Rosell, Qatar, Nike i UNICEF

“És una monarquia flexible i tolerant”. Aquesta és la barrabassada sobre el Qatar que la junta directiva del Barça va tenir la poca vergonya d’afirmar quan va presentar l’acord amb Qatar Foundation divendres passat davant els mitjans. La gent, però, no és idiota, i independentment de si està a favor o en contra de l’acord de patrocini, sap que Qatar té molt poc de flexible i de tolerant. Cap dictadura, emirat, monarquia absolutista o qualsevol altra fòrmula de govern no democràtic ho és. El país àrab no ha signat mai la carta dels drets humans de la ONU, persegueix els homosexuals amb penes de cinc anys de presó i ni cal que parlem de la llibertat de la dona. Allà només hi vius bé si ets ric o occidental, o ambdues coses. Aquesta proporció és d’aproximadament 200.000 persones, del prop de milió i mig que hi viuen, segons afirmava dimarts al matí Xavier Sala i Martín a la tertúlia del programa El Món a RAC1. D’acord, Qatar no és Corea del Nord però està lluny de ser el què Sandro Rosell i Xavier Faus van dir en roda de premsa, en acte públic. Van, doncs, mentir. Només quatre llunàtics o desinformats poden defensar la situació sociopolítica del país.

Xavier Faus, al mig, durant la presentació

També mentien quan deien que l’acord era amb la Qatar Foundation. L’acord, com han hagut d’explicar posteriorment, és amb una empresa del govern, Qatar Sports Investment, que, al seu torn, cedeix els drets d’explotació a la ja mencionada fundació. Sí que és més coherent que una, suposada, sempre suposada, ONG no pagui 30 milions d’euros l’any, i sí que quadra més que ho faci directament el govern dictatorial del país, que es vol promocionar arreu. Segona mentida de la presidència actual del Barça en aquest assumpte. Sens dubte caldrà passar comptes a Sandro Rosell, perquè si alguna cosa tots retenim encara de Josep Luís Núñez és aquella cèlebra afirmació que diu que al soci no se’l pot enganyar (no se li pot enganyar, en l’idioma nuñetà). I és elque aquest senyor ha fet.

Però aquestes mentides només formen part de la pobresa personal del senyor Rosell; hi ha un aspecte molt més important, el moral. Ja no sobre si s’ha de signar un acord multimilionari amb una dictadura, sinó el paper que hi juguen els altres elements presents a la samarreta del Barça. Tots els partidaris de l’acord s’han afanyat a espolsar-se els escrúpuls de sobre, tot argumentant que UNICEF recolza l’acord. A més, afegeixen convençuts, que si la FIFA li atorga la organització del Mundial de futbol de 2022 i la FIA fa uns anys que hi té un Gran Premi del circuit mundial de la Fòrmula 1, no pot ser tot plegat pas tan dolent. La realitat, però, sempre té dues cares, i la visible està sent hipòcrita i interessada. La FIFA i la FIA hi tenen negocis (és el què són) per la mateixa manca d’escrúpuls que el FC Barcelona està demostrant. La qüestió és que si donem per vàlid aquest argument, a més d’assumir la nostra pobresa ètica i moral, acceptem que el Barça és exactament el mateix que la colla de sàtrapes de la FIFA o la gentussa tronada de la FIA. Res més lluny de la realitat, fins ara. El Barça pretenia conservar uns valors de germanor i bondat que tenen el seu màxim exponent en UNICEF.

L’organisme de la ONU ha de tenir, per força, els seus motius per obviar la realitat i fer els ulls grossos, amb l’argument que Qatar Foundation és una ONG, i de bona fe. Com diu aquella companyia, jo no sóc tonto, i sé sobradament que a can UNICEF no es mamen el dit. I que, per tant, si no engeguen el Barça a prendre pel sac és pels diners que els aporta i pel rèdit que treuen d’aquesta vinculació per altres fonts. Això, però, no justifica el seu suport al patrocini, i crec que representa una greu contradicció ètica pel que se li suposa a la organització que fins ara lluïa el Barça amb exclusivitatal pit de la samarreta. Ah, per cert, el president de la FIFA, Joseph Blatter, va dir dimarts que, davant la persecució de la homosexualitat al Qatar, el millor és que els gais que visitin el país durant el Mundial, “s’abstinguin de qualsevol activitat sexual”. Una gran referència, eh? Dóna per pensar-hi una mica.

El logotip de la fundació

També s’ha dit reiteradament que Nike fa ja 12 anys que és present a la samarreta del Barça. D’acord, i tots sabem que són una colla de negrers a la moderna, però els qui assenyalen aquesta veritat l’han de completar, i no ignorar que la seva posició a la samarreta ha estat sempre secundària, que l’hem acceptada amb naturalitat perquè ja hi havia hagut altres logotips: el de Kappa, i abans i tot, el de Meyba. Cal sumar-hi, però, una altra veritat. Per molt dur que resulti pensar-ho, l’explotació infantil té un doble fil perillosíssim, i és que treure d’un dia per l’altre els nens de les fàbriques seria fer-los sortir del foc per caure a les brases. El destí d’aquests nens l’endemà seria, molt probablement, dedicar-se a recolir porqueria en abocadors per vendre-la com a xavalla, per exemple. Amb la conseqüència evident de patir un risc enorme de contraure una infinitat de malalties de tot tipus. En el cas de les nenes, les coses es poden posar encara pitjor. La prostitució és una realitat: el món està ple de gent sense escrúpuls (je! De nou els escrúpuls!) que no posa pegues a aquesta activitat, i no cal ni parlar de les conseqüències, ja no només psicològiques, sinó en forma de malaltia. En forma de SIDA, sobretot. I això no és, ni de bon tros, una defensa del què fa Nike,vull deixar-ho molt clar. Tampoc és dramatisme gratuït. És la dolorosa veritat que ens obliga a entendre que no podem comparar un fet i un altre. Perquè l’endemà de la fi de l’emirat a Qatar, si es fan bé les coses, és un procés, més curt o més llarg, cap a un sistema de llibertats.

El Gran Premi de la F1 dura un cap de setmana. El Mundial de futbol durarà un mes. El Barça, en canvi, lluirà durant cinc temporades, diumenge rere diumenge, un logotip que representarà una dictadura perillosa i convençuda. Serà d’una enorme ironia poètia si finalment el logotip d’UNICEF s’acaba recol·locant a la part posterior dels pantalons. És a dir, al cul. Perquè representarà per on s’acaba de passar la directiva de Rosell els valors del club del nostre cor, i perquè representarà la postura d’UNICEF en tot l’assumpte: d’esquenes i mirant cap a una altra banda.

I no es tracta d’una qüestió econòmica. És sabut que les negociacions reclamaven superar els 23 milions anuals, fins ara, rècord de patrocini al futbol, però hi ha alternatives. Altres empreses segur que estarien disposades a pagar-ne, per exemple, 25. I no caldria associar-se a una dictadura. De fet, una part dels diners que Qatar Sports Investment pagarà al Barça, correspondrà a un amistós anual. Fins ara el Barça ja podia cobrar uns tres o quatre milions per disputar un amistós en aquelles terres. Hem de preguntar-nos, doncs, si per un milió o dos anuals, cinc o 10 en el total del contracte, val la pena desestimar una marca comercial normal i un amistós anual, per lligar-se a un emirat tronat i també un amistós anual. Resulta vergonyós, intolerable i molt poc sensat. Rosell no només ven la samarreta del Futbol Club Barcelona, sinó que ven l’ànima d’una afició i les engrunes de dignitat que encara li quedaven al món del futbol.

També podeu llegir l'article a City Lights.