El tot gratis i el futur del periodisme

És massa fàcil. Sí, massa. La paròdia del Polònia del 9 de febrer, on Antoni Bassas es descarregava un capítol de La Riera en tres segons a l’ordinador és sensacional. Tu tecleges al teclat, fas tres o quatre clics i t’estàs descarregant una sèrie, una pel·lícula, o un àlbum. És massa fàcil.

Paper i web, passat i present?

En canvi, pagar és complicat. Has d’anar a la botiga, pagar els preus abusius del transport, o la benzina, o suar caminant, després t’has de deixar atracar per aquella llum vermella dels caixers, que fa un ‘beeep’ com si fos el tret que et treu una mica de vida, en aquest cas, per la via de la cartera. O bé has de fer mil processos per registrar-te a un lloc web, o descarregar-te el feixuc iTunes, o el què sigui. Després introduir les dades de la teva targeta de crèdit, cosa de poc fiar per a molta gent, encara avui dia. I veus com els preus per allò del digital tampoc són especialment més assequibles. Entenem-nos, és tan abusiu pagar quinze euros per un disc com pagar-ne deu per els dotze arxius .mp3 de rigor. No és el camí. Cal canviar.

Però l’alternativa és el gratis. No hi ha més opció, avui dia. O ens posem d’acord, o entenem que cal fer esforços, i la indústria, les indústries, també ho entenen, i faciliten i flexibilitzen i rebaixen les seves exigències, o no avançarem. Les lleis no són solució, són només un postís.

L’article podria concloure aquí, però com que no he explicat res que no se sàpiga, voldria fer un pas més. L’actualitat dels postissos és màxima: SOPA,ACTA, HADOPI (no, això últim no és un Pokémon)… Bé, però la qüestió important per a molts de nosaltres, per als qui escrivim en aquesta revista, per a tots els qui formem Llums de la Ciutat, i segurament per a tots els periodistes, és què passarà en el futur. La caducitat del paper ens obliga a buscar noves solucions, i la principal és ja, i serà amb més força ben aviat, internet. La xarxa, que complia fa poc vint anys, representa una opció de present i serà una enorme opció de futur per a tots els periodistes i aquells qui n’exerceixen encara que no ho siguin de formació.

El NY Times ja cobra per llegir la web

Però internet no serà una opció realment viable si no hi ha diners pel mig. Avui dia la publicitat per clics dóna uns beneficis ridículs, i té un impacte mins. El futur passa, probablement, per aconseguir que els usuaris paguin per consumir uns continguts. Aquests continguts, primer de tot, han de ser de qualitat. Perquè, assumim-ho, la premsa digital que fem a casa nostra, ara parlant a nivell de grans corporacions, és pràcticament vomitiva. Des del copiar i enganxar de paper de Público a la recerca histèrica de la visita fàcil del Diari ARA. Tot són opcions en un terreny que a casa nostra estem explorant, però el futur ens farà pagar. I ho saben ja a Le Monde, on cobren pels continguts de paper a la web -igual que l’ARA- i al New York Times, on es cobra per llegir la web a partir d’una xifra d’articles. Això sí, és clar, allà els continguts paguen la pena.

I aquí és on tenim el problema amb el tot gratis que impera a Catalunya i a Espanya, líder mundial en pirateria. El tot gratis té la seva raó de ser a internet, i per tant, la clau del futur del periodisme online passa per acabar amb la cultura del tot gratis, però passa també pels canvis de mentalitat que exigeixen els nous temps a les grans indústries i corporacions. Si no comprenem aquesta realitat present i futura, la crisi actual del sector, en eterna transició, potser, que està agreujada per la crisi financera mundial (conjuntural o estructural?) i un mercat laboral complicadíssim, el periodisme no podrà recuperar-se i ser el què ha de ser: L’art d’explicar històries. I la història, ara, a 2012, no apunta a un final feliç.