En mans de qui deixarem Catalunya?

Jordi Pujol va dir dimarts passat al programa El Món a RAC1 que ja veu Artur Mas com a President de la Generalitat. L’hi veu l’honorable expresident i l’hi veiem tots. Fins i tot s’hi veu ell. Si el sondeig menys optimista, el del CIS de fa dues setmanes, atorga 59 escons al partit de Mas i Duran, a nou de la majoria absoluta, és normal que l’eufòria envaeixi els militants i seguidors nacionalistes. Però per què s’ha arribat a aquesta situació? Hi ha dues raons que expliquen un augment tant radical de CiU, que, per la seva part, només ha aplicat la fórmula de l’assessor de Rajoy (“échate a dormir hasta 2012, Mariano”).

No és per una terrorífica gestió del tripartit de les polítiques socials, econòmiques (deixant de banda l’estirabot necessari dels bons), sanitàries... de la pitjor manera possible (podríem debatre sobre la nefasta gestió en educació, compro), no és pas això. O si més no, no és el moll de l’os. Ni tampoc és per la manca d’impuls a les polítiques que ajuden a la definició nacional. Ho comenta avui en Roger Tugas, excompany a Público i que a partir de diumenge publicarà a l’ARA, al seu blog. Cita diverses accions que el tripartit ha dut a terme i que podem dubtar que Mas hagués tingut el coratge de tirar endavant, a saber: la llei de consultes, la implantació d’ambaixades catalanes arreu o polèmica llei del cinema, sense anar més lluny. I disculpeu que faci una excursió, però pel que fa a polítiques socials, Mas criticava diumenge al debat a sis de TV3 la xifra de fracàs escolar a Catalunya, mentre que la seva proposta en educació són els traspassos econòmics de l’escola pública a la concertada i la privada, una gran contradicció, ja que el fracàs escolar es concentra a la pública. Com deia el President el 2006: fets, no paraules.

Però tanquem l’excursió i tornem al que ens ocupa. La percepció que Montilla s’ha rendit a l’executiu de Madrid és clau per entendre aquest gir electoral i l’ascens meteòric de CiU. Primera raó. L’Estatut va acabar esquarterat pel Tribunal Constitucional, i aquesta decepció va ser molt més emocional que no pas física (ja que, en definitiva, el que més disgusta de la sentència són les qüestions lingüístiques) i, per tant, clau per entendre l’enfadament col·lectiu, el cabreig, canalitzat contra el PSC en favor de CiU.

I la segona ha estat la manca de cultura de coalició. Ho apuntava Andreu Mayayo en un article a Público de fa unes setmanes: les grans cultures democràtiques europees tenen el pacte transversal entre partits com a part del seu ADN. Aquí no, i la més mínima discordança ha estat interpretada des de 2003 com una greu crisi institucional i signe de desgovern.

I arribats a aquest punt, CiU té motius per prometre-se-les molt felices. Però sap realment la gent qui votarà? En una època en què els missatges ens arriben en píndoles, breus i directes, i en què els partits descarten l’argumentció política i només busquen evocar emocions, el vot a la coalició nacionalista és un vot efectivament nacionalista, però no és pas un vot polític. L’exaltació nacional ha buscat senders per a la independència, i davant l’evident descrèdit d’ERC i la novetat, i com a novetat, sospitosa, de Reagrupament i Solidaritat Catalana (que fan un plantejament polític molt pobre i populista), el vot del català emprenyat i rabiosament ansiós d’autogovern va directe a CiU. Per posicionament nacional i per tradició. Perquè ningú oblida l’obra dels primers anys de Pujol, que va governar durant 23 anys. Si va durar tant, no pot ser dolent, oi?

Però el que sí oblidem és que la dècada dels noranta va ser gairebé el no-res. Com es pot no recordar que Pujol va perpetrar l’esperpent del pacte del Majestic? ¿Com es pot no recordar que va pactar (pactar, concepte que tant sembla que irrita Mas) amb un Aznar que va acabar sent el flagell dels catalans com no ho havia estat ningú des de Franco? En el seu dia, Artur Mas va signar un document on es comprometia a no pactar de nou amb el PP, però la proximitat política –he dit política, no emocional- podria convertir fàcilment el document en paper mullat. Què, què, què? Però què dius! Doncs, home, dic el què dic basant-me en fets més recents, com quan Josep Antoni Duran i Lleida va defensar l’educació religiosa a l’escola pública amb ungles i dents a la negociació de l’Estatut quan l’aposta comuna era per la laïcitat. Les polítiques de CiU són de dretes, perquè la federació és, en origen i en essència, una coalició de dos partits que, adoptant l'argot torero, carreguen a la dreta. I la setmana passada vaig veure com Quim Monzó feia gala d’ironia per denunciar intel·ligentment el que molts sospitem: Mas no descarta pactar amb el PP si li fa falta per formar govern. Perquè a la tercera va la vençuda: Mas vol governar, sigui com sigui, i sigui amb qui sigui.

El votant nacionalista de l’any 2010 rebutja contemplar el color polític dels partits, la línia horitzontal de posicionament polític, per deturar-se a observar només la línia vertical, la que regula el centralisme o separatisme d’aquella opció política. Si hi suma credibilitat, estigui aquesta justificada o no... bingo! Convergència i Unió té garantida la victòria, el govern, i frega la majoria absoluta perquè satisfà les ànsies de llibertat d’un poble que menysprea la importància de polítiques d’esquerres que ajudin, potser a ells mateixos, a sortir de la crisi. D’una crisi que no s’arreglarà rebaixant impostos i retallant prestacions socials. Al votant li diria que ja li aprofitaran les llistes d’espera sense solució i les pensions miserables amb les retallades socials al més pur estil torie de Mas. Perquè el concert econòmic que el presidenciable ens vol fer creure que de debò vol reclamar és pura fantasia. A Madrid es posaran la càpsula de cianur sota la llengua abans que acceptar-ho. Al votant li diria tot això, però no li ho puc dir, perquè tot plegat ho hauré de patir jo també. Tots ho haurem de patir. Porca miseria.

Un cop més, Catalunya s’entestarà a fer bona la frase que diu que Europa comença als Pirineus. No podem oblidar que perseguim una independència que només suposarà una millora per a tots si els recursos, aquests ja tòpics 60 milions diaris, es gestionen per a benefici de polítiques socials que fan moltíssima falta a Catalunya, com el desenvolupament de la llei de dependència. I Artur Mas i la dreta són l’antítesi d’aquest ideal. Encarnen un menú de retallades socials com el que triomfa a Gran Bretanya i que també s'obre camí a Madrid. Volem una independència plena vinculada a un estat del benestar mutilat? Us felicito, fills. Et planyo, Catalunya; en mans de qui et deixarem?

També podeu llegir l'article a City Lights.