I què coi esperaven?

Ahir tothom parlava del lamentable espectacle que va oferir John Cobra, que optava a representar Espanya al Festival d'Eurovisió d'enguany, a la gala de Televisió Espanyola. El personatge en qüestió va rebre xiulets des del públic i va respondre exclamant "¡que me coman la polla!" i agafant-se les parts amb les dues mans, gestos d'una grolleria considerable. Anne Igartiburu va fer el que va poder per contenir-lo, però hi ha persontges sense fre.

Òbivament, parlo de personatges en un to molt diferent de com ho feia la setmana passada referint-me a la caracterització de l'expresident Pujol. I també seré més breu en l'exposició de la meva tesi. Senzillament, em pregunto què esperava la cadena pública espanyola que passés.
John Cobra és conegut a la xarxa per penjar vídeos de contingut violent, amenaçant i especialment maleducat. Fins a extrems pràcticament delictius en els propis vídeos. Exhibicions marcials incloses, i un pseudo-cèlebre enforntament a distància via YouTube amb el Batu, un personatge de la mateixa mena.

¿I què esperave Televisió Espanyola que passés, portant al plató, admetent a la cursa eurovisiva, un exconvicte aficionat a la grolleria i la violència explícita? Podria admetre que alguna ànima innocent pensés que potser l'home es volia redimir i entregar la seva vida a la música. Bé, de música res de res, senyors. Dir que les notes que sonaven pels altaveus quan John Cobra actuava són música és com dir que la peineta de l'expresident Aznar era una representació d'art conceptual.

La hipocresia que destilava la sufocació dels membres de TVE quan John Cobra va dedicar-se a rebentar la gala amb obscenitat explícita és meravellosa i digna d'estudi. Potser esperaven que l'exonvicte repartís una deliciosa balada que fes brollar les llàgrimes al públic, a l'estil Bustamante, o, no, és clar, perquè ja sabien què anava a "cantar". Llavors, doncs... ¿esperaven que davant l'evident rebuig que patiria del públic eurofan -que porta molt malament l'escalada friki dels darrers anys- John Cobra es comportés com un senyor? ¿Com s'atreveixen a intentar-nos vendre que estan profundament enutjats amb aquest ésser? Ens prenen per burros? Doncs ja saben el pà que s'hi dóna, amb aquests experiments. Què coi esperaven?

Si voleu veure el que va succeir, podeu veure el vídeo que hi ha penjat a la web de Televisió Espanyola, i que us deixo aquí enllaçat.

Pujol per a uns, Yoda per a d'altres

“Jordi Pujol tenia poder quan era President de la Generalitat, ara té autoritat”. Quan el degà de la Facultat de les Ciències de la Comunicació Blanquerna, Miquel Tresserras, va acabar de presentar l’expresident de Catalunya amb aquestes paraules, es va fer el silenci. Abans de començar la conferència ningú sabia, ni, de fet, li importava massa, sobre què havia vingut a parlar Jordi Pujol.

Per això de l’autoritat. És igual de què vingui a parlar, és Pujol. A tothom li interessa el què tingui per dir.

L’expresident venia a parlar d’emprenedoria. El també president de Convergència Democràtica de Catalunya va insistir en la idea que és important que la gent estigui disposada a fracassar. Que no s’ha d’estigmatitzar el fracàs, perquè algú que no aconsegueix l’èxit, és, per sobre del seu èxit o fracàs, algú que ho ha intentat. Algú que s’ha esforçat. I ha de tenir l’energia suficient per tornar-hi, i tard o d’hora, arribar a l’èxit.

Després, Pujol, absolutament venerable, proper, expert i amical, va assegurar que aquesta poca voluntat d’assumir riscos porta molta gent a buscar la seguretat que dóna el funcionariat. I va insistir en què cal reduir la funció pública.

Contestant a les poques preguntes dels estudiants –l’expresident no és un exemple de concisió i brevetat-, Pujol no es va voler mullar sobre els problemes de la classe política, ans al contrari, va voler nedar a contracorrent, i va assegurar que hi ha molta i molt bona gent dedicant-se a l’exercici de la política. També va haver de pronunciar-se sobre la possibilitat que el president del Barça, Joan Laporta, desembarqui a la política catalana, i ho va fer assegurant que “aquestes coses no acostumen a sortir bé”.

Tot va transcórrer amb relativa normalitat i tranquil·litat. L’aura de venerabilitat de Jordi Pujol, i que es fa més gran a mesura que s’aproxima vertiginosament cap al seu vuitantè aniversari, va assossegar el nervi dels estudiants que havien omplert l’aula de gom a gom.

Però aquesta venerabilitat també ha de conviure amb una nota no tant positiva. Tampoc negativa, però sí perillosa. I és que per a molts estudiants, segurament de primer o segon curs, Jordi Pujol, com a home al poder, és una figura desdibuixada, passada. Quan, només engegar el seu discurs, Pujol va estossegar d’una forma absolutament característica, a la sala es va escapar alguna rialla ofegada. El nom de Jordi Pujol té més a veure amb una caricatura, amb l’herència dels guinyols del Canal Plus, de Polònia, que no pas una figura real, és un personatge, no una persona. És el perill que les generacions percebin l’humor televisiu, que desdibuixa els personatges, sense conèixer el seu context real.

Quan el degà va donar la conferència per acabada, tothom es va aixecar d’una revolada. Jordi Pujol va continuar assegut a la seva cadira uns minuts més, mirant uns papers, parlant amb algun assessor, i contestant amablement les interpel·lacions d’algun estudiant. La immensa majoria d’estudiants, però, va sortir de l’aula sense ni dirigir una mirada a l’expresident de la Generalitat. Perquè la caricatura, el personatge, no cal veure’l de prop, n’hi ha prou amb la llunyania i la distància d’una pantalla de televisió.

Va, home, va!

Anava a fer una dissertació sobre les capacitats mentals de segons quina gent que prové de segons on, però després he pensat que era inapropiat, fruit de la mala llet, i, a més, gens fonamentat, perquè hi ha de tot a tot arreu. Així que deixem-ho estar.
I anem al que anava. El cas és que fa una estona m'ha sonat el mòbil i trucaven des d'un número privat. Amb aquestes coses un ja s'ho olora ràpidament. No us explicaré res de nou, ho sé, tots tenim ja els ous pelats amb el tema de la telefonia mòbil. Però, què coi, ara que allà a la Fira de Barcelona hi celebren el Mobile World Congress, vé a tomb dir-ho, encara que sigui el pa de cada dia.

En fi, doncs torno al què anava dient. Despenjo i em saluda (no diu el meu nom, per fortuna de la meva mala llet, que hauria saltat disparada davant el tràfic de dades que segurament hi hauria darrere) un senyor -no direm ni "paio", ni encara menys "tio", perquè s'ha de guardar un xic de formalitat- amb accent sudamericà i que sonava com si truqués des del mismissím cor de l'infern. Collons, permeteu-me una grolleria... si t'han de donar pel sac, que, com a mínim, ho facin amb preservatiu. Vaja, que cuidin el so, òstia.
Total, que em diu que truca de Vodafone i pregunta si parla amb el titular del telèfon. Li contesto que sí, però que no m'interessa res del que tingui per dir-me. Crec que aquí havia de respondre que d'acord, que lamenta haver-me molestat i que bona tarda. Però no, que la instrucció és metòdica, el cervell, tou, i d'aquí no passa. "Mire, tenemos para usted un servicio de portab...". I aquí s'ha acabat l'assumpte.

Perquè, mireu, servidor, a mesura que van passant els anys (i en compto pocs, encara), cada cop té menys ganes d'aguantar merdes i de que li prenguin el pèl. Tonteries, estimats amics, les justes i necessàries. Que no está el horno para bollos.

Mama, jo també vull!

Ahir l'Acadèmia del Cinema Català va celebrar la segona entrega dels premis Gaudí. Els guardons estan destinats a premiar la feina del sector del cinema català. Això, oficialment, per mi que, en raelitat, es tracta d'un "a veure qui la té més llarga" força absurd. Perquè els Goya i els Òscar per descomptat que la tindran sempre més llarga. En tot cas, culo veo, culo quiero per fomentar el que sigui que pugui remarcar la nostra identitat. Sense discussió.

La cerimònia va repartir 22 guardons per un total de 60 treballs (2 d'animació. 14 documentals, 15 de ficció en català, 19 de ficció no catalana i 10 telefilms). És a dir, en total, si estessin ben repartits, podria tocar a guardó per cada tres pel·lícules que complien amb els requisits dels premis. Ah, no, compte, descomptem les 19 cintes de "ficció no catalana" (que és com fer jugar Messi, Iniesta o en el seu dia De La Peña i Luis Enrique amb la sel·lecció catalana de futbol), i ens queden 41 produccions. I si descomptem la caspa dels telefilms, gènere desprestigiat com pocs, ens queden un total de 31 pel·lícules. És a dir, que si fossim justos, l'Acadèmia del Cinema Català, nom pompós, com està escrit en els manuals que ha de ser si no vols fer el ridícul, podria estar repartint 22 premis entre 31 produccions. Ei! Surt a compte fer cinema a Catalunya si vols tocar premi, eh?

En resum, retransmissió televisiva en directe per la cadena pública, pretesa pompositat mediàtica, presentadors de moda (Òscar Andreu, de La Compatència de RAC1 i veu en off a Caçadors de Bolets de TV3), catifa vermella, etc. per tant, tant, tant poca cosa. Misèria i companyia. Ep, però tenim premis propis! Visca els Gaudí i visca Catalunya!

Jubilar-se als 67, i per què no?

Les mesures impopulars sempre provoquen incendis, més en temps de crisi. Ha estat anunciar que a partir de 2013, es preveu ajornar les jubilacions fins als 67 anys i començar a funcionar la maquinària de l'enrabiada. La protesta es basa en que jubilar-se dos anys més tard és un atac als drets dels treballadors, i en que el govern espanyol, enlloc de crear nous llocs de treball, el que fa és taponar l'ingrés de nous treballadors pel fet que alguns treballaran més temps.

Sense negar la validesa d'aquests arguments, crec que són pobres per criticar la mesura. El fet objectiu és que a Espanya ara hi vivim més gent, i ho fem durant més anys. Això significa que, a poc a poc, o no tant a poc a poc, anem augmentant la pressió sobre el sistema de pensions. Si a més tenim en compte que la tendència és que aquesta progressió es mantingui en les properes dècades, és fàcil entendre que cal fer algun reajustament perquè la pressió sobre l'economia no sigui massa gran.

I la més senzilla és aquesta. Segurament no és només la més senzilla, sinó que, i és el més important, és la més efectiva. Els qui la critiquen han d'entendre que no és un atac a l'estat del benetar, un atac seria reduir les pensions, fet que seria intolerable, i encara molt més impopular.

El rebuig que està generant la mesura no resideix només en aquests dos anys d'ajornament, és clar que la situació econòmica actual alimenta el foc. Però crec que hi ha dos elements que expliquen que l'anunci es faci en un moment tant complicat per a l'Estat. El primer és que aquest pla preveu que la mesura comenci a aplicar-se en una situació econòmicament molt millor, i és evident que no podem esperar a sortir de la crisi per anunciar-ho. És a dir, a qui se li acudiria anunciar "l'any que vé ens jubilarem als 67". Sí, vostè que comptava amb jubilar-se d'aquí cinc mesos, ho farà d'aquí dos anys i cinc mesos. És, per tant, perfectament lògic que es faci amb uns anys d'antel·lació. I si es fa en un moment de crisi, i no s'ajorna la pràctica de la mesura fins al, per dir alguna cosa, 2017, serà perquè l'economia espanyola així ho requereix. No confio massa en el govern actual del PSOE, però tampoc crec que prenguin una mesura tant extremadament impopular sense una raó sòlida. Encara que no l'expliquin clarament.

A més a més, cal tenir en compte que ens queden encara dos anys de legislatura, per tant, el govern ha escollit anunciar-ho a dos anys vista de les eleccions en una situació difícil, a fer-ho a un any vista de les eleccions en una situació hipotèticament millor. Perquè a un any dels comicis, tota mesura impopular perjudica la imatge d'un govern molt més que no a dos anys. Perquè, com tothom sap, la precampanya comença a dotze mesos i no pas a dues setmanes de la jornada electoral.

Per tant, en la disjuntiva que es planteja, jubilar-se als 67 enlloc dels 65 no suposa cap drama per a ningú, no exagerem. I si, d'aquesta forma, amb un petit sacrifici individual, podem alleugerir la càrrega sobre l'economia i ajudar a no acorralar el benestar col·lectiu, la mesura ha de ser rebuda amb els braços oberts.