Pulmons negres, butxaques plenes (I)

La porta de la Facultat de Comunicació Blanquerna és un niu d’històries. Un lloc on es forgen amors, es constaten desamors, es fan plans pel cap de setmana, es concreten calendaris de treball… de tot. Però si destaca per alguna cosa és pel fum. Des que l’accés lateral per la Plaça Joan Coromines està més restringit, els fumadors s’han traslladat inevitablement a l’accés principal. Petit. És una concentració doblement molesta, perquè es col·lapsa i perquè et transporta l’aire i la ferum de bar a quarts de quinze al bell mig del carrer a qualsevol hora. La pudor del tabac s’estén a tot el distribuïdor de la facultat, gairebé fins la cafeteria.

Però no vull seguir donant la brasa amb el què passi a Blanquerna, perquè a la majoria dels mortals us importa un pèsol. Del que es tracta és de denunciar el perjudici que suposa per algú que no fuma i que no vol respirar el fum del tabac el veure’s obligat a suportar-ho, si vol fer coses tant senzilles i inevitables com sortir de la seva universitat.

Però aquest no és un article que vulgui defensar la prohibició del tabac. Seria la solució ideal, però cal tocar de peus a terra i entendre que això, avui dia, és tan inviable com erradicar la prostitució a cop de decret, per molt que alguns s’hi entestin. La opció alternativa és molt més senzilla, i en absolut nova, cal dir-ho. Apujar el preu del producte. És una qüestió simple. Imagino que algú trobarà recriminable aquesta alternativa, però si no pots evitar el perjudici per als fumadors passius, si més no, que l’administració recapti més diners per pagar el tractament públic contra el càncer de pulmó. Recapitulem. Si ara el paquet de Lucky Strike val tres euros amb cinquanta, que en valgui vuit. La xifra s’equipararia, així (amb permís de les oscil·lacions del canvi de moneda), als 11 dòlars que costa ara un paquet a Nova York, després que s’apugés l’impost el juny passat. Posem-ho en xifres. Aquell que fuma deu cigarretes al dia, passaria de gastar-se 52,50 euros al mes (a 3,5 euros el paquet) a dedicar-ne fins a 120 mensuals al vici. I no parlem dels fumadors empedreïts… multipliqueu per dos o per tres aquestes xifres! Per a més d’una i de dues persones seria una despesa inassumible i podria decidir excloure el tabac de la llista de productes que queden exclosos de l’acte d’ajustar el cinturó en temps de crisi; i qui pogués mantenir el vici faria un gran favor a l’administració. Perquè, al loro, multipliquin la xifra, multipliquin i veuran. Tot aquest IVA… riguin-se vostès dels bons de la Generalitat!

També podeu llegir l'article a City Lights.

Costumisme 2.0

Ja fa temps que està de moda parlar de periodisme ciutadà i debatre els seus pros i contres. Resumint-ho molt: l’avantatge és que el ciutadà sempre serà allà on no és el periodista. El problema és que la manca de formació evidencia una probable fluixa qualitat del producte. Sigui com sigui, només el devenir dels propers anys pel que fa a tecnologia i periodisme començarà a esclarir cap a quin bàndol la gent aconseguirà decantar la balança.

Però un punt que no s’ha analitzat prou fins ara és quin paper juga el periodisme ciutadà en els relats costumistes. No es pot negar que el periodisme és, ha estat i ha de seguir sent, en bona part, i ha de mantenir l’ADN de la narració costumista. Larra va escriure fa gairebé dos-cents anys alguns dels millors retrats de la societat de l’època i avui dia grans articulistes copien les seves inquietuds, motivacions i estructures per explicar com és la nostra societat avui dia. Però el punt de vista dels grans narradors dels diaris actuals s’escapa de l’essència del recórrer el carrer, els barris baixos, de fa cent, o dos-cents anys. És fantàstic llegir textos de Quim Monzó, però quan publica un article explicant curiositats i rondalles urbanes de Nova York, o quan tants i tants d’altres teoritzen, més que no pas descriuen, la societat del 2010… hom no pot evitar trobar-hi a faltar el punt de vista rabiosament valent i indefectiblement proper d’aquelles narracions d’antany.

Captura de pantalla d'Ascodevida

Aquesta proximitat que podem trobar a faltar l’aporten avui dia usuaris d’arreu del món a internet. És en webs com failbooking.com, ascodevida.com, teniaquedecirlo.com o vistoenfacebook.com on, destriant el gra de la palla, trobem els grans retrats dels detalls de la societat occidental que enfila la segona dècada de segle. Retrats sovint descoratjadors i salvatgement gràfics, però que, al cap i a la fi, duen a primera plana el mínim detall que representa de manera tristament paradigmàtica els problemes del món d’avui dia i les curiositats que teixeixen el dia a dia de l’urbanita que pul·lula més que viu als carrers de les ciutats i pobles d’Europa, d’Espanya, de Catalunya… el periodista ciutadà que, tot i ser potser un ciutadà negligent en tots els aspectes de la seva vida, construeix un relat que d’altres han deixat de considerar important però que els grans debats del futur del periodisme no poden arraconar.

També podeu llegir l'article a City Lights.

TMB, estat policial

Ja ha passat una mica més de mig any des que Transports Metropolitans de Barcelona va engegar la polèmica campanya Et creus molt llest? per denunciar i perseguir les persones que es colen al metro. L’enganxada de cartells que, indirectament, incriminaven i acusaven tots els viatgers va generar força debat i indignació entre la població barcelonina. Res de nou.

Cartell de la nova onada.

La valoració que l’empresa de transports fa de la primera onada de la campanya és, lògicament, molt positiva, i s’escuda en una enquesta pròpia entre usuaris per assegurar que “el to i el contingut de la primera part de la campanya han merescut una aprovació molt majoritària”. A mi m’encantaria veure amb quin rigor i sota quina cocció ha elaborat TMB aquesta enquesta.

Des de fa un parell de setmanes podem apreciar el mateix sistema: adhesius a tots els torns, cartells i fullets diversos. Tot i això, però, aquest cop el lema de la campanya resulta menys ofensiu: Qui la fa, la paga. Els qui religiosament paguen el bitllet quan toca es poden sentir, ara, menys amenaçats. El cas, però, és que TMB, en aquests mesos, s’ha entestat en dur el “qui la fa, la paga”, al màxim exponent. El diari La Vanguardia exposava ja fa uns mesos casos demencials, com, per exemple, que els revisors havien multat un nen per tenir arrugada la T-12 (targeta gratuïta per els escolars de 4 a 12 anys però que té un cost d’expedició de 35 euros -d’aquest cost potser n’hauríem de parlar-). També denunciaven el cas d’una senyora gran que va ser multada per no marcar el viatge amb la seva T-Rosa gratuïta (abonament sense càrrec per a majors de 65 anys, diferent de la T-Rosa de preu reduït, que ha d’anar acompanyada de la compra de la T-4, que és un abonament de 10 viatges a preu reduït).

Però això només són brots d’una malaltia que s’expressa en una dimensió molt més agressiva. Els revisors del Metro de Barcelona han vist com la seva feina ha passat de ser una rutina per controlar la regularitat dels viatgers a formar part d’un entramat policial que organitza i executa veritables batudes. El revisor de TMB ja no va sol. Mai. S’acompanya de quatre o cinc companys i companyes i, al costat, gaudeix de l’eventual protecció, i activa intimidació, de vigilants de seguretat amb els seus corresponents gossos. L’estat policial que està perpetrant Transports Metropolitans de Barcelona intimida els viatgers, honorables pagadors (el 98,9% del total, segons les darreres dades que van sortir publicades a finals del febrer passat) quan un escamot de gairebé una dotzena de persones entre revisors i vigilants fa la seva entrada triomfal al vagó. La feina està pautada i ben organitzada, l’escamot avança ràpid i imparable, convertint en improbable la fugida de l’infractor. Però també poden actuar de la mateixa manera a la pròpia estació. Es col·loquen en un lloc que no sigui visible des dels torns, no per evitar que es cometi la infracció, sinó per caçar el que la cometi. Així, l’escamot cobreix els accessos d’un possible replà distribuïdor de l’estació i revisa militarment la validació de tot viatger que hi aparegui, tot alentint el trànsit i menyspreant la pressa que una persona pot tenir per agafar el metro un dia feiner de bon matí. Resulta curiós, però, veure com després de tanta feina exhaustiva, hom es troba en situacions desesperants. Com quan la màquina que habilita la sortida d’una estació no reconeix la banda magnètica del bitllet i la única resposta de l’empresa és el silenci, el res, la manca absoluta de personal. O quan la màquina de venda automàtica de bitllets no funciona i tampoc hi ha cap taquiller. Què ha de fer un, llavors? La resposta només pot ser una, però vagin amb compte, no se’ls acudeixi explicar-li això a un revisor, que aquest mai dubtarà del germànic funcionament de tot l’engranatge de venda de l’empresa.

És interessant també observar la realitat que evoca l’aspecte monetari de la campanya. La inversió total per al 2010 era de 18 milions d’euros, xifra que recollia l’increment de personal i maquinària. Números enormement superiors a les pèrdues anuals per infraccions al metro, que podrien ascendir a uns 3,7 milions, si ens basem en el cost per trajecte a partir del preu d’una T-10, i que es podrien comparar a la recaptació de 337.200.000 euros anuals que tindria TMB segons el mateix criteri de càlcul. De fet, en moltes estacions de Barcelona, Transports Metropolitans preferia deixar la nit sense vigilància i, fins i tot, obrir els torns, en comptes d’afrontar possibles destrosses fruit de l’ebrietat de molts dels infractors durant les nits de cap de setmana. També val a dir que no hauria costat pas 18 milions d’euros canviar els tradicionals torns de barres per les portes automàtiques, que redueixen sensiblement la xifra d’infractors ja que no es poden saltar, i la única manera de colar-se és passar darrere d’algú que no estigui disposat a etzibar-li un mastegot a qui ho faci.

La realitat, per tant, és que aquesta segona onada de la campanya perpetua el model paradoxal que ja s’ha instal·lat a la xarxa de transports de Barcelona: control policial de dia i selva nocturna. Ningú pot esperar més que una aleatòria presència d’una parella de seguretat en trajectes que recullen el pitjor de cada casa de la nit de la capital catalana, i que han tingut totes les facilitats de l’empresa de transports per accedir a les estacions per evitar destrosses, tot i que això pugui condicionar la seguretat de la resta de viatgers. Aquesta realitat aconsegueix imprimir a la consciència de l’usuari que la finalitat de tot plegat no és, doncs, regular i controlar, sinó instal·lar un estat de por permanent en el viatger, tant quan hi ha l’abusiva vigilància d’aquests nous terminators de la llei, com quan el quillo busca-raons inunda les línies de metro amb la foscor. TMB està convertint-se en un exemple magistral, de llibre, de com fer les coses molt malament, i de com aprofitar l’avinentesa de dirigir un servei fundacionalment deficitari (l’objectiu d’una empresa pública de transports no ha de ser altre que garantir l’eficient desplaçament dels ciutadans) per arreplegar els màxims calers possibles (menció a banda mereixen les apujades de preu abusives que l’empresa presenta religiosament cada any) i per escarmentar quanta més gent millor. Ja ho saben vostès, si són una pobra iaia que pretén passar la resta dels seus dies amb tranquil·litat, vagi amb molt de compte quan torni de fer la compra: escamots de revisors vigilaran que ni se li acudeixi no marcar la targeta rosa. En paraules de la pròpia empresa, és vostè una “estafadora”, una “incívica” i una “insolidària”, en definitiva, un ésser a combatre i eradicar. Qui la fa, la paga. Escopiria als seus peus, senyora!

Podeu llegir l'article a City Lights.