent mediàtic i popular que hem viscut aquest cap de setmana és ja de traca i mocador. Per posar-se el colador capgirat al cap, posar els ulls guerxos, creuar els braços i treure la llengua, com si fos un còmic de Mortadelo y Filemón.

Dues mil tres-centes persones plantegen una situació extrema i tot un país se’ls tira al damunt. Amb el govern al capdavant. La informació que han tingut els 40 milions de persones, però, ha estat en tot moment parcial i interessada. Cap mitjà ha donat veu a un col·lectiu que està sense conveni col·lectiu des de 2004. Els pocs mitjans que han assenyalat que el conflicte prové de les hores extres que es veuen obligats a fer parteix del propi govern i de la pròpia AENA. Si no els les pagaven a preu d’or no les feien. I AENA era la primera interessada a pagar millor les hores extres enlloc de convocar les places que de debò feien falta perquè la formació d’un controlador és molt llarga i molt cara. Ara, però, el govern de Rubalcaba ha obviat aquesta realitat i ha fet servir els salaris dels controladors com el mocador que es coloca en contacte entre la benzina i l’exterior del coll de l’ampolla. Ha calat la metxa i tot ha esclatat.

Els centenars de milers de persones que s’han quedat a terra tenen tot el dret del món a protestar i a estar enfadats. El problema, però, és que el blanc de les seves crítiques és el col·lectiu que ha vist trepitjats els seus drets amb les ineptituds del Ministre de Foment, José Blanco, enlloc d’assenyalar el govern que les ha propiciat i defensat. Entre aquestes mesures, està la de decretar un màxim de 1670 hores totals a l’any per evitar que s’inflessin els sous amb més hores extres. Però aquestes hores s’acabaven a primers d’aquest més, perquè en fan més que un rellotge. Solució? Rectificar? No, decretar que, de manera retroactiva, pel càlcul de les mateixes es descomptarien les baixes, permisos, hores sindicals, etcètera. D’aquesta manera, el govern era conscient que s’arriscava al què ha passat. Però molt fàcil. Ha estat tant senzill com repetir de manera goebblesiana que cobren de mitjana 340.000 euros l’any perquè la massa aborregada s’encenés contra els controladors sense ni tenir opció a veure l’altra cantó de la moneda ni tampoc s’hi interessés. Camí lliure per a la imposició.

Com que els controladors no van cedir, doncs apa, a cop de decret i sota control militar. Aquesta és la solució que ha trobat el govern democràtic per solucionar un conflicte que han propiciat i avivat en tot moment. Les maneres feixistes d’aquestes resolucions ens haurien d’escandalitzar i preocupar profundament a tots.

Rubalcaba i Zapatero

Tot plegat em recorda horrors un episodi de la serie Padre de familia en què la dona del protagonista, la Lois Griffin, es presenta a les eleccions de governadora. En el cara a cara amb l’altre contrincant, s’adona que amb el discurs no aconsegueix cap efecte, i troba la solució perfecta. Senyora Griffin, com s’ho farà per…? -Onze de setembre. -Senyora Griffin, creu vostè que…? -Onze de setembre. -Pensa regular la nova…? -Onze de setembre. Aplaudiments i crits. La fina ironia i la mala llet de l’episodi podria extrapolar-se a la situació que hem viscut. -Els controladors…? -340.000 euros l’any.. -Però el conveni col·lectiu…? -340.000 euros l’any. -Però el decret que els imposa les noves condicions va contra la constitució… -340.000 euros l’any. I així podem anar fent fins que les sentències judicials comencin a donar la raó als controladors d’aquí cinc o deu anys.

Una de les qüestions més preocupants de tot plegat és l’actitud del món del periodisme. La visió crítica ha brillat per la seva absoluta i persistent abscència, amb només algun intent moderat de plantejar les coses imparcialment en l’edició d’ahir diumenge del diari ARA (que, tot i això, entrevistava un controlador d’El Prat a una columna i després dedicava dues pàgines a relatar històries de passatgers). Hem arribat a extrems tan preocupants com periodistes que per Twitter han expresat la seva fúria contra els controladors. Això no és sotmissió al poder, això és tenir uns periodistes amb el matex nivell d’ingorància i manca d’interés i esperit crític que la població en general. Doncs escolti, què trist, estem arreglats!

Però les coses no són casuals. Si alguna cosa no és Rubalcaba, és idiota. Aquesta situació no seria possible si no fos per dues raons molt clares: els controladors són molt pocs i ningú sap ben bé quina és la seva feina. Són un col·lectiu sense visibilitat. A més, la opinió pública se’ls posarà en contra sempre que els toquin les vacances.

César Cabo, líder d'USCA

Per cert, les comparacions que tanta gent ha fet aquests dies són l’una més inconcebible que l’anterior. Metges? Quan la vida d’una persona està en joc ningú fa vaga. No és el cas dels vols. Funcionaris? Si home, amb les jornades laborals més tranquil·les del país. Bombers? El mateix que els metges. En el més vergonyós dels casos, els serveis mínims que s’imposaven a FGC, per citar un cas recent, eren del 40%. Però els controladors aeris són un col·lectiu que si vol fer vaga li enxufen un 120% de serveis mínims. Plantilla habitual i reforç, no fos cas que algú volgués escapar-se. Perquè l’estat no està disposat a que els drets laborals d’unes poques persones puguin complicar-los la vida. Cap altre col·lectiu està en una situació comparable. Aquest és el nostre estat de dret.

Tot plegat potser seria d’una altra manera a França, vagi a saber. Aquí ens han trepitjat els nostres drets laborals de manera indigne i escandalosa i la vaga general del 29 de setembre va tenir un seguiment limitat. Milers de persones van exigir el seu dret a treballar abans que preocupar-se pel seu futur i el de tots. No és, doncs, d’estranyar que 40 milions de persones acabin pensant que unes vacances són més importants que els drets laborals i constitucionals d’un col·lectiu. Privilegiat o no. Però molta gent no atèn a raons. Cobrar un dineral és suficient motiu perquè treballis durant llustres a torns, treballant més de 24 dies al mes més hores de les que qualsevol de nosaltres podria aguantar, i amb tot un país en contra. Una frase que ho diu tot de la impotència d’una treballadora i la realitat social d’aquest país: Fútbol, toros y La Noria. Para qué queremos más? Bé, potser si hi afegim un pont de cinc dies ja tenim tots els ingredients perquè el govern se surti amb la seva passant per sobre de la constitució que avui defensava de manera humiliantment obscena. Ja estavem molt malament, però ara a sobre el govern pot passar per sobre nostre a cop de decret i a cop de govern militar. Anem directes cap a l’abisme, si no hi fem res. I no hi farem res perquè la societat clama a l’unison “todos los controladores a la cárcel!. Aquest pais és un desastre. Es digui Espanya, es digui Catalunya, es digui Messilandia, es digui Iberistán o com reconchos es vulgui dir.

També podeu llegir l'article a City Lights.