domingo, 22 de enero de 2012

M'hi pot fer unes ratlles, sisplau?


En els darrers dies, l’actualitat blaugrana està molt revolucionada. Per la trepitjada de Pepe a Messi, i també per l’aparició, al diari Sport, d’una il·lustració que representa el disseny de les futures samarretes del club per a la temporada 2012/13. La reacció a la xarxa dels aficionats culers ha estat menys repartida que de costum, i és que els canvis que introduiria aquest disseny, en cas de ser cert (el club no ho confirma, però tampoc ho desmenteix), són més que notoris, i dignes d’un debat de fons.
La futura samarreta culer
La desaparició de les tradicionals i incorruptes franges verticals blaves i granes en favor d’un degradat és, sens dubte, una innovació radical en el disseny, i una evidència de la problemàtica del mercat de la venda de samarretes. L’obligació autoinfligida de renovar l’equipament temporada rere temporada ha dut a una situació en què ja no n’hi ha prou amb variar quatre coses, i la percepció que es té d’aquests canvis és ja de retocs menors pels quals no paga la pena gastar-se 70 euros cada agost. La necessitat de continuar captant l’atenció ha dut a revolucionar el mercat de les segones samarretes, i, a la vegada, a la saturació dels dissenys titulars.
Voler escapar d’aquest parany que les marques s’han parat a elles mateixes duu ineludiblement, abans o després, a canvis radicals pels quals ni l’afició està preparada ni la tradició del club mereix en cap moment. A més a més, la innovació gràfica a les samarretes duu també a potents qüestionaments estètics, que cada any tindrem més presents. Si bé no són nous; cal recordar la desgràcia estètica que van representar els anys noranta pel món de les samarretes de futbol en general, però també l’aberració de samarreta “ketchup”, o d’”estampat de vaca” que l’Athletic de Bilbao va presentar per jugar la Copa de la UEFA l’any 2003.
Equipament del Gamper 2009 // Arxiu
I la va presentar i retirar automàticament, perquè era una agressió a un disseny conservador durant cent anys. La samarreta, com el futbol, no ha de ser mai religió, però sí és cert que renunciar a la tradició de la samarreta no paga la pena quan el què t’ofereixen davant dels nassos és un autèntic insult al bon gust. Els aficionats de l’Sporting tampoc van rebre bé el canvi radical de disseny de la seva nova marca, Kappa, la temporada passada, i s’hi van rebel·lar. Kappa els va fer cas, i va instaurar una nova samarreta més ajustada a la tradició.
De la mateixa manera, els aficionats del Barça tenen el dret, i fins i tot el deure, de no cedir davant els deliris mercantils d’una junta excessivament capficada en l’expansió empresarial. Una expansió per la qual massa sovint fa sacrificis la tradició del club, i de la mateixa manera que els va tocar el rebre a les antiquíssimes seccions no professionals del club el passat juny, ara li tocarà el rebre a la samarreta. Perquè una cosa és dur una samarreta horrible en un partit del Joan Gamper, i qui dia passa any empeny, i una altra de ben diferent és exposar a ulls del món una samarreta que sembla fruit d’una última nit d’insomni sense idees davant del deadlined’entrega.

lunes, 9 de enero de 2012

Tres candidats per a un sol gran reconeixement


David Castelreanas, Albert Morillas i Marcel Sanromà
Leo Messi
Defensar la candidatura de Leo Messi a la Pilota d’Or és una tasca extremadament senzilla. L’argentí ja fa dos o tres anys que és considerat a ulls de tothom com el millor jugador del món, i a més té el privilegi de jugar en un dels millors equips de la història. Si l’any passat hi havia dubtes en qui seria el guanyador, en aquest tothom té clar qui és el favorit: Messi.
Messi és el gran favorit // fcbarcelona.cat
La seva influència en el Barça de Guardiola ha estat decisiva, convertint-se en l’home insígnia d’un conjunt de somni. Ell és l’encarregat d’aportar desequilibri a la línia atacant, obrint la llauna en nombrosos partits o bé sentenciant tot tipus d’aspiracions rivals. Però és que a més de ser un dels atacants més perillosos del planeta, la pulga participa en el joc combinatori del seu equip com qualsevol migcampista. Quan el Barça té la pilota, no dubta en baixar a demanar-la i ajudar a la construcció, de la mateixa manera que quan la tenen els rivals corre com ningú a pressionar. És el jugador total.
Però si no hi hagués prou amb la seva superioritat manifestada en cada partit, les seves dades objectives també són incontestables. Pocs jugadors resisteixen la comparació amb Messi si ens fixem en els números. Una última temporada de somni, amb Lliga i Champions conquerides i 53 gols en són una bona mostra. A més, Messi va aparèixer sempre, participant directament en 77 gols del seu equip, doncs va repartir fins a 24 assistències.
I malgrat la temporada que va acabar al juny tingui la major part del pes en el premi, la continuació de l’any de Messi ha estat si és possible més espectacular encara. Leo ha conquerit tots els títols de l’actual temporada, essent decisiu en totes les finals. Va marcar tres gols al Madrid en els dos partits de la Supercopa d’Espanya, va inaugurar el marcador a la final de la Supercopa d’Europa de Mònaco, i va ser el millor de la final del Mundial de Clubs al Japó. I va camí de tornar a batre tots els registres en aquest inici d’any. I és que molts ja es pregunten quantes Pilotes d’Or serà capaç d’aixecar el millor jugador que han vist mai.
-David Castelreanas.
Cristiano Ronaldo
Ningú dubta que la temporada de Cristiano Ronaldo va ser espectacular. En massa ocasions es vol mesclar la seva part personal amb la futbolística, com si el caràcter pogués tenir alguna rellevància en la forma de jugar. Per sort, en la Pilota d’Or es valora al futbolista, així que millor centrem-nos en els seus mèrits.
L'any de Cristiano Ronaldo és espectacular // Arxiu
Probablement, la seva possible elecció estarà molt marcada pels números. L’any passat va trencar el rècord de Zarra i Hugo Sánchez en lliga amb 40 o 41 gols (depenent de si es considera gol seu la falta que va picar a Pepe avant la Reial Societat), una xifra brutal que indica una mitjana de més d’un gol per matx. A més, també va tenir temps per fer-ne 7 a la Copa i 6 a la Champions, en total 53. I un d’ells va ser realment important, el de la Final de la Copa que va donar el trofeu al Madrid davant el Barça.
A més, la seva influència en el tarannà madridista va ser extraordinària, com queda demostrat amb les seves 15 assistències als seus companys. És a dir, al contrari del que es creu, va jugar i va fer jugar al seu equip. De fet, moltes de les parcel·les ofensives dels blancs van ser afectades decisivament pel portuguès: faltes directes, el joc aeri, els contraatacs, les centrades, el desbordament… dir que sense Cristiano el Madrid juga millor és, com queda demostrat, una fal·làcia creada per desprestigiar-lo.
Probablement no acabarà emportant-se el premi pel valor afegit que aporten els títols a Messi i Xavi, però la seva històrica temporada no se li pot negar ningú a Ronaldo. I el que és millor: aquesta va camí de ser encara més brutal. Si els èxits en grup l’acompanyen, no seria d’estranyar que l’any que ve fos el favorit. Però ara per ara, només una divisió de vots entre els dos membres culers del trio podria donar-li la victòria.
-Albert Morillas.
Xavi Hernández
L’any passat era no el gran favorit, però sí el segon, mentre que aquest any és el gran outsider. Lluny del carisme sobre la gespa de Messi i de la personalitat fora del rectangle de joc de Ronaldo, el de Terrassa és una espècie en seriós risc d’extinció, com els extrems. Per la seva personalitat i visió de joc, Xavi representa l’essència del joc del Barça, la sublimació del 4, i ha aconseguit superar l’obstacle on molts s’han estimbat i continuaran fent-ho: La crítica ferotge de part de l’afició blaugrana.
Xavi Hernández és l'outsider // fcbarcelona.cat
El reconeixement li ha arribat tard, però és quan el seu joc es manté a un nivell excels temporada rere temporada. I precisament perquè el seu joc s’ha mantingut i no pujat aquest 2011, les seves opcions són reduïdes respecte un 2010 on les seves opcions residien en el triomf al Mundial. Però tot i que la regularitat mai ha estat un dels plusos més valorats per aquelles ments extravagants que voten el guanyador del trofeu, Xavi ha exemplificat com pocs la superació sobre el terreny de joc i la perfecció d’aquell element que fa gran per existència i petit per elusió un esport, un equip, un partit… La creativitat i el talent. I precisament per això, ser on és en temporada sense Mundial o Eurocopa representa ja un gran èxit.
Molts basen la seva motivació en el Mundial, o en l’Eurocopa o la Copa Amèrica; ho hem vist amb Rivaldo, amb Ronaldinho i tants d’altres, mentre que Xavi ha aconseguit allò que molts no: Guanyar aquests dos grans tornejos i continuar jugant al màxim nivell, i continuar assaltant els rànquings de millors jugadors del món (com el de millor migcampista, que ja s’ha endut aquesta temporada).
La injustícia de no atorgar una Pilota d’Or a Raúl seria efímera i mísera, al costat de la injustícia de no retribuir el mèrit de l’estratosfèrica carrera sostinguda de Xavi amb el màxim guardó individual del futbol modern. La selecció argentina ha demostrat que Messi no és Messi sense Xavi, i quan el millor jugador del món necessita amb tota la urgència i exasperació de la companyia de luxe del vallesà per ser qui és, aquest acompanyant mereix tot el reconeixement de la història.
-Marcel Sanromà.

jueves, 5 de enero de 2012

El derbi immadur


Mentre que entre Barça i Reial Madrid les coses són sempre serioses, els Espanyol-Barça i Barça-Espanyol acostumen a estar envoltats de declaracions i accions que qüestionen la maduresa d’ambdues bandes a l’hora de relacionar-se quan toca jugar. Escopinyes cap aquí, derbi metropolità cap allà, bengales amunt, entrades avall.
Joan Collet, conseller delegat de l'Espanyol // Arxiu
I aquest cop no ha estat diferent. És cert que no és nou, però l’Espanyol, per boca del conseller delegat Joan Collet, ha tornat a prohibir l’accés d’aficionats declaradament blaugranes al seu estadi de cara al derbi de diumenge al vespre. L’argument recupera els lamentables incidents de fa tres temporades per tornar a negar la possibilitat de viure la sana rivalitat també als seients, a més de la gespa.
L’Espanyol continua argumentant que així evita incidents, i el Barça continua assegurant que la responsabilitat de controlar les graderies les tenen el club local i la policia, els Mossos d’Esquadra, en el cas català. Si bé l’argument d’uns i altres és prou sòlid, no fa més que demostrar que dos clubs veïns que fa ja 111 anys que es coneixen són incapaços d’imposar uns mínims de raó. Si bé és cert que ja no ens trobem en els deplorables temps en què Dani Sánchez Llibre mantenia deplorables relacions amb les juntes de Joan Gaspart i Joan Laporta, evitant fins i tot els dinars institucionals (els mateixos que, ni amb tot el què ha passat, Sandro Rosell ha eliminat amb la directiva del Reial Madrid), aquestes accions estan lluny de demostrar maduresa.
Resulta incomprensible que dos clubs que comparteixen part de la seva història, i que més enllà de la seva rivalitat estan presidits per éssers suposadament cabals i sensats siguin incapaços d’arribar a posar-se d’acord perquè un lamentable incident de fa tres anys no impedeixi que qualsevol aficionat pugui exercir el lliure dret d’anar a un estadi exhibint els colors que els plagui.
I asseguraria el mateix si la situació es donés a l’inrevés, que ningú ho dubti. Barça i Espanyol són clubs amb prou història i pes específic com per forçar-se a ells mateixos a entendre’s, ni que sigui per a coses tan bàsiques com és la llibertat d’accés a un recinte esportiu. Presidents i directius haurien de prendre millor exemple dels seus entrenadors, o d’alguns dels seus jugadors, per entendre que una rivalitat és molt més significativa i honorable si el respecte s’imposa per davant de les humiliacions patètiques d’un superior a un inferior o de les rebequeries i laments d’un inferior a un superior. De la mateixa manera que sovint desitgem un periodisme esportiu més rigorós i ètic, també podríem desitjar més sovint una rivalitat ciutadana més madura i vigorosa.