No n'hem après res

A finals de novembre, un jove de Tenerife va ser acusat d’haver agredit sexualment i matat la seva fillastra. L’equip mèdic així ho va denunciar. El seu entorn negava les sospites, i dos o tres dies després es va demostrar la seva innocència. Pel camí, van passar titulars escandalosos a dues planes titllant-lo de dimoni en amunt, amb la seva fotografia ben grossa just a sota. Concretament, va ser el diari ABC. Per descomptat que després tothom es va fer enrere, però aquella cara, acompanyada de paraules com assassí, ja l’havia memoritzada mitja Espanya. Una vida posada molt seriosament en risc pel què després es va demostrar que havia estat culpa d’una caiguda al parc mal diagnosticada dies abans. Poca autocrítica es va fer, breus rectificacions i passem pàgina.

Tot això em va venir de nou a la ment aquesta setmana passada amb el cas de la dona que va matar els seus dos fills a Lloret. Quan van sortir les primeres informacions, quatre pinzellades, de fet, que amb prou feines donaven per redactar un breu, i parlo de la versió digital d’El Periódico, vaig poder llegir comentaris que feien afirmacions del tipus “Esta hija de puta ha venido a España a matar a sus hijos porque sabe que entrará por una puerta y saldrá por otra”. Vagi per endavant que no hi ha res que justifiqui aquest crim, però sobta que, amb tan poca informació, algú, posant el seu nom i cognoms, s’atrevís a deixar anar bajanades de tal magnitud i amb tan poca justificació. Hi havia altres comentaris de caire semblant, que potser amb un to menys enervat mantenien la mateixa línia.

És evident que aquesta dóna és culpable –ens creurem la confessió- però aquesta víscera demostra que no hem après absolutament res de casos com el del Diego, el noi que els mitjans van cometre el terrible i gravíssim error de linxar sense proves. Perquè en aquell moment no hi havia judici. No hi havia confessió. No hi havia context –no se sabia que era la dona del pederasta britànic detingut ara fa uns dies- etcètera. La seva relació amb el pederasta britànic obre un ventall de causes que, tot i no ser redemptores, converteixen en extremadament cruels afirmacions com les que feia aquella persona a El Periódico. És clar que era la opinió d’un lector, i no del mitjà, però el mitjà té la potestat de tolerar o descartar els comentaris, per molt que s’escudi en fer-los signar amb nom i cognoms. El mitjà ha de censurar el que està fora de lloc. I si El Periódico, com hauria pogut ser un altre mitjà –de fet, potser va passar també, però jo no ho vaig veure- , no ho va fer deu ser perquè considerava oportú deixar a la seva web línies com aquelles.

Es demostra per tant que no hem après res d’allò. L’ABC no va aplicar-se la magnitud de rectificació que hauria d’haver exercit. Els informatius no en van parlar prou. Als ciutadans no ens va arribar el suficient, i si ens va arribar, tampoc ho vam digerir. Potser sí que a nosaltres hi ha missatges que ens entren per una porta i ens surten per una altra. Tots plegats hi hauríem de pensar més. O pensar, simplement. Perquè mai sabem del cert què és veritat i què no. Ho demostren casos com els de la nena morta a Tenerife. Anem més amb compte.

També podeu llegir l'article a City Lights.

L'alcalde fa figa

Fa cosa de deu dies vaig anar a una verduleria a comprar pomes. En vaig agafar mitja dotzena de peces i em vaig dirigir a la caixa per pagar. Llavors, el depenent, que parlava en un to un xic alt, em va suggerir que agafés unes figues que, deia, li acabaven d’arribar. Vaig dir que no em semblava massa bona idea perquè ara no n’és temporada. Va insistir i insistir; que sí, que venien de noseón i que allà ara sí n’és temporada i que tal pasqual. Vaig pensar que, ben mirat, les figues m’agraden, i que, tot i que seguia sent reticent a comprar-ne, podia provar. Per provar, total, no hi perdia gran cosa, em vaig dir.

Llavors va resultar que no portaven l’enganxina que representa la marca i la procedència, i ho vaig trobar estrany. Vaig preguntar al dependent, i em va contestar que no patís, que allò no era problema, que les figues estaven molt bones igualment. Tot plegat ho vaig trobar estrany, però no sé exactament per què, em vaig deixar convèncer. Al cap i a la fi, insisteixo, les figues m’agraden. Quan vaig arribar a casa, les vaig desar a la nevera, i després de sopar en vaig agafar una. Vaig fer-la rodar entre els dits de la mà, preguntant-me, pensatiu, per què no durien l’enganxina. Què estrany, seguia pensant. Però vaig decidir-me a menjar-me-la. Al primer bocí que em vaig dur a la boca ja em vaig adonar que allò no era el què m’havien de vendre. Que jo tenia raó i que m’havien pres el pèl. Que allò estava fora de temporada i punt. Ara les figues són dolentes, coi, no poden sortir bé. Em vaig sentir una mica burro, i com que no sóc pas dels conformistes, vaig decidir anar a protestar el dia següent.

Així doncs, en tornar de la feina l’endemà, vaig passar per la botiga, que està per allà al centre (per si us interessa, es diu Josefina Heredia Frutas y Verduras, no se us acudeixi pas anar-hi a comprar) i vaig protestar enèrgicament per la qualitat d’aquelles figues dels nassos. El depenent va demanar-me disculpes, va reconèixer que s’havia equivocat, que aquelles figues no eren de fiar, i que s’hauria d’haver esperat uns mesos a portar-ne. Li vaig dir que no em servia, i que volia parlar amb l’encarregat. Em va dir que ell era l’encarregat, i li vaig preguntar que què havíem de fer. Em va dir que no patís, que ja havia protestat al proveïdor, i que havia decidit substituir-lo per un d’altre. Li vaig dir que no em servia, que la responsabilitat última de demanar aquella remesa de figues era seva, i que era ell qui havia de rendir comptes davant el client! Va posar-me unes quantes excuses més, em va repetir que ho sentia molt, i que era conscient que s’hi jugava molt, en aquelles figues. Perquè, explicava, ja havien vingut força clients més a protestar, i que si tenia problemes potser no podria pagar el lloguer quan li vencés el contracte. Vaig dir-li que ho sentia molt, però que allò no era el meu problema. Que el mínim que podia exigir a una verduleria és que tingués les verdures i les fruites bones, de temporada, i que procurés que tot estès controlat, fos correcte, i que no faltés ni una sola etiqueta. I el proveïdor tant se me’n fotia. Vaig deixar la bossa amb la resta de figues sobre el taulell, vaig remugar que quan fos temporada de figues de debò ja n’aniria a comprar a una altra banda, vaig girar cua i vaig marxar enfadat.

Ja ho sabeu, si per casualitat anéssiu a Josefina Heredia Frutas y Verduras, no demanéssiu pas figues fora de temporada. L’únic que em rebenta més, si és que això és possible, és que si a aquests els tanquen la paradeta, ves a saber quina enganyifa em voldrà colar el proper que vingui.

També podeu llegir aquest article a CityLights

City Lights

Vull anunciar, des d'aquesta sempre modestíssima tribuna que des d'aquesta setmana, amb la publicació avui del primer article, col·laboraré setmanalment amb Llums de la Ciutat, a la secció de revista digital, City Lights, on, com deia, ja podeu llegir el primer article, tot i que, de fet, els que passeu per aquí sovint, ja l'haureu llegit.

Llums de la Ciutat és un projecte creat, dirigit i produït per alumnes de segon de periodisme de la Facultat de Comunicació Blanquerna. És multiplataforma: integra televisió, ràdio i premsa, i ja ha -encara és molt d'hora perquè m'atreveixi a dir hem-, tingut l'honor d'entrevistar personatges com Agustí Benedito, Montserrat Nebrera, Marta Coll o Toni Aira.

És un plaer, i vull agrair-li sincerament la oportunitat a la directora de Llums de la Ciutat, la Mireia Giné, que des que vem coincidir i vem començar a xerrar sobre el projecte s'ha mostrat molt disposada a gestar aquesta col·laboració.

De la tomba naixerà un roser

El PSC considera que la imatge de José Zaragoza està gastada, i per això va decidir nomenar Jaume Collboni nou director de campanya del partit. Va decidir nomenar un home absolutament desconegut per al gran, grandíssim, públic. La figura dels spin doctors agafa més volada ara que mai, i un dels factors clau per desenvolupar aquesta feina és restar a l'ombra del candidat. És per tot això que la decisió es podia entendre com a encertada. Divendres passat, Collboni concedia una entrevista al programa L'Hora L de Ràdio Barcelona, i va assegurar que no era el millor moment per convidar José Luis Rodríguez Zapatero a fer campanya a Catalunya.

Però poc més de 12 hores després, José Montilla va decidir engegar-ho tot a rodar. Al dia següent, dissabte i dia del treballador, el President de la Generalitat va emetre un comunicat rectificant les paraules de Collboni i anunciant que la pau i la germanor entre socialistes catalans i espanyols és absoluta i íntegra. Pam, castanya! Aquesta situació la precedia l'acord al Parlament per demanar la renovació del Tribunal Constitucional i les declaracions del conseller Castells acusant Zapatero de ser passiu davant la sentència d'un Estatut que ell va aprovar (i la posterior exigència de fidelitat institucional que la Moncloa li va llençar).

El cas és que davant d'aquest panorama, les declaracions de Collboni tenien tot el sentit del món. És una consideració molt vàlida, i fins i tot una realitat palpable, que ara per ara, els catalans en genral, i sospito que els fervorosos electors socialistes del sector més catalanista, no volen sentir a parlar ni en pintura del president espanyol. A més a més, aquestes paraules reforçaven la postura del Parlament, encapçalada per José Montilla i Artur Mas, en el que tradicional es podia interpretar com una "marcada de paquet".

El PSC estava davant l'oportunitat de la seva vida per ser conseqüent, per demostrar a la ciutadania que lliuten per quelcom, que plantarien cara a Madrid d'una vegada per totes, i que els socialistes catalans estaven decidits a defensar Catalunya davant els atacs i l'amenaça de la sentència del Tribunal Constitucional. Montilla tenia una oportunitat d'or de guanyar credibilitat i respecte. Però va decidir no fer-ho, mantenir la cohesió de partit i demostrar-nos a tots que no podem creure en la polseguera que l'acord amb Mas va aixecar.

Però no només això, sinó que també sentencia Jaume Collboni dos dies, com aquell qui diu, després de la seva posada en escena oficial. Perquè després d'assegurar que Zapatero és i serà benvingut a Catalunya, Montilla destrossa la credibilitat que encara no s'havia guanyat Collboni. A cinc o sis mesos de les eleccions, és una figura deshauciada i que ja ningú serà capaç de prendre's seriosament. I és una llàstima, perquè això suposa que el PSC no pot rectificar, ha cremat la seva única bala de renovació per a la campanya. Ara és Collboni amb tot l'entredit, o res. I només pot ser Collboni. Perquè un canvi seria, òbviament, un autèntic suïcidi.

De fet, tot plegat ja és un suïcidi. Els socialistes han firmat la seva tomba electoral, perquè interioritats polítiques a banda, que de fet és el que no deixa de ser l'afer Collboni, la ciutadania ha vist de quin peu calça. Els que no hi confiaven, i que haurien recuperat la il·lusió, l'hauran perduda definitivament, i els que encara la conservaven, s'han quedat sense arguments per confiar en l'actuació futura de Montilla. Entre el president i l'assessor han decidit otorgar la raó, la credibilitat, i en conseqüència la clau de Palau a Convergència i Unió. Guardem un minut de silenci pel què el 2003 ens van vendre com el canvi.

I need more guitar, here!

Com que els concerts tenen molt de catarsi, i orgasme col·lectiu, hi ha una mena de màxima no escrita que és que com més fort, millor. Fot-li, fot-li, fot-li. Que les oïdes aguanten. Entenc perfectament la mania de molts de tocar com més fort possible. Per això de la catarsi, de la que els grups són partíceps. Al final t'hi acostumes, i intentes obviar l'excés. Però tot té un límit. I el límit és el directament, molest, desagradable. Quan ahir Passenger Action tocaven a un volum de decibels que superava, de llarg, el límit del que és agressiu per la oïda humana, jo vaig decidir que no ho volia aguantar. Vaig intentar que algú abaixés el volum, i al final del concert sembla que algú més devia protestar -vam veure algunes cares de dolor- i els següents grups van sonar més raonables. Però, ah, amics! Fent les quatre proves de so guarres i ràpides de guardar, ja començavem a sentir que si apuja'm el micro, que si apuja'm la guitarra. Jo no sé des de l'escenari, però des del públic se sent perfectíssimament i ja a un volum més que alt. Però... fot-li, fot-li, fot-li. Al final, volums tolerables i tots contents.

Però el cas és que ens hauria de fer reflexionar que haguem d'arribar a volums bestialment agressius perquè algú s'adoni que allò no pot ser, i que no és raonable (i encara algú va dir que "bah", compte), i així s'abaixi, una mica, només, el volum de decibels. Molts cops, si dius "òstres, això està massa alt", et tractaran de tarat, de plasta, d'exagerat i d'esguerrafestes. Sembla, doncs, que a ningú li molesta el volum fins que li molesta. I d'aquí vint anys ja hauran millorat els audífons i seran millors i més barats. Mentrestant, fot-li, fot-li fort!