Catalunya emmalalteix de populisme

Ai senyor, ai senyor! Ai Déu meu senyor! La preocupació pels tres escons de Plataforma per Catalunuya quan l’escrutini progressava ja fins al 30% s’estenia per Twitter, Facebook i entre la majoria dels presents a l’hotel Grand Marina fent el seguiment de la nit electoral del Partit Popular. Un cop es va progresar fins al 40%, les sigles de PxC ja es van reduir a dos a la pantalla de TV3 i al 60% ja van desaparèixer les sigles i la preocupació es va transformar en alleujament. Finalment el partit franquista i racista d’Anglada no va entrar al Parlament, però va rascar fins a 75.321 vots i no podem passar per alt aquesta realitat. Una realitat que es va quedar a un 0,58% de vots d’entrar al Parlament. Molt per sobre de formacions com Reagrupament, Escons en Blanc, d’altres tradcionals com el PACMA o novetats de diversos caires com el CORI, UpyD o Alternativa de Govern. De fet, el cas de PxC és un signe extrem del què ha passat en aquestes eleccions, i és que el populisme en les seves diverses formes ha aconseguit polaritzar l’escenari polític català de la propera legislatura que iniciarem tot just quan arrenqui 2011.

Plataforma és l’exemple paradigmàtic del que és el populisme menyspreable: un partit que hereta tota la ronya de temps passats, el llop disfressat d’ovella, i que esprem les pors més radicals i ignorants d’una població en crisi. Un caldo de cultiu que, setanta o vuitanta anys enrere, hagués donat una força bestial a Anglada. Però a banda de Plataforma hi ha altres exemples més difusos però, a dia d’avui, força més perillosos. El programa electoral de Solidaritat Catalana per a la Independència és monotemàtic: pressuposa que tots els mals de Catalunya, des de la crisi al fracàs escolar, passant per les pensions i els funcionaris dropos, se solucionen amb una declaració d’independència unilateral, emparada pel dret internacional –cosa que ja és molt pressuposar-. Més enllà no hi ha res. O gairebé res. Si més no, als seus 102.197 electors no els interessa res més que Laporta i la independència (bé, potser també els interessava Maria Lapiedra). És a dir, populisme hardcore. A l’altre extrem, defensant la unitat de l’estat espanyol, i la bipolaritat lingüística i cultural de Catalunya, el Partit Popular ha obtingut els millors resultats de la seva història, 18 diputats -1 més dels que va obtenir el 1995 amb Aleix Vidal Quadras com a líder- i això és gràcies a la crisi, per la que duu dos anys prometent sol·lucions invisibles, i al discurs populista en immigració, agafat prestat de PxC, curiosament. O no tant curiosament, en realitat. Gens curiosament, i gens casualment, de fet. El PP ha aconseguit enfilar-se com a tercera força política de Catalunya gràcies a un dels discursos més populistes i extremistes de la seva història, lluny de la moderació que no gaire anys enrere encarnava Josep Piqué.

Seguint en la mateixa línia, Convergència i Unió també ha fet ús de les preocupacions més declarades del poble per sortir vencedor de les eleccions. Mas serà president gràcies a la crisi, argument primari i sense cap argument racional que ha tombat governs de tots els signes polítics arreu d’Europa (l’esquerra va guanyar fa poc les eleccions a Grècia, quan el discurs oficial de l’establishment i els seguidors de la dreta és que de la crisi se surt amb conservadorisme pressupostari). I a això, cal sumar-li el tema espinós del concert econòmic. Com ja vaig comentar en el meu anterior article, el fum d’aquesta suposada intenció convergent és ben negre i espès, i ha alimentat els pulmons d’una gran massa de sobiranistes descontents. És a dir, una proposta sense arguments sòlids i contrastables que ha convençut bona part d’un electoral susceptible de ser convençut. Populisme com una catedral. Com una catedral barroca. És a dir, colossal i carregat fins l’excés.

Per tant, el Parlament, que es configurarà presumptament el 24 de desembre –casi fum, fum, fum… podem tenir discurs de Nadal de Montilla i d’any nou de Mas- serà un Parlament que, com a mínim fins el 2014, veurà com molts dels seus 135 escons tindran gravats a la seva identitat els arguments pobres i fàcils amb què han convençut un electorat que cada cop demostra amb més contundència que la democràcia catalana i espanyola pateix càncer en plena adolescència. És ben trist però és així. Això ho veig clar, però, en canvi tinc molts dubtes de quina quimioteràpia pot salvar-lo i evitar que aquest càncer s’allargui durant dècades i vagi consumint a poc a poc el malalt fins a convertir-lo en una despulla dels ideals de democràcia, llibertat i maduresa amb què es va constituir després de les primeres eleccions de 1980.

També podeu llegir l'article a City Lights.