Fukushima I: De nou, el terror nuclear

El 26 d’abril de 1986 el reactor número 4 de Txernòbil va entrar en estat de fusió de nucli després d’uns experiments mal fets i va provocarl’accident nuclear més greu de la història. D’això precisament ara en farà 25 anys i el temps ha convertit el seu record en un mer referent de terror nuclear; l’ha esborrat en l’imaginari col·lectiu com a argument per estar en contra de l’energia nuclear. Ara, precisament ara, la naturalesa ha assotat la costa est del Japó amb un terratrèmol primer, i un tsunami després, i ens dóna noves referències per entendre els perills de l’energia nuclear.

Si bé és cert que les mesures de seguretat van millorar molt a partir del desastre de Txernòbil (i també del de Three Mile Island el 1979), les explosions a les parets exteriors dels reactors 1 i 3, i segons les darreres informacions d’aquesta matinada, també al número 2, de la planta nuclear de Fukushima I posen de relleu la ineficàcia de qualsevol mesura de seguretat davant els efectes devastadors d’una gran catàstrofe nuclear. Les autoritats nipones han descartat una eventual fusió de nucli a Fukushima, però les fugues readioactives ja han obligat a evacuar desenes de milers de persones i l’accident ha arribat al nivell quatre de l’escala internacional d’accidents nuclears. També ha obligat a subministrar pastilles de iodur de potassi a centenars de persones més per evitar un hipotètic càncer de tiroides fruit d’una intoxicació de iode per l’exposició a la radiació.

Tots aquests nous fets ens obliguen a esborrar la concepció dels fets de Txernòbil com a quelcom anacrònic i tercermundista. La URSS es va desntegrar pocs anys després d’allò, i la idea que en queda és del fet produït en un país pobre i sota unes condicions penoses. El blog La Pizarra de Yuri denunciava l’abril passat com això no era, en absolut, com s’ha volgut vendre en ocasions. I hem de pensar, per tant, que Txernòbil funcionava correctament fins que van ficar la pota, i encara més, que l’avui dia ciutat fantasma de Pripyat, destinada als treballadors de la planta nuclear, va ser en el seu temps un exemple de modernitat soviètica. Fukushima també funcionava correctament fins que el tsunami ho ha mig engegat tot a rodar. Els motius són molt diferents, però les conseqüències són encara imprevisibles.

Cal pensar, doncs, que ara reunim noves forces i arguments per denunciar la dependència i els perills de l’energia nuclear. L’Autoritat de Seguretat Nuclear francesa qüestiona la relativització del perill dels fets de Fukushima que han fet les autoritats nipones, i Alemanya i Suïssa ja van anunciar ahir que es replantejaran el seu punt de vista sobre les nuclears. És més, la cancellera alemanya, Angela Merkel, va anunciar que suspendrà el pla per allargar la vida de les centrals nuclears germàniques. A més, el ministre austríac de medi ambient va exposar ahir la possibilitat de sotmetre les nuclears a proves d’estrés per conèixer la seva capacitat de reacció real a desastres com el del Japó. Proves que serien similars a les que van haver de superar els bancs l’estiu passat per saber la seva resistència als efectes de la crisi. La proposta va ser ben rebuda, però no és suficient.

L’incident de Fukushima representa la necessitat de donar un cop sobre la taula i apostar d’una vegada per totes per les energies renovables. A Espanya, el PSOE ha fet en els darrers anys un gir en la seva posició al respecte, i s’ha allunyat de les reivindicacions que Greenpeace plantejades de fa anys i panys. El 2008, en el seu programa electoral, Zapateroprometia tancar les centrals que arribessin al seu límit de 40 anys de vida. El mes passat, però, el govern espanyol va acceptar una esmena de CiU a la Llei d’Economia Sostenible per allargar el funcionament d’aquestes centrals més enllà dels 40 anys. I tot i la decisió de Merkel, ahir, la vicepresidenta segona del govern, Elena Salgado, va descartar introduir canvis en la política del govern espanyol sobre l’energia nuclear.

Aquest nou accident nuclear representa un toc d’atenció per a tots aquells qui continuen defensant una energia que, si bé neta en una concepció industrial, comporta el risc d’embrutar les vides dels habitants de les zones properes amb diferents i greus càncers -i properes poden ser centenars de quilòmetres a la rodona- i condemnar a patir tot tipus de malformacions horribles a molts dels futurs nounats (vegeu aquest documental: [Part 1][2][3][4]). El Japó no és Ucraïna, Fukushima no és una central rònega, el Japó és la tercera economia mundial. I qui avisa no és traïdor. No paga la pena arriscar les vides de milions de persones per una energia lleugerament més eficient i traïdorament i enganyosament neta.

Ho vull tot, tot i tot

Dimarts va fer un any de la gran nevada que va agafar per sorpresa els barcelonins i va sacsejar la ciutat. De fet, fa un any de les nevades que es van reproduir arreu de Catalunya, complicant la mobilitat a pobles i ciutats i aïllant múltiples urbanitzacions. Es van aixecar desenes de veus criticant el desplegament de bombers i la ineficàcia del pla NeuCAT. Efectivament, alguns pobles i urbanitzacions van passar-se fins a quatre dies sense llum, i colgats per la neu, i la resposta de més d’un i de dos va ser irada. La setmana passada, (crec recordar que dimecres dia 2, però no ho he pogut comprovar perquè el telediari d’aquell dia, precisament, no està penjat) els informatius d’Antena3 explicaven que la gent d’una urbanització de Corbera de Llobregat vivia obligada a transitar per una carretera que es dibuixava paral·lela a barrancs de fins a 80 metres de fondària, i ho feien sense baranes protectores al lateral de la via, el que es coneix en castellà com a “quitamiedos” o “guardarraíl”.

El problema, greu, és obviar les contrapartides de viure en zones aïllades de les grans urbanitzacions. És evident que no es pot criticar ningú per viure en pobles, però les urbanitzacions són una aberració insostenible. És car i complicat fer-hi arribar serveis i recursos. Llum, aigua, gas, recollida d’escombraries, correu… tot es complica, i el cost es multiplica, en les urbanitzacions. Si bé és lícit que algú necessiti anar-se’n a viure lluny del soroll urbà, i vulgui estar, diguem, més en contacte amb la naturalesa, ha d’assumir les complicacions que això comporta. Com podia algú pretendre que, si Barcelona, la capital de Catalunya, es trobava prop del col·lapse per la nevada, una urbanització perduda a la vall de qui-sap quina muntanya a qui-sap on, hagués de rebre una atenció urgent per a satisfer les exigències de les potser, dues-centes persones que hi visquin. I entenent que ningú els ha obligat a viure allà.

No es pot tenir tot. Qui vulgui viure aïllat del món, en un entorn envejable, en cases més grans i acollidores, i potser fins i tot amb un habitatge més assequible que a la ciutat, ha d’assumir la contrapartida. Un país no es pot mobilitzar per vostè. Se l’ha d’atendre, és clar, però quan les prioritats estiguin cobertes. I el seu dret a reclamar passa per haver-se buscat abans la vida per solucionar les coses pel seu compte. Si hi ha neu, vostè ha de sortir a treure-la a palades. Si hi ha aigua, vostè ha de sortir a treure-la amb galledes. Les coses han de funcionar així perquè no perdem la raó i el món de vista. Vostè pot fer amb la seva vida el que li vingui de gust. Com si se’n vol anar a viure a un monestir al mig del camp sobre la muntanya més alta. Però no pot pretendre que els serveis d’un país facin despesa extraordinària i corrin deixant-ho tot de banda per socorre’l quan l’evidència de la força de la naturalesa s’interposi entre vostè i les seves exigències egoistes. Urbanitzacions, sí, si es vol, però amb un ferm compromís autàrquic i autosuficient. Qui no sàpiga acceptar les regles de viure allunyat de l’engranatge urbà, que no s’hi fiqui. Les nevades i les pluges aïllen urbanitzacions, sí, és el que hi ha. No pots pretendre anar a l’era i evitar la pols.

De l'excel·lència universitària

Circula la idea que les universitats privades són pitjors que les públiques. Es parteix de la base que el fet que els alumnes hagin de pagar per anar-hi les converteix automàticament en mediocres, perquè es pressuposa que les seves notes d'accés són pitjors. S'oblida, però, que també hi ha grapats de Facultats on l'accés públic s'acaba convertint en un perllongament de la inèrcia passotista de gent sense res millor a fer a la vida. Parlar de la superioritat de la UB o la UAB sobre Blanquerna, la Rovira i Virgili o la que sigui és, senzillament, ridícul, des del moment en què cap d'aquestes universitats apareix en els tops europeus de cap rànquing mínimament seriós.

Deu ser per alguna cosa. Partim d'un problema educatiu de fons, i partim d'un problema endèmic de les universitats. A les públiques, qualsevol poca-solta que s'hagi guanyat la plaça, pot ensenyar autèntica merda pels temps dels temps perquè és molt difícil fer-lo fora. A la privada, però, i ara parlo del què conec, Blanquerna, també existeix una espècie de manca de sentit crític i d'autocomplaença i de mirada dirigida persistentment al melic, perquè no s'han pres decisions que, a ulls de qualsevol estudiant amb dos dits de front, són fonamentals.

D'entrada, Blanquerna és una Facultat de Comunicació, i recalco això de "Comunicació", que fins el 2009 encara penjava, gairebé de manera exclusiva, les notes en papers a les parets de l'edifici, complicant enormement la vida als alumnes de fora de Barcelona. Fins el 2009, els calendaris apareixien confirmats dues setmanes abans, i els professors els sabies quan te'ls trobaves a classe. Els examens, mentre que a la UB s'anticipen fins a un any, aquí apareixien un parell de mesos abans de la convocatòria. Tres, com a molt. Alguns d'aquests problemes comencen a canviar, tot i que hi ha ximpleries que persisteixen. Per exemple, ara tenim unes màquines expenedores de sabó automàtiques mentre que tenim unes assecadors de mans menys potents que una cançó de pop minimalista i un paper de vàter digne d'una benzinera d'autopista.

Però això és un tema menor. Els fets realment greus són que tinguem una professora de Tecnologia del Disseny Periodístic, Edith Stone, que ens explica als alumnes de quart què és, en premsa, una doble pàgina, o un "ladillo", i aquest entre d'altres successos surrealistes. Problema és que el professor de Programes Televisius d'Actualitat, de qui ni tan sols recordo el nom, no conegui una sèrie actualment en emissió -Bones-, i que dediqui mitja classe a reproduir frases de les quals ens fa jugar al penjat per endevinar-ne l'autor. De mandíbula desencaixada, vaja.

La mediocritat es retroalimenta a la universitat d'avui dia. L'alumnat no és capaç d'exigir més, i quan s'enfronta a professors de gran nivell com Ignasi Boada, Carles Ruiz, Francesc Torralba o Lluís Font, i que imparteixen assignatures exigents a nivell d'exercici de matèria gris, hi ha desgavells neuronals, i dissimulades exigències de rebaixar el nivell de la classe. Quan un alumne demana al professor que repeteixi la darrera frase, demostra dues coses: primera, que no processa la informació al nivell que, potser, caldria i, segon i més important, que el problema és que no ha assimilat el concepte. L'hi poden repetir, i el pot, llavors, apuntar, però seguirà sense comprendre'l.

La manca d'autoexigència d'alguns, entre els que la majoria ens podem comptar en una etapa o altra de la nostra trajectòria acadèmica, i la desmotivació dels que de debò voldrien aprendre alguna cosa més que els autors de frases prescindibles o els origens anecdòtics del nom de set-centes marques d'arreu del món, acaba confeccionant una bola de brutícia acadèmica ben adobada i compactada per la mediocritat que destil·la bona part del professorat. Tot plegat genera una experiència frustrant a totes llums per a qualsevol persona que no s'interessi a tenir un títol, sinó que hi vulgui donar alguna utilitat en el futur. Perquè jo no vull llicenciar-me en periodisme per poder ensenyar el títol a un Relacions Públiques del Carrefour en un sòrdid despatx o potser en un polígon industrial deixat de la mà de Déu.

Però no tot pot ser negatiu, d'acord. Hi ha honroses i esperançadores excepcions. I no només entre individuals, sinó entre col·lectius. Com ho és Llumsdelaciutat, que des de fa més d'un any tracta de fer carburar els fusibles d'equipament professional que la Facultat oferta fosos als nous alumnes cada any. Aquesta revista comença aquest març una etapa més professional, amb col·laboracions de professors de la casa. Jo vull convidar-los a viure la gratitut de l'experiència d'escriure per a un col·lectiu d'alumnes il·lusionats i que s'esforcen per creure en el seu somni, però els convido també, i això ho faig extensible al nou degà de la Facultat, el senyor Josep Maria Carbonell, a acceptar que Blanquerna està molt lluny de poder ser referència en res i a fer el màxim per canviar aquesta situació.