Circula la idea que les universitats privades són pitjors que les públiques. Es parteix de la base que el fet que els alumnes hagin de pagar per anar-hi les converteix automàticament en mediocres, perquè es pressuposa que les seves notes d'accés són pitjors. S'oblida, però, que també hi ha grapats de Facultats on l'accés públic s'acaba convertint en un perllongament de la inèrcia passotista de gent sense res millor a fer a la vida. Parlar de la superioritat de la UB o la UAB sobre Blanquerna, la Rovira i Virgili o la que sigui és, senzillament, ridícul, des del moment en què cap d'aquestes universitats apareix en els tops europeus de cap rànquing mínimament seriós.
Deu ser per alguna cosa. Partim d'un problema educatiu de fons, i partim d'un problema endèmic de les universitats. A les públiques, qualsevol poca-solta que s'hagi guanyat la plaça, pot ensenyar autèntica merda pels temps dels temps perquè és molt difícil fer-lo fora. A la privada, però, i ara parlo del què conec, Blanquerna, també existeix una espècie de manca de sentit crític i d'autocomplaença i de mirada dirigida persistentment al melic, perquè no s'han pres decisions que, a ulls de qualsevol estudiant amb dos dits de front, són fonamentals.
D'entrada, Blanquerna és una Facultat de Comunicació, i recalco això de "Comunicació", que fins el 2009 encara penjava, gairebé de manera exclusiva, les notes en papers a les parets de l'edifici, complicant enormement la vida als alumnes de fora de Barcelona. Fins el 2009, els calendaris apareixien confirmats dues setmanes abans, i els professors els sabies quan te'ls trobaves a classe. Els examens, mentre que a la UB s'anticipen fins a un any, aquí apareixien un parell de mesos abans de la convocatòria. Tres, com a molt. Alguns d'aquests problemes comencen a canviar, tot i que hi ha ximpleries que persisteixen. Per exemple, ara tenim unes màquines expenedores de sabó automàtiques mentre que tenim unes assecadors de mans menys potents que una cançó de pop minimalista i un paper de vàter digne d'una benzinera d'autopista.
Però això és un tema menor. Els fets realment greus són que tinguem una professora de Tecnologia del Disseny Periodístic, Edith Stone, que ens explica als alumnes de quart què és, en premsa, una doble pàgina, o un "ladillo", i aquest entre d'altres successos surrealistes. Problema és que el professor de Programes Televisius d'Actualitat, de qui ni tan sols recordo el nom, no conegui una sèrie actualment en emissió -Bones-, i que dediqui mitja classe a reproduir frases de les quals ens fa jugar al penjat per endevinar-ne l'autor. De mandíbula desencaixada, vaja.
La mediocritat es retroalimenta a la universitat d'avui dia. L'alumnat no és capaç d'exigir més, i quan s'enfronta a professors de gran nivell com Ignasi Boada, Carles Ruiz, Francesc Torralba o Lluís Font, i que imparteixen assignatures exigents a nivell d'exercici de matèria gris, hi ha desgavells neuronals, i dissimulades exigències de rebaixar el nivell de la classe. Quan un alumne demana al professor que repeteixi la darrera frase, demostra dues coses: primera, que no processa la informació al nivell que, potser, caldria i, segon i més important, que el problema és que no ha assimilat el concepte. L'hi poden repetir, i el pot, llavors, apuntar, però seguirà sense comprendre'l.
La manca d'autoexigència d'alguns, entre els que la majoria ens podem comptar en una etapa o altra de la nostra trajectòria acadèmica, i la desmotivació dels que de debò voldrien aprendre alguna cosa més que els autors de frases prescindibles o els origens anecdòtics del nom de set-centes marques d'arreu del món, acaba confeccionant una bola de brutícia acadèmica ben adobada i compactada per la mediocritat que destil·la bona part del professorat. Tot plegat genera una experiència frustrant a totes llums per a qualsevol persona que no s'interessi a tenir un títol, sinó que hi vulgui donar alguna utilitat en el futur. Perquè jo no vull llicenciar-me en periodisme per poder ensenyar el títol a un Relacions Públiques del Carrefour en un sòrdid despatx o potser en un polígon industrial deixat de la mà de Déu.
Però no tot pot ser negatiu, d'acord. Hi ha honroses i esperançadores excepcions. I no només entre individuals, sinó entre col·lectius. Com ho és Llumsdelaciutat, que des de fa més d'un any tracta de fer carburar els fusibles d'equipament professional que la Facultat oferta fosos als nous alumnes cada any. Aquesta revista comença aquest març una etapa més professional, amb col·laboracions de professors de la casa. Jo vull convidar-los a viure la gratitut de l'experiència d'escriure per a un col·lectiu d'alumnes il·lusionats i que s'esforcen per creure en el seu somni, però els convido també, i això ho faig extensible al nou degà de la Facultat, el senyor Josep Maria Carbonell, a acceptar que Blanquerna està molt lluny de poder ser referència en res i a fer el màxim per canviar aquesta situació.
Deu ser per alguna cosa. Partim d'un problema educatiu de fons, i partim d'un problema endèmic de les universitats. A les públiques, qualsevol poca-solta que s'hagi guanyat la plaça, pot ensenyar autèntica merda pels temps dels temps perquè és molt difícil fer-lo fora. A la privada, però, i ara parlo del què conec, Blanquerna, també existeix una espècie de manca de sentit crític i d'autocomplaença i de mirada dirigida persistentment al melic, perquè no s'han pres decisions que, a ulls de qualsevol estudiant amb dos dits de front, són fonamentals.
Però això és un tema menor. Els fets realment greus són que tinguem una professora de Tecnologia del Disseny Periodístic, Edith Stone, que ens explica als alumnes de quart què és, en premsa, una doble pàgina, o un "ladillo", i aquest entre d'altres successos surrealistes. Problema és que el professor de Programes Televisius d'Actualitat, de qui ni tan sols recordo el nom, no conegui una sèrie actualment en emissió -Bones-, i que dediqui mitja classe a reproduir frases de les quals ens fa jugar al penjat per endevinar-ne l'autor. De mandíbula desencaixada, vaja.
La mediocritat es retroalimenta a la universitat d'avui dia. L'alumnat no és capaç d'exigir més, i quan s'enfronta a professors de gran nivell com Ignasi Boada, Carles Ruiz, Francesc Torralba o Lluís Font, i que imparteixen assignatures exigents a nivell d'exercici de matèria gris, hi ha desgavells neuronals, i dissimulades exigències de rebaixar el nivell de la classe. Quan un alumne demana al professor que repeteixi la darrera frase, demostra dues coses: primera, que no processa la informació al nivell que, potser, caldria i, segon i més important, que el problema és que no ha assimilat el concepte. L'hi poden repetir, i el pot, llavors, apuntar, però seguirà sense comprendre'l.
La manca d'autoexigència d'alguns, entre els que la majoria ens podem comptar en una etapa o altra de la nostra trajectòria acadèmica, i la desmotivació dels que de debò voldrien aprendre alguna cosa més que els autors de frases prescindibles o els origens anecdòtics del nom de set-centes marques d'arreu del món, acaba confeccionant una bola de brutícia acadèmica ben adobada i compactada per la mediocritat que destil·la bona part del professorat. Tot plegat genera una experiència frustrant a totes llums per a qualsevol persona que no s'interessi a tenir un títol, sinó que hi vulgui donar alguna utilitat en el futur. Perquè jo no vull llicenciar-me en periodisme per poder ensenyar el títol a un Relacions Públiques del Carrefour en un sòrdid despatx o potser en un polígon industrial deixat de la mà de Déu.
Però no tot pot ser negatiu, d'acord. Hi ha honroses i esperançadores excepcions. I no només entre individuals, sinó entre col·lectius. Com ho és Llumsdelaciutat, que des de fa més d'un any tracta de fer carburar els fusibles d'equipament professional que la Facultat oferta fosos als nous alumnes cada any. Aquesta revista comença aquest març una etapa més professional, amb col·laboracions de professors de la casa. Jo vull convidar-los a viure la gratitut de l'experiència d'escriure per a un col·lectiu d'alumnes il·lusionats i que s'esforcen per creure en el seu somni, però els convido també, i això ho faig extensible al nou degà de la Facultat, el senyor Josep Maria Carbonell, a acceptar que Blanquerna està molt lluny de poder ser referència en res i a fer el màxim per canviar aquesta situació.
Entradas
No hay comentarios:
Publicar un comentario