El peatge per a la fi d’ETA

Alfredo Pérez Rubalcaba

Deia dimecres el Vicepresident primer del Govern espanyol, Alfredo Pérez Rubalcaba, que l’alto al foc que la organització terrorista ETA va declarar dilluns –permanent i verificable internacionalment, segons el comunicat- no és suficient. Deia també que, de cap manera, l’esquerra abertzale podrà participar a les properes municipals de maig, i exigia a Otegi i Batasuna que el seu interlocutor sigui ETA, que li exigeixin que abandoni incondicionalment les armes. El govern és ara mateix presoner de la reticència generada, ningú no ho discuteix, amb motiu, pel llast dels atemptats de la T4 a l’aeroport de Barajas el 30 de desembre de 2006, i del fracàs de les negociacions l’any 2008 -després que ETA trenqués una altra treva-. Però si l’Executiu espanyol no és capaç de superar aquesta reticència, haurem perdut, molt probablement, una oportunitat d’or d’acabar amb el terrorisme al continent.

Això no significa que el Govern no hagi d’anar amb peus de plom. I, segurament, el bloc de declaracions i afirmacions que, tant govern com societat civil han llençat gairebé a l’uníson, de desconfiança, formen part de l’estratègia prudent per avançar. Mentre es debat, per exemple, si fan cas de la contrapartida de tot alto al foc, que és la necessitat que la Policia desisteixi a l’hora de perseguir i estrènyer el cèrcol sobre els terroristes. És una decisió delicada, ja que ETA ha fet servir més d’un cop la fórmula de la treva per rearmar-se en moments delicats per la banda.

Instantània del vídeo del comunicat

Però en tot aquest debat, sovint, molt sovint, diria, es presenta la fi d’ETA com la fi d’un conflicte. És indubtable que serà per tots un alleujament el dia que aquesta fi arribi, però si el Govern l’únic que busca és la conclusió del conflicte armat, tindrà un problema encara més enquistat que l’actual. És clar que és difícil, perquè fer cas de les exigències dels terroristes de deposar les armes com a punt d’inici d’un procés d’autodeterminació és, d’una banda, inacceptable per Madrid i, de l’altre, l’única manera d’evitar aquest quist. El problema de fons és que, si s’accepta acatar la contrapartida de la fi d’ETA, s’accepta que, d’una manera o altra, els terroristes hauran aconseguit si més no, part del seu objectiu fundacional. Aquest és, amb tota probabilitat, el punt clau del conflicte: saber qui renunciarà a les seves exigències per aconseguir la fi de la por, i hem d’entendre, per tant, que la fi d’ETA obrirà més ferides de les que podrà tancar. Haurà de ser el Govern central, o hauran de ser els terroristes bascos, però fins que no es resolgui l’abaixada de pantalons, la situació romandrà bloquejada, tot desestimant i esgotant oportunitat històrica rere oportunitat històrica. I la història no espera ningú.

Aviat podreu llegir l'article a CityLights.