Encendre la metxa

Com que dilluns el Tribunal Constitucional va decidir d'una vegada per totes fallar sobre la constitucionalitat de més d'un centenar d'articles de l'Estatut de Catalunya que tenim ara matiex en vigor, considero que és un bon moment per tractar de nou obrir el debat sobre com s'ha de plantejar la hipotètica independència de Catalunya, perquè de dir que aquesta és la solució ja se n'encarreguen molts, però pas de plantejar el com enlloc del què. Per tant, he decidit aprofitat el meu espai setmanal a la revista de Llumsdelaciutat per adaptar el que aquí vaig publicar fa uns mesos sota el títol "L'independentisme ha de ser integrador".

Podeu llegir-ne, doncs, la variant a City Lights.

Que els troncs no ens tapin les reformes

He vist més crítiques aquests dies als partits nefastos que s’estan jugant al Mundial de futbol de Sud-Àfrica que no pas a les reformes del mercat laboral que aprova el govern de Zapatero. A Facebook hi ha grups, pàgines, comentaris, exaltacions, queixes, valoracions… del Mundial… sobre si tal o tal jugador van estar bé o malament, sobre si hi ha pocs gols, si les defenses prosperen més que no pas els atacs, etcètera. Que és un torneig de troncs. En canvi, no he llegit ni un sol comentari sobre les reformes que ens poden afectar de ben a prop a tots un dia o altre. A tot estirar, el què comenta la gent, i no pas a Facebook, és clar, és que la vaga general és una vergonya.

És cert que els sindicats han anat del bracet dels dirigents espanyols durant els darrers anys, però criticar-los per fer-ho és excessiu i una manca d’observació. Després de vuit anys de govern de dretes, molta gent va rebre amb gran alegria l’arribada del PSOE a la Moncloa, i els sindicats no en van ser una excepció. Però passats sis anys, el Partit Socialista no és el Partit Socialista, o més ben dit, potser el Partit Socialista és el Partit Socialista, però no és un partit socialista, d’esquerres. Zapatero i els seus ministres, vicepresidents i sèquit han canviat la identitat del partit. L’han convertit en un partit que -ho han declarat alguns membres com el ministre del ram més afectat, Celestino Corbacho, o la sempre desafortunada Leire Pajín- se sent còmode amb reformes laborals que castren els drets dels treballadors.

Per tant, els sindicats tenen dret a passar pàgina i rebel·lar-se contra les mateixes decisions que trobarien intolerables si fos el cas que provinguessin d’un govern obertament de dretes. No és contra el partit amb qui s’han abraçat, que convoquen la vaga general. És contra les mesures d’un partit de dretes, que els sindicats proposen manifestar-se la gent el proper 26 de setembre. Qui no sigui capaç d’entendre que el gir descomunal cap a la dreta del Partit Socialista Obrer Espanyol obliga a valorar les seves últimes actuacions de forma completament separada al passat, i deslligant-ne les actuacions i opinions colaterals de sindicats, associacions, militants i simpatitzants, comet un greu error. El Partit Popular va voler impulsar reformes laborals similars i va haver de patir una vaga general. El PSOE no les vol impulsar, les aprovarà, i, per tant, la vaga general s’ha de fer. S’ha de mantenir. I s’ha de recolzar obertament. Per descomptat, caldrà evitar les accions violentes de piquets i manifestants, això sí.

També podeu llegir l'article a City Lights.

La confiança del botiguer que va arrodonir cent pessetes a un euro

Durant anys m’he intentat autoconvèncer que els comerços de proximitat són humanament més valuosos que les grans superfícies, que són un model que s’ha de preservar i ajudar. Fa un parell de setmanes vaig anar a la pastisseria que hi ha a prop de casa meva a demanar una safata de pastetes per recollir l’endemà i per dur on havien de fer el seu paper al dia següent. Vaig preguntar per possibilitats i preus i després de divagar durant minuts vam acabar acordant que per vint o vint-i-pocs euros em prepararia unes vint-i-cinc peces, unitats, vaja, pastetes. En anar-ho a recollir em vaig topar amb la sorpresa que les peces eren quaranta i el preu havia ascendit fins als trenta euros.

La responsable de la botiga sabia que no tindria més remei que accedir a pagar i endur-m’ho perquè no tenia temps per engegar-la a pastar fang i buscar-me la vida a una altra banda, i a més, la confiança converteix en una feina senzilla abusar del client amb previsions de no patir cap conseqüència, que fa fàstic, vaja. De mala llet vaig deixar els bitllets sobre el taulell i m’ho vaig endur. No és que em sembli malament el preu, i al cap i a la fi, al final les quaranta peces es van esgotar sense problemes i la relació quantitat-preu sortia millor així. El que em va molestar va ser la presa de pèl. I la justificació d’estar-me allargant tant amb l’anècdota que, se suposa, ha de ser una simple manera d’obrir l’article i que no s’ha de mantenir durant gaire línies és perquè és la base del què vull expressar. Vaig decidir que si mai he de demanar una altra safata de pastes, allà no ho faré pas. I arran de tot això, un s’adona d’una cosa: només hi ha un perfil de persona que pugui defensar i exercir convençudament la defensa dels comerços de barri: la gent de barri. La gent que té paciència, a qui no li importa conversar durant deu minuts amb el botiguer mentre fa esperar tothom sense motiu, i potser que tampoc li importa fer-ho, si ha d’esperar en circumstàncies similars.

El què en diuen urbanites, els que correm amunt i avall, que caminem ràpid encara que no tinguem pressa, que vivim el tren de vida de la poca paciència… no tolerem bé aquestes coses. Jo, si el botiguer xerra amb el de davant em poso molt nerviós, no hi puc fer res. Encara que no tingui pressa. I com jo, n’estic segur, tanta i tanta gent. No ens agrada que ens facin esperar sense motiu. Si visitem un centre comercial, sabem que allò és anar per feina, i si, en definitiva, comprem el pa i el diari a la cantonada de casa, és perquè no tenim una gran superfície al carrer del costat, i perquè hi ha segons quines coses que la tradició les fa més bones -el pa, per exemple- perquè si no fos així, el Can Manel, el Bar Tolomé i el Forn de Pa de tota la vida ja faria temps que haurien abaixat la persiana per sempre.

També podeu llegir l'article a City Lights.

El retorn d'Aznar el profund

Adolfo Suárez era recordat amb ternor, per la seva feina bruta i difícil a la transició espanyola, però també amb cert recel per la seva caiguda lliure pocs anys després. Però vencia la faceta entranyable. Fa deu anys va assegurar que José Maria Aznar era el millor president de la democràcia espanyola. El seu company d’aventures diplomàtiques, el comunista Santiago Carrillo va dir de seguida que alguna cosa no rutllava. Suárez va desaparèixer del panorama públic, i poc després es va saber que pateix Alzhàimer.

Dissabte, José Maria Aznar va demostrar dues veritats de cop, dues certeses en un sol moment. Va demostrar que Carrillo va fer gala d’una lucidesa admirable en detectar des del primer moment que l’estat mental de Suárez no era el que havia de ser, i va demostrar que, efectivament, l’expresident espanyol anava errat de totes totes. Aznar va ser el pitjor president de la democràcia espanyola moderna (amb permís de José Luis Rodríguez Zapatero, tot sigui dit), i dissabte va demostrar per què. El seu tarannà prepotent, fastigós, luxuriosament pretenciós –i tant messetari, d’altra banda-, va rutilar acompanyat del fervor de les noves generacions del Partit Popular.

L’expresident popular va afirmar, i cito textualment, que “els socialistes, cada cop que han tingut ocasió, han omplert Espanya de runa, d’atur i de misèria”. I el van aplaudir.

Sí, Aznar va fer gala d’una de les seves facetes més destacades: l’imbecilitat dopada per un ego sense mesura; la facilitat per mentir, enganyar, distorsionar, i provocar la vomitera, l’angúnia i la repulsió de tota persona amb un mínim de seny que s’escolta les seves paraules. El que va dir és mentida. És ofensiu. És perillosíssim. És insultant. És vergonyós. És intolerable. És digne de la dreta més directament hereva de l’esperit, directrius i tarannà del franquisme.

Des del partit de la gavina també critiquen constantment la sotmissió del govern espanyol a les ordres de la Comunitat Econòmica Europea i del Banc Central Europeu. Resulta humiliant, preocupant i ridícul a parts iguals que algú pugui arribar a creure que el Partit Popular hauria resistit les embestides de la Unió Europea, i, és més, que s’hauria erigit en defensor de l’Estat del benestar, i dels drets dels treballadors, els quals ara tan irònicament el partit proclama i defensa a viva veu.

Si Espanya fos un pais amb seny, estaria tranquil. Sabria que la mentida, la distorsió i la broma de mal gust no penetrarien en les ments profanes. Però, per desgràcia, a l’any 2010, Espanya segueix sent profunda. La putrefacció de la política ha calat els ossos de la societat, i el seguiment de l’actualitat és rotundament acrític. No hi ha noció de la raó i la distància. Compte, ni d’una banda ni de l’altra. Aquests discursos són, doncs, una arma potent i perillosa per continuar fomentant l’odi i, més important encara, la ignorància i l’alienament de les classes mitjana i treballadora.

Saben el què es fan. Res és casualitat. Les noves generacions que dissabte celebraven les paraules d’Aznar, un dia es presentaran davant un faristol i seran qui escupirà les mateixes barbaritats. I davant aquest espectacle dantesc, i també comprenent que a Catalunya no tot són flors i violes, cada dia més cervells es retorcen, sudorosos i tremolosos, i, provenint d’on provinguin, havent mamat ideologies, inspiracions i influències ben diferents, es pregunten... adéu, Espanya?

També podeu llegir l'article a City Lights.

El burka tapa els drets fonamentals

L’alcalde de Lleida, Àngel Ros, acaba de prohibir dur burka (el vel integral, que cobreix tot el cos, cara i ulls inclosos) o nyqab (el vel que cobreix tot el cos menys els ulls) dins els edificis municipals, com, per exemple, l’Ajuntament, o centres cívics. I ja l’hem tinguda armada. És una ocasió perfecte per als bonistes i fals progressistes per posicionar-se a favor de l’islam i esgrimir la seva llista d’arguments tòpics i demagògics. Per exemple, fa uns dies, crec que era a RAC1, una tertuliana explicava que no podem prohibir dur burka o nyqab, imposar no dur-ne, perquè llavors estem fent el mateix que suposadament fan els musulmans radicals que obliguen, imposen, dur el vel integral a les seves dones i familiars femenines. Quina broma és aquesta? Des de quan entra en la mateixa escala establir una norma en contra d’un atac frontal a la dignitat d’un ésser humà, en aquet cas una dona, que el propi atac.

És delirant. I hi deu haver força gent que aposti per aquest tipus de teories. Hi ha gent que de debò es creu que les dones escullen lliurement. Ho rebatia molt encertadament diria que un oient fa pocs dies també a la mateixa emissora, en aquest cas crec que era a La Nit a RAC1, escullen tan lliurement com les dones espanyoles de fa dos o tres segles se sotmetien als criteris i voluntat de l’església catòlica amb els ulls clucs. Per voluntat pròpia. Per voluntat apresa. Per voluntat imposada per la cultura.

La Generalitat ha dit que és una mesura innecessària. Perquè gairebé ningú duu el burka ni el nyqab avui dia a Catalunya. Discrepo. Avui dia, 2010, potser no, però vés a saber com estarem d’aquí a cinc anys. La filosofia popular és molt sàvia: prevenir és curar. De la mateixa manera que es va prohibir l’ablació a temps ara cal prohibir aquestes vestimentes que suposen una agressió frontal als drets humans. Drets que ens ha costat molt assolir com perquè ara, el bonisme i el fals progressisme ens els facin trontollar en ares de la integració. Integració, i tant, però passant pel sedàs del respecte a la cultura, les lleis i, sobretot, els drets fonamentals de l’home i la dona.

També podeu llegir l'article a City Lights.