sábado, 11 de febrero de 2012

Els vells fantasmes de Pep Guardiola


Probablement, renovarà. Però “probablement” només és un càlcul de probabilitats. No és un absolut. I si no renova? És evident que la junta directiva de Sandro Rosell té l’absoluta obligació de començar a pensar en aquesta possibilitat, perquè per aquestes dates és quan es comença a planificar la temporada següent. Seria una temeritat i una irresponsabilitat no tenir present aquest escenari hipotètic que cap culer no vol veure ni en pintura. Però per això els han triat, per sobreposar-se a les emocions i fer el què s’ha de fer. I ara s’han de contemplar diversos escenaris.

Pep Guardiola, a la sala de premsa del Camp Nou // Arxiu
El més difícil de tot plegat, però, és tractar d’endinsar-se a les profunditats de la ment bunkeritzada de Pep Guardiola. Qui sap què li ronda per la closca? Aquesta brillant closca que no dóna entrevistes si no és al Banc Sabadell… És un exercici atrevit d’aproximació, intentar desxifrar les raons que pugui esgrimir Guardiola per renovar o no fer-ho, però en dates d’incertesa, a la qual ja ens hem acostumat any rere any, convertint cada èxit en més suculent, com aquell allitament amb la parella després d’una discussió, és més necessari que mai. Ni que sigui perquè d’alguna cosa hem d’escriure tots plegats.
I la pregunta que es deu haver fet, en un moment o altre, el tècnic blaugrana és: “Què passa, si no renovo?”. Cert que el resultat no serà l’hecatombe. No es desfaran les muntanyes ni s’assecaran els mars, però la dependència que els èxits i el savoir-faire que Guardiola ha mostrat a la massa social davant els mitjans, i que li ha arribat a comportar una distinció tan il·lustre com la de la medalla d’or del Parlament, dibuixen un escenari molt i molt complicat en cas que el de Santpedor decideixi abandonar el Camp Nou.
No podem oblidar, i els majors de 20 no ho fem, que Guardiola ja va partir peres de manera més aviat poc amigable ara farà onze anys amb la directiva que aleshores presidia Núñez. Els sentiments enfrontats de l’afició amb en Pep han estat sempre un capítol fosc del seu historial blaugrana, i el de Santpedor és molt conscient que, si bé els ha adormit durant aquestes quatre temporades, molt bé podrien tornar a despertar si marxa. Perquè la dependència, l’obsessió, fins i tot, per part d’aficionats, periodistes i opinadors culers, podria generar una enorme animadversió, una reacció explosiva, en cas que Guardiola digués: “Fins aquí hem arribat”.
El risc de despertar aquesta mala maror, i el risc de necessitar uns tants anys més per aconseguir la reconciliació total bé poden jugar un punt de pressió sobre la decisió que prengui l’actual entrenador del Barça, però ningú pot creure’s que aquesta pressió sigui efectiva. Ni hi pot confiar. Confiar-hi seria mesquí. Realment vol l’afició blaugrana exercir pressió sobre Guardiola? Vol una altra motivació que no sigui la sincera voluntat de continuar fent el què li agrada i fer-ho a can Barça perquè segueixi? Aquesta necessitat, aquesta obsessió, gairebé, absoluta dependència, aquesta pressió perquè Guardiola continuï és la que pot despertar amb més facilitat aquests ressentiments que el de Santpedor de ben segur sap que despertaria. I pot ser contraproduent.

No hay comentarios: