 |
| Alfredo Pérez Rubalcaba |
Deia dimecres el Vicepresident primer del Govern espanyol, Alfredo
Pérez Rubalcaba, que l’alto al foc que la organització terrorista ETA va
declarar dilluns –permanent i verificable internacionalment, segons el
comunicat- no és suficient. Deia també que, de cap manera, l’esquerra
abertzale podrà participar a les properes municipals de maig, i exigia a
Otegi i Batasuna que el seu interlocutor sigui ETA, que li exigeixin
que abandoni incondicionalment les armes. El govern és ara mateix
presoner de la reticència generada, ningú no ho discuteix, amb motiu,
pel llast dels atemptats de la T4 a l’aeroport de Barajas el 30 de
desembre de 2006, i del fracàs de les negociacions l’any 2008 -després
que ETA trenqués una altra treva-. Però si l’Executiu espanyol no és
capaç de superar aquesta reticència, haurem perdut, molt probablement,
una oportunitat d’or d’acabar amb el terrorisme al continent.
Això no significa que el Govern no hagi d’anar amb peus de plom. I,
segurament, el bloc de declaracions i afirmacions que, tant govern com
societat civil han llençat gairebé a l’uníson, de desconfiança, formen
part de l’estratègia prudent per avançar. Mentre es debat, per exemple,
si fan cas de la contrapartida de tot alto al foc, que és la necessitat
que la Policia desisteixi a l’hora de perseguir i estrènyer el cèrcol
sobre els terroristes. És una decisió delicada, ja que ETA ha fet servir
més d’un cop la fórmula de la treva per rearmar-se en moments delicats
per la banda.
 |
| Instantània del vídeo del comunicat |
Però
en tot aquest debat, sovint, molt sovint, diria, es presenta la fi
d’ETA com la fi d’un conflicte. És indubtable que serà per tots un
alleujament el dia que aquesta fi arribi, però si el Govern l’únic que
busca és la conclusió del conflicte armat, tindrà un problema encara més
enquistat que l’actual. És clar que és difícil, perquè fer cas de les
exigències dels terroristes de deposar les armes com a punt d’inici d’un
procés d’autodeterminació és, d’una banda, inacceptable per Madrid i,
de l’altre, l’única manera d’evitar aquest quist. El problema de fons és
que, si s’accepta acatar la contrapartida de la fi d’ETA, s’accepta
que, d’una manera o altra, els terroristes hauran aconseguit si més no,
part del seu objectiu fundacional. Aquest és, amb tota probabilitat, el
punt clau del conflicte: saber qui renunciarà a les seves exigències per
aconseguir la fi de la por, i hem d’entendre, per tant, que la fi d’ETA
obrirà més ferides de les que podrà tancar. Haurà de ser el Govern
central, o hauran de ser els terroristes bascos, però fins que no es
resolgui l’abaixada de pantalons, la situació romandrà bloquejada, tot
desestimant i esgotant oportunitat històrica rere oportunitat històrica.
I la història no espera ningú.
Aviat podreu llegir l'article a CityLights.
Entradas
