En mans de qui deixarem Catalunya?

Jordi Pujol va dir dimarts passat al programa El Món a RAC1 que ja veu Artur Mas com a President de la Generalitat. L’hi veu l’honorable expresident i l’hi veiem tots. Fins i tot s’hi veu ell. Si el sondeig menys optimista, el del CIS de fa dues setmanes, atorga 59 escons al partit de Mas i Duran, a nou de la majoria absoluta, és normal que l’eufòria envaeixi els militants i seguidors nacionalistes. Però per què s’ha arribat a aquesta situació? Hi ha dues raons que expliquen un augment tant radical de CiU, que, per la seva part, només ha aplicat la fórmula de l’assessor de Rajoy (“échate a dormir hasta 2012, Mariano”).

No és per una terrorífica gestió del tripartit de les polítiques socials, econòmiques (deixant de banda l’estirabot necessari dels bons), sanitàries... de la pitjor manera possible (podríem debatre sobre la nefasta gestió en educació, compro), no és pas això. O si més no, no és el moll de l’os. Ni tampoc és per la manca d’impuls a les polítiques que ajuden a la definició nacional. Ho comenta avui en Roger Tugas, excompany a Público i que a partir de diumenge publicarà a l’ARA, al seu blog. Cita diverses accions que el tripartit ha dut a terme i que podem dubtar que Mas hagués tingut el coratge de tirar endavant, a saber: la llei de consultes, la implantació d’ambaixades catalanes arreu o polèmica llei del cinema, sense anar més lluny. I disculpeu que faci una excursió, però pel que fa a polítiques socials, Mas criticava diumenge al debat a sis de TV3 la xifra de fracàs escolar a Catalunya, mentre que la seva proposta en educació són els traspassos econòmics de l’escola pública a la concertada i la privada, una gran contradicció, ja que el fracàs escolar es concentra a la pública. Com deia el President el 2006: fets, no paraules.

Però tanquem l’excursió i tornem al que ens ocupa. La percepció que Montilla s’ha rendit a l’executiu de Madrid és clau per entendre aquest gir electoral i l’ascens meteòric de CiU. Primera raó. L’Estatut va acabar esquarterat pel Tribunal Constitucional, i aquesta decepció va ser molt més emocional que no pas física (ja que, en definitiva, el que més disgusta de la sentència són les qüestions lingüístiques) i, per tant, clau per entendre l’enfadament col·lectiu, el cabreig, canalitzat contra el PSC en favor de CiU.

I la segona ha estat la manca de cultura de coalició. Ho apuntava Andreu Mayayo en un article a Público de fa unes setmanes: les grans cultures democràtiques europees tenen el pacte transversal entre partits com a part del seu ADN. Aquí no, i la més mínima discordança ha estat interpretada des de 2003 com una greu crisi institucional i signe de desgovern.

I arribats a aquest punt, CiU té motius per prometre-se-les molt felices. Però sap realment la gent qui votarà? En una època en què els missatges ens arriben en píndoles, breus i directes, i en què els partits descarten l’argumentció política i només busquen evocar emocions, el vot a la coalició nacionalista és un vot efectivament nacionalista, però no és pas un vot polític. L’exaltació nacional ha buscat senders per a la independència, i davant l’evident descrèdit d’ERC i la novetat, i com a novetat, sospitosa, de Reagrupament i Solidaritat Catalana (que fan un plantejament polític molt pobre i populista), el vot del català emprenyat i rabiosament ansiós d’autogovern va directe a CiU. Per posicionament nacional i per tradició. Perquè ningú oblida l’obra dels primers anys de Pujol, que va governar durant 23 anys. Si va durar tant, no pot ser dolent, oi?

Però el que sí oblidem és que la dècada dels noranta va ser gairebé el no-res. Com es pot no recordar que Pujol va perpetrar l’esperpent del pacte del Majestic? ¿Com es pot no recordar que va pactar (pactar, concepte que tant sembla que irrita Mas) amb un Aznar que va acabar sent el flagell dels catalans com no ho havia estat ningú des de Franco? En el seu dia, Artur Mas va signar un document on es comprometia a no pactar de nou amb el PP, però la proximitat política –he dit política, no emocional- podria convertir fàcilment el document en paper mullat. Què, què, què? Però què dius! Doncs, home, dic el què dic basant-me en fets més recents, com quan Josep Antoni Duran i Lleida va defensar l’educació religiosa a l’escola pública amb ungles i dents a la negociació de l’Estatut quan l’aposta comuna era per la laïcitat. Les polítiques de CiU són de dretes, perquè la federació és, en origen i en essència, una coalició de dos partits que, adoptant l'argot torero, carreguen a la dreta. I la setmana passada vaig veure com Quim Monzó feia gala d’ironia per denunciar intel·ligentment el que molts sospitem: Mas no descarta pactar amb el PP si li fa falta per formar govern. Perquè a la tercera va la vençuda: Mas vol governar, sigui com sigui, i sigui amb qui sigui.

El votant nacionalista de l’any 2010 rebutja contemplar el color polític dels partits, la línia horitzontal de posicionament polític, per deturar-se a observar només la línia vertical, la que regula el centralisme o separatisme d’aquella opció política. Si hi suma credibilitat, estigui aquesta justificada o no... bingo! Convergència i Unió té garantida la victòria, el govern, i frega la majoria absoluta perquè satisfà les ànsies de llibertat d’un poble que menysprea la importància de polítiques d’esquerres que ajudin, potser a ells mateixos, a sortir de la crisi. D’una crisi que no s’arreglarà rebaixant impostos i retallant prestacions socials. Al votant li diria que ja li aprofitaran les llistes d’espera sense solució i les pensions miserables amb les retallades socials al més pur estil torie de Mas. Perquè el concert econòmic que el presidenciable ens vol fer creure que de debò vol reclamar és pura fantasia. A Madrid es posaran la càpsula de cianur sota la llengua abans que acceptar-ho. Al votant li diria tot això, però no li ho puc dir, perquè tot plegat ho hauré de patir jo també. Tots ho haurem de patir. Porca miseria.

Un cop més, Catalunya s’entestarà a fer bona la frase que diu que Europa comença als Pirineus. No podem oblidar que perseguim una independència que només suposarà una millora per a tots si els recursos, aquests ja tòpics 60 milions diaris, es gestionen per a benefici de polítiques socials que fan moltíssima falta a Catalunya, com el desenvolupament de la llei de dependència. I Artur Mas i la dreta són l’antítesi d’aquest ideal. Encarnen un menú de retallades socials com el que triomfa a Gran Bretanya i que també s'obre camí a Madrid. Volem una independència plena vinculada a un estat del benestar mutilat? Us felicito, fills. Et planyo, Catalunya; en mans de qui et deixarem?

També podeu llegir l'article a City Lights.

La memòria del futbol

Entrada del defensa sportinguista Botía al genoll de Cristiano Ronaldo al tram final del partit entre Sporting de Gijón i Reial Madrid de diumenge passat, i que van guanyar els de la capital per 0 a 1. Li fa la traveta en plena carrera des de darrere. La coça és desmesurada. Expulsió justa. Ronaldo protesta exasperat. L’ex jugador del Barça B marxa amb la vermella directa i el portuguès celebra vehementment la resolució arbitral. Ha aconseguit el què volia, però està rabiós. La figura del davanter portuguès del Madrid segueix generant polèmica en el seu segon any a l’entitat blanca. Tot i que convé que des de la capital tinguin sempre present que Ronaldo és odiat per bona part del barcelonisme des dels seus temps a Manchester.



Aquesta realitat no és una simple anècdota: és la prova empírica que el comportament passa factura més enllà de les habilitats esportives i del color de la samarreta. Les exageracions de Dani Alves tampoc agraden entre la culerada, i tampoc ningú discuteix el seu gran talent. D’altra banda, a les antípodes de l’exemple del davanter blanc, el comportament de Leo Messi provoca admiració, l’emmirallament de la canalla, la idolatria. Ronaldo també en genera, d’idolatria, és clar, però d’un altre caire. Ronaldo és l’expressió de la fortalesa de l’atleta, del guanyador, del guepard que va a per totes. Messi és la velocitat elegant de la gasela, que s’esmuny entre els guepards que l’empaiten. L’argentí fa les coses fàcils, i maques. Ahir va resoldre ell solet el xoc amistós entre l’Argentina i el Brasil al darrer minut, com un llampec entre la calma. Pam! És imprevisible i imparable, però, per damunt de tot, el que fa que a tots ens caigui la baba amb ell és la persona que hi ha enfundada en aquelles botes plenes de tacs punxeguts que fan feredat només de veure-les.

El temps passa, les exigències del futbol varien i els estils també. No hi ha cap dubte que ambdós jugadors s’han fet un lloc i continuaran gravant el seu nom a la galeria de la fama d’aquesta cosa de la pilota, però la màgia de la personalitat de Pelé sempre regnarà per damunt de l’arrogància i errors personals de Maradona. La venerabilitat de Di Stéfano roman per sobre del díscol Romário. La genialitat futbolística i humana del blaugrana Messi s’imposarà sempre per sobre del talent futbolístic de Ronaldo. Quan el seu atractiu físic, innegable a ulls de tantes i tantes dones i homes de tot el món, l’abandoni, s’hagi fos i l’únic que li’n quedi sigui el miratge d’una clenxa engominada sobre les arrugues d’un rostre que dècades enrere havien fet feredat, Ronaldo entendrà que els seus errors, i comprendrà que l’àmbit extraesportiu i personal importa molt a l’hora de sobrepassar la història d’un esport i calar a la memòria i al cor d’una societat.

També podeu llegir l'article a City Lights.

I need more guitar, here!

Com que els concerts tenen molt de catarsi, i orgasme col·lectiu, hi ha una mena de màxima no escrita que és que com més fort, millor. Fot-li, fot-li, fot-li. Que les oïdes aguanten. Entenc perfectament la mania de molts de tocar com més fort possible. Per això de la catarsi, de la que els grups són partíceps. Al final t'hi acostumes, i intentes obviar l'excés. Però tot té un límit. I el límit és el directament, molest, desagradable. Quan ahir Passenger Action tocaven a un volum de decibels que superava, de llarg, el límit del que és agressiu per la oïda humana, jo vaig decidir que no ho volia aguantar. Vaig intentar que algú abaixés el volum, i al final del concert sembla que algú més devia protestar -vam veure algunes cares de dolor- i els següents grups van sonar més raonables. Però, ah, amics! Fent les quatre proves de so guarres i ràpides de guardar, ja començavem a sentir que si apuja'm el micro, que si apuja'm la guitarra. Jo no sé des de l'escenari, però des del públic se sent perfectíssimament i ja a un volum més que alt. Però... fot-li, fot-li, fot-li. Al final, volums tolerables i tots contents.

Però el cas és que ens hauria de fer reflexionar que haguem d'arribar a volums bestialment agressius perquè algú s'adoni que allò no pot ser, i que no és raonable (i encara algú va dir que "bah", compte), i així s'abaixi, una mica, només, el volum de decibels. Molts cops, si dius "òstres, això està massa alt", et tractaran de tarat, de plasta, d'exagerat i d'esguerrafestes. Sembla, doncs, que a ningú li molesta el volum fins que li molesta. I d'aquí vint anys ja hauran millorat els audífons i seran millors i més barats. Mentrestant, fot-li, fot-li fort!

Mea culpa colectivo

Es muy fácil alzar la voz y cagarse en el gobierno y en las compañías eléctricas. Y es también necesario. No voy a poner en duda la culpa que unos y otros acumulan por el caos que vive media Cataluña debido a las intensas nevadas de los últimos días. Pero el error es detenerse ahí. La gente dice que los problemas que han conducido a la actual situación eran anteriores. Líneas eléctricas endebles, problemas anteriores en las vías del tren... correcto. Pero hagamos una retrospección más amplia. Y pensemos también en cuales son nuestros errores. Los errores del pueblo en general. Y ya aviso que comentar todo esto es largo. Hoy voy a teclear mucho.

Para empezar, ayer por la mañana, Xavier Sala Martín comentaba en la tertúlia de El món a RAC1 que se había quedado atrapado con un amigo en un restaurante de la calle Ganduxer de Barcelona. Y que el amigo tuvo a su, supongo, mujer e hijo, o hija, no me acuerdo, pero da lo mismo, atrapados en el coche en el trayecto entre el Liceo Francés, colegio donde estudia la criatura, y su casa. Añadía que es un trayecto que suelen hacer en cinco minutos y que allí estuvieron parados no sé si fueron cuatro horas. Más allá del repelús que da escuchar hablar de los problemas de cuatro burgueses que estudian en el Liceo Francés y que comen en restaurantes de la calle Ganduxer, hablemos del problema individual, pero que es el colectivo, en realidad.

¿Por qué no dejaron el coche y andaron hasta casa? Si el trayecto habitual en coche son cinco minutos, no podían ser más de veinte andando. Y veinte minutos a pie estan lejos de ser peor que cuatro horas atascados en coche. Alguien me dirá que dejar el coche solo es un riesgo. Cierto, lo es. Pero la criatura no tiene por qué pagar, aún, nuestros tics del siglo XXI, heredados del XX; podría haberse ido a casa. Quizás era demasiado pequeño. Entonces habría que cuestionarse por qué el padre no hizo un esfuerzo y salió andando del restaurante para ir a buscarle. Puedo apostar un riñón, o ambos, a que la suma de tiempo de estos movimientos hubiera sido de menos de cuatro horas. Incluso de menos de dos.

Ante este ejemplo concreto debemos abrir el abanico para reflexionar en qué nos estamos conviertiendo. En seres totalmente dependientes, incapaces de pensar cuando nos falla la tecnología, y que preferimos sufrir una situación caótica y lamentarnos durante días a hacer un esfuerzo y solventar las cosas por nosotros mismos, ni que sea de forma parcial, lejos de la tecnología. La gente que no pudo coger el autobús, ¿qué hizo? Seguro que mucha gente asumió que aquello pintaba mal y era mejor ponerle un poco de ánimo y volver andando por lejos que se estuviera. De eso se trata. Y luego ya pediremos responsabilidades. Pero está bien hacerse el torniquete antes de llegar al hospital.

Algo similar ocurre ahora en muchos pueblos de Cataluña. La nieve se acumula, los servicios y ayuda brillan por su ausencia. No hay electricidad. En algunos casos, tampoco hay agua. Sin duda es una situación muy complicada pero, cuidado, que todos hemos vivido por más o menos tiempo alguna vez en la vida. Los vecinos se quejaban esta mañana en RAC1, insisto, con razón, de esta situación. Y no recuerdo quien era, desde la mesa, apuntaba que nos falta ser más solidarios, y echar el resto. ¿Cómo es que las gentes del pueblo no arriman el hombro y sacan la nieve de enmedio? Es una buena postal de lo que es la sociedad del año 2010. Somos individuos bien proveídos, pero egoistas y terriblemente dependientes. Es así; es lo que hay. Y además, estamos urbanísticamente dispersos. Este es el último punto que quiero tratar.

Hacia el año 2003 estudiaba yo en secundaria una asignatura que ni recuerdo como se llamaba, Ciencias del medio, o algo así. ¿O era Geografía? Da lo mismo. Hablábamos de los bosques, de la tierra, de la Tierra, y de las ciudades. Tratamos brevemente algunos puntos sobre urbanismo y la clasificación del suelo. Y salió el asunto este tan interesante de las urbanizaciones. Las urbanizaciones son un apéndice extremadamente insostenible de los pueblos y ciudades. Algo con lo que hay que acabar para garantizarnos todos un futuro de buenos servicios y recursos. Han pasado siete años y este tipo de coágulos urbanos, lejos de disiparse, se han disparado. El sueño de mucha gente es apartarse de la ciudad y comprarse un adosado en equis urbanización. No diré que sea negativo, como idea está bien. La ciudad es caos y el campo bondad. Se busca un punto intermedio. Es comprensible.
Pero como organización urbana es deleznable. Hacer llegar los servicios básicos a la población, poca, muy poca, de una urbnización es harto complicado. Y lo que apuntaba, en resumen: es algo terriblemente insostenible, un drama. Por supuesto, cuando se da una situación de caos climático los problemas se agravan. Hacer llegar la ayuda es aún más complicado que hacer llegar los servicios. De eso no puede haber duda.

La culpa es, pues, de la administración, de las empresas, de nuestra dependencia y actitud egoísta y de nuestra falta de previsión colectiva e individual en cuanto a esquemas urbanísticos se refiere. Como siempre, nadie autorizado o con poder hará una verdadera introspección de la situación para darle un giro de 180º y empezar a arreglar las cosas de una vez por todas. Así que, dentro de cinco, de diez años, los que sean, cuando vuelva a caer nieve a cascoporro, y gobierne quien gobierne, podremos recuperar las tertulias, los informativos, las fotografias del lunes, de ayer, de hoy y de mañana, y nadie notará la diferencia. Y los periodistas, por una vez, podrán, podremos -espero ser yo uno de ellos-, descansar.

No se salva ni un

Hi ha poques veritats absolutes en aquest món. Una d'elles és que els joves que porten unes Ray-Ban d'aquestes que et tapen mitja cara són tots imbècils. Potser no per les ulleres per se, però quan veus que els personatges famosos que en duen són tots una colla de paràsits, el model que irradien, i que és absorbit pel públic, doncs és aquest, el de la imbecilitat. La massa que s'hi emmiralla i es compra les putes Ray-Ban és, doncs, la mateixa mena de persona superficial, amb poques llums i amb un nivell cultural tirant a baix -si no sota terra-. No se salva ni un. Tots imbècils.

I què coi esperaven?

Ahir tothom parlava del lamentable espectacle que va oferir John Cobra, que optava a representar Espanya al Festival d'Eurovisió d'enguany, a la gala de Televisió Espanyola. El personatge en qüestió va rebre xiulets des del públic i va respondre exclamant "¡que me coman la polla!" i agafant-se les parts amb les dues mans, gestos d'una grolleria considerable. Anne Igartiburu va fer el que va poder per contenir-lo, però hi ha persontges sense fre.

Òbivament, parlo de personatges en un to molt diferent de com ho feia la setmana passada referint-me a la caracterització de l'expresident Pujol. I també seré més breu en l'exposició de la meva tesi. Senzillament, em pregunto què esperava la cadena pública espanyola que passés.
John Cobra és conegut a la xarxa per penjar vídeos de contingut violent, amenaçant i especialment maleducat. Fins a extrems pràcticament delictius en els propis vídeos. Exhibicions marcials incloses, i un pseudo-cèlebre enforntament a distància via YouTube amb el Batu, un personatge de la mateixa mena.

¿I què esperave Televisió Espanyola que passés, portant al plató, admetent a la cursa eurovisiva, un exconvicte aficionat a la grolleria i la violència explícita? Podria admetre que alguna ànima innocent pensés que potser l'home es volia redimir i entregar la seva vida a la música. Bé, de música res de res, senyors. Dir que les notes que sonaven pels altaveus quan John Cobra actuava són música és com dir que la peineta de l'expresident Aznar era una representació d'art conceptual.

La hipocresia que destilava la sufocació dels membres de TVE quan John Cobra va dedicar-se a rebentar la gala amb obscenitat explícita és meravellosa i digna d'estudi. Potser esperaven que l'exonvicte repartís una deliciosa balada que fes brollar les llàgrimes al públic, a l'estil Bustamante, o, no, és clar, perquè ja sabien què anava a "cantar". Llavors, doncs... ¿esperaven que davant l'evident rebuig que patiria del públic eurofan -que porta molt malament l'escalada friki dels darrers anys- John Cobra es comportés com un senyor? ¿Com s'atreveixen a intentar-nos vendre que estan profundament enutjats amb aquest ésser? Ens prenen per burros? Doncs ja saben el pà que s'hi dóna, amb aquests experiments. Què coi esperaven?

Si voleu veure el que va succeir, podeu veure el vídeo que hi ha penjat a la web de Televisió Espanyola, i que us deixo aquí enllaçat.

Pujol per a uns, Yoda per a d'altres

“Jordi Pujol tenia poder quan era President de la Generalitat, ara té autoritat”. Quan el degà de la Facultat de les Ciències de la Comunicació Blanquerna, Miquel Tresserras, va acabar de presentar l’expresident de Catalunya amb aquestes paraules, es va fer el silenci. Abans de començar la conferència ningú sabia, ni, de fet, li importava massa, sobre què havia vingut a parlar Jordi Pujol.

Per això de l’autoritat. És igual de què vingui a parlar, és Pujol. A tothom li interessa el què tingui per dir.

L’expresident venia a parlar d’emprenedoria. El també president de Convergència Democràtica de Catalunya va insistir en la idea que és important que la gent estigui disposada a fracassar. Que no s’ha d’estigmatitzar el fracàs, perquè algú que no aconsegueix l’èxit, és, per sobre del seu èxit o fracàs, algú que ho ha intentat. Algú que s’ha esforçat. I ha de tenir l’energia suficient per tornar-hi, i tard o d’hora, arribar a l’èxit.

Després, Pujol, absolutament venerable, proper, expert i amical, va assegurar que aquesta poca voluntat d’assumir riscos porta molta gent a buscar la seguretat que dóna el funcionariat. I va insistir en què cal reduir la funció pública.

Contestant a les poques preguntes dels estudiants –l’expresident no és un exemple de concisió i brevetat-, Pujol no es va voler mullar sobre els problemes de la classe política, ans al contrari, va voler nedar a contracorrent, i va assegurar que hi ha molta i molt bona gent dedicant-se a l’exercici de la política. També va haver de pronunciar-se sobre la possibilitat que el president del Barça, Joan Laporta, desembarqui a la política catalana, i ho va fer assegurant que “aquestes coses no acostumen a sortir bé”.

Tot va transcórrer amb relativa normalitat i tranquil·litat. L’aura de venerabilitat de Jordi Pujol, i que es fa més gran a mesura que s’aproxima vertiginosament cap al seu vuitantè aniversari, va assossegar el nervi dels estudiants que havien omplert l’aula de gom a gom.

Però aquesta venerabilitat també ha de conviure amb una nota no tant positiva. Tampoc negativa, però sí perillosa. I és que per a molts estudiants, segurament de primer o segon curs, Jordi Pujol, com a home al poder, és una figura desdibuixada, passada. Quan, només engegar el seu discurs, Pujol va estossegar d’una forma absolutament característica, a la sala es va escapar alguna rialla ofegada. El nom de Jordi Pujol té més a veure amb una caricatura, amb l’herència dels guinyols del Canal Plus, de Polònia, que no pas una figura real, és un personatge, no una persona. És el perill que les generacions percebin l’humor televisiu, que desdibuixa els personatges, sense conèixer el seu context real.

Quan el degà va donar la conferència per acabada, tothom es va aixecar d’una revolada. Jordi Pujol va continuar assegut a la seva cadira uns minuts més, mirant uns papers, parlant amb algun assessor, i contestant amablement les interpel·lacions d’algun estudiant. La immensa majoria d’estudiants, però, va sortir de l’aula sense ni dirigir una mirada a l’expresident de la Generalitat. Perquè la caricatura, el personatge, no cal veure’l de prop, n’hi ha prou amb la llunyania i la distància d’una pantalla de televisió.

Va, home, va!

Anava a fer una dissertació sobre les capacitats mentals de segons quina gent que prové de segons on, però després he pensat que era inapropiat, fruit de la mala llet, i, a més, gens fonamentat, perquè hi ha de tot a tot arreu. Així que deixem-ho estar.
I anem al que anava. El cas és que fa una estona m'ha sonat el mòbil i trucaven des d'un número privat. Amb aquestes coses un ja s'ho olora ràpidament. No us explicaré res de nou, ho sé, tots tenim ja els ous pelats amb el tema de la telefonia mòbil. Però, què coi, ara que allà a la Fira de Barcelona hi celebren el Mobile World Congress, vé a tomb dir-ho, encara que sigui el pa de cada dia.

En fi, doncs torno al què anava dient. Despenjo i em saluda (no diu el meu nom, per fortuna de la meva mala llet, que hauria saltat disparada davant el tràfic de dades que segurament hi hauria darrere) un senyor -no direm ni "paio", ni encara menys "tio", perquè s'ha de guardar un xic de formalitat- amb accent sudamericà i que sonava com si truqués des del mismissím cor de l'infern. Collons, permeteu-me una grolleria... si t'han de donar pel sac, que, com a mínim, ho facin amb preservatiu. Vaja, que cuidin el so, òstia.
Total, que em diu que truca de Vodafone i pregunta si parla amb el titular del telèfon. Li contesto que sí, però que no m'interessa res del que tingui per dir-me. Crec que aquí havia de respondre que d'acord, que lamenta haver-me molestat i que bona tarda. Però no, que la instrucció és metòdica, el cervell, tou, i d'aquí no passa. "Mire, tenemos para usted un servicio de portab...". I aquí s'ha acabat l'assumpte.

Perquè, mireu, servidor, a mesura que van passant els anys (i en compto pocs, encara), cada cop té menys ganes d'aguantar merdes i de que li prenguin el pèl. Tonteries, estimats amics, les justes i necessàries. Que no está el horno para bollos.

Mama, jo també vull!

Ahir l'Acadèmia del Cinema Català va celebrar la segona entrega dels premis Gaudí. Els guardons estan destinats a premiar la feina del sector del cinema català. Això, oficialment, per mi que, en raelitat, es tracta d'un "a veure qui la té més llarga" força absurd. Perquè els Goya i els Òscar per descomptat que la tindran sempre més llarga. En tot cas, culo veo, culo quiero per fomentar el que sigui que pugui remarcar la nostra identitat. Sense discussió.

La cerimònia va repartir 22 guardons per un total de 60 treballs (2 d'animació. 14 documentals, 15 de ficció en català, 19 de ficció no catalana i 10 telefilms). És a dir, en total, si estessin ben repartits, podria tocar a guardó per cada tres pel·lícules que complien amb els requisits dels premis. Ah, no, compte, descomptem les 19 cintes de "ficció no catalana" (que és com fer jugar Messi, Iniesta o en el seu dia De La Peña i Luis Enrique amb la sel·lecció catalana de futbol), i ens queden 41 produccions. I si descomptem la caspa dels telefilms, gènere desprestigiat com pocs, ens queden un total de 31 pel·lícules. És a dir, que si fossim justos, l'Acadèmia del Cinema Català, nom pompós, com està escrit en els manuals que ha de ser si no vols fer el ridícul, podria estar repartint 22 premis entre 31 produccions. Ei! Surt a compte fer cinema a Catalunya si vols tocar premi, eh?

En resum, retransmissió televisiva en directe per la cadena pública, pretesa pompositat mediàtica, presentadors de moda (Òscar Andreu, de La Compatència de RAC1 i veu en off a Caçadors de Bolets de TV3), catifa vermella, etc. per tant, tant, tant poca cosa. Misèria i companyia. Ep, però tenim premis propis! Visca els Gaudí i visca Catalunya!

Mis Verdades (IV): Las cajeras del supermerado Día

Vale, vale, sí. Diréis que es un tópico. Y estoy de acuerdo. Pero no por eso deja de ser mayormente cierto. Yo lo siento, pero es que en los veintiún años que llevo respirando aún no me he encontrado con una cajera decente en el Día. La que no es claramente chola es torpe marcando, es torpe cobrando o es torpe calculando, sin que ser cholo impida tener carencias en todos los demás campos habituales de los menesteres de un/a cajero/a.

Ojo, me parece muy bien que trabajen por la integración de esta gente en la sociedad. Pero coñe, las cajas se ponen medallas por su labor social. Por una vez voy a hacer un enfoque positivo: creo que en los supermercados Día son demasiado modestos. En vez de hacer esos anuncios cutres de 10 segundos de "Hoy y mañana, el bote de salsa de tomate Orlando, diez céntimos más barato", digno de td8, TV del Besòs, Localia o cualquier canal de tres al cuarto, que hagan megaspots de cuarenta segundos con gente claramente deficiente sonriendo, con el contraste subido y con música de violines de fondo. Al más puro estilo Caja Madrid o La Caixa. Se lo merecen.

Mis Verdades (III): ¡Todas putas!

Se las prometían muy felices en el PSOE con lo que está pasando el PP con la trama Gürtel. Pero la realidad les ha estallado en las narices. La evidencia de que nadie se libra de tener chorizos, gañanes y mangantes empedernidos en su partido se ha convertido, de nuevo, en una realidad palpable. Hoy han sido detenido hasta ocho personas en Catalunya en una investigación anti-corrupción ordenada por el juez Baltasar Garzón.

Blanqueo de dinero. Cohecho y tráfico de influencias. Estos son los cargos que pueden pesar contra Bartomeu Muñoz, alcalde de la siempre muy socialista población de Santa Coloma de Gramenet, contra Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, ex altos cargos de diversos gobiernos durante la era Pujol en la Generalitat, y contra diversas personas más, entre las cuales se encuentra el ex diputado socialista Luís García.

¡Todas putas! Exclaman hombres asqueados y amedrentados por la edad y las experiencias alrededor del mundo en lúgubres tugurios entre humo de Ducados, tragos de vino y whisky. Yo reivindico el todas putas para la política, nada nuevo, lo sé, pero no conviene olvidarlo. La sociedad tiene derecho a gritar lo mismo en ídenticos tugurios. ¡Mira estos del Partido Popular qué ladrones! Y mirad estos del PSC, estos de CiU (no olvidemos las conexiones de la fundación del partido, la Trias Fargas, con los donativos de Fèlix Millet -y, cuidado, que aún se atreven los convergentes a comparar el desfalco de Millet con el dispendio de los informes encargados por Montilla, para morirse de risa o de verguenza-), y los que estén por venir.

Generaciones de políticos podridas por la corrupción del espíritu de la constitución y el café para todos muy mal entendido. Muchas detenciones tienen que acaecerse todavía para que las oficinas queden suficientemente limpias para que la política pueda renovarse no sólo con caras nuevas y la buena voluntad vuelva a instaurarse como hizo treinta años atrás. Tanto gilipollas y tan pocas balas. Mucho tienen que cambiar todavía las cosas para que España deje de ser un país de tercera. Con mucha más profundidad, rabia y pesar digo hoy que Europa empieza en los Pirineos. Puta mierda.

Les meves veritats (II): Tàctiques agressives

Tothom reconeix un gran periodista. És un personatge d'èxit. És mediàtic. Té currículum. I és convidat a tertúlies. Moltes tertúlies. Es guanya bé la vida. Normal.
Lluís Canut compleix amb tots aquests patrons. Fins i tot ha aconseguit arribar un nivell més enllà. El nivell definitiu. La imitació. Compte, no em refereixo a la impostura verbal (com tots els membres de CiU, que parlen com l'Artur Mas), em refereixo a la paròdia. És clar que en el cas d'en Canut és relativament senzill. Tothom s'atreveix a arrencar-se amb la seva cantarella. Fins i tot jo mateix ho estic fent ara mateix mentre llegeixo el que escric. No hi ha dubte, doncs, és un gran.

Però totes les grans figures tenen algún però. En el cas de Lluís Canut, ningú pot negar que escoltar una tertúlia on hi participi es pot arribar a fer extremadament ferragós, fins al punt de desitjar agafar un bat de beisbol i rebentar l'ordinador, la televisió o quelcom de valuós.
Davant d'un micro en companyia d'altres éssers humans és absolutament insofrible. La seva incorregible (suposo, a aquestes altures...) mania de fer-se amb el torn de paraula a base d'interrompre, interrompre, perdona, interrompre, interr... perdona, interrompre, vull... interrompre, perdó, interr... interr.. interrompre... i insistir és taladrant i extremadament irritant. No hi ha qui l'aguanti. El mataries.

Si no sabeu de què us parlo, escolteu-lo al Tu Diràs de RAC1. Ja ho veureu, ja.

Les meves veritats (I): El Clapés no val res

No m'explico com el programa ronyós i ranci del Clapés segueix en antena a RAC1 després de dos o tres anys. Esclar que és cert que les tardes estan maleïdes a ca'l Godó-Radio, segurament per culpa del Jordi González, que hi va fer el Diagonal fa ja més d'un llustre. Han passat per allà gent amb bones intencions, amb més o menys destresa i ganes, però des que s'ha instal·lat la ronya al 87.7FM de 4 a 7, jo passo de les tardes de RAC1. Prefereixo escoltar Welcome to Paradise en "repeat" durant tres hores. És molt més proudctiu i edificant.

Després no digueu que no us vaig avisar.