De l'excel·lència universitària

Circula la idea que les universitats privades són pitjors que les públiques. Es parteix de la base que el fet que els alumnes hagin de pagar per anar-hi les converteix automàticament en mediocres, perquè es pressuposa que les seves notes d'accés són pitjors. S'oblida, però, que també hi ha grapats de Facultats on l'accés públic s'acaba convertint en un perllongament de la inèrcia passotista de gent sense res millor a fer a la vida. Parlar de la superioritat de la UB o la UAB sobre Blanquerna, la Rovira i Virgili o la que sigui és, senzillament, ridícul, des del moment en què cap d'aquestes universitats apareix en els tops europeus de cap rànquing mínimament seriós.

Deu ser per alguna cosa. Partim d'un problema educatiu de fons, i partim d'un problema endèmic de les universitats. A les públiques, qualsevol poca-solta que s'hagi guanyat la plaça, pot ensenyar autèntica merda pels temps dels temps perquè és molt difícil fer-lo fora. A la privada, però, i ara parlo del què conec, Blanquerna, també existeix una espècie de manca de sentit crític i d'autocomplaença i de mirada dirigida persistentment al melic, perquè no s'han pres decisions que, a ulls de qualsevol estudiant amb dos dits de front, són fonamentals.

D'entrada, Blanquerna és una Facultat de Comunicació, i recalco això de "Comunicació", que fins el 2009 encara penjava, gairebé de manera exclusiva, les notes en papers a les parets de l'edifici, complicant enormement la vida als alumnes de fora de Barcelona. Fins el 2009, els calendaris apareixien confirmats dues setmanes abans, i els professors els sabies quan te'ls trobaves a classe. Els examens, mentre que a la UB s'anticipen fins a un any, aquí apareixien un parell de mesos abans de la convocatòria. Tres, com a molt. Alguns d'aquests problemes comencen a canviar, tot i que hi ha ximpleries que persisteixen. Per exemple, ara tenim unes màquines expenedores de sabó automàtiques mentre que tenim unes assecadors de mans menys potents que una cançó de pop minimalista i un paper de vàter digne d'una benzinera d'autopista.

Però això és un tema menor. Els fets realment greus són que tinguem una professora de Tecnologia del Disseny Periodístic, Edith Stone, que ens explica als alumnes de quart què és, en premsa, una doble pàgina, o un "ladillo", i aquest entre d'altres successos surrealistes. Problema és que el professor de Programes Televisius d'Actualitat, de qui ni tan sols recordo el nom, no conegui una sèrie actualment en emissió -Bones-, i que dediqui mitja classe a reproduir frases de les quals ens fa jugar al penjat per endevinar-ne l'autor. De mandíbula desencaixada, vaja.

La mediocritat es retroalimenta a la universitat d'avui dia. L'alumnat no és capaç d'exigir més, i quan s'enfronta a professors de gran nivell com Ignasi Boada, Carles Ruiz, Francesc Torralba o Lluís Font, i que imparteixen assignatures exigents a nivell d'exercici de matèria gris, hi ha desgavells neuronals, i dissimulades exigències de rebaixar el nivell de la classe. Quan un alumne demana al professor que repeteixi la darrera frase, demostra dues coses: primera, que no processa la informació al nivell que, potser, caldria i, segon i més important, que el problema és que no ha assimilat el concepte. L'hi poden repetir, i el pot, llavors, apuntar, però seguirà sense comprendre'l.

La manca d'autoexigència d'alguns, entre els que la majoria ens podem comptar en una etapa o altra de la nostra trajectòria acadèmica, i la desmotivació dels que de debò voldrien aprendre alguna cosa més que els autors de frases prescindibles o els origens anecdòtics del nom de set-centes marques d'arreu del món, acaba confeccionant una bola de brutícia acadèmica ben adobada i compactada per la mediocritat que destil·la bona part del professorat. Tot plegat genera una experiència frustrant a totes llums per a qualsevol persona que no s'interessi a tenir un títol, sinó que hi vulgui donar alguna utilitat en el futur. Perquè jo no vull llicenciar-me en periodisme per poder ensenyar el títol a un Relacions Públiques del Carrefour en un sòrdid despatx o potser en un polígon industrial deixat de la mà de Déu.

Però no tot pot ser negatiu, d'acord. Hi ha honroses i esperançadores excepcions. I no només entre individuals, sinó entre col·lectius. Com ho és Llumsdelaciutat, que des de fa més d'un any tracta de fer carburar els fusibles d'equipament professional que la Facultat oferta fosos als nous alumnes cada any. Aquesta revista comença aquest març una etapa més professional, amb col·laboracions de professors de la casa. Jo vull convidar-los a viure la gratitut de l'experiència d'escriure per a un col·lectiu d'alumnes il·lusionats i que s'esforcen per creure en el seu somni, però els convido també, i això ho faig extensible al nou degà de la Facultat, el senyor Josep Maria Carbonell, a acceptar que Blanquerna està molt lluny de poder ser referència en res i a fer el màxim per canviar aquesta situació.

Rosell, Qatar, Nike i UNICEF

“És una monarquia flexible i tolerant”. Aquesta és la barrabassada sobre el Qatar que la junta directiva del Barça va tenir la poca vergonya d’afirmar quan va presentar l’acord amb Qatar Foundation divendres passat davant els mitjans. La gent, però, no és idiota, i independentment de si està a favor o en contra de l’acord de patrocini, sap que Qatar té molt poc de flexible i de tolerant. Cap dictadura, emirat, monarquia absolutista o qualsevol altra fòrmula de govern no democràtic ho és. El país àrab no ha signat mai la carta dels drets humans de la ONU, persegueix els homosexuals amb penes de cinc anys de presó i ni cal que parlem de la llibertat de la dona. Allà només hi vius bé si ets ric o occidental, o ambdues coses. Aquesta proporció és d’aproximadament 200.000 persones, del prop de milió i mig que hi viuen, segons afirmava dimarts al matí Xavier Sala i Martín a la tertúlia del programa El Món a RAC1. D’acord, Qatar no és Corea del Nord però està lluny de ser el què Sandro Rosell i Xavier Faus van dir en roda de premsa, en acte públic. Van, doncs, mentir. Només quatre llunàtics o desinformats poden defensar la situació sociopolítica del país.

Xavier Faus, al mig, durant la presentació

També mentien quan deien que l’acord era amb la Qatar Foundation. L’acord, com han hagut d’explicar posteriorment, és amb una empresa del govern, Qatar Sports Investment, que, al seu torn, cedeix els drets d’explotació a la ja mencionada fundació. Sí que és més coherent que una, suposada, sempre suposada, ONG no pagui 30 milions d’euros l’any, i sí que quadra més que ho faci directament el govern dictatorial del país, que es vol promocionar arreu. Segona mentida de la presidència actual del Barça en aquest assumpte. Sens dubte caldrà passar comptes a Sandro Rosell, perquè si alguna cosa tots retenim encara de Josep Luís Núñez és aquella cèlebra afirmació que diu que al soci no se’l pot enganyar (no se li pot enganyar, en l’idioma nuñetà). I és elque aquest senyor ha fet.

Però aquestes mentides només formen part de la pobresa personal del senyor Rosell; hi ha un aspecte molt més important, el moral. Ja no sobre si s’ha de signar un acord multimilionari amb una dictadura, sinó el paper que hi juguen els altres elements presents a la samarreta del Barça. Tots els partidaris de l’acord s’han afanyat a espolsar-se els escrúpuls de sobre, tot argumentant que UNICEF recolza l’acord. A més, afegeixen convençuts, que si la FIFA li atorga la organització del Mundial de futbol de 2022 i la FIA fa uns anys que hi té un Gran Premi del circuit mundial de la Fòrmula 1, no pot ser tot plegat pas tan dolent. La realitat, però, sempre té dues cares, i la visible està sent hipòcrita i interessada. La FIFA i la FIA hi tenen negocis (és el què són) per la mateixa manca d’escrúpuls que el FC Barcelona està demostrant. La qüestió és que si donem per vàlid aquest argument, a més d’assumir la nostra pobresa ètica i moral, acceptem que el Barça és exactament el mateix que la colla de sàtrapes de la FIFA o la gentussa tronada de la FIA. Res més lluny de la realitat, fins ara. El Barça pretenia conservar uns valors de germanor i bondat que tenen el seu màxim exponent en UNICEF.

L’organisme de la ONU ha de tenir, per força, els seus motius per obviar la realitat i fer els ulls grossos, amb l’argument que Qatar Foundation és una ONG, i de bona fe. Com diu aquella companyia, jo no sóc tonto, i sé sobradament que a can UNICEF no es mamen el dit. I que, per tant, si no engeguen el Barça a prendre pel sac és pels diners que els aporta i pel rèdit que treuen d’aquesta vinculació per altres fonts. Això, però, no justifica el seu suport al patrocini, i crec que representa una greu contradicció ètica pel que se li suposa a la organització que fins ara lluïa el Barça amb exclusivitatal pit de la samarreta. Ah, per cert, el president de la FIFA, Joseph Blatter, va dir dimarts que, davant la persecució de la homosexualitat al Qatar, el millor és que els gais que visitin el país durant el Mundial, “s’abstinguin de qualsevol activitat sexual”. Una gran referència, eh? Dóna per pensar-hi una mica.

El logotip de la fundació

També s’ha dit reiteradament que Nike fa ja 12 anys que és present a la samarreta del Barça. D’acord, i tots sabem que són una colla de negrers a la moderna, però els qui assenyalen aquesta veritat l’han de completar, i no ignorar que la seva posició a la samarreta ha estat sempre secundària, que l’hem acceptada amb naturalitat perquè ja hi havia hagut altres logotips: el de Kappa, i abans i tot, el de Meyba. Cal sumar-hi, però, una altra veritat. Per molt dur que resulti pensar-ho, l’explotació infantil té un doble fil perillosíssim, i és que treure d’un dia per l’altre els nens de les fàbriques seria fer-los sortir del foc per caure a les brases. El destí d’aquests nens l’endemà seria, molt probablement, dedicar-se a recolir porqueria en abocadors per vendre-la com a xavalla, per exemple. Amb la conseqüència evident de patir un risc enorme de contraure una infinitat de malalties de tot tipus. En el cas de les nenes, les coses es poden posar encara pitjor. La prostitució és una realitat: el món està ple de gent sense escrúpuls (je! De nou els escrúpuls!) que no posa pegues a aquesta activitat, i no cal ni parlar de les conseqüències, ja no només psicològiques, sinó en forma de malaltia. En forma de SIDA, sobretot. I això no és, ni de bon tros, una defensa del què fa Nike,vull deixar-ho molt clar. Tampoc és dramatisme gratuït. És la dolorosa veritat que ens obliga a entendre que no podem comparar un fet i un altre. Perquè l’endemà de la fi de l’emirat a Qatar, si es fan bé les coses, és un procés, més curt o més llarg, cap a un sistema de llibertats.

El Gran Premi de la F1 dura un cap de setmana. El Mundial de futbol durarà un mes. El Barça, en canvi, lluirà durant cinc temporades, diumenge rere diumenge, un logotip que representarà una dictadura perillosa i convençuda. Serà d’una enorme ironia poètia si finalment el logotip d’UNICEF s’acaba recol·locant a la part posterior dels pantalons. És a dir, al cul. Perquè representarà per on s’acaba de passar la directiva de Rosell els valors del club del nostre cor, i perquè representarà la postura d’UNICEF en tot l’assumpte: d’esquenes i mirant cap a una altra banda.

I no es tracta d’una qüestió econòmica. És sabut que les negociacions reclamaven superar els 23 milions anuals, fins ara, rècord de patrocini al futbol, però hi ha alternatives. Altres empreses segur que estarien disposades a pagar-ne, per exemple, 25. I no caldria associar-se a una dictadura. De fet, una part dels diners que Qatar Sports Investment pagarà al Barça, correspondrà a un amistós anual. Fins ara el Barça ja podia cobrar uns tres o quatre milions per disputar un amistós en aquelles terres. Hem de preguntar-nos, doncs, si per un milió o dos anuals, cinc o 10 en el total del contracte, val la pena desestimar una marca comercial normal i un amistós anual, per lligar-se a un emirat tronat i també un amistós anual. Resulta vergonyós, intolerable i molt poc sensat. Rosell no només ven la samarreta del Futbol Club Barcelona, sinó que ven l’ànima d’una afició i les engrunes de dignitat que encara li quedaven al món del futbol.

També podeu llegir l'article a City Lights.

Futbol, La Noria… i un pont

Aquest pais és un desastre. Es digui Espanya, es digui Catalunya, es digui Messilandia, es digui Iberistán o com reconchos es vulgui dir. Tant me fot, serem independents i tot plegat serà un desastre igualment. El resultat de les eleccions ho feia ja suficientment evident, però l’esperpent mediàtic i popular que hem viscut aquest cap de setmana és ja de traca i mocador. Per posar-se el colador capgirat al cap, posar els ulls guerxos, creuar els braços i treure la llengua, com si fos un còmic de Mortadelo y Filemón.

Dues mil tres-centes persones plantegen una situació extrema i tot un país se’ls tira al damunt. Amb el govern al capdavant. La informació que han tingut els 40 milions de persones, però, ha estat en tot moment parcial i interessada. Cap mitjà ha donat veu a un col·lectiu que està sense conveni col·lectiu des de 2004. Els pocs mitjans que han assenyalat que el conflicte prové de les hores extres que es veuen obligats a fer parteix del propi govern i de la pròpia AENA. Si no els les pagaven a preu d’or no les feien. I AENA era la primera interessada a pagar millor les hores extres enlloc de convocar les places que de debò feien falta perquè la formació d’un controlador és molt llarga i molt cara. Ara, però, el govern de Rubalcaba ha obviat aquesta realitat i ha fet servir els salaris dels controladors com el mocador que es coloca en contacte entre la benzina i l’exterior del coll de l’ampolla. Ha calat la metxa i tot ha esclatat.

Els centenars de milers de persones que s’han quedat a terra tenen tot el dret del món a protestar i a estar enfadats. El problema, però, és que el blanc de les seves crítiques és el col·lectiu que ha vist trepitjats els seus drets amb les ineptituds del Ministre de Foment, José Blanco, enlloc d’assenyalar el govern que les ha propiciat i defensat. Entre aquestes mesures, està la de decretar un màxim de 1670 hores totals a l’any per evitar que s’inflessin els sous amb més hores extres. Però aquestes hores s’acabaven a primers d’aquest més, perquè en fan més que un rellotge. Solució? Rectificar? No, decretar que, de manera retroactiva, pel càlcul de les mateixes es descomptarien les baixes, permisos, hores sindicals, etcètera. D’aquesta manera, el govern era conscient que s’arriscava al què ha passat. Però molt fàcil. Ha estat tant senzill com repetir de manera goebblesiana que cobren de mitjana 340.000 euros l’any perquè la massa aborregada s’encenés contra els controladors sense ni tenir opció a veure l’altra cantó de la moneda ni tampoc s’hi interessés. Camí lliure per a la imposició.

Com que els controladors no van cedir, doncs apa, a cop de decret i sota control militar. Aquesta és la solució que ha trobat el govern democràtic per solucionar un conflicte que han propiciat i avivat en tot moment. Les maneres feixistes d’aquestes resolucions ens haurien d’escandalitzar i preocupar profundament a tots.

Rubalcaba i Zapatero

Tot plegat em recorda horrors un episodi de la serie Padre de familia en què la dona del protagonista, la Lois Griffin, es presenta a les eleccions de governadora. En el cara a cara amb l’altre contrincant, s’adona que amb el discurs no aconsegueix cap efecte, i troba la solució perfecta. Senyora Griffin, com s’ho farà per…? -Onze de setembre. -Senyora Griffin, creu vostè que…? -Onze de setembre. -Pensa regular la nova…? -Onze de setembre. Aplaudiments i crits. La fina ironia i la mala llet de l’episodi podria extrapolar-se a la situació que hem viscut. -Els controladors…? -340.000 euros l’any.. -Però el conveni col·lectiu…? -340.000 euros l’any. -Però el decret que els imposa les noves condicions va contra la constitució… -340.000 euros l’any. I així podem anar fent fins que les sentències judicials comencin a donar la raó als controladors d’aquí cinc o deu anys.

Una de les qüestions més preocupants de tot plegat és l’actitud del món del periodisme. La visió crítica ha brillat per la seva absoluta i persistent abscència, amb només algun intent moderat de plantejar les coses imparcialment en l’edició d’ahir diumenge del diari ARA (que, tot i això, entrevistava un controlador d’El Prat a una columna i després dedicava dues pàgines a relatar històries de passatgers). Hem arribat a extrems tan preocupants com periodistes que per Twitter han expresat la seva fúria contra els controladors. Això no és sotmissió al poder, això és tenir uns periodistes amb el matex nivell d’ingorància i manca d’interés i esperit crític que la població en general. Doncs escolti, què trist, estem arreglats!

Però les coses no són casuals. Si alguna cosa no és Rubalcaba, és idiota. Aquesta situació no seria possible si no fos per dues raons molt clares: els controladors són molt pocs i ningú sap ben bé quina és la seva feina. Són un col·lectiu sense visibilitat. A més, la opinió pública se’ls posarà en contra sempre que els toquin les vacances.

César Cabo, líder d'USCA

Per cert, les comparacions que tanta gent ha fet aquests dies són l’una més inconcebible que l’anterior. Metges? Quan la vida d’una persona està en joc ningú fa vaga. No és el cas dels vols. Funcionaris? Si home, amb les jornades laborals més tranquil·les del país. Bombers? El mateix que els metges. En el més vergonyós dels casos, els serveis mínims que s’imposaven a FGC, per citar un cas recent, eren del 40%. Però els controladors aeris són un col·lectiu que si vol fer vaga li enxufen un 120% de serveis mínims. Plantilla habitual i reforç, no fos cas que algú volgués escapar-se. Perquè l’estat no està disposat a que els drets laborals d’unes poques persones puguin complicar-los la vida. Cap altre col·lectiu està en una situació comparable. Aquest és el nostre estat de dret.

Tot plegat potser seria d’una altra manera a França, vagi a saber. Aquí ens han trepitjat els nostres drets laborals de manera indigne i escandalosa i la vaga general del 29 de setembre va tenir un seguiment limitat. Milers de persones van exigir el seu dret a treballar abans que preocupar-se pel seu futur i el de tots. No és, doncs, d’estranyar que 40 milions de persones acabin pensant que unes vacances són més importants que els drets laborals i constitucionals d’un col·lectiu. Privilegiat o no. Però molta gent no atèn a raons. Cobrar un dineral és suficient motiu perquè treballis durant llustres a torns, treballant més de 24 dies al mes més hores de les que qualsevol de nosaltres podria aguantar, i amb tot un país en contra. Una frase que ho diu tot de la impotència d’una treballadora i la realitat social d’aquest país: Fútbol, toros y La Noria. Para qué queremos más? Bé, potser si hi afegim un pont de cinc dies ja tenim tots els ingredients perquè el govern se surti amb la seva passant per sobre de la constitució que avui defensava de manera humiliantment obscena. Ja estavem molt malament, però ara a sobre el govern pot passar per sobre nostre a cop de decret i a cop de govern militar. Anem directes cap a l’abisme, si no hi fem res. I no hi farem res perquè la societat clama a l’unison “todos los controladores a la cárcel!. Aquest pais és un desastre. Es digui Espanya, es digui Catalunya, es digui Messilandia, es digui Iberistán o com reconchos es vulgui dir.

També podeu llegir l'article a City Lights.

Catalunya emmalalteix de populisme

Ai senyor, ai senyor! Ai Déu meu senyor! La preocupació pels tres escons de Plataforma per Catalunuya quan l’escrutini progressava ja fins al 30% s’estenia per Twitter, Facebook i entre la majoria dels presents a l’hotel Grand Marina fent el seguiment de la nit electoral del Partit Popular. Un cop es va progresar fins al 40%, les sigles de PxC ja es van reduir a dos a la pantalla de TV3 i al 60% ja van desaparèixer les sigles i la preocupació es va transformar en alleujament. Finalment el partit franquista i racista d’Anglada no va entrar al Parlament, però va rascar fins a 75.321 vots i no podem passar per alt aquesta realitat. Una realitat que es va quedar a un 0,58% de vots d’entrar al Parlament. Molt per sobre de formacions com Reagrupament, Escons en Blanc, d’altres tradcionals com el PACMA o novetats de diversos caires com el CORI, UpyD o Alternativa de Govern. De fet, el cas de PxC és un signe extrem del què ha passat en aquestes eleccions, i és que el populisme en les seves diverses formes ha aconseguit polaritzar l’escenari polític català de la propera legislatura que iniciarem tot just quan arrenqui 2011.

Plataforma és l’exemple paradigmàtic del que és el populisme menyspreable: un partit que hereta tota la ronya de temps passats, el llop disfressat d’ovella, i que esprem les pors més radicals i ignorants d’una població en crisi. Un caldo de cultiu que, setanta o vuitanta anys enrere, hagués donat una força bestial a Anglada. Però a banda de Plataforma hi ha altres exemples més difusos però, a dia d’avui, força més perillosos. El programa electoral de Solidaritat Catalana per a la Independència és monotemàtic: pressuposa que tots els mals de Catalunya, des de la crisi al fracàs escolar, passant per les pensions i els funcionaris dropos, se solucionen amb una declaració d’independència unilateral, emparada pel dret internacional –cosa que ja és molt pressuposar-. Més enllà no hi ha res. O gairebé res. Si més no, als seus 102.197 electors no els interessa res més que Laporta i la independència (bé, potser també els interessava Maria Lapiedra). És a dir, populisme hardcore. A l’altre extrem, defensant la unitat de l’estat espanyol, i la bipolaritat lingüística i cultural de Catalunya, el Partit Popular ha obtingut els millors resultats de la seva història, 18 diputats -1 més dels que va obtenir el 1995 amb Aleix Vidal Quadras com a líder- i això és gràcies a la crisi, per la que duu dos anys prometent sol·lucions invisibles, i al discurs populista en immigració, agafat prestat de PxC, curiosament. O no tant curiosament, en realitat. Gens curiosament, i gens casualment, de fet. El PP ha aconseguit enfilar-se com a tercera força política de Catalunya gràcies a un dels discursos més populistes i extremistes de la seva història, lluny de la moderació que no gaire anys enrere encarnava Josep Piqué.

Seguint en la mateixa línia, Convergència i Unió també ha fet ús de les preocupacions més declarades del poble per sortir vencedor de les eleccions. Mas serà president gràcies a la crisi, argument primari i sense cap argument racional que ha tombat governs de tots els signes polítics arreu d’Europa (l’esquerra va guanyar fa poc les eleccions a Grècia, quan el discurs oficial de l’establishment i els seguidors de la dreta és que de la crisi se surt amb conservadorisme pressupostari). I a això, cal sumar-li el tema espinós del concert econòmic. Com ja vaig comentar en el meu anterior article, el fum d’aquesta suposada intenció convergent és ben negre i espès, i ha alimentat els pulmons d’una gran massa de sobiranistes descontents. És a dir, una proposta sense arguments sòlids i contrastables que ha convençut bona part d’un electoral susceptible de ser convençut. Populisme com una catedral. Com una catedral barroca. És a dir, colossal i carregat fins l’excés.

Per tant, el Parlament, que es configurarà presumptament el 24 de desembre –casi fum, fum, fum… podem tenir discurs de Nadal de Montilla i d’any nou de Mas- serà un Parlament que, com a mínim fins el 2014, veurà com molts dels seus 135 escons tindran gravats a la seva identitat els arguments pobres i fàcils amb què han convençut un electorat que cada cop demostra amb més contundència que la democràcia catalana i espanyola pateix càncer en plena adolescència. És ben trist però és així. Això ho veig clar, però, en canvi tinc molts dubtes de quina quimioteràpia pot salvar-lo i evitar que aquest càncer s’allargui durant dècades i vagi consumint a poc a poc el malalt fins a convertir-lo en una despulla dels ideals de democràcia, llibertat i maduresa amb què es va constituir després de les primeres eleccions de 1980.

També podeu llegir l'article a City Lights.

Pulmons negres, butxaques plenes (I)

La porta de la Facultat de Comunicació Blanquerna és un niu d’històries. Un lloc on es forgen amors, es constaten desamors, es fan plans pel cap de setmana, es concreten calendaris de treball… de tot. Però si destaca per alguna cosa és pel fum. Des que l’accés lateral per la Plaça Joan Coromines està més restringit, els fumadors s’han traslladat inevitablement a l’accés principal. Petit. És una concentració doblement molesta, perquè es col·lapsa i perquè et transporta l’aire i la ferum de bar a quarts de quinze al bell mig del carrer a qualsevol hora. La pudor del tabac s’estén a tot el distribuïdor de la facultat, gairebé fins la cafeteria.

Però no vull seguir donant la brasa amb el què passi a Blanquerna, perquè a la majoria dels mortals us importa un pèsol. Del que es tracta és de denunciar el perjudici que suposa per algú que no fuma i que no vol respirar el fum del tabac el veure’s obligat a suportar-ho, si vol fer coses tant senzilles i inevitables com sortir de la seva universitat.

Però aquest no és un article que vulgui defensar la prohibició del tabac. Seria la solució ideal, però cal tocar de peus a terra i entendre que això, avui dia, és tan inviable com erradicar la prostitució a cop de decret, per molt que alguns s’hi entestin. La opció alternativa és molt més senzilla, i en absolut nova, cal dir-ho. Apujar el preu del producte. És una qüestió simple. Imagino que algú trobarà recriminable aquesta alternativa, però si no pots evitar el perjudici per als fumadors passius, si més no, que l’administració recapti més diners per pagar el tractament públic contra el càncer de pulmó. Recapitulem. Si ara el paquet de Lucky Strike val tres euros amb cinquanta, que en valgui vuit. La xifra s’equipararia, així (amb permís de les oscil·lacions del canvi de moneda), als 11 dòlars que costa ara un paquet a Nova York, després que s’apugés l’impost el juny passat. Posem-ho en xifres. Aquell que fuma deu cigarretes al dia, passaria de gastar-se 52,50 euros al mes (a 3,5 euros el paquet) a dedicar-ne fins a 120 mensuals al vici. I no parlem dels fumadors empedreïts… multipliqueu per dos o per tres aquestes xifres! Per a més d’una i de dues persones seria una despesa inassumible i podria decidir excloure el tabac de la llista de productes que queden exclosos de l’acte d’ajustar el cinturó en temps de crisi; i qui pogués mantenir el vici faria un gran favor a l’administració. Perquè, al loro, multipliquin la xifra, multipliquin i veuran. Tot aquest IVA… riguin-se vostès dels bons de la Generalitat!

També podeu llegir l'article a City Lights.

Costumisme 2.0

Ja fa temps que està de moda parlar de periodisme ciutadà i debatre els seus pros i contres. Resumint-ho molt: l’avantatge és que el ciutadà sempre serà allà on no és el periodista. El problema és que la manca de formació evidencia una probable fluixa qualitat del producte. Sigui com sigui, només el devenir dels propers anys pel que fa a tecnologia i periodisme començarà a esclarir cap a quin bàndol la gent aconseguirà decantar la balança.

Però un punt que no s’ha analitzat prou fins ara és quin paper juga el periodisme ciutadà en els relats costumistes. No es pot negar que el periodisme és, ha estat i ha de seguir sent, en bona part, i ha de mantenir l’ADN de la narració costumista. Larra va escriure fa gairebé dos-cents anys alguns dels millors retrats de la societat de l’època i avui dia grans articulistes copien les seves inquietuds, motivacions i estructures per explicar com és la nostra societat avui dia. Però el punt de vista dels grans narradors dels diaris actuals s’escapa de l’essència del recórrer el carrer, els barris baixos, de fa cent, o dos-cents anys. És fantàstic llegir textos de Quim Monzó, però quan publica un article explicant curiositats i rondalles urbanes de Nova York, o quan tants i tants d’altres teoritzen, més que no pas descriuen, la societat del 2010… hom no pot evitar trobar-hi a faltar el punt de vista rabiosament valent i indefectiblement proper d’aquelles narracions d’antany.

Captura de pantalla d'Ascodevida

Aquesta proximitat que podem trobar a faltar l’aporten avui dia usuaris d’arreu del món a internet. És en webs com failbooking.com, ascodevida.com, teniaquedecirlo.com o vistoenfacebook.com on, destriant el gra de la palla, trobem els grans retrats dels detalls de la societat occidental que enfila la segona dècada de segle. Retrats sovint descoratjadors i salvatgement gràfics, però que, al cap i a la fi, duen a primera plana el mínim detall que representa de manera tristament paradigmàtica els problemes del món d’avui dia i les curiositats que teixeixen el dia a dia de l’urbanita que pul·lula més que viu als carrers de les ciutats i pobles d’Europa, d’Espanya, de Catalunya… el periodista ciutadà que, tot i ser potser un ciutadà negligent en tots els aspectes de la seva vida, construeix un relat que d’altres han deixat de considerar important però que els grans debats del futur del periodisme no poden arraconar.

També podeu llegir l'article a City Lights.

TMB, estat policial

Ja ha passat una mica més de mig any des que Transports Metropolitans de Barcelona va engegar la polèmica campanya Et creus molt llest? per denunciar i perseguir les persones que es colen al metro. L’enganxada de cartells que, indirectament, incriminaven i acusaven tots els viatgers va generar força debat i indignació entre la població barcelonina. Res de nou.

Cartell de la nova onada.

La valoració que l’empresa de transports fa de la primera onada de la campanya és, lògicament, molt positiva, i s’escuda en una enquesta pròpia entre usuaris per assegurar que “el to i el contingut de la primera part de la campanya han merescut una aprovació molt majoritària”. A mi m’encantaria veure amb quin rigor i sota quina cocció ha elaborat TMB aquesta enquesta.

Des de fa un parell de setmanes podem apreciar el mateix sistema: adhesius a tots els torns, cartells i fullets diversos. Tot i això, però, aquest cop el lema de la campanya resulta menys ofensiu: Qui la fa, la paga. Els qui religiosament paguen el bitllet quan toca es poden sentir, ara, menys amenaçats. El cas, però, és que TMB, en aquests mesos, s’ha entestat en dur el “qui la fa, la paga”, al màxim exponent. El diari La Vanguardia exposava ja fa uns mesos casos demencials, com, per exemple, que els revisors havien multat un nen per tenir arrugada la T-12 (targeta gratuïta per els escolars de 4 a 12 anys però que té un cost d’expedició de 35 euros -d’aquest cost potser n’hauríem de parlar-). També denunciaven el cas d’una senyora gran que va ser multada per no marcar el viatge amb la seva T-Rosa gratuïta (abonament sense càrrec per a majors de 65 anys, diferent de la T-Rosa de preu reduït, que ha d’anar acompanyada de la compra de la T-4, que és un abonament de 10 viatges a preu reduït).

Però això només són brots d’una malaltia que s’expressa en una dimensió molt més agressiva. Els revisors del Metro de Barcelona han vist com la seva feina ha passat de ser una rutina per controlar la regularitat dels viatgers a formar part d’un entramat policial que organitza i executa veritables batudes. El revisor de TMB ja no va sol. Mai. S’acompanya de quatre o cinc companys i companyes i, al costat, gaudeix de l’eventual protecció, i activa intimidació, de vigilants de seguretat amb els seus corresponents gossos. L’estat policial que està perpetrant Transports Metropolitans de Barcelona intimida els viatgers, honorables pagadors (el 98,9% del total, segons les darreres dades que van sortir publicades a finals del febrer passat) quan un escamot de gairebé una dotzena de persones entre revisors i vigilants fa la seva entrada triomfal al vagó. La feina està pautada i ben organitzada, l’escamot avança ràpid i imparable, convertint en improbable la fugida de l’infractor. Però també poden actuar de la mateixa manera a la pròpia estació. Es col·loquen en un lloc que no sigui visible des dels torns, no per evitar que es cometi la infracció, sinó per caçar el que la cometi. Així, l’escamot cobreix els accessos d’un possible replà distribuïdor de l’estació i revisa militarment la validació de tot viatger que hi aparegui, tot alentint el trànsit i menyspreant la pressa que una persona pot tenir per agafar el metro un dia feiner de bon matí. Resulta curiós, però, veure com després de tanta feina exhaustiva, hom es troba en situacions desesperants. Com quan la màquina que habilita la sortida d’una estació no reconeix la banda magnètica del bitllet i la única resposta de l’empresa és el silenci, el res, la manca absoluta de personal. O quan la màquina de venda automàtica de bitllets no funciona i tampoc hi ha cap taquiller. Què ha de fer un, llavors? La resposta només pot ser una, però vagin amb compte, no se’ls acudeixi explicar-li això a un revisor, que aquest mai dubtarà del germànic funcionament de tot l’engranatge de venda de l’empresa.

És interessant també observar la realitat que evoca l’aspecte monetari de la campanya. La inversió total per al 2010 era de 18 milions d’euros, xifra que recollia l’increment de personal i maquinària. Números enormement superiors a les pèrdues anuals per infraccions al metro, que podrien ascendir a uns 3,7 milions, si ens basem en el cost per trajecte a partir del preu d’una T-10, i que es podrien comparar a la recaptació de 337.200.000 euros anuals que tindria TMB segons el mateix criteri de càlcul. De fet, en moltes estacions de Barcelona, Transports Metropolitans preferia deixar la nit sense vigilància i, fins i tot, obrir els torns, en comptes d’afrontar possibles destrosses fruit de l’ebrietat de molts dels infractors durant les nits de cap de setmana. També val a dir que no hauria costat pas 18 milions d’euros canviar els tradicionals torns de barres per les portes automàtiques, que redueixen sensiblement la xifra d’infractors ja que no es poden saltar, i la única manera de colar-se és passar darrere d’algú que no estigui disposat a etzibar-li un mastegot a qui ho faci.

La realitat, per tant, és que aquesta segona onada de la campanya perpetua el model paradoxal que ja s’ha instal·lat a la xarxa de transports de Barcelona: control policial de dia i selva nocturna. Ningú pot esperar més que una aleatòria presència d’una parella de seguretat en trajectes que recullen el pitjor de cada casa de la nit de la capital catalana, i que han tingut totes les facilitats de l’empresa de transports per accedir a les estacions per evitar destrosses, tot i que això pugui condicionar la seguretat de la resta de viatgers. Aquesta realitat aconsegueix imprimir a la consciència de l’usuari que la finalitat de tot plegat no és, doncs, regular i controlar, sinó instal·lar un estat de por permanent en el viatger, tant quan hi ha l’abusiva vigilància d’aquests nous terminators de la llei, com quan el quillo busca-raons inunda les línies de metro amb la foscor. TMB està convertint-se en un exemple magistral, de llibre, de com fer les coses molt malament, i de com aprofitar l’avinentesa de dirigir un servei fundacionalment deficitari (l’objectiu d’una empresa pública de transports no ha de ser altre que garantir l’eficient desplaçament dels ciutadans) per arreplegar els màxims calers possibles (menció a banda mereixen les apujades de preu abusives que l’empresa presenta religiosament cada any) i per escarmentar quanta més gent millor. Ja ho saben vostès, si són una pobra iaia que pretén passar la resta dels seus dies amb tranquil·litat, vagi amb molt de compte quan torni de fer la compra: escamots de revisors vigilaran que ni se li acudeixi no marcar la targeta rosa. En paraules de la pròpia empresa, és vostè una “estafadora”, una “incívica” i una “insolidària”, en definitiva, un ésser a combatre i eradicar. Qui la fa, la paga. Escopiria als seus peus, senyora!

Podeu llegir l'article a City Lights.

Dos euros per la dignitat

Tot sovint, als catalans ens agrada fer les coses més difícils del què són. Els senyors de l’Ajuntament programen un festival musical molt més que digne cada any per les festes de la Mercè, ens estalvien púrria comercial, i a més ho munten de manera gratuïta. Fantàstic, sí. Però no podia ser perfecte. Un any més, el concert fort del BAM el van programar a la cruïlla del carrer de Cartagena amb el de Rosselló, allà on hi ha la fàbrica de la cervesera Damm –que patrocina l’esdeveniment-. A Els Amics de les Arts no els vaig veure perquè encara estava treballant. Després, Ok Go van arrossegar-se fent el bufó i tocant poca cosa i avorrida –van quedar molt lluny del grup de rock energètic i alegre que jo recordo haver vist al FIB del 2007- i van tancar la nit Belle and Sebastian, dels qui és pecat dir res de dolent. Però no vull fer crònica musical, això només ho escric perquè quedi palès que hi vaig ser i que no parlo en va.

El cas és que, com deia, ens agrada complicar-nos la vida. Algú em pot explicar el sentit de programar el concert a l’Eixample? Com algú pot tenir la poca vergonya d’embotir milers de persones en un diantre de carrer, que, per molt ample que sigui, obliga els assistents a patir, empentar-se i posar-se nerviosos? Perquè, compte, una cosa és que estigui atapeït, fet inevitable a grans concerts, i una de ben diferent és sentir-se anxova en llauna, amb aquella terrible angoixa de no poder avançar en cap direcció. La raó sembla clara. Els quatre rals que pugui donar l’empresa cervesera justifiquen per als senyors regidors oferir un recinte, si és que se’n pot dir així, de baixíssima qualitat, quan existeixen alternatives molt millors com el parc de la Ciutadella o el parc del Fòrum. De fet, allà ja s’hi munta l’enorme escenari per als concerts electrònics, amb la finalitat de concentrar allà, a l’extensíssima esplanada, tots els penjats, “canis” i diversa gent passada de voltes per tal que no molestin al centre de la ciutat. I no és casual que hi siguin, a més de l’atracció que exerceix la música, ajuda el fet que sigui gratuït. Com ajudava dissabte al carrer de Rosselló, on també abundava gent de dubtosa intel·ligència i manca de saber estar. És normal, hi havia cervesa i l’accés era lliure, dos més dos fan quatre, ho sap tothom.

Així doncs, si algú està interessat en escoltar la gent de bona fe que només volem gaudir de la música sense taquicàrdies, jo ofereixo de manera gratuïta als senyors de l’Ajuntament dues propostes. La primera és que es rumiïn això de canviar la ubicació del concert per, i només eren exemples, una de les dues que citava (mirin, potser la Damm s’avé a patrocinar-ho també allà baix i tot!), i la segona és que es plantegin ubicar el concert en un recinte tancat –a l’aire lliure, però, és clar- i cobrin un preu simbòlic que allunyi indecents i busca-raons. Amb dos euros podria haver-n’hi prou. I, de pas, adonin-se els avantatges, això ajudaria a sufragar la importantíssima despesa en el catxé dels grups.

També podeu llegir l'article a City Lights.

Les caravanes solidàries, una temeritat?

Quan el guionista i humorista Jair Domínguez va publicar al seu ara restringit blog l’entrada Tres pijos entren a Mauritània i… la pols que es va aixecar va ser, naturalment, considerable. Pals i bastons li van ploure des de totes bandes. Però, en definitiva, l’essència que calia extreure’n la deixava entreveure l’altre dia Joan Puigcercós quan asegurava que les ONG no poden emprendre itineraris arriscats. Acció Solidària es va ficar a la gola del llop i els tres segrestats n’han sortit vius pels pèls, no ens enganyem.

La ONG ja ha anunciat que mantindrà la caravana solidària però amb més prudència. És l’únic que podien fer per desmentir la hipòtesi que deixava caure Jair Domínguez. Perquè avui dia la solidaritat està plagada d’inconscients, gent poc preparada i segurament encara menys consicent de la realitat que vol guanyar-se un trosset de cel fent el bé per aquests móns de Déu. I les coses no funcionen així. Tres senyors que no han viscut a la vida entre ponxos a una comuna hippie (un d’ells duu les seves criatures a una bona escola concertada de Barcelona, fet amb el què no hi tinc res en contra –entre d’altres coses perquè és a la mateixa on jo vaig fer la secundària i no sóc capaç de ser tan hipòcrita-, però, en definitiva, és un detall que no es pot menystenir) es van llençar a un projecte a toro passat notablement temerari, i només la fermesa de la ONG a continuar endavant ajuda a esclarir una sospita que, efectivament, fa molt mal efecte, però que no estava mai de més que algú plantegés donats els indicis i que, afortunadament, repeteixo, semble que podem veure esclarida.

En qualsevol cas, sigui quina sigui la realitat de Vilalta, Pasqual i Gámez, el que no es pot obviar és aquesta inconsciència i temeritat. I no és complicat d’adonar-se’n. Molta gent parla d’entitats no lucratives d’”acció directe”. Crítiques a Greenpeace, Intermón, Unicef, etcètera, perquè es considera que destinen massa recursos a finançar l’entitat, publicitat, i percentatges potser amb destins poc clars. Sovint, et trobes nois excessivament joves assegurant-te que ells treballen directament amb els pobles, al 100%. Que un euro que els dones a ells és un euro a l’Àfrica (o per les balenes, o a on sigui, tant hi fa), i que ells són els autèntics salvadors del món. La realitat és que segurament la desorganització i la manca d’infraestructura i d’experiència converteixen aquestes donacions en un llençament a un sac trencat. I vagi vostè a saber com faran arribar aquests donatius, en quina forma i a quines mans poden arribar a parar. Perquè quan s’ha de tractar amb la corrupció de tot un Estat, la organització, poder d’acció i efectius humans són segurament tan imprescindibles com l’ajuda en sí. Compte, això em serveix d’element tangencial, no vull posar Acció Solidària al nivell d’una ONG d’uns nois que em deien que no m’ho podia pensar després perquè no tenien ni tríptics informatius ni plana web. El cas és que la desorganització, les ganes de salvar un món i una realitat de la qual s’ignora la magnitud, com també la imprudència, sovint converteixen la solidaritat i les ajudes en un error important. Per tant, un servidor, que és conscient que té altres ocupacions (i conviccions i motivacions, que tampoc s’és pitjor persona per dir-ho) que anar-se’n en jeep pel desert del Sàhara, prefereix ser més eficient i realitzar un donatiu regular a una entitat reconeguda.

També podeu llegir l'article a City Lights.

Que els troncs no ens tapin les reformes

He vist més crítiques aquests dies als partits nefastos que s’estan jugant al Mundial de futbol de Sud-Àfrica que no pas a les reformes del mercat laboral que aprova el govern de Zapatero. A Facebook hi ha grups, pàgines, comentaris, exaltacions, queixes, valoracions… del Mundial… sobre si tal o tal jugador van estar bé o malament, sobre si hi ha pocs gols, si les defenses prosperen més que no pas els atacs, etcètera. Que és un torneig de troncs. En canvi, no he llegit ni un sol comentari sobre les reformes que ens poden afectar de ben a prop a tots un dia o altre. A tot estirar, el què comenta la gent, i no pas a Facebook, és clar, és que la vaga general és una vergonya.

És cert que els sindicats han anat del bracet dels dirigents espanyols durant els darrers anys, però criticar-los per fer-ho és excessiu i una manca d’observació. Després de vuit anys de govern de dretes, molta gent va rebre amb gran alegria l’arribada del PSOE a la Moncloa, i els sindicats no en van ser una excepció. Però passats sis anys, el Partit Socialista no és el Partit Socialista, o més ben dit, potser el Partit Socialista és el Partit Socialista, però no és un partit socialista, d’esquerres. Zapatero i els seus ministres, vicepresidents i sèquit han canviat la identitat del partit. L’han convertit en un partit que -ho han declarat alguns membres com el ministre del ram més afectat, Celestino Corbacho, o la sempre desafortunada Leire Pajín- se sent còmode amb reformes laborals que castren els drets dels treballadors.

Per tant, els sindicats tenen dret a passar pàgina i rebel·lar-se contra les mateixes decisions que trobarien intolerables si fos el cas que provinguessin d’un govern obertament de dretes. No és contra el partit amb qui s’han abraçat, que convoquen la vaga general. És contra les mesures d’un partit de dretes, que els sindicats proposen manifestar-se la gent el proper 26 de setembre. Qui no sigui capaç d’entendre que el gir descomunal cap a la dreta del Partit Socialista Obrer Espanyol obliga a valorar les seves últimes actuacions de forma completament separada al passat, i deslligant-ne les actuacions i opinions colaterals de sindicats, associacions, militants i simpatitzants, comet un greu error. El Partit Popular va voler impulsar reformes laborals similars i va haver de patir una vaga general. El PSOE no les vol impulsar, les aprovarà, i, per tant, la vaga general s’ha de fer. S’ha de mantenir. I s’ha de recolzar obertament. Per descomptat, caldrà evitar les accions violentes de piquets i manifestants, això sí.

També podeu llegir l'article a City Lights.

La confiança del botiguer que va arrodonir cent pessetes a un euro

Durant anys m’he intentat autoconvèncer que els comerços de proximitat són humanament més valuosos que les grans superfícies, que són un model que s’ha de preservar i ajudar. Fa un parell de setmanes vaig anar a la pastisseria que hi ha a prop de casa meva a demanar una safata de pastetes per recollir l’endemà i per dur on havien de fer el seu paper al dia següent. Vaig preguntar per possibilitats i preus i després de divagar durant minuts vam acabar acordant que per vint o vint-i-pocs euros em prepararia unes vint-i-cinc peces, unitats, vaja, pastetes. En anar-ho a recollir em vaig topar amb la sorpresa que les peces eren quaranta i el preu havia ascendit fins als trenta euros.

La responsable de la botiga sabia que no tindria més remei que accedir a pagar i endur-m’ho perquè no tenia temps per engegar-la a pastar fang i buscar-me la vida a una altra banda, i a més, la confiança converteix en una feina senzilla abusar del client amb previsions de no patir cap conseqüència, que fa fàstic, vaja. De mala llet vaig deixar els bitllets sobre el taulell i m’ho vaig endur. No és que em sembli malament el preu, i al cap i a la fi, al final les quaranta peces es van esgotar sense problemes i la relació quantitat-preu sortia millor així. El que em va molestar va ser la presa de pèl. I la justificació d’estar-me allargant tant amb l’anècdota que, se suposa, ha de ser una simple manera d’obrir l’article i que no s’ha de mantenir durant gaire línies és perquè és la base del què vull expressar. Vaig decidir que si mai he de demanar una altra safata de pastes, allà no ho faré pas. I arran de tot això, un s’adona d’una cosa: només hi ha un perfil de persona que pugui defensar i exercir convençudament la defensa dels comerços de barri: la gent de barri. La gent que té paciència, a qui no li importa conversar durant deu minuts amb el botiguer mentre fa esperar tothom sense motiu, i potser que tampoc li importa fer-ho, si ha d’esperar en circumstàncies similars.

El què en diuen urbanites, els que correm amunt i avall, que caminem ràpid encara que no tinguem pressa, que vivim el tren de vida de la poca paciència… no tolerem bé aquestes coses. Jo, si el botiguer xerra amb el de davant em poso molt nerviós, no hi puc fer res. Encara que no tingui pressa. I com jo, n’estic segur, tanta i tanta gent. No ens agrada que ens facin esperar sense motiu. Si visitem un centre comercial, sabem que allò és anar per feina, i si, en definitiva, comprem el pa i el diari a la cantonada de casa, és perquè no tenim una gran superfície al carrer del costat, i perquè hi ha segons quines coses que la tradició les fa més bones -el pa, per exemple- perquè si no fos així, el Can Manel, el Bar Tolomé i el Forn de Pa de tota la vida ja faria temps que haurien abaixat la persiana per sempre.

També podeu llegir l'article a City Lights.

El retorn d'Aznar el profund

Adolfo Suárez era recordat amb ternor, per la seva feina bruta i difícil a la transició espanyola, però també amb cert recel per la seva caiguda lliure pocs anys després. Però vencia la faceta entranyable. Fa deu anys va assegurar que José Maria Aznar era el millor president de la democràcia espanyola. El seu company d’aventures diplomàtiques, el comunista Santiago Carrillo va dir de seguida que alguna cosa no rutllava. Suárez va desaparèixer del panorama públic, i poc després es va saber que pateix Alzhàimer.

Dissabte, José Maria Aznar va demostrar dues veritats de cop, dues certeses en un sol moment. Va demostrar que Carrillo va fer gala d’una lucidesa admirable en detectar des del primer moment que l’estat mental de Suárez no era el que havia de ser, i va demostrar que, efectivament, l’expresident espanyol anava errat de totes totes. Aznar va ser el pitjor president de la democràcia espanyola moderna (amb permís de José Luis Rodríguez Zapatero, tot sigui dit), i dissabte va demostrar per què. El seu tarannà prepotent, fastigós, luxuriosament pretenciós –i tant messetari, d’altra banda-, va rutilar acompanyat del fervor de les noves generacions del Partit Popular.

L’expresident popular va afirmar, i cito textualment, que “els socialistes, cada cop que han tingut ocasió, han omplert Espanya de runa, d’atur i de misèria”. I el van aplaudir.

Sí, Aznar va fer gala d’una de les seves facetes més destacades: l’imbecilitat dopada per un ego sense mesura; la facilitat per mentir, enganyar, distorsionar, i provocar la vomitera, l’angúnia i la repulsió de tota persona amb un mínim de seny que s’escolta les seves paraules. El que va dir és mentida. És ofensiu. És perillosíssim. És insultant. És vergonyós. És intolerable. És digne de la dreta més directament hereva de l’esperit, directrius i tarannà del franquisme.

Des del partit de la gavina també critiquen constantment la sotmissió del govern espanyol a les ordres de la Comunitat Econòmica Europea i del Banc Central Europeu. Resulta humiliant, preocupant i ridícul a parts iguals que algú pugui arribar a creure que el Partit Popular hauria resistit les embestides de la Unió Europea, i, és més, que s’hauria erigit en defensor de l’Estat del benestar, i dels drets dels treballadors, els quals ara tan irònicament el partit proclama i defensa a viva veu.

Si Espanya fos un pais amb seny, estaria tranquil. Sabria que la mentida, la distorsió i la broma de mal gust no penetrarien en les ments profanes. Però, per desgràcia, a l’any 2010, Espanya segueix sent profunda. La putrefacció de la política ha calat els ossos de la societat, i el seguiment de l’actualitat és rotundament acrític. No hi ha noció de la raó i la distància. Compte, ni d’una banda ni de l’altra. Aquests discursos són, doncs, una arma potent i perillosa per continuar fomentant l’odi i, més important encara, la ignorància i l’alienament de les classes mitjana i treballadora.

Saben el què es fan. Res és casualitat. Les noves generacions que dissabte celebraven les paraules d’Aznar, un dia es presentaran davant un faristol i seran qui escupirà les mateixes barbaritats. I davant aquest espectacle dantesc, i també comprenent que a Catalunya no tot són flors i violes, cada dia més cervells es retorcen, sudorosos i tremolosos, i, provenint d’on provinguin, havent mamat ideologies, inspiracions i influències ben diferents, es pregunten... adéu, Espanya?

També podeu llegir l'article a City Lights.

El burka tapa els drets fonamentals

L’alcalde de Lleida, Àngel Ros, acaba de prohibir dur burka (el vel integral, que cobreix tot el cos, cara i ulls inclosos) o nyqab (el vel que cobreix tot el cos menys els ulls) dins els edificis municipals, com, per exemple, l’Ajuntament, o centres cívics. I ja l’hem tinguda armada. És una ocasió perfecte per als bonistes i fals progressistes per posicionar-se a favor de l’islam i esgrimir la seva llista d’arguments tòpics i demagògics. Per exemple, fa uns dies, crec que era a RAC1, una tertuliana explicava que no podem prohibir dur burka o nyqab, imposar no dur-ne, perquè llavors estem fent el mateix que suposadament fan els musulmans radicals que obliguen, imposen, dur el vel integral a les seves dones i familiars femenines. Quina broma és aquesta? Des de quan entra en la mateixa escala establir una norma en contra d’un atac frontal a la dignitat d’un ésser humà, en aquet cas una dona, que el propi atac.

És delirant. I hi deu haver força gent que aposti per aquest tipus de teories. Hi ha gent que de debò es creu que les dones escullen lliurement. Ho rebatia molt encertadament diria que un oient fa pocs dies també a la mateixa emissora, en aquest cas crec que era a La Nit a RAC1, escullen tan lliurement com les dones espanyoles de fa dos o tres segles se sotmetien als criteris i voluntat de l’església catòlica amb els ulls clucs. Per voluntat pròpia. Per voluntat apresa. Per voluntat imposada per la cultura.

La Generalitat ha dit que és una mesura innecessària. Perquè gairebé ningú duu el burka ni el nyqab avui dia a Catalunya. Discrepo. Avui dia, 2010, potser no, però vés a saber com estarem d’aquí a cinc anys. La filosofia popular és molt sàvia: prevenir és curar. De la mateixa manera que es va prohibir l’ablació a temps ara cal prohibir aquestes vestimentes que suposen una agressió frontal als drets humans. Drets que ens ha costat molt assolir com perquè ara, el bonisme i el fals progressisme ens els facin trontollar en ares de la integració. Integració, i tant, però passant pel sedàs del respecte a la cultura, les lleis i, sobretot, els drets fonamentals de l’home i la dona.

També podeu llegir l'article a City Lights.

No n'hem après res

A finals de novembre, un jove de Tenerife va ser acusat d’haver agredit sexualment i matat la seva fillastra. L’equip mèdic així ho va denunciar. El seu entorn negava les sospites, i dos o tres dies després es va demostrar la seva innocència. Pel camí, van passar titulars escandalosos a dues planes titllant-lo de dimoni en amunt, amb la seva fotografia ben grossa just a sota. Concretament, va ser el diari ABC. Per descomptat que després tothom es va fer enrere, però aquella cara, acompanyada de paraules com assassí, ja l’havia memoritzada mitja Espanya. Una vida posada molt seriosament en risc pel què després es va demostrar que havia estat culpa d’una caiguda al parc mal diagnosticada dies abans. Poca autocrítica es va fer, breus rectificacions i passem pàgina.

Tot això em va venir de nou a la ment aquesta setmana passada amb el cas de la dona que va matar els seus dos fills a Lloret. Quan van sortir les primeres informacions, quatre pinzellades, de fet, que amb prou feines donaven per redactar un breu, i parlo de la versió digital d’El Periódico, vaig poder llegir comentaris que feien afirmacions del tipus “Esta hija de puta ha venido a España a matar a sus hijos porque sabe que entrará por una puerta y saldrá por otra”. Vagi per endavant que no hi ha res que justifiqui aquest crim, però sobta que, amb tan poca informació, algú, posant el seu nom i cognoms, s’atrevís a deixar anar bajanades de tal magnitud i amb tan poca justificació. Hi havia altres comentaris de caire semblant, que potser amb un to menys enervat mantenien la mateixa línia.

És evident que aquesta dóna és culpable –ens creurem la confessió- però aquesta víscera demostra que no hem après absolutament res de casos com el del Diego, el noi que els mitjans van cometre el terrible i gravíssim error de linxar sense proves. Perquè en aquell moment no hi havia judici. No hi havia confessió. No hi havia context –no se sabia que era la dona del pederasta britànic detingut ara fa uns dies- etcètera. La seva relació amb el pederasta britànic obre un ventall de causes que, tot i no ser redemptores, converteixen en extremadament cruels afirmacions com les que feia aquella persona a El Periódico. És clar que era la opinió d’un lector, i no del mitjà, però el mitjà té la potestat de tolerar o descartar els comentaris, per molt que s’escudi en fer-los signar amb nom i cognoms. El mitjà ha de censurar el que està fora de lloc. I si El Periódico, com hauria pogut ser un altre mitjà –de fet, potser va passar també, però jo no ho vaig veure- , no ho va fer deu ser perquè considerava oportú deixar a la seva web línies com aquelles.

Es demostra per tant que no hem après res d’allò. L’ABC no va aplicar-se la magnitud de rectificació que hauria d’haver exercit. Els informatius no en van parlar prou. Als ciutadans no ens va arribar el suficient, i si ens va arribar, tampoc ho vam digerir. Potser sí que a nosaltres hi ha missatges que ens entren per una porta i ens surten per una altra. Tots plegats hi hauríem de pensar més. O pensar, simplement. Perquè mai sabem del cert què és veritat i què no. Ho demostren casos com els de la nena morta a Tenerife. Anem més amb compte.

També podeu llegir l'article a City Lights.

L'alcalde fa figa

Fa cosa de deu dies vaig anar a una verduleria a comprar pomes. En vaig agafar mitja dotzena de peces i em vaig dirigir a la caixa per pagar. Llavors, el depenent, que parlava en un to un xic alt, em va suggerir que agafés unes figues que, deia, li acabaven d’arribar. Vaig dir que no em semblava massa bona idea perquè ara no n’és temporada. Va insistir i insistir; que sí, que venien de noseón i que allà ara sí n’és temporada i que tal pasqual. Vaig pensar que, ben mirat, les figues m’agraden, i que, tot i que seguia sent reticent a comprar-ne, podia provar. Per provar, total, no hi perdia gran cosa, em vaig dir.

Llavors va resultar que no portaven l’enganxina que representa la marca i la procedència, i ho vaig trobar estrany. Vaig preguntar al dependent, i em va contestar que no patís, que allò no era problema, que les figues estaven molt bones igualment. Tot plegat ho vaig trobar estrany, però no sé exactament per què, em vaig deixar convèncer. Al cap i a la fi, insisteixo, les figues m’agraden. Quan vaig arribar a casa, les vaig desar a la nevera, i després de sopar en vaig agafar una. Vaig fer-la rodar entre els dits de la mà, preguntant-me, pensatiu, per què no durien l’enganxina. Què estrany, seguia pensant. Però vaig decidir-me a menjar-me-la. Al primer bocí que em vaig dur a la boca ja em vaig adonar que allò no era el què m’havien de vendre. Que jo tenia raó i que m’havien pres el pèl. Que allò estava fora de temporada i punt. Ara les figues són dolentes, coi, no poden sortir bé. Em vaig sentir una mica burro, i com que no sóc pas dels conformistes, vaig decidir anar a protestar el dia següent.

Així doncs, en tornar de la feina l’endemà, vaig passar per la botiga, que està per allà al centre (per si us interessa, es diu Josefina Heredia Frutas y Verduras, no se us acudeixi pas anar-hi a comprar) i vaig protestar enèrgicament per la qualitat d’aquelles figues dels nassos. El depenent va demanar-me disculpes, va reconèixer que s’havia equivocat, que aquelles figues no eren de fiar, i que s’hauria d’haver esperat uns mesos a portar-ne. Li vaig dir que no em servia, i que volia parlar amb l’encarregat. Em va dir que ell era l’encarregat, i li vaig preguntar que què havíem de fer. Em va dir que no patís, que ja havia protestat al proveïdor, i que havia decidit substituir-lo per un d’altre. Li vaig dir que no em servia, que la responsabilitat última de demanar aquella remesa de figues era seva, i que era ell qui havia de rendir comptes davant el client! Va posar-me unes quantes excuses més, em va repetir que ho sentia molt, i que era conscient que s’hi jugava molt, en aquelles figues. Perquè, explicava, ja havien vingut força clients més a protestar, i que si tenia problemes potser no podria pagar el lloguer quan li vencés el contracte. Vaig dir-li que ho sentia molt, però que allò no era el meu problema. Que el mínim que podia exigir a una verduleria és que tingués les verdures i les fruites bones, de temporada, i que procurés que tot estès controlat, fos correcte, i que no faltés ni una sola etiqueta. I el proveïdor tant se me’n fotia. Vaig deixar la bossa amb la resta de figues sobre el taulell, vaig remugar que quan fos temporada de figues de debò ja n’aniria a comprar a una altra banda, vaig girar cua i vaig marxar enfadat.

Ja ho sabeu, si per casualitat anéssiu a Josefina Heredia Frutas y Verduras, no demanéssiu pas figues fora de temporada. L’únic que em rebenta més, si és que això és possible, és que si a aquests els tanquen la paradeta, ves a saber quina enganyifa em voldrà colar el proper que vingui.

També podeu llegir aquest article a CityLights

De la tomba naixerà un roser

El PSC considera que la imatge de José Zaragoza està gastada, i per això va decidir nomenar Jaume Collboni nou director de campanya del partit. Va decidir nomenar un home absolutament desconegut per al gran, grandíssim, públic. La figura dels spin doctors agafa més volada ara que mai, i un dels factors clau per desenvolupar aquesta feina és restar a l'ombra del candidat. És per tot això que la decisió es podia entendre com a encertada. Divendres passat, Collboni concedia una entrevista al programa L'Hora L de Ràdio Barcelona, i va assegurar que no era el millor moment per convidar José Luis Rodríguez Zapatero a fer campanya a Catalunya.

Però poc més de 12 hores després, José Montilla va decidir engegar-ho tot a rodar. Al dia següent, dissabte i dia del treballador, el President de la Generalitat va emetre un comunicat rectificant les paraules de Collboni i anunciant que la pau i la germanor entre socialistes catalans i espanyols és absoluta i íntegra. Pam, castanya! Aquesta situació la precedia l'acord al Parlament per demanar la renovació del Tribunal Constitucional i les declaracions del conseller Castells acusant Zapatero de ser passiu davant la sentència d'un Estatut que ell va aprovar (i la posterior exigència de fidelitat institucional que la Moncloa li va llençar).

El cas és que davant d'aquest panorama, les declaracions de Collboni tenien tot el sentit del món. És una consideració molt vàlida, i fins i tot una realitat palpable, que ara per ara, els catalans en genral, i sospito que els fervorosos electors socialistes del sector més catalanista, no volen sentir a parlar ni en pintura del president espanyol. A més a més, aquestes paraules reforçaven la postura del Parlament, encapçalada per José Montilla i Artur Mas, en el que tradicional es podia interpretar com una "marcada de paquet".

El PSC estava davant l'oportunitat de la seva vida per ser conseqüent, per demostrar a la ciutadania que lliuten per quelcom, que plantarien cara a Madrid d'una vegada per totes, i que els socialistes catalans estaven decidits a defensar Catalunya davant els atacs i l'amenaça de la sentència del Tribunal Constitucional. Montilla tenia una oportunitat d'or de guanyar credibilitat i respecte. Però va decidir no fer-ho, mantenir la cohesió de partit i demostrar-nos a tots que no podem creure en la polseguera que l'acord amb Mas va aixecar.

Però no només això, sinó que també sentencia Jaume Collboni dos dies, com aquell qui diu, després de la seva posada en escena oficial. Perquè després d'assegurar que Zapatero és i serà benvingut a Catalunya, Montilla destrossa la credibilitat que encara no s'havia guanyat Collboni. A cinc o sis mesos de les eleccions, és una figura deshauciada i que ja ningú serà capaç de prendre's seriosament. I és una llàstima, perquè això suposa que el PSC no pot rectificar, ha cremat la seva única bala de renovació per a la campanya. Ara és Collboni amb tot l'entredit, o res. I només pot ser Collboni. Perquè un canvi seria, òbviament, un autèntic suïcidi.

De fet, tot plegat ja és un suïcidi. Els socialistes han firmat la seva tomba electoral, perquè interioritats polítiques a banda, que de fet és el que no deixa de ser l'afer Collboni, la ciutadania ha vist de quin peu calça. Els que no hi confiaven, i que haurien recuperat la il·lusió, l'hauran perduda definitivament, i els que encara la conservaven, s'han quedat sense arguments per confiar en l'actuació futura de Montilla. Entre el president i l'assessor han decidit otorgar la raó, la credibilitat, i en conseqüència la clau de Palau a Convergència i Unió. Guardem un minut de silenci pel què el 2003 ens van vendre com el canvi.

I need more guitar, here!

Com que els concerts tenen molt de catarsi, i orgasme col·lectiu, hi ha una mena de màxima no escrita que és que com més fort, millor. Fot-li, fot-li, fot-li. Que les oïdes aguanten. Entenc perfectament la mania de molts de tocar com més fort possible. Per això de la catarsi, de la que els grups són partíceps. Al final t'hi acostumes, i intentes obviar l'excés. Però tot té un límit. I el límit és el directament, molest, desagradable. Quan ahir Passenger Action tocaven a un volum de decibels que superava, de llarg, el límit del que és agressiu per la oïda humana, jo vaig decidir que no ho volia aguantar. Vaig intentar que algú abaixés el volum, i al final del concert sembla que algú més devia protestar -vam veure algunes cares de dolor- i els següents grups van sonar més raonables. Però, ah, amics! Fent les quatre proves de so guarres i ràpides de guardar, ja començavem a sentir que si apuja'm el micro, que si apuja'm la guitarra. Jo no sé des de l'escenari, però des del públic se sent perfectíssimament i ja a un volum més que alt. Però... fot-li, fot-li, fot-li. Al final, volums tolerables i tots contents.

Però el cas és que ens hauria de fer reflexionar que haguem d'arribar a volums bestialment agressius perquè algú s'adoni que allò no pot ser, i que no és raonable (i encara algú va dir que "bah", compte), i així s'abaixi, una mica, només, el volum de decibels. Molts cops, si dius "òstres, això està massa alt", et tractaran de tarat, de plasta, d'exagerat i d'esguerrafestes. Sembla, doncs, que a ningú li molesta el volum fins que li molesta. I d'aquí vint anys ja hauran millorat els audífons i seran millors i més barats. Mentrestant, fot-li, fot-li fort!

Bucle periodístic

Sant Jordi m'interessa i no m'interessa. És una tradició maca (em resisteixo a celebrar això del 14 de febrer) i tota la pesca, em sembla fantàstic l'atracament que et fan amb les roses i la hipocresia de la venda de llibres a cabassos. Aquest no és el problema. El problema vé quan et vols dedicar a explicar les coses. Ser periodista és dur de per si, però hi ha dies i moments especialment fotuts.

Com cada any, aquest divendres, 23 d'abril, els periodistes parlarem de roses, de llibres, de passejos per Rambla de Catalunya, dels llibres més venuts, de les paradetes dels escriptors i artistes, personatges públics i entitats diverses que s'apunten al carro de la forma més miserable i patillera possible. Perquè per St. Jordi tothom ven. Parlarem d'això, i d'allò altre, i realment, de molt poc més. Tampoc importa. Veurem la clàssica portada de l'AVUI fent gala de la identitat catalana en un dia tan especial (a no ser que els nous propietaris decideixin carregar-se també això) i tothom reproduirà el seu paper de cada any a la perfecció. I qui dia passa, any empeny.

És dur. Sant Jordi és un exemple paradigmàtic de banalitat i buidor informativa, de tòpics, clixés i autoparòdia periodística, però no podem oblidar que el calendari informatiu està trufat d'aquestes marques "perquè toca". El 15 de setembre quan les criatures tornen a classe, quan comencen les rebaixes de gener, quan arriba l'estiu i tots els informatius fan reportatges sobre el càncer de pell i ensenyen senyores grasses i vermelles com gambes que expliquen que s'ho passen teta escarxofades en una tumbona a l'ombra. Etcètera.

Puc entendre l'argument de que són coses "que s'han de fer", i fins i tot puc estar-hi d'acord, però fóra bo que ens comencessim a plantejar, si ho fem, com ho fem. Està bé mantenir la correlació entre tradició i cobertura d'aquesta tradició, però s'hauria de trobar la manera d'evitar que l'únic que impedeixi reciclar fins l'infinit els reportatges, notícies, fotografies i comentaris sigui la vergonya i el fet que el pas dels anys deteriora la vigència de qualsevol look i manera de fer.
I si no trobem cap manera millor de fer la nostra feina en cites com la del 23 d'abril, potser hem de pensar que no seria tan dramàtic retallar l'espai per a aquestes coses i mantenir el llistó de l'actualitat als informatius i programes de tota Catalunya. Si més no, mentre Sant Jordi, que és el què ens ocupa ara, segueixi sense ser dia festiu a casa nostra.

La prudència de les sis copes

Ahir al programa Tu Diràs de RAC1, un oient assegurava en un missatge que el Barça ja és campió d'Europa. Vaja, que ens cruspirem el Madrid dissabte a la Lliga, que l'eliminatòria de semifinals de la Champions contra l'Inter serà bufar i fer ampolles i que, hipotèticament, el Bayern serà una joguina en mans dels blaugrana a la final.
Resulta irònic veure aquest tipus de reaccions entre l'afició culé després d'haver criticat fins gairebé l'extenuació la prepotència i manca de realisme futbolístic de l'afició del Madrid, en enemistat perpètua i eterna. Sense mancar-li raó en aquest darrer punt, l'afició blaugrana ha de ser conscient que, amb declaracions com aquesta, cau en el mateix parany de veure-ho tot fàcil i evident.

No podem oblidar què ens va dur a endur-nos sis títols l'any 2009, va ser la humilitat, la prudència, el no dir blat fins que no és al sac i ben lligat. La confiança ha de ser l'esperança, no la convicció. Hem de repetir els patrons de comportament en què Guardiola va insistir amb tossuderia durant tota la temporada passada. Es va demostrar que va ser part important de l'èxit, i no pot ser tant difícil repetir la fòrmula.
Res no ens garanteix que sent prudents i mesurats aconseguirem guanyar el doblet de Lliga i Champions, però amb afirmacions temeràries, absurdes, fora de lloc i impròpies d'una afició que coneix i respecta els dictats de Guardiola, i que ens han estat tan útils en el passat recent.

Però una cosa no treu l'altra. És cert que el Barça està davant una oportunitat històrica, d'apropar-se al mes de maig inoblidable que vam viure l'any passat. Guanyar la Champions League al Bernabéu és un somni, seria quelcom irrepetible. Però tot i ser l'equip ja a semifinals, ha de seguir sent un somni, una simple hipòtesi, perquè queden dos rivals, potents, pel camí i que et poden frustrar aquest somni sense que això fos especialment rar ni sorprenent. Repeteixo, la confiança que podem sentir tots els culés en aquest equip, ha de derivar en l'esperança que aquestes hipòtesis es materialitzin, no pas, en cap cas, en la convicció que això ha de ser així.

Hem d'aprendre de París, hem d'aprendre dels errors de l'equip després de vèncer l'Arsenal a la final del 2006. La prudència ens va fer forts l'any passat davant la prepotència del Madrid. Els blancs continuen insistint a associar aquesta paraula al seu nom, perquè, tot i les eliminacions, no semblen haver après la lliçó. Hem de seguir sent prudents per mantenir la coherència, hem de seguir sent prudents perquè aquest és el camí, perquè hi ha raons per creure que ens portarà, de nou, a bon port. Esperança. I l'eufòria, amb sort, ja tindrem temps d'explotar-la i gastar-la d'aquí un mes i mig.

L'independentisme ha de ser integrador

Diumenge passat l'exconseller Joan Carretero va presentar les bases del programa electoral de Reagrupament. Més enllà del bàsic que hauria de tenir una Catalunya sobirana, a saber, un exèrcit, serveis d'inteligència... es parlava de suprimir la oficialitat del castellà. No és que això no sigui lògic per a un plantejament utòpic, però aquest és precisament el problema, que aquest punt converteix el projecte de Reagrupament en una utopia, i, per tant, l'aboca al fracàs. Com a molt, si té finalment el suport de Joan Laporta, l'aboca a aconseguir una representació tant residual com la que té, encara ara, Ciutadans.

Perquè voler esborrar el castellà del mapa de Catalunya és ignorar la realitat del poble, poble pel què en teoria es reclama la independència. És ignorar el passat recent de la nostra terra, en definitiva, és ignorar que l'independentisme, si vol triomfar i legitimar-se, ha de ser integrador. I la premisa que el castellà ha de ser eradicat perquè Catalunya pugui ser independent amb plenitut cultural i orgull és un error greu. Perquè això converteix la bandera estelada en excloent. En un perill i una amenaça per a molta gent.

El que l'independentisme català ha de fer no és aconseguir convèncer els ja convençuts, és buscar elements perquè aquells qui mai hem, apostat per aquesta opció política, arribem a veure l'Estat català com una opció política que, tot i no encaixar amb els nostres punts de vista, no faci autèntic pavor, que es vegi amb uns ulls més de proximitat que de llunyania.
I això només s'aconseguirà amb gestos que apropin la independència a sectors molt extesos del poble, i un dels gestos ha de ser reconèixer que el castellà té, i ha de tenir encara per molts anys, un paper raonablement destacat en la nostra societat. La co-oficialitat seria el més sensat. Sí restar-li protagonisme institucional, però no pretendre esborrar-lo. Això, vull insistir, és un error greu.
I aquest és només un exemple puntual però paradigmàtic dels errors de l'independentisme, i de com es pot demanar l'autodeterminació per a Catalunya des d'una òptima més àmplia i integradora.

L'independentisme ha de sossegar-se, ha de canviar la revolució i l'exclusió per una aposta política seriosa i integradora. I això no s'aconsegueix ignorant la realitat. Perquè sembla que hi ha qui ha d'aprendre que els desitjos són una cosa, i la realitat és una altra, i a Catalunya hi viuen molts catalans de ple dret que parlen, pensen i senten en castellà. El gran repte per a Esquerra, per a Reagrupament, per a Carretero i Laporta, és que aquesta gent no senti que la fan fora del seu país si algun dia Catalunya pot sostenir el seu propi Estat.