Irlanda del Norte / 3-2 / España

Lo de hoy ha sido vergonzante y vergonzoso, como puede una selección como Irlanda del Norte meterle un solo gol a España, y menos como un delantero del Leeds puede meterle un hat trick a, ya no España, ¡a nadie!

Por otro lado recalcar el hecho de que hace 3 meses eramos la remonda y Luis el mejor entrenador del mundo, que hay que reconocer que la hipocresía y el chaqueterismo reinan en el panorama futbolístico español. Tampoco es menos cierto que Casillas lleva una temporada bastante empanado, y Valdés sigue sin ir a la selección, inexplicable, y ya no para ser titular, creo q nadie excepto Capello discute que Casillas es uno de los mejores, si no el mejor, portero del mundo. Puyol tampoco ha estado fino hoy, mero reflejo del estado de la selección, pero calificarlo de 'supuestamente español' es un claro reflejo de la caspa obsesiva patriótica que impide que este equipo se integre en la modernidad del siglo XXI de una vez por todas. Esa caspa especialmente reluciente en la figura del 'sabio' (¿¿sabio??) que ha defraudado a aquellos que esperaban alguna novedad, ya que su apuesta por los 'jugones' tampoco ha sido firme en ningún momento, y a aquellos que esperaban caer por lo menos en cuartos.

En conclusión, que no son los jugadores, que también, porque mientras juegue Raúl, Albelda no sea borrado de las convocatorias y Torres no sea relegado al banquillo de una vez por todas poco haremos; que es un problema del maldito entorno, que ya basta de que AS y MARCA decidan la alineación de la selección, y al que discuta este hecho le recuerdo que Raúl Bravo no solo se ha enfundado la roja, ¡sino que además ha sido titular!

Basta de leñeros, niñatos vanidosos y ranciedades merengues, ¡avancemos de una vez hacia el presente!

Bad Religion - 21st Century Digital Boy

El poder de las mujeres

Que diría cualquiera de nosotros, hombre o mujer, si viera, por la calle, por la no-calle y donde fuera, a dos hombres dándose un beso en la mejilla, o un sentido abrazo? Sencillo: que son homosexuales. Y si eso ocurre hoy en alguna parte del mundo será porque en la mayoría de países del mundo la homosexualidad es, afortunadamente, ya vista con normalidad, por lo menos des del punto de vista legal.

En cambio pocos de nosotros creeríamos al ver a dos chicas, mujeres o ancianas besándose en la mejilla o abrazándose que ellas lo hacen también porque son homosexuales, efectivamente en noventa y cinco de cada cien veces esa no sería la razón.

Porque ellas pueden tener sentimientos, ellas pueden no solamente tenerlos ¡sino que pueden mostrarlos! Los hombres no pueden mostrarlos, no deben cometer semejante tropelía a menos que quieran ser acusados de cerdos (si es que no son homosexuales, claro, entonces la acción será vista incluso con ternura) o por lo menos de anormales o tarados mentales.

¿Por que a las mujeres se les concedió este privilegio? ¿Y las mujeres son el 'sexo débil'? ¡Qué immensa mentira!

A veces desearía ser mujer. Sencillamente me gustaría poder expresar tal como me siento, llorar, a veces me gustaría poder mostrar afecto a mis seres queridos, a veces me gustaría poder hacer lo que deseo, pero la sociedad no lo permite.

Una sociedad aliberada, una sociedad normal, viviría en un clima de mucha menos tensión. ¡Es que las mujeres no puede imaginarse la presión que supone ser un hombre en el terreno emocional, ni de lejos!

Los crímenes los suelen cometer hombres, las infracciones de tráfico las suelen cometer hombres, las peleas las suelen protagonizar hombres, ¡todo lo malo de nuestra sociedad lo suelen protagonizar hombres! Peleas, agresiones, discriminaciones, burlas, insultos, atracos, asesinatos y una larga lista que a als cinco de la mañana soy incapaz de continuar bajo el riesgo de sufrir un ataque al corazón. Cada día vemos que en algún rincón del país algún hombre le ha puesto una bala entre las cejas a algún otro hombre por cualquier estupidez. Pero por favor, alguien se imagina a una mujer dándose de tortas en plena calle por unos calzoncillos, por una cerveza ¡o por quien sabe que!

¿Cuántos muertos se podrían haber evitado con un abrazo a tiempo?

O los papeles cambian y el mundo es dirigido por mujeres o nos tendremos que empezar a dejar de tonterías y a permitir que cualquiera exprese lo que siente de la forma que le mejor le parezca, pero en cualquier caso, que pueda hacerlo sin ser visto como un ser totalmente desquiciado o degenerado.

He dicho.

The Fire - Emily

Docència - Incoherència

En els moments previs al vital partit de semifinals entre Milan i Barça avui a San Siro convé fer un petit gir a la ment per centrar-se en altres aspectes que ajudin a distreure i rebaixar la tensió.

És l'excusa perfecta per tractar un tema que porta temps rondant-me pel cap, no, aquest cop no es tracta de res anticlerical, sinó de denunciar un detall en el qual (afortunadament) gairebé ningú repara. Es tracta de la presència en alguns despatxos de l'escola d'un cartell que denuncia la situació d'opressió que viu la comunitat palestina i que en reclama l'alliberament. Fins aquí crec que, qui més qui menys, tots subscrivim aquesta reclamació dins d'uns marges sensats i raonables que es corresponguin amb la realitat social que viu l'orient mitjà. El problema del cartell, i motiu de la denúncia que en faig és el mètode promocionat, segons el qual tots podem col·laborar a pressionar les institucions israelites per tal d'aconseguir l'alliberament de Palestina. El mètode no és altre que la proposta de realitzar un salvatge boicot comercial a l'estat d'Israel. Davant d'aquesta declaració d'analfabetisme i de falta de cultura un no pot més que quedar astorat davant el fet que aquestes reivindicacions apareguin publicitades en els despatxos d'alguns professors de l'escola que, pretesament, defensa la justícia, la igualtat, la pau, la integració dels immigrants i la solució pacífica als conflictes.

Doncs aquesta, ni és solució ni tan sols és pacífica! Un boicot comercial a gran escala als productes israelians l'únic que causaria és el sofriment d'una població ja prou atormentada pels problemes que viu la zona des de fa més de cinquanta anys i que amb el nou govern palestí liderat per Hamas no té vistes de solucionar-se i mai seria motiu suficient per fer provocar un canvi de postura del govern d'Israel.

El que realment sorprèn de tot això és que el món docent desconegui aquesta realitat. Que els qui han d'educar la joventut, fomentar el respecte cap als drets humans, infligir el respecte cap a les persones com a premissa bàsica per a la vida diària i que han d'advocar per la igualtat i la justícia (i en l'acompliment d'aquesta empresa es declara submergida l'escola) promocionin com a mètode a seguir una injustícia d’unes dimensions tals que contradiu i converteix en incoherents i absurdes totes aquestes propostes, sinó més aviat tot al contrari, fomenta la injustícia, la desigualtat i la irracionalitat davnat els conflictes i suma noves perspectives de qualificar de pseudoprogressisme totes les activitats d'aquest caire que duu a terme aquesta escola, imperi de la hipocresia.

Marcel Sanromà Rovira

Barcelona, 18 d’abril de 2006

The Unfinished Sympathy - Spin in the Rye (live @ Altmira Fest 2007)

I si...

A vegades realment em plantejo si la lluita obrera de finals del s. XIX i principis del XX no ha arribat massa lluny. Això ha sonat molt malament, ho sé. El que passa és que algunes persones tenim massa temps lliure i si no en tenim ens el fabriquem a costa d’altres coses, els estudis per exemple. El cas és que en una tarda d’aquelles en que un només pensa en si porta les ungles ja massa llargues o si se li estan obrint les puntes dels cabells, et poses a pensar i això en segons quines persones és perillós. Doncs bé, a mi em va donar per pensar, no fa massa, en la possibilitat que la guerra d’Iraq no resultés a la llarga, beneficiosa per la humanitat en general. Cal fer un esforç important d’abstracció per comprendre al que em refereixo, però val la pena fer aquest tipus de càbales de tant en tant. Primer de tot cal ser molt conscients de què teníem i de què tenim ara, tres anys després de la guerra. Ens prometeren un món més segur i petroli a 20 dòlars. Ara tenim atemptats diaris a l’Iraq i molt més sovint a països com Síria, Jordània, Egipte, Iran... milers i milers de morts innocents i totalment innecessaris, molts Einsteins han estat liquidats gratuïtament tot i que, probablement, mai haurien tingut cap opció de demostrar la seva vàlua.

Però què tenim també? Petroli a 60 dòlars. Però això és negatiu! exclamarà més d’un. I aquí és on la meva reflexió cobra un cert interès: hi ha qui opina que aquesta guerra ens ha dut a les portes d’una guerra de civilitzacions, tesis demostrada pels atemptats a Espanya, ara fa dos anys, i a Anglaterra, perpetrats per radicals islamistes sens dubte com a conseqüència de la maleïda guerra, sempre n’és de maleïda, una guerra. Però jo opino que si ara tothom actua amb racionalitat i aconseguim frenar la onada de radicalisme (cal acabar amb les amenaces i l’actitud del govern iranià tan aviat com sigui possible) i si fos necessari amb la força (sempre com a darrer recurs per tal d’evitar una III Guerra Mundial i amb l’autorització del consell de les Nacions Unides.), podrem salvar la situació. També cal tenir en compte la importància d’avortar la potència de les milícies i grups terroristes i del radicalisme islàmic per tal d’evitar a tota costa un possible augment de les postures extremistes al món occidental, qui sap si revivint fets del passat que cal impedir sota qualsevol precepte.

En aquest supòsit, en quina situació ens trobaríem? Doncs en una societat semblant a la de fa deu anys però amb el petroli molt més car. I això què tindria de positiu? Doncs bé, cal avisar a tots aquells despistats que el petroli és un element altament contaminant i un descens del seu consum seria primordial per acomplir els objectius del pacte de Kyoto, fins i tot sense la signatura dels EEUU, on l’efecte d’un descens seria major, sens dubte, juntament amb la Xina, on es podria evitar el desmesurat augment de consum que s’està produint. Precisament per aquest últim factor, la Xina, el gegant asiàtic, el monstre econòmic que està sorgint, que cal reduir el consum de petroli a la resta del món a més d’allà mateix, pel fet que la contaminació podria convertir-se, en pocs anys i gràcies a aquest naixement, en quelcom sense solució possible i en una càrrega massa gran per a les generacions futures, si és que n’hi ha.

Per tant, un augment dels preus del petroli com el que tenim ara causaria, irremeiablement, aquest descens del consum a tot el món. I no serià això quelcom de positiu? Així doncs, salvar el planeta justificaria i pagaria la pena la mort de milers i milers de persones i una Guerra Mundial a punt d’explotar en un xoc de civilitzacions marcat pel desconeixement i la por, que converteixen les masses en éssers incontrolats?

Jo no tinc la resposta i no sé qui la té. També sóc conscient que és més còmode no plantejar-se aquesta pregunta i acusar-me, absurdament, de conservador, però la realitat és aquesta, i la realitat no sempre, per no dir gairebé mai, és agradable.

Marcel Sanromà Rovira
Barcelona, 18 de març de 2006

Black Rebel Motorcycle Club - Weapon of Choice

Me duele España

Recientemente los más que olvidados papeles de Salamanca volvieron al Archivo de la Generalitat, de donde jamás debieron salir hace 70 años. La exposición que se montó fue un rotundo éxito (a pesar de que no conozco a nadie que fuera a visitarla) siempre según los organizadores, es decir, el gobierno del tripartido, principal impulsor de su vuelta junto con el gobierno del PSOE, proyecto liderado con firmeza y rotundidad por el presidente del gobierno y la vicepresidenta 1º, Mª Teresa Ferdnández. De La Vega, haciendo frente a las duras (y, tratándose del PP, a las maduras) y descalabradas e irritantes embestidas de la oposición, recordando a alguno de los viejos tanques que vinieron a por los papeles (si bien en aquella época la guardia mora fue la encargada ahora los personajes que trataron de impedir su vuelta también tienen un cierto tono oscurillo) durante la Guerra Civil Española.

Pero todo este proceso deja, a todo buen demócrata, un saborcillo amargo, ha dejado, a la vista de todos, un poso preocupante en un delicioso café a media tarde. Se trata de la reaparición de dos especies que la ciencia creía ya extinguidas con el franquismo (no sólo se descubren nuevas especies en los lugares más remotos del planeta, como en los inexplorados bosques de Papúa Nueva-Guinea o como podrían aparecer también en los numerosos “mundos perdidos” de los tepui venezolanos): el fascistis salmantinus y el fachetus vallisoletanensis.

Si bien es cierto que el aumento de la audiencia del infame programa del funesto periodista don Federico Jiménez Losantos (que cuenta en su programa con la presencia de reconocidos demócratas como don Pedro Jota Ramírez, don César Vidal, José Antonio Abellán o el experto que el PP mandó al congreso de los diputados para afirmar que los homosexuales nacen en el sino de familias desestructuradas (padres maltratadores, madres bebedoras, etc.) como contertulios) ya era un lamentable indicador de que, desafortunadamente, el discurso apocalíptico del Partido Popuaznar, liderado por el siempre dialogante (o por lo menos con esa etiqueta fue designado sucesor de don José María) “Marianico El Largo”, está calando, no solamente en el electorado del propio partido, sino que también lo está haciendo en las masas indecisas, convenciéndolas, con falsos argumentos, de que España se va al garete en manos de los rojos (que calificar de rojos a los líderes del PSOE no puede menos que obligarnos a esbozar una leve sonrisa a modo de sorna).

Para empezar habría que definir que demonios es lo que unos y otros llamamos España, puesto que para unos se trata de la patria (que tiemble Iu Forn), para otros el mero nombre que recibe el suelo donde viven y trabajan (y todo este discurso y toda esta palabrería es fácilmente extrapolable al concepto de Catalunya, ya ni siquiera incidiendo en el debate sobre el nombre que debe recibir la pobre) y para otros se tratará de un concepto filosófico y personal difícilmente al alcance de las masas.

Una vez definido el concepto de España habría que debatir como queremos configurar el estado, si queremos una España democrática o totalitarista (posibilidad que creo que todos los seres civilizados del país coincidiremos en rechazar), monárquica o republicana, un estado centralista, autonómico, federal o si queremos impulsar un nuevo modelo de estado (posibilidad francamente remota teniendo en cuenta la pasividad, falta de liderazgo y de capacidades de la clase política actual, carencias que contribuyen al desentendimiento juvenil y a la pesadez del discurso político de nuestros días en general).

Pero el problema no reside solamente en el modelo de país a elegir, el problema de fondo es que todavía tardaremos muchos años en erradicar los restos del fascismo franquista, esparcidos por todo el territorio nacional a modo de pequeños reductos que conforman lo que popularmente se conoce como: la España profunda, que, señores, es muy profunda. Y el PP seguirá aprovechándose de ella, absorbiendo y absorbiendo votos, legislatura tras legislatura (conscientes que son realmente muchos millones de votos), aunque eso suponga liquidar las partidas sociales. a fin de recuperar la economía con tal de vender un falso liderazgo de España en el mundo y retrasar el tan imprescindible desarrollo del país (si es que algún día queremos alcanzar el promedio de la Unión Europea en temas de sanidad, educación, cultura, investigación y desarrollo…) pero queda mucho camino por recorrer hasta lograrlo y este camino, en España, está lleno de pedruscos, cabras y diputados del Partido Popular.

Marcel Sanromà Rovira
Barcelona, 8 de marzo de 2006

Sum 41 - The Hell Song (live)

¡Music invades this blog from right now!

Como este es un blog personal, a partir de ahora lo personalizaré un poco más. Me gusta la música. Me gusta una música que a poca gente le gusta, pero como para todos los estilos, hay vías de introducción. Así pues no colocaré aquí lo más extremo. En el reproductor ahora podéis encontrar una canción del grupo de rock italiano The Fire, con su primer álbum 'Lovedrive'.

Y ahora, al final de cada post colocaré un vídeo, que no tendrá nada que ver con el tema del escrito, será un toque de color y personalidad en este blog, que este freak que escribe no sólo es freak por escribir de política a sus 19 años (y ya lo hacía a los 16), es también freak por escuchar música un poco 'ghettada', ¡los ''pancs'' somos unos marginados! En fin, como no sólo de punk vive el hombre (foropunk dixit), en el reproductor ahora hay rock y habrá también indie rock (por ejemplo, The Strokes), indie pop (por ejemplo, Camera Obscura) y demás cosas que también me gustan.

Saludos y gracias por todas las visitas que estoy recibiendo sin promocionar en absoluto el blog, no me lo esperaba y es un agradable reconocimiento a un trabajo mudo durante mucho tiempo.

Ya sólo puedo desear que me dejéis algún comentario, siempre que el tono sea el adecuado se aceptan discrepancias, concordancias... cualquier aportación es bienvenida.

Gracias,
Marchelo.

"Ya es Navidad en el Corte Inglé$"

Dia, posem, 13 de novembre (potser era el 12, potser l’11 o potser el 14), i a un aparador d’una botiga corrent, una tarda corrent, amb un nom corrent, que ven coses corrents... i hi havia un Papa Noël gegant amb els braços extesos al més pur estil Teletubi amb afany d’estrènyer entre els seus braços a l’incaut client esperitat per l’esperit nadalenc.

Què és l’esperit nadalenc? Doncs no ens enganyem, l’esperit nadalenc són les llums de Nadal penjades al carrer a finals d’octubre i enceses a primers de novembre, l’anunci de les bombolles de Freixenet, l’Edu despenjant el telèfon i, sobretot, l’avalanxa d’anuncis de joguines tan ultramodernes com ultraabsurdes que fan a la televisió una tarda qualsevol d’un dia qualsevol, en una llar qualsevol d’una ciutat qualsevol.

És fàcil: quan duus set anuncis seguits de perritos pilotos i de muñecas que lloran (compte, que n’hi ha que també mengen, obren la boca i tot, però no s’han de confondre amb les festes adultes, i no precisament nadalenques) de la marca X (seguint amb la conya) i gairebé no te n’has adonat... és que, senyores i senyors, és Nadal!
En aquell precís moment només caldrà que obris el diari, treguis el cap per la finestra i observis atònit com el Nadal s’inaugura al compàs de la música de l’últim anunci de El Corte Inglés.

I, com no, Espanya es troba al cap de la llista de països que més gasten d’Europa a les compres nadalenques. Tot això no tindria cap mena de rellevància si no fos perquè la renda per càpita a Espanya és molt menor que la de la resta de països de l’Europa occidental (exceptuant, també com sempre, Portugal i Grècia, que, també per variar, han demostrat la seva intel·ligència, que sembla que un cop més supera l’Espanya profunda dels toros, la pandereta i demés aberracions culturals), el que demostra, o bé que el màrqueting de totes les empreses i comerços espanyoles és immensament millor que el de la resta de països europeus o bé que aquí els 160 euros dedicats a regals per cada nen a cada casa espanyola, de mitjana, demostren la incapacitat dels espanyols per pensar per si mateixos.

S’acosta el 25 de desembre, compreu el calendari de xocolatines, que és una tradició entranyable, compreu regals, perquè els regals són una mostra d’estima i afecte, però cal recordar sempre on són els límits del detall i on comença el vil consumisme.

Barcelona, 1 de desembre de 2005

Atac a Dant

Fa ja massa mesos, Ratzinger Z va assaltar el poder de la Santa Església Apostòlica i Romana després de la mort de Joan Pau II. El conclave fou sospitosament curt i per primera vegada a la història un cardenal ha desvetllat alguns dels esdeveniments succeïts durant aquells dies. Cal pressuposar que aquesta infracció representa un cas aïllat de corrupció i avarícia (la informació no la devia desvetllar per bona voluntat, precisament) en el si de l’església actual. I precisament per evitar casos de sacerdots, i del clergat en general, descarriats, Benet XVI va emetre ja fa uns mesos unes noves regles del joc: la guerra en defensa pròpia (per tant, segons qui ho interpreti, tota guerra) és legítima però l’ús del condó, tot i que s’eviti la mort de milions de persones, és causa directe de podrir-se a l’infern (i a qui li importa?).

La incoherència de l’església és total quan veiem que les mobilitzacions són (no ens enganyem) massives per evitar matrimonis entre persones del mateix sexe i en canvi, ningú diu res quan algun capellà ha estat (fet al qual l’església respon fermament: “no ho facis més eh... dolentot...” o ni això) enxampat abusant i violant nens innocents a la mateixa casa de Déu! A partir d’això es crea un trauma a l’infant que, a més, ha de carregar amb el sentiment de culpa (fins que no obre els ulls) d’aquell acte que el durà de cap a l’infern.

La notícia és que ara l’església nega l’existència dels llimbs. Comprensible retrocés amb personatges com Rouco Varela o el mateix Ratzinger campant lliures pel món sense cinturó de castedat (no ens despistem, que la moda sempre torna). De manera que els nens no batejats o, fins i tot, els animals de companyia, aniran a partir de... ja! A l’infern. Als ateus això ens fa més gràcia que pena però l’església de nou només pensa en els nens quan els convé; quan han de tenir un pare i una mare, per molt infames que siguin. Quan es tracta de crear-los traumes a les parròquies o de fer-los creure que els seus gossos i gats es podriran a l’infern, ningú pensa en ells.

Resem un parenostre per l’estabilitat emocional dels nens, de les mascotes i, sobretot, de Ratzinger Z.

Barcelona, 30 de novembre de 2005