TMB, estat policial

Ja ha passat una mica més de mig any des que Transports Metropolitans de Barcelona va engegar la polèmica campanya Et creus molt llest? per denunciar i perseguir les persones que es colen al metro. L’enganxada de cartells que, indirectament, incriminaven i acusaven tots els viatgers va generar força debat i indignació entre la població barcelonina. Res de nou.

Cartell de la nova onada.

La valoració que l’empresa de transports fa de la primera onada de la campanya és, lògicament, molt positiva, i s’escuda en una enquesta pròpia entre usuaris per assegurar que “el to i el contingut de la primera part de la campanya han merescut una aprovació molt majoritària”. A mi m’encantaria veure amb quin rigor i sota quina cocció ha elaborat TMB aquesta enquesta.

Des de fa un parell de setmanes podem apreciar el mateix sistema: adhesius a tots els torns, cartells i fullets diversos. Tot i això, però, aquest cop el lema de la campanya resulta menys ofensiu: Qui la fa, la paga. Els qui religiosament paguen el bitllet quan toca es poden sentir, ara, menys amenaçats. El cas, però, és que TMB, en aquests mesos, s’ha entestat en dur el “qui la fa, la paga”, al màxim exponent. El diari La Vanguardia exposava ja fa uns mesos casos demencials, com, per exemple, que els revisors havien multat un nen per tenir arrugada la T-12 (targeta gratuïta per els escolars de 4 a 12 anys però que té un cost d’expedició de 35 euros -d’aquest cost potser n’hauríem de parlar-). També denunciaven el cas d’una senyora gran que va ser multada per no marcar el viatge amb la seva T-Rosa gratuïta (abonament sense càrrec per a majors de 65 anys, diferent de la T-Rosa de preu reduït, que ha d’anar acompanyada de la compra de la T-4, que és un abonament de 10 viatges a preu reduït).

Però això només són brots d’una malaltia que s’expressa en una dimensió molt més agressiva. Els revisors del Metro de Barcelona han vist com la seva feina ha passat de ser una rutina per controlar la regularitat dels viatgers a formar part d’un entramat policial que organitza i executa veritables batudes. El revisor de TMB ja no va sol. Mai. S’acompanya de quatre o cinc companys i companyes i, al costat, gaudeix de l’eventual protecció, i activa intimidació, de vigilants de seguretat amb els seus corresponents gossos. L’estat policial que està perpetrant Transports Metropolitans de Barcelona intimida els viatgers, honorables pagadors (el 98,9% del total, segons les darreres dades que van sortir publicades a finals del febrer passat) quan un escamot de gairebé una dotzena de persones entre revisors i vigilants fa la seva entrada triomfal al vagó. La feina està pautada i ben organitzada, l’escamot avança ràpid i imparable, convertint en improbable la fugida de l’infractor. Però també poden actuar de la mateixa manera a la pròpia estació. Es col·loquen en un lloc que no sigui visible des dels torns, no per evitar que es cometi la infracció, sinó per caçar el que la cometi. Així, l’escamot cobreix els accessos d’un possible replà distribuïdor de l’estació i revisa militarment la validació de tot viatger que hi aparegui, tot alentint el trànsit i menyspreant la pressa que una persona pot tenir per agafar el metro un dia feiner de bon matí. Resulta curiós, però, veure com després de tanta feina exhaustiva, hom es troba en situacions desesperants. Com quan la màquina que habilita la sortida d’una estació no reconeix la banda magnètica del bitllet i la única resposta de l’empresa és el silenci, el res, la manca absoluta de personal. O quan la màquina de venda automàtica de bitllets no funciona i tampoc hi ha cap taquiller. Què ha de fer un, llavors? La resposta només pot ser una, però vagin amb compte, no se’ls acudeixi explicar-li això a un revisor, que aquest mai dubtarà del germànic funcionament de tot l’engranatge de venda de l’empresa.

És interessant també observar la realitat que evoca l’aspecte monetari de la campanya. La inversió total per al 2010 era de 18 milions d’euros, xifra que recollia l’increment de personal i maquinària. Números enormement superiors a les pèrdues anuals per infraccions al metro, que podrien ascendir a uns 3,7 milions, si ens basem en el cost per trajecte a partir del preu d’una T-10, i que es podrien comparar a la recaptació de 337.200.000 euros anuals que tindria TMB segons el mateix criteri de càlcul. De fet, en moltes estacions de Barcelona, Transports Metropolitans preferia deixar la nit sense vigilància i, fins i tot, obrir els torns, en comptes d’afrontar possibles destrosses fruit de l’ebrietat de molts dels infractors durant les nits de cap de setmana. També val a dir que no hauria costat pas 18 milions d’euros canviar els tradicionals torns de barres per les portes automàtiques, que redueixen sensiblement la xifra d’infractors ja que no es poden saltar, i la única manera de colar-se és passar darrere d’algú que no estigui disposat a etzibar-li un mastegot a qui ho faci.

La realitat, per tant, és que aquesta segona onada de la campanya perpetua el model paradoxal que ja s’ha instal·lat a la xarxa de transports de Barcelona: control policial de dia i selva nocturna. Ningú pot esperar més que una aleatòria presència d’una parella de seguretat en trajectes que recullen el pitjor de cada casa de la nit de la capital catalana, i que han tingut totes les facilitats de l’empresa de transports per accedir a les estacions per evitar destrosses, tot i que això pugui condicionar la seguretat de la resta de viatgers. Aquesta realitat aconsegueix imprimir a la consciència de l’usuari que la finalitat de tot plegat no és, doncs, regular i controlar, sinó instal·lar un estat de por permanent en el viatger, tant quan hi ha l’abusiva vigilància d’aquests nous terminators de la llei, com quan el quillo busca-raons inunda les línies de metro amb la foscor. TMB està convertint-se en un exemple magistral, de llibre, de com fer les coses molt malament, i de com aprofitar l’avinentesa de dirigir un servei fundacionalment deficitari (l’objectiu d’una empresa pública de transports no ha de ser altre que garantir l’eficient desplaçament dels ciutadans) per arreplegar els màxims calers possibles (menció a banda mereixen les apujades de preu abusives que l’empresa presenta religiosament cada any) i per escarmentar quanta més gent millor. Ja ho saben vostès, si són una pobra iaia que pretén passar la resta dels seus dies amb tranquil·litat, vagi amb molt de compte quan torni de fer la compra: escamots de revisors vigilaran que ni se li acudeixi no marcar la targeta rosa. En paraules de la pròpia empresa, és vostè una “estafadora”, una “incívica” i una “insolidària”, en definitiva, un ésser a combatre i eradicar. Qui la fa, la paga. Escopiria als seus peus, senyora!

Podeu llegir l'article a City Lights.