El derbi immadur

Mentre que entre Barça i Reial Madrid les coses són sempre serioses, els Espanyol-Barça i Barça-Espanyol acostumen a estar envoltats de declaracions i accions que qüestionen la maduresa d’ambdues bandes a l’hora de relacionar-se quan toca jugar. Escopinyes cap aquí, derbi metropolità cap allà, bengales amunt, entrades avall.

Joan Collet, conseller delegat de l'Espanyol // Arxiu

I aquest cop no ha estat diferent. És cert que no és nou, però l’Espanyol, per boca del conseller delegat Joan Collet, ha tornat a prohibir l’accés d’aficionats declaradament blaugranes al seu estadi de cara al derbi de diumenge al vespre. L’argument recupera els lamentables incidents de fa tres temporades per tornar a negar la possibilitat de viure la sana rivalitat també als seients, a més de la gespa.

L’Espanyol continua argumentant que així evita incidents, i el Barça continua assegurant que la responsabilitat de controlar les graderies les tenen el club local i la policia, els Mossos d’Esquadra, en el cas català. Si bé l’argument d’uns i altres és prou sòlid, no fa més que demostrar que dos clubs veïns que fa ja 111 anys que es coneixen són incapaços d’imposar uns mínims de raó. Si bé és cert que ja no ens trobem en els deplorables temps en què Dani Sánchez Llibre mantenia deplorables relacions amb les juntes de Joan Gaspart i Joan Laporta, evitant fins i tot els dinars institucionals (els mateixos que, ni amb tot el què ha passat, Sandro Rosell ha eliminat amb la directiva del Reial Madrid), aquestes accions estan lluny de demostrar maduresa.

Resulta incomprensible que dos clubs que comparteixen part de la seva història, i que més enllà de la seva rivalitat estan presidits per éssers suposadament cabals i sensats siguin incapaços d’arribar a posar-se d’acord perquè un lamentable incident de fa tres anys no impedeixi que qualsevol aficionat pugui exercir el lliure dret d’anar a un estadi exhibint els colors que els plagui.

I asseguraria el mateix si la situació es donés a l’inrevés, que ningú ho dubti. Barça i Espanyol són clubs amb prou història i pes específic com per forçar-se a ells mateixos a entendre’s, ni que sigui per a coses tan bàsiques com és la llibertat d’accés a un recinte esportiu. Presidents i directius haurien de prendre millor exemple dels seus entrenadors, o d’alguns dels seus jugadors, per entendre que una rivalitat és molt més significativa i honorable si el respecte s’imposa per davant de les humiliacions patètiques d’un superior a un inferior o de les rebequeries i laments d’un inferior a un superior. De la mateixa manera que sovint desitgem un periodisme esportiu més rigorós i ètic, també podríem desitjar més sovint una rivalitat ciutadana més madura i vigorosa.