Avui, picadet

Per variar, trencarem la tònica del blog. S'omple la boca la post-modernitat en general amb els programes "frescos" i amb continguts "picadets". Doncs som-hi. Avui, tot picadet.

Spain is different. L'altre dia em rondava pel cap un matís cultural força peculiar, i també irrellevant, és clar. Els anglesos contrauen "second" i diuen "sec", per exemple per dir please, wait a sec. Els catalans, en canvi, a l'hora de ser informals allarguem "segon" i diem, també per exemple, esperi un segonet (bé, tots no, només els que tenen mal gust). Ho allarguem enlloc de retallar-ho. És curiós, no? Som com som.

I canviant de tema, cèlebre és la frase que assegura que una imatge val més que mil paraules. Sovint s'oblida que segons quines imatges no valen res, i que mil paraules poden ser força més útils. En el cas del futbol, no pas tant de l'esport en general, sovint la verbositat que es deriva d'un partit, sobretot d'un partit com un Barça - Madrid, és tant absurda, carregant i innecessària, que tot el que va succeir ahir es resumeix molt millor en una sola imatge.

L'editorial del mecagoncony

Fa un any i mig, durant els dies previs a les eleccions generals espanyoles que van revalidar la presidència de Zapatero, l'expresident català Jordi Pujol manifestava que calia un mecagoncony per despertar l'electorat nacionalista. Avui, dotze diaris catalans han reproduït un editorial que fa bandera de l'esperit del mecagoncony de Pujol. El cop de puny sobre la taula que li recordo haver mencionat a l'expresident durant una entrevista radiofònica com a expressió de ràbia i demanda de legitimació de la dignitat catalanista.

La Vanguardia, El Periódico, Avui, El Punt, Segre, Diari de Tarragona, La Mañana, Diari de Tarragona, Regió 7, El Nou 9, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa han posat en marxa avui la inèdita i sorprenent proposta de publicar un editorial conjunt per defensar l'Estatut de Catalunya del 2006 i protestar davant la previsible retallada que hi vol aplicar el Tribunal Constitucional després de tres anys de deliberació i traves. Qüestionen l'autoritat de l'òrgan suprem i demanen respecte per la múltiple i sòlida aprovació del text: primer, al Parlament català, ratificat després a les Corts Generals madrilenyes, votat favorablement pels electors catalans en referèndum i l'estampació del segell final per part del Rei.

Més enllà de la crítica davant l'aprovació o la derogació d'aquest o aquell article de l'Estatut (el terme nació, l'obligació de conèixer el català i el poder judicial a Catalunya son aspectes especialment espinosos i sensibles de ser retallats o eliminats), el text assegura que considera que "el dilema real és entre avenç o retrocés, acceptació de la maduresa democràtica d'una Espanya plural, o el bloqueig de la mateixa".
No puc evitar ser escèptic amb aquesta afirmació, ja que em pregunto si aquesta coalició erigida en patró de l'oremus catalanista proposaria les mateixes paraules davant la possible aprovació de segons quines altres lleis més separades dels propis interessos de Catalunya o dels seus mitjans empresarials. No és que no pugui ser cert, però crec que el dilema real és entre l'aprovació íntegre de l'Estatut o una retallada que seria més que humiliant. Continua sent legítima la posada en escena, però, emprant les mateixes paraules de l'editorial, "no ens confonem".

És interessant centrar-nos en el que apuntava just a dalt, aquest editorial, amb un important to d'encíclica papal, intenta, o simula, o proposa, erigir-se en llanterna, en un far que il·lumini el camí que ha de seguir una societat que ha perdut la fe en una classe políitca que ha perdut la dignitat i la vergonya. Desconec quin és el valor real d'aquesta aposta. De si es tracta realment d'un mecagoncony i un cop de puny a la taula o és més una impostura empresarial.
En qualsevol cas dubto de si aquest ha de ser el paper que han de representar els mitjans de comunicació. No ja a Catalunya, em refereixo a desenterrar l'etern debat de si els mass media han de limitar-se a informar o tenen legitimitat per generar informació ells mateixos, com està succeint en aquest cas.

Perquè per descomptat que aquest atreviment col·lectiu ja ha trobat resposta en gairebé tots els sectors de la societat civil catalana i espanyola. Alguns sindicats a Catalunya ja s'han adherit al text, entre ells UGT i CCOO, les emissores de ràdio catalanes RAC1, Catalunya Ràdio i COM Ràdio també s'hi han sumat, i tots els partits catalans a excepció del PP i de Ciutadans ja han manifestat el seu suport a l'editorial, mentre que els populars catalans s'han mostrat escèptics i escrupolosos.
A Madrid, el Partit Popular ha mostrat una postura més dura que la dels seus col·legues a Catalunya, i el diari El Mundo publica ja avui un editorial titulat "És imposible decir más falsedades con peor intención en menos espacio", posa el crit al cel i considera que és un escrit ple de mentides i tintat d'un gran atreviment i falta de respecte. Aquestes desqualificacions obertes alimenten el debat.

¿Com arribem a un punt en que al dia d'avui, la informació no l'han reproduïda els mitjans, sinó que ells mateixos l'han generada? És això raonable i encertat? El mecagoncony l'havien de posar en marxa els mitjans? ¿Els polítics catalans han perdut tanta credibilitat i han entrat ja en tal estat de letargia i passotisme que són incapaços de complir amb els seus deures i responsabilitats en representació d'un poble que se sent indefens davant l'amenaça de la resolució del TC?
Són moltes preguntes i poques o cap resposta, però probablement les respostes van implícites en les preguntes, o potser són tant vergonyants que ni necessiten resposta, ja que sobreentenen tota la força i acusació que busca la resposta.

La idea que defenso és que tot i que es tracta d'una proposta encertada i segurament necessària, un acte de dignitat social i popular, aquesta iniciativa no l'havia de prendre un, ni diversos mitjans, sinó que l'havia de prendre algun organisme oficial, partit polític català o similars. De fet, en realitat, el fet que hagin estat els mitjans els que han assumit aquesta responsabilitat suma vergonya i descrèdit a la classe política catalana, incapaç de sumar-se, fer força i reivindicar la legalitat de l'Estatut en un moment clau per al panorama de la política catalana dels propers anys.

Podeu llegir l'editorial, per exemple, a LaVanguardia.es, clicant directament aquí. A més, si ho desitgeu, podeu sumar-vos al grup que el mateix diari ha posat en marxa a FaceBook per defensar i buscar suport popular per a la iniciativa. I tot i que no he trobat a Internet el contingut íntegre de l'editorial d'El Mundo, aquí en podeu llegir un breu desglossament.
Finalment, us deixo amb la satírica tira còmica que El Periódico publica avui, obra del dibuixant Ferreres.

Anuncis de merda (I)

Anuncis que no s'entenen. Que són una merda. O ambdues. O qualsevol cosa que vulgui destacar sobre publicitat. Avui comencem la sèrie amb la parida que s'han tret de la mànega des del govern de Castilla y León per promocionar un dels seus productes estrella(?), a saber: les patates. Han firmat un acord de distribució amb diverses cadenes d'hipermercats i apa, qui no corre vola.

Escoltem l'anunci de ràdio (extret de l'emissió a RAC1):


Efectivament, de seguida un adjectiu se'ns passa pel cap: merda. O encara diria més: puta merda. Sense discusió. He vist la campanya televisiva i encara té un passi. És una merda, però gràficament és competent, i les veus queden prou recolzades amb aquesta competència gràfica i es justifica. La caspa escandalosa queda disfressada d'originalitat i qui dia passa, any empeny.

Podeu veure aquí la versió televisiva de la campanya:


Però ja n'hi ha prou. Una cosa ha de quedar prou clara. No és ja que un anunci de televisió ha de tenir unes característiques molt concretes per passar-se tal qual per la ràdio, que no és el cas, és que una campanya, encara que la redissenyis o la tunegis, no té per què ser apta per a ràdio per les bones. I és el cas que ens ocupa.

I és que si bé l'anunci de televisió crida l'atenció perquè gràficament és competent, la versió radiofònica no es pot entendre de cap manera si no s'ha vist la versió televisiva. I no pot ser que una branca de la campanya depengui de l'altra branca. A aquestes altures, qualsevol agència de publicitat i empresari -ja no diguem un govern autonòmic- ho hauria de tenir clar.

I tot i haver vist la versió televisiva, la versió de ràdio segueix sent absurda i patètica. L'imperatiu i tirania de la veu desarma i deixa a la vista la caspa de la campanya. La seva absurdesa, patetisme i vulgaritat. I és absurda i patètica perquè el text no justifica de cap manera l'anunci. És impossible conèixer el reason why de la campanya. Quin és l'element clau que ens ha de convèncer que les patates de Castilla y León son bones, son les millors i les hem de comprar? Jo no he estat capaç de detectar-ho.
I, insisiteixo, si bé la campanya televisiva pot quallar en una Espanya casposament fàcil de divertir, la campanya radiofònica és tota vulgaritat, patetisme i brutícia. Patates de Castilla, no, gràcies.

Ceguera empresarial manifesta

La publicitat està de moda. En parlava ahir i en parla avui en Jair Domínguez al seu blog, i jo portava ja dies també amb un parell d'entrades circulant-me pel cap. Una la deixarem per més endavant, perquè requereix suport gràfic, però si aprofitaré el dia d'avui per cagar-me en la publicitat d'Antena.Neox.

De la Neox jo l'únic que miro son els Simpson a la nit, perquè al migdia no sempre els puc veure. M'agrada arribar de classe i arrapapar-me al sofà a veure una de les millors sèries de la història. Encara que siguin capítols que he vist cinc o sis cops pel cap baix i dels que puc rerpoduir de memòria els diàlegs de forma força fidedigne.
Tranquil·lament, doncs, et poses davant del televisor a l'espera que els senyors d'Antena.Neox decideixin tallar alguna frase per posar publicitat. Què bèsties! Exclama qualsevol que ho sofreixi. Quina colla d'ineptes.

Però l'arrel del problema no és el tall brusc i absolutament calamitós a nivell professional. El problema és la raó del tall. Amb un cop d'ull ràpid t'adones que a Antena 3 i a Antena.Nova estan fent publicitat al mateix temps, i de fet, és la mateixa publicitat. Això significa que, efectivament, les tres cadenes tallen a la vegada i passen la mateixa publicitat. Tallen, per descomptat, segons la graella d'Antena 3, el que descoloca i desajusta la programació dels altres dos canals, que veuen destralerament interromputs els seus programes. Això és sens dubte absurd i poc professional, però ja no per la brusquedat -en el fons, Neox i Nova no deixen de ser, encara, dos canals de merda-, sinó pel fet que hi passin la mateixa publicitat.

Un, estudiant comunicació, va aprendre que és fonamental escollir bé el públic objectiu al que va destinada la publicitat, i això és, un cop superats els tràmits creatius de la campanya, escollir i sel·leccionar pràcticament amb bisturí les cadenes i les franges horàries en què s'ha d'insertar la publicitat. Quin sentit té, doncs, que a Antena 3, on potser estan fent un informatiu, i a Antena.Neox, on fan els Simspon, i a Antena.Nova, on potser fan un programa ranci de cuina, hi facin el mateix anunci de cotxes? Cap. Cap ni un. És absurd.

I això demostra dues possibles coses. Dues possibles, però una o altra és absolutament incontestable. La primera deducció és que a Antena 3 són els primers en descalificar i desprestigiar els seus canals secundaris de TDT, i així és molt complicat que aquesta deixi de ser una autèntica porqueria a tots els nivells. No anem bé.
La segona teoria, no necessàriament incompatible amb la primera, és que a Antena 3 són idiotes i no s'adonen del potencial que té diferenciar la publicitat, tant en contingut com en franges, als canals secundaris de TDT, és a dir, Neox i Nova.

Una oportunitat econòmica, però no només desaprofitada pels programadors d'Antena 3, sinó també pels publicitaris que obvien la possibilitat d'aconseguir unes franges que poden resultar útils, a un preu probablement força reduit. No puc obviar que la crisi, econòmica i publicitària que fa anys que s'arrossega pot tenir alguna cosa a veure, però em resisteixo a pensar que la desidia és la única opció que s'atreveixen a contemplar des de la direcció de la cadena espanyola.

Val a dir que, per descomptat, no sóc el primer que s'adona de com de calamitosa és aquesta situació.

Per què us manifesteu?

Al llarg i ample de la història la gent s'ha manifestat per diversos i vitals motius. Posem uns exemples saltejats:

• Per aconseguir millores laborals a les fàbriques on els obrers treballaven explotats més de 12 hores al dia.
• Per reclamar la irrupció de la dona en la vida social d'un país. Sufragi universal femení, integració al món laboral, etc.
• Per protestar contra la crueltat i futilesa de les guerres. Praga al 68, la guerra de Vietnam, etc.
• Per denuncia l'actitud d'un govern que no respectava la voluntat majoritària dels seus ciutadans. Sí, parlo de les manifestacions contra la guerra d'Iraq el 2003 i el suport manifest cap a les decisions al respecte del president americà George W. Bush per part del llavors president espanyol José María Aznar.
• Per demostrar el dolor i la ràbia contra un assassinat o atemptat terrorista. Memorables van ser les manifestacions durant el segrest i, posteriorment, després de l'assassinat de Miguel Ángel Blanco per botxins d'ETA l'estiu de 1997.

I ara ens trobem, ho veia fa pocs minuts a l'informatiu de TVE1, amb que els familiars dels pescadors de l'Alakrana, vaixell que fa un mes que està segrestat per pirates a Somàlia es manifesten per pressionar el govern perquè aconsegueixi alliberar-los.

Hòstia puta. Quina broma és aquesta? Amb tots els meus respectes, però és la manifestació més absurda, ridícula i futil que he vist mai. Estupor és l'adjectiu que més s'apropa al que em provoca aquesta protesta.

No aprovo les manifestacions impulsades per sectors de l'església, recolzades pel Partit Popular per protestar contra algunes decisions del govern socialista que consideren immorals, com el matrimoni homosexual, l'adopció per part de parelles gais, l'avortament, etc. Però compte, totes aquestes protestes tenen una raó de ser, encara que no la comparteixi.

En canvi, en aquest cas, aqueta concentració no té raó de ser. No busca quelcom de raonable, sensat, no té un objectiu factible. ¿Pressionar el govern perquè aconsegueixi alliberar els pescadors segrestats? I què cony es pensen que porten un mes fent? Tocar-se la figa? Ahir mateix compareixia la vice-president del govern, María Teresa Fernández de la Vega per explicar el compromís del govern en aquest assumpte tant delicat. Ahir mateix apareixien declaracions a Catalunya Ràdio del cap dels pirates somalis que mostrava una actitud m'atreviria a dir que raonable, descartant assassinar cap dels segrestats.

Què pot, doncs, aconseguir aquesta manifestació? Res. No té més naturalesa que la simple i primària expressió del dolor. En altres circumstàncies es podria entendre com una reivindicació, una mesura per evitar caure en l'oblit. Però això no està succeïnt! Cada poc temps veiem notícies, novetats sobre l'estat dels pescadors, sobre la situació en què es troba l'Alakrana. Així doncs, simplement, motivació descartada pels límits de la raó.

El dolor no té sentit mostrar-lo públicament quan aquesta gent està viva, bé, i el govern està treballant (fins i tot pagarà sumes extraordinàries de diners) perquè aquestes persones tornin sanes i estalvies a casa tant aviat com sigui possible.
Manifestar-se per res i en el més absolut ridícul és una provocació a tota aquella gent que ha arriscat fins i tot la vida per un objectiu noble i necessari per a l'evolució de la humanitat.

Se acabaron los sobornos fiscales en el fútbol

Hacía meses que el Gobierno de España no daba una a derechas. Despropósitos de todo tipo, desde la subida de los impuestos indirectos hasta la aprobación de la TDT de pago. Zapatero ha dado motivos para quejarse a todo el mundo. Por ejemplo, el paro sigue cerca de un aberrante 20% y la crisis no acaba de remitir a pesar de las brillantemente insuficientes propuestas del mandatario socialista.

Pero esta vez ha acertado. De lleno. El Gobierno ha aceptado la propuesta de BNG y IU-ICV y ha decidido acabar con la llamada Ley Beckham, que permitía a los futbolistas extranjeros librarse de pagar el 43% de impuestos para rentas superiores a los 600.000€ anuales, y les permitía mantenerse en un nivel impositivo del 24%. Esto, a todas vistas era una aberración y un insulto a la inteligencia colectiva. Desde la de los futbolistas españoles que sí tributan ese 43%, hasta la de los españoles de a pie que quizás ni tributan porque a duras penas llegan a tener salarios de 1.000€ mensuales.

Pero cuidado, porque la abolición de esta ley miserable y terrorífica, en vez de ser motivo de aplauso y ser considerado un acto de justicia y de decencia humana, que es lo que sin ningún tipo de duda es, ha despertado la indignación, la ira y ha enervado distintos sectores en los medios españoles.
Por poner un ejemplo suculento, esta tarde, el diario Marca titulaba así la noticia: "El PSOE quiere acabar con la Liga de las Estrellas subiendo impuestos". Acojonante. Vergonzoso e indignante. Cabe apuntar, pero, que esta postura no es gratuita, y es que dicho periódico deportivo forma parte del mismo grupo empresarial que el periódico El Mundo, de tendencias abiertamente anti-socialistas. Por ejemplo, recordemos que fue El Mundo quien instigó la teoría conspiranoica sobre el 11-M aun tiempo después de haber sucedido el atentado.

Pero que un grupo con fuertes intereses económicos y posturas contrarias a Zapatero eche mierda contra todo lo que pueda no es, por desgracia, nada nuevo. Lo realmente preocupante es que ese enfoque sibilino (que diría el gran Jordi Basté), mentiroso y malintencionado cale en los lectores.
Leyendo comentarios en el mismo medio citado anteriormente, uno se encuentra con bilis y esputo por todas partes. Es gente de a pie, gente probablemente incluso mileurista, la que en vez de alegrarse porque dejan de mearse en su boca, se queja del gobierno por atacar al interés nacional que supone el fútbol. Porque ésta subida de impuestos, supuestamente según unos cuantos, provocará que la liga española pierda fuelle respecto al potencial de otras ligas europeas.

Este que arrancaba ahora es otro punto interesante. A mí, personalmente, que la liga española esté por debajo de la liga de Inglaterra o la liga de Italia me la trae al pairo. Y mucho cuidado, porque achacar esa posible pérdida de peso a la abolición de la ley es enfocar mal el asunto. Si la liga española, en iguales condiciones fiscales que la italiana y la inglesa, pierde interés será que tiene un nivel realmente inferior a éstas. Y eso no debía arreglarse permitiendo que los futbolistas extranjeros abulten sus ya sumamente acaudaladas cuentas. No se arregla sobornando fiscalmente a los grandes cracks mediáticos para atraerlos a España.

Todas estas críticas son, sin duda, una enfermiza teoría lanzada por las grandes empresas, que se juegan mucho dinero en los derechos televisivos y las audiencias. Es únicamente a quien entiendo que pueda preocupar este posible bajón de potencial. Ojo, que lo entienda no significa que lo justifique o que me importe lo más mínimo, pues por todos es sabido que, por ejemplo, Jaume Roures, jefazo de Mediapro, no vive precisamente debajo de un puente.

Por favor, una vez más, no dejemos que nos engañen. Los grupos mediáticos, los mass media, cada vez más desinforman y manipulan descaradamente más que otra cosa. El periodismo, la información es, ya a menudo, algo secundario o extremadamente supeditado a los intereses económicos del grupo que maneja el medio. Ya sea Prisa, Zeta, etc. Y para ilustrarlo podría remitirme al conflictivo caso de GolTV, pero eso daría para otro artículo entero, así que lo dejo para otra ocasión.

Para citar una última repercusión de la noticia, quiero apuntar que la reacción de la Liga de Fútbol Profesional no se ha hecho esperar. Ya han amenazado con suspender el campeonato el próximo año. No quiero perderme en un nuevo vendaval de ataques e insultos hacia la gente de la LFP, pero ya podéis suponer lo que opino y sería redundar en lo mismo.
Aún así, es interesante destacar la dureza de su postura, aunque sea de pasada, para hacerse una idea global del conjunto de despropósitos y declaraciones desafortunadas que ya ha generado y que continuará generando la única decisión acertada que ha tomado el gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero en meses. O quizás en años. Ojalá todos los problemas de país fueran el fútbol, oiga.

Reseña: Death Is Not Glamorous - Soft Clicks (2008)

Publicado en www.punkorlatex.com

Ser un grupo de hardcore y lograr un sonido propio no es fácil. Death Is Not Glamorous lo han conseguido con creces. Los tintes melódicos de una voz rabiosa sobre los ritmos endiablados de batería que gastan son el sello del grupo.

Con Wide Eyes pegaron un puñetazo encima de la mesa de la escena hardcore europea. Lanzando Soft Clicks han intentado repetir la fórmula que les llevó indiscutiblemente al éxito. Por desgracia, lo han hecho con una eficacia sensiblemente menor.
En este nuevo trabajo las melodías siguen presentes, la fuerza e intención permanecen intactas, pero la calidad del producto es menor. Es un trabajo perfectamente escuchable y de trato agradable, pero se echa de menos el esfuerzo que logró que temas del Wide Eyes como Think You Can, Assets o Elephants se convirtieran prácticamente en himnos.

Talento, valor, energía y ganas no les faltan, en directo son una apisonadora, pero parece que en algún momento de la grabación de este disco perdieron el rumbo. Esperemos que sepan reconducirlo para entregarnos próximamente una nueva eclosión de fuerza, velocidad y melodía dignas de recorrer toda Europa.

www.myspace.com/deathisnotglamorous