De la tomba naixerà un roser

El PSC considera que la imatge de José Zaragoza està gastada, i per això va decidir nomenar Jaume Collboni nou director de campanya del partit. Va decidir nomenar un home absolutament desconegut per al gran, grandíssim, públic. La figura dels spin doctors agafa més volada ara que mai, i un dels factors clau per desenvolupar aquesta feina és restar a l'ombra del candidat. És per tot això que la decisió es podia entendre com a encertada. Divendres passat, Collboni concedia una entrevista al programa L'Hora L de Ràdio Barcelona, i va assegurar que no era el millor moment per convidar José Luis Rodríguez Zapatero a fer campanya a Catalunya.

Però poc més de 12 hores després, José Montilla va decidir engegar-ho tot a rodar. Al dia següent, dissabte i dia del treballador, el President de la Generalitat va emetre un comunicat rectificant les paraules de Collboni i anunciant que la pau i la germanor entre socialistes catalans i espanyols és absoluta i íntegra. Pam, castanya! Aquesta situació la precedia l'acord al Parlament per demanar la renovació del Tribunal Constitucional i les declaracions del conseller Castells acusant Zapatero de ser passiu davant la sentència d'un Estatut que ell va aprovar (i la posterior exigència de fidelitat institucional que la Moncloa li va llençar).

El cas és que davant d'aquest panorama, les declaracions de Collboni tenien tot el sentit del món. És una consideració molt vàlida, i fins i tot una realitat palpable, que ara per ara, els catalans en genral, i sospito que els fervorosos electors socialistes del sector més catalanista, no volen sentir a parlar ni en pintura del president espanyol. A més a més, aquestes paraules reforçaven la postura del Parlament, encapçalada per José Montilla i Artur Mas, en el que tradicional es podia interpretar com una "marcada de paquet".

El PSC estava davant l'oportunitat de la seva vida per ser conseqüent, per demostrar a la ciutadania que lliuten per quelcom, que plantarien cara a Madrid d'una vegada per totes, i que els socialistes catalans estaven decidits a defensar Catalunya davant els atacs i l'amenaça de la sentència del Tribunal Constitucional. Montilla tenia una oportunitat d'or de guanyar credibilitat i respecte. Però va decidir no fer-ho, mantenir la cohesió de partit i demostrar-nos a tots que no podem creure en la polseguera que l'acord amb Mas va aixecar.

Però no només això, sinó que també sentencia Jaume Collboni dos dies, com aquell qui diu, després de la seva posada en escena oficial. Perquè després d'assegurar que Zapatero és i serà benvingut a Catalunya, Montilla destrossa la credibilitat que encara no s'havia guanyat Collboni. A cinc o sis mesos de les eleccions, és una figura deshauciada i que ja ningú serà capaç de prendre's seriosament. I és una llàstima, perquè això suposa que el PSC no pot rectificar, ha cremat la seva única bala de renovació per a la campanya. Ara és Collboni amb tot l'entredit, o res. I només pot ser Collboni. Perquè un canvi seria, òbviament, un autèntic suïcidi.

De fet, tot plegat ja és un suïcidi. Els socialistes han firmat la seva tomba electoral, perquè interioritats polítiques a banda, que de fet és el que no deixa de ser l'afer Collboni, la ciutadania ha vist de quin peu calça. Els que no hi confiaven, i que haurien recuperat la il·lusió, l'hauran perduda definitivament, i els que encara la conservaven, s'han quedat sense arguments per confiar en l'actuació futura de Montilla. Entre el president i l'assessor han decidit otorgar la raó, la credibilitat, i en conseqüència la clau de Palau a Convergència i Unió. Guardem un minut de silenci pel què el 2003 ens van vendre com el canvi.