El pastís egipci

La repressió ha estat sempre el modus vivendi de les dictadures. Però el que les fa sobreviure quan els seus tòtems, ideals i punts de vista envelleixen en el context oscil·lant del món, és la ignorància la seva gran aliada. És el que reprimeix la consciència del poble per lluitar pel canvi, més que no pas la por. Però la por, la por al canvi que professen totes les potències hegemòniques en el seu moment, és la seva gran valedora, en cas de coincidir els interessos d’uns i d’altres, i és clau per entendre la seva perdurabilitat.

Hosni Mubarak davant els mitjans

La ruptura amb els dos factors és el que explica la ciguda del règim de Hosni Mubarak. D’una banda, la reducció de la fractura digital, i la penetració d’internet i el món del 2.0 entre la joventut explica el descens de la ignorància, que és el que va dur el poble egipci a rebel·lar-se el passat 25 de gener contra el règim que els dominava des de feia tres dècades. D’altra banda, però, hem d’entendre que ha estat fonamental la pressió del govern de Barack Obama per forçar la marxa del dictador i l’apertura d’un escenari de canvi.

No obstant això, ni Egipte ni Europa ni els Estats Units poden obviar que la caiguda de Mubarak no és més que l’inici d’un camí incert i amb bifurcacions. D’una banda, cal ser molt cautes davant la possibilitat que l’exèrcit lideri la transició. Un exèrcit liderat pel Mariscal de Camp, i fins ara Ministre de Defensa, Mohamed Hussein Tantawi, amic personal del rais caigut. Si agafem com a referent la nostra pròpia transició, encara propera en el context històric, la neutralitat de l’exèrcit va ser fonamental per entendre un canvi pacífic –que no per això deslliurat de tota violència, no ho podem oblidar-. Caldrà doncs, contenir la respiració a l’espera que els fets es vagin succeïnt. Si és cert que les eleccions lliures promeses es dibuixen en un horitzó de mig any significa que anem pel bon camí. Perquè ni Roma es va construir en dos dies ni el món es va crear en sis. Partits lliures, democràtics, equilibrats, i deslliurats dels vells vicis que poden heretar-se d’una dictadura de tres dècades no es poden formar i engegar a rodar en dos mesos. És primordial, doncs, que els tempos se segueixin amb cautela.

Es cou ara, doncs, un pastís que, segons quins siguin els seus ingredients finals, determinarà si el seu regust generarà o no un reflux àcid en l’equilibri internacional. L’ombra dels Germans Musulmans és allargada i real, i la por a que una eventual victòria electoral islamista, per moderada que sigui, estimuli i alimenti una reacció en cadena que faci anar Jordània, el Iemen, Algèria i Síria de bracet en aquesta direció és, també, massa gran. És massa gran com per pensar que el govern de Barack Obama pot liderar amb garanties aquest procés. I tot i el seu alegat pro-llibertats dels passats dies en favor als revolucionaris egipcis, perquè la llibertat sempre ha estat una bandera que els Estats Units han fet voleiar, per, sotamà, preservar els seus interessos costés el què costés. Si considerem que un exèrcit, i més un exèrcit viciat pel suport tradicional a Mubarak, ha de liderar la transició, ens hem de plantejar que caldrà algún tipus de tutela per garantir que serà neta. La gran qüestió, doncs, és qui podrà liderar aquesta transició i que no ho faci per l’interès de forçar un Egipte democràtic, o pseudo-democràtic, que continui sent favorable als interessos occidentals.