Tenim el Polònia que volem?

En les converses de sobretaula acostumen a aparèixer els debats més acalorats i inspirats. Les veritats, les mitges veritats i les distorsions conviuen al moment, però sempre és interessant extreure’n conclusions, més enllà del desacord. Aquest dissabte el subjecte era el cèlebre programa de sàtira política de TV3. Amb sis anys a l’esquena, el Polònia s’ha convertit en la gran referència d’anàlisi política d’aquest petit país, després de fer enfadar molta gent i fer-ne riure moltíssima més.

Però l’ombra de dubte sempre hi serà. Fins a quin punt pot ser l’humor transgressor amb aquell qui li paga el sou a l’humorista, guionista o actor? Si repassem els gags, tan aviat els Mossos d’Esquadra van aparèixer com afumetes i col·legues del conductor i el ciutadà quan Joan Saura, d’ICV, dirigia Interior, com ha aparegut després Felip Puig, de CiU, amb un bat de beisbol a la mà arrasant amb diürnitat i malevolència el despatx del seu predecessor. Però, és clar, si ens cenyim a l’empirisme més estricte, aquell que diu que quan tu no veus casa teva no tens cap manera de saber si encara és al seu lloc, tampoc podem saber del cert si hi ha hagut un punt de censura, o, com és més freqüent als mitjans, d’autocensura.

Les paròdies d'Artur Mas i Alícia Sánchez Camacho / TV3.CAT/POLONIA

Aquest és un punt difícil de dilucidar, i és natural pensar que si hi ha censura o autocensura en un programa de sàtira, vivim en un país menys lliure. Però hem d’entendre una qüestió fonamental, que és que no existeix el país perfecte, i per tant tampoc existeix la televisió perfecte, ni els guionistes perfectes, prou independents com per riure’s i fer escarni com aquell qui li paga (com es va comentar davant d’un tros de pastís, un pot riure’s del cap fins allà on el cap li permet), ni, en definitiva, el Polònia perfecte.

La qüestió és més simple, per tant: Acceptem el Polònia, com tants d’altres al llarg de la història, que tenim, o hem d’exigir una sàtira empíricament lliure, i, per tant, descartar i cancel·lar aquella dosi que no se’ns presenti perfecta? La sàtira empíricament lliure mai serà possible, si més no, a coneixement popular, per tant, partint d’aquesta premissa, hem de decidir si volem dosis de sàtira política encara que no siguin les perfectes. I la resposta és sí!

La sàtira política és absolutament necessària, per a riure, o per a fer entendre el món en què vivim a molta gent que no té la motivació o la formació per seguir l’actualitat política en tota la seva magnitud i comprendre-la en tota la seva absurditat. Tots els granets de sorra perquè la realitat traspuï millor les barreres de la incomprensió i la distorsió, encara que tinguin límits, encara que no siguin perfectes, són necessaris i absolutament valuosos. Llarga vida al Polònia. A aquest Polònia.