No n'hem après res

A finals de novembre, un jove de Tenerife va ser acusat d’haver agredit sexualment i matat la seva fillastra. L’equip mèdic així ho va denunciar. El seu entorn negava les sospites, i dos o tres dies després es va demostrar la seva innocència. Pel camí, van passar titulars escandalosos a dues planes titllant-lo de dimoni en amunt, amb la seva fotografia ben grossa just a sota. Concretament, va ser el diari ABC. Per descomptat que després tothom es va fer enrere, però aquella cara, acompanyada de paraules com assassí, ja l’havia memoritzada mitja Espanya. Una vida posada molt seriosament en risc pel què després es va demostrar que havia estat culpa d’una caiguda al parc mal diagnosticada dies abans. Poca autocrítica es va fer, breus rectificacions i passem pàgina.

Tot això em va venir de nou a la ment aquesta setmana passada amb el cas de la dona que va matar els seus dos fills a Lloret. Quan van sortir les primeres informacions, quatre pinzellades, de fet, que amb prou feines donaven per redactar un breu, i parlo de la versió digital d’El Periódico, vaig poder llegir comentaris que feien afirmacions del tipus “Esta hija de puta ha venido a España a matar a sus hijos porque sabe que entrará por una puerta y saldrá por otra”. Vagi per endavant que no hi ha res que justifiqui aquest crim, però sobta que, amb tan poca informació, algú, posant el seu nom i cognoms, s’atrevís a deixar anar bajanades de tal magnitud i amb tan poca justificació. Hi havia altres comentaris de caire semblant, que potser amb un to menys enervat mantenien la mateixa línia.

És evident que aquesta dóna és culpable –ens creurem la confessió- però aquesta víscera demostra que no hem après absolutament res de casos com el del Diego, el noi que els mitjans van cometre el terrible i gravíssim error de linxar sense proves. Perquè en aquell moment no hi havia judici. No hi havia confessió. No hi havia context –no se sabia que era la dona del pederasta britànic detingut ara fa uns dies- etcètera. La seva relació amb el pederasta britànic obre un ventall de causes que, tot i no ser redemptores, converteixen en extremadament cruels afirmacions com les que feia aquella persona a El Periódico. És clar que era la opinió d’un lector, i no del mitjà, però el mitjà té la potestat de tolerar o descartar els comentaris, per molt que s’escudi en fer-los signar amb nom i cognoms. El mitjà ha de censurar el que està fora de lloc. I si El Periódico, com hauria pogut ser un altre mitjà –de fet, potser va passar també, però jo no ho vaig veure- , no ho va fer deu ser perquè considerava oportú deixar a la seva web línies com aquelles.

Es demostra per tant que no hem après res d’allò. L’ABC no va aplicar-se la magnitud de rectificació que hauria d’haver exercit. Els informatius no en van parlar prou. Als ciutadans no ens va arribar el suficient, i si ens va arribar, tampoc ho vam digerir. Potser sí que a nosaltres hi ha missatges que ens entren per una porta i ens surten per una altra. Tots plegats hi hauríem de pensar més. O pensar, simplement. Perquè mai sabem del cert què és veritat i què no. Ho demostren casos com els de la nena morta a Tenerife. Anem més amb compte.

També podeu llegir l'article a City Lights.

Bucle periodístic

Sant Jordi m'interessa i no m'interessa. És una tradició maca (em resisteixo a celebrar això del 14 de febrer) i tota la pesca, em sembla fantàstic l'atracament que et fan amb les roses i la hipocresia de la venda de llibres a cabassos. Aquest no és el problema. El problema vé quan et vols dedicar a explicar les coses. Ser periodista és dur de per si, però hi ha dies i moments especialment fotuts.

Com cada any, aquest divendres, 23 d'abril, els periodistes parlarem de roses, de llibres, de passejos per Rambla de Catalunya, dels llibres més venuts, de les paradetes dels escriptors i artistes, personatges públics i entitats diverses que s'apunten al carro de la forma més miserable i patillera possible. Perquè per St. Jordi tothom ven. Parlarem d'això, i d'allò altre, i realment, de molt poc més. Tampoc importa. Veurem la clàssica portada de l'AVUI fent gala de la identitat catalana en un dia tan especial (a no ser que els nous propietaris decideixin carregar-se també això) i tothom reproduirà el seu paper de cada any a la perfecció. I qui dia passa, any empeny.

És dur. Sant Jordi és un exemple paradigmàtic de banalitat i buidor informativa, de tòpics, clixés i autoparòdia periodística, però no podem oblidar que el calendari informatiu està trufat d'aquestes marques "perquè toca". El 15 de setembre quan les criatures tornen a classe, quan comencen les rebaixes de gener, quan arriba l'estiu i tots els informatius fan reportatges sobre el càncer de pell i ensenyen senyores grasses i vermelles com gambes que expliquen que s'ho passen teta escarxofades en una tumbona a l'ombra. Etcètera.

Puc entendre l'argument de que són coses "que s'han de fer", i fins i tot puc estar-hi d'acord, però fóra bo que ens comencessim a plantejar, si ho fem, com ho fem. Està bé mantenir la correlació entre tradició i cobertura d'aquesta tradició, però s'hauria de trobar la manera d'evitar que l'únic que impedeixi reciclar fins l'infinit els reportatges, notícies, fotografies i comentaris sigui la vergonya i el fet que el pas dels anys deteriora la vigència de qualsevol look i manera de fer.
I si no trobem cap manera millor de fer la nostra feina en cites com la del 23 d'abril, potser hem de pensar que no seria tan dramàtic retallar l'espai per a aquestes coses i mantenir el llistó de l'actualitat als informatius i programes de tota Catalunya. Si més no, mentre Sant Jordi, que és el què ens ocupa ara, segueixi sense ser dia festiu a casa nostra.

Enlloc com a ca'n Montilla

FECSA-Endesa es defensava dimarts en un anunci-article als diaris: consideren que les nevades viscudes durant la setmana passada a tota Catalunya són un fet excepcional, gairebé de dimensions catastròfiques i, per tant, es desprèn que no se'ls pot retreure res. Si fa no fa al mateix temps, l'entrevista de Mònica Terribas al President Montilla aixecava una important polseguera. Per a uns, massa dura, per a d'altres, correcta, i per a uns tercers, les queixes d'algun sector aïllat del PSC pel to de l'entrevista demostra que als socialistes els molesta la llibertat de premsa. En aquesta línia s'expressava ahir Toni Aira al Singular Digital.

Suposem que Endesa té bona part de raó. Sí, pot ser que hagi estat un fet d'aquells que ocorre un cop cada cent anys, i que res podia suportar-ho sense passar factura de crèdit ciutadà. D'arcord. Dimecres es comentava a Ràdio Barcelona, i ho deia Joan Boada, després de ser l'ase dels cops per la seva actuació durant el periode àlgid de la crisi, que les torres elèctriques que van cedir al temporal són d'un model ja antic que s'ha substituït a la resta d'Espanya. Compte, sense ser il·legal, és clar. Endesa, doncs, pot defensar-se assegurant que compleix la legalitat. Que passen els manteniments. I no serem tant cínics de qüestionar els manteniments. Però és un fet a tenir en compte, els manteniments són qüestió de mínims, i davant un fet extraordinari, els mínims no serveixen per a res. O només serveixen per endur-te castanyes. Totalment justificades, per cert. No en va, l'empresa anunciava ahir al vespre que canviarà les torres caigudes per unes de més modernes. Bé. Però també diu que les altres, les deixarà tal com estan ara. Malament. Alguna gent haurà d'esperar a que se li caigui el món a sobre per tenir la mateixa sort que han tingut a d'altres zones. Fantàstic.

En una línia de tímid inici d'una certa reflexió i reacció tardana al fenomen, com Endesa, ahir, el conseller Joaquim Nadal insistia en què la gestió que el govern va fer de la nevada va ser millorable, i la informació, en molts casos, insuficient. Nadal és una de les poquíssimes veus discordants en l'executiu del PSC en tot aquest assumpte. El Conseller deia, per exemple, que s'hauria d'haver informat més i millor sobre les averies i problemes que patien els trens de Rodalies. Oli en un llum. Ara hauríem d'obrir un ventall de dues opcions: o que dimiteixi algú (Saura, per dir un Conseller, així, a l'atzar) o que Montilla fes dimitir Nadal si considera que tot es va fer correctament. Però la recent experiència amb l'estirabot d'Ernest Maragall sobre el no-projecte de país del tripartit ens pot fer pensar que aquí tothom segueix aferant-se al poder com a un clau roent (perquè ara per ara, el tripartit és aixo: un clau roent), i que tampoc passarà res de res. Ens haurem de conformar amb petites, tardanes, tímides i inconcretes declaracions de mea culpa que no acabaran en res ni faran que en un futur s'arregli res. Perquè a ca'n Montilla no plega ni el "cap de turc".

Sang i fetge a la xarxa

Xerrava fa una estona amb el professor Canosa, gran, Francesc Canosa. Arran d'un article seu al Singular Digital (punt cat, ep, compte, no ens n'oblidem!), i un comentari que hi vaig deixar, comentavem que els confidencials digitals haurien de ser una porta oberta al debat, precisament pel seu caràcter menys dedicat, o més laxe, en quant a la informació (els confidencials digitals tenen continguts molt més centrats en la opinió i el rumor). Si s'enfoca bé el to del contingut, aquest, aporta, insisteixo, una bona eina de debat constructiu -se suposa que les persones que van més enllà de la informació rasa i busquen la opinió tenen un cert nivell cultural i intel·lectual, no cal parlar d'erudició, però sí d'interès, com a mínim-.

Per desgràcia, però, la truita es veu girada, i aquesta empenta de la opinió s'acaba convertint en un impuls al fanatisme, el sang i fetge, en nom de les tendències que gasti el confidencial de torn. I això es veu molt clar en la figura dels comentaris de cada article, que són la màxima expressió d'aquest debat que comentava que hi hauria d'haver. Debat que no existeix, i que queda substituït per l'insult, la desqüalificació, la mania personal i la llepada de cul, també personal.
La idea està molt mal entesa i desaprofitada, ara per ara. És una llàstima. Esperem que amb els anys aprenem tots plegats a extreure el màxim suc a totes les oportunitats que ofereix el periodisme a la xarxa.

L'editorial del mecagoncony

Fa un any i mig, durant els dies previs a les eleccions generals espanyoles que van revalidar la presidència de Zapatero, l'expresident català Jordi Pujol manifestava que calia un mecagoncony per despertar l'electorat nacionalista. Avui, dotze diaris catalans han reproduït un editorial que fa bandera de l'esperit del mecagoncony de Pujol. El cop de puny sobre la taula que li recordo haver mencionat a l'expresident durant una entrevista radiofònica com a expressió de ràbia i demanda de legitimació de la dignitat catalanista.

La Vanguardia, El Periódico, Avui, El Punt, Segre, Diari de Tarragona, La Mañana, Diari de Tarragona, Regió 7, El Nou 9, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa han posat en marxa avui la inèdita i sorprenent proposta de publicar un editorial conjunt per defensar l'Estatut de Catalunya del 2006 i protestar davant la previsible retallada que hi vol aplicar el Tribunal Constitucional després de tres anys de deliberació i traves. Qüestionen l'autoritat de l'òrgan suprem i demanen respecte per la múltiple i sòlida aprovació del text: primer, al Parlament català, ratificat després a les Corts Generals madrilenyes, votat favorablement pels electors catalans en referèndum i l'estampació del segell final per part del Rei.

Més enllà de la crítica davant l'aprovació o la derogació d'aquest o aquell article de l'Estatut (el terme nació, l'obligació de conèixer el català i el poder judicial a Catalunya son aspectes especialment espinosos i sensibles de ser retallats o eliminats), el text assegura que considera que "el dilema real és entre avenç o retrocés, acceptació de la maduresa democràtica d'una Espanya plural, o el bloqueig de la mateixa".
No puc evitar ser escèptic amb aquesta afirmació, ja que em pregunto si aquesta coalició erigida en patró de l'oremus catalanista proposaria les mateixes paraules davant la possible aprovació de segons quines altres lleis més separades dels propis interessos de Catalunya o dels seus mitjans empresarials. No és que no pugui ser cert, però crec que el dilema real és entre l'aprovació íntegre de l'Estatut o una retallada que seria més que humiliant. Continua sent legítima la posada en escena, però, emprant les mateixes paraules de l'editorial, "no ens confonem".

És interessant centrar-nos en el que apuntava just a dalt, aquest editorial, amb un important to d'encíclica papal, intenta, o simula, o proposa, erigir-se en llanterna, en un far que il·lumini el camí que ha de seguir una societat que ha perdut la fe en una classe políitca que ha perdut la dignitat i la vergonya. Desconec quin és el valor real d'aquesta aposta. De si es tracta realment d'un mecagoncony i un cop de puny a la taula o és més una impostura empresarial.
En qualsevol cas dubto de si aquest ha de ser el paper que han de representar els mitjans de comunicació. No ja a Catalunya, em refereixo a desenterrar l'etern debat de si els mass media han de limitar-se a informar o tenen legitimitat per generar informació ells mateixos, com està succeint en aquest cas.

Perquè per descomptat que aquest atreviment col·lectiu ja ha trobat resposta en gairebé tots els sectors de la societat civil catalana i espanyola. Alguns sindicats a Catalunya ja s'han adherit al text, entre ells UGT i CCOO, les emissores de ràdio catalanes RAC1, Catalunya Ràdio i COM Ràdio també s'hi han sumat, i tots els partits catalans a excepció del PP i de Ciutadans ja han manifestat el seu suport a l'editorial, mentre que els populars catalans s'han mostrat escèptics i escrupolosos.
A Madrid, el Partit Popular ha mostrat una postura més dura que la dels seus col·legues a Catalunya, i el diari El Mundo publica ja avui un editorial titulat "És imposible decir más falsedades con peor intención en menos espacio", posa el crit al cel i considera que és un escrit ple de mentides i tintat d'un gran atreviment i falta de respecte. Aquestes desqualificacions obertes alimenten el debat.

¿Com arribem a un punt en que al dia d'avui, la informació no l'han reproduïda els mitjans, sinó que ells mateixos l'han generada? És això raonable i encertat? El mecagoncony l'havien de posar en marxa els mitjans? ¿Els polítics catalans han perdut tanta credibilitat i han entrat ja en tal estat de letargia i passotisme que són incapaços de complir amb els seus deures i responsabilitats en representació d'un poble que se sent indefens davant l'amenaça de la resolució del TC?
Són moltes preguntes i poques o cap resposta, però probablement les respostes van implícites en les preguntes, o potser són tant vergonyants que ni necessiten resposta, ja que sobreentenen tota la força i acusació que busca la resposta.

La idea que defenso és que tot i que es tracta d'una proposta encertada i segurament necessària, un acte de dignitat social i popular, aquesta iniciativa no l'havia de prendre un, ni diversos mitjans, sinó que l'havia de prendre algun organisme oficial, partit polític català o similars. De fet, en realitat, el fet que hagin estat els mitjans els que han assumit aquesta responsabilitat suma vergonya i descrèdit a la classe política catalana, incapaç de sumar-se, fer força i reivindicar la legalitat de l'Estatut en un moment clau per al panorama de la política catalana dels propers anys.

Podeu llegir l'editorial, per exemple, a LaVanguardia.es, clicant directament aquí. A més, si ho desitgeu, podeu sumar-vos al grup que el mateix diari ha posat en marxa a FaceBook per defensar i buscar suport popular per a la iniciativa. I tot i que no he trobat a Internet el contingut íntegre de l'editorial d'El Mundo, aquí en podeu llegir un breu desglossament.
Finalment, us deixo amb la satírica tira còmica que El Periódico publica avui, obra del dibuixant Ferreres.

Ceguera empresarial manifesta

La publicitat està de moda. En parlava ahir i en parla avui en Jair Domínguez al seu blog, i jo portava ja dies també amb un parell d'entrades circulant-me pel cap. Una la deixarem per més endavant, perquè requereix suport gràfic, però si aprofitaré el dia d'avui per cagar-me en la publicitat d'Antena.Neox.

De la Neox jo l'únic que miro son els Simpson a la nit, perquè al migdia no sempre els puc veure. M'agrada arribar de classe i arrapapar-me al sofà a veure una de les millors sèries de la història. Encara que siguin capítols que he vist cinc o sis cops pel cap baix i dels que puc rerpoduir de memòria els diàlegs de forma força fidedigne.
Tranquil·lament, doncs, et poses davant del televisor a l'espera que els senyors d'Antena.Neox decideixin tallar alguna frase per posar publicitat. Què bèsties! Exclama qualsevol que ho sofreixi. Quina colla d'ineptes.

Però l'arrel del problema no és el tall brusc i absolutament calamitós a nivell professional. El problema és la raó del tall. Amb un cop d'ull ràpid t'adones que a Antena 3 i a Antena.Nova estan fent publicitat al mateix temps, i de fet, és la mateixa publicitat. Això significa que, efectivament, les tres cadenes tallen a la vegada i passen la mateixa publicitat. Tallen, per descomptat, segons la graella d'Antena 3, el que descoloca i desajusta la programació dels altres dos canals, que veuen destralerament interromputs els seus programes. Això és sens dubte absurd i poc professional, però ja no per la brusquedat -en el fons, Neox i Nova no deixen de ser, encara, dos canals de merda-, sinó pel fet que hi passin la mateixa publicitat.

Un, estudiant comunicació, va aprendre que és fonamental escollir bé el públic objectiu al que va destinada la publicitat, i això és, un cop superats els tràmits creatius de la campanya, escollir i sel·leccionar pràcticament amb bisturí les cadenes i les franges horàries en què s'ha d'insertar la publicitat. Quin sentit té, doncs, que a Antena 3, on potser estan fent un informatiu, i a Antena.Neox, on fan els Simspon, i a Antena.Nova, on potser fan un programa ranci de cuina, hi facin el mateix anunci de cotxes? Cap. Cap ni un. És absurd.

I això demostra dues possibles coses. Dues possibles, però una o altra és absolutament incontestable. La primera deducció és que a Antena 3 són els primers en descalificar i desprestigiar els seus canals secundaris de TDT, i així és molt complicat que aquesta deixi de ser una autèntica porqueria a tots els nivells. No anem bé.
La segona teoria, no necessàriament incompatible amb la primera, és que a Antena 3 són idiotes i no s'adonen del potencial que té diferenciar la publicitat, tant en contingut com en franges, als canals secundaris de TDT, és a dir, Neox i Nova.

Una oportunitat econòmica, però no només desaprofitada pels programadors d'Antena 3, sinó també pels publicitaris que obvien la possibilitat d'aconseguir unes franges que poden resultar útils, a un preu probablement força reduit. No puc obviar que la crisi, econòmica i publicitària que fa anys que s'arrossega pot tenir alguna cosa a veure, però em resisteixo a pensar que la desidia és la única opció que s'atreveixen a contemplar des de la direcció de la cadena espanyola.

Val a dir que, per descomptat, no sóc el primer que s'adona de com de calamitosa és aquesta situació.

Se acabaron los sobornos fiscales en el fútbol

Hacía meses que el Gobierno de España no daba una a derechas. Despropósitos de todo tipo, desde la subida de los impuestos indirectos hasta la aprobación de la TDT de pago. Zapatero ha dado motivos para quejarse a todo el mundo. Por ejemplo, el paro sigue cerca de un aberrante 20% y la crisis no acaba de remitir a pesar de las brillantemente insuficientes propuestas del mandatario socialista.

Pero esta vez ha acertado. De lleno. El Gobierno ha aceptado la propuesta de BNG y IU-ICV y ha decidido acabar con la llamada Ley Beckham, que permitía a los futbolistas extranjeros librarse de pagar el 43% de impuestos para rentas superiores a los 600.000€ anuales, y les permitía mantenerse en un nivel impositivo del 24%. Esto, a todas vistas era una aberración y un insulto a la inteligencia colectiva. Desde la de los futbolistas españoles que sí tributan ese 43%, hasta la de los españoles de a pie que quizás ni tributan porque a duras penas llegan a tener salarios de 1.000€ mensuales.

Pero cuidado, porque la abolición de esta ley miserable y terrorífica, en vez de ser motivo de aplauso y ser considerado un acto de justicia y de decencia humana, que es lo que sin ningún tipo de duda es, ha despertado la indignación, la ira y ha enervado distintos sectores en los medios españoles.
Por poner un ejemplo suculento, esta tarde, el diario Marca titulaba así la noticia: "El PSOE quiere acabar con la Liga de las Estrellas subiendo impuestos". Acojonante. Vergonzoso e indignante. Cabe apuntar, pero, que esta postura no es gratuita, y es que dicho periódico deportivo forma parte del mismo grupo empresarial que el periódico El Mundo, de tendencias abiertamente anti-socialistas. Por ejemplo, recordemos que fue El Mundo quien instigó la teoría conspiranoica sobre el 11-M aun tiempo después de haber sucedido el atentado.

Pero que un grupo con fuertes intereses económicos y posturas contrarias a Zapatero eche mierda contra todo lo que pueda no es, por desgracia, nada nuevo. Lo realmente preocupante es que ese enfoque sibilino (que diría el gran Jordi Basté), mentiroso y malintencionado cale en los lectores.
Leyendo comentarios en el mismo medio citado anteriormente, uno se encuentra con bilis y esputo por todas partes. Es gente de a pie, gente probablemente incluso mileurista, la que en vez de alegrarse porque dejan de mearse en su boca, se queja del gobierno por atacar al interés nacional que supone el fútbol. Porque ésta subida de impuestos, supuestamente según unos cuantos, provocará que la liga española pierda fuelle respecto al potencial de otras ligas europeas.

Este que arrancaba ahora es otro punto interesante. A mí, personalmente, que la liga española esté por debajo de la liga de Inglaterra o la liga de Italia me la trae al pairo. Y mucho cuidado, porque achacar esa posible pérdida de peso a la abolición de la ley es enfocar mal el asunto. Si la liga española, en iguales condiciones fiscales que la italiana y la inglesa, pierde interés será que tiene un nivel realmente inferior a éstas. Y eso no debía arreglarse permitiendo que los futbolistas extranjeros abulten sus ya sumamente acaudaladas cuentas. No se arregla sobornando fiscalmente a los grandes cracks mediáticos para atraerlos a España.

Todas estas críticas son, sin duda, una enfermiza teoría lanzada por las grandes empresas, que se juegan mucho dinero en los derechos televisivos y las audiencias. Es únicamente a quien entiendo que pueda preocupar este posible bajón de potencial. Ojo, que lo entienda no significa que lo justifique o que me importe lo más mínimo, pues por todos es sabido que, por ejemplo, Jaume Roures, jefazo de Mediapro, no vive precisamente debajo de un puente.

Por favor, una vez más, no dejemos que nos engañen. Los grupos mediáticos, los mass media, cada vez más desinforman y manipulan descaradamente más que otra cosa. El periodismo, la información es, ya a menudo, algo secundario o extremadamente supeditado a los intereses económicos del grupo que maneja el medio. Ya sea Prisa, Zeta, etc. Y para ilustrarlo podría remitirme al conflictivo caso de GolTV, pero eso daría para otro artículo entero, así que lo dejo para otra ocasión.

Para citar una última repercusión de la noticia, quiero apuntar que la reacción de la Liga de Fútbol Profesional no se ha hecho esperar. Ya han amenazado con suspender el campeonato el próximo año. No quiero perderme en un nuevo vendaval de ataques e insultos hacia la gente de la LFP, pero ya podéis suponer lo que opino y sería redundar en lo mismo.
Aún así, es interesante destacar la dureza de su postura, aunque sea de pasada, para hacerse una idea global del conjunto de despropósitos y declaraciones desafortunadas que ya ha generado y que continuará generando la única decisión acertada que ha tomado el gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero en meses. O quizás en años. Ojalá todos los problemas de país fueran el fútbol, oiga.

El Aprendiz (de Florentino)

Bajando por la calle Balmes hacia la universidad este mediodía me he encontrado con semejante panorama. Llama mucho la atención, y esa es su finalidad. Pero además de llamar la atención ha conseguido despertarme un sentimiento. Vergüenza. Para cualquier alumno de comunicación medianamente despierto esto es una vergüenza. Y además, roña.

Sin duda logra que cualquier persona que vaya tranquilamente, o ajetreadamente, por la calle se fije en semejante armatoste publicitario. Para laSexta es fácil. Sueltan una millonada, empapelan un edificio de cinco plantas y ale, ¡toma publicidad en las narices! Eso no es nada nuevo, cierto. Lo irónico, y a lo que quiero remitirme, es que semejante vulgaridad de publicidad promocione un programa que (siempre supuestamente) busca la originalidad, la astucia y la competencia publicitaria. El popular publicitario Lluís Bassat se pone al frente de una panda de gualtrapas y les pone en ridículo con pruebas que supuestamente, siempre, insisto, sacarán lo mejor que llevan dentro de sus cerebros preparados para trepar en el exigente mundo de la publicidad.

Bien, no quiero escribir sobre el programa, porque apenas lo he visto, pero no deja de ser francamente penoso que la forma de publicitar un programa dedicado a la pericia y la vitalidad sea a través del márketing más colosal, al más puro estilo florentiniano. No en vano el cartel no deja, en cierto modo, de recordar esas presentaciones faraónicas de Kakà y Ronaldo en el Bernabéu hace apenas unos meses.
¿Tendrá algo que ver con la servicialidad con la que la cadena trata al tótem blanco? ¿Les habrá vendido Florentino Pérez su gran estrategia de comunicación por unos milloncejos de euros? Prefiero ni saberlo, podría ser peor aún.

Les meves veritats (II): Tàctiques agressives

Tothom reconeix un gran periodista. És un personatge d'èxit. És mediàtic. Té currículum. I és convidat a tertúlies. Moltes tertúlies. Es guanya bé la vida. Normal.
Lluís Canut compleix amb tots aquests patrons. Fins i tot ha aconseguit arribar un nivell més enllà. El nivell definitiu. La imitació. Compte, no em refereixo a la impostura verbal (com tots els membres de CiU, que parlen com l'Artur Mas), em refereixo a la paròdia. És clar que en el cas d'en Canut és relativament senzill. Tothom s'atreveix a arrencar-se amb la seva cantarella. Fins i tot jo mateix ho estic fent ara mateix mentre llegeixo el que escric. No hi ha dubte, doncs, és un gran.

Però totes les grans figures tenen algún però. En el cas de Lluís Canut, ningú pot negar que escoltar una tertúlia on hi participi es pot arribar a fer extremadament ferragós, fins al punt de desitjar agafar un bat de beisbol i rebentar l'ordinador, la televisió o quelcom de valuós.
Davant d'un micro en companyia d'altres éssers humans és absolutament insofrible. La seva incorregible (suposo, a aquestes altures...) mania de fer-se amb el torn de paraula a base d'interrompre, interrompre, perdona, interrompre, interr... perdona, interrompre, vull... interrompre, perdó, interr... interr.. interrompre... i insistir és taladrant i extremadament irritant. No hi ha qui l'aguanti. El mataries.

Si no sabeu de què us parlo, escolteu-lo al Tu Diràs de RAC1. Ja ho veureu, ja.

Gayzone y la muerte natural

La madrugada del lunes al martes, en un punto horario de Onda Cero, escuché a un corresponsal desplazado a Mallorca asegurar que la muerte de Stephen Gately, voz secundaria del grupo de teen pop Boyzone (vamos, una basura) se produjo ''de forma natural tras una noche de fiesta". Literalmente. Lo apunté y todo.

Mira, mamonazo, no sé si felicitarte por tu cinismo estelar o pedir que te despidan hoy mismo y te amputen los brazos para que no puedas volver a escribir, y eventualmente, locutar, una sandez similar en tu puta vida. Reconozco que era tarde, sí, pero me juego mis sagradas bolas a que ese texto no lo escribiste cinco minutos antes de entrar en antena. Ah, perdón, voy a explicarlo para quien no lo sepa. Gately murió, al parecer y, en cualquier caso, a lo que se refería la noticia, ahogado por su propio vómito. Las informaciones indican que lo intentó expulsar mientras se encontraba durmiendo boca arriba en la cama.
Mágicamente grotesco. Lo que querais llamarlo. Pero no natural. En la vida, joder, en la vida eso ha sido una muerte natural. Y sinceramente, a pesar de los tétricos y dantescos derroteros por los que rápidamente se escurren las vidas de la juventud de hoy en día, dudo que jamás eso llegue a ser considerado por los estándares periodísticos y sociales una muerte natural.

Ah, lanzo un último dardo por si las moscas. Si usted se refería a causas naturales, hablando de las consecuencias físicas del accidente, y que los daños producidos por las mismas pueden considerarse, efectivamente, naturales (cosa que no niego que técnicamente sea acertada)... haberlo explicado bien, capullo.

Por cierto, el chaval este era un poco una dantesca y tétrica mezcla entre Travolta y Swarzenegger, ¿no os parece?

Les meves veritats (I): El Clapés no val res

No m'explico com el programa ronyós i ranci del Clapés segueix en antena a RAC1 després de dos o tres anys. Esclar que és cert que les tardes estan maleïdes a ca'l Godó-Radio, segurament per culpa del Jordi González, que hi va fer el Diagonal fa ja més d'un llustre. Han passat per allà gent amb bones intencions, amb més o menys destresa i ganes, però des que s'ha instal·lat la ronya al 87.7FM de 4 a 7, jo passo de les tardes de RAC1. Prefereixo escoltar Welcome to Paradise en "repeat" durant tres hores. És molt més proudctiu i edificant.

Després no digueu que no us vaig avisar.