Reportatge sobre el 23-F

Per a l'assignatura de Seminari a Tercer de Periodisme he elaborat un reportatge sobre l'intent de cop d'estat a Espanya del 23 de febrer de 1981. Amb aquest propòsit he entrevistat l'exdiputat convergent Josep López de Lerma, que era al Congrés dels Diputats aquella nit. Espero que us agradi el resultat.

Rage against fast food

Hoy, escuchando por curiosidad al grupo catalán de pop punk, F.A.N.T.A., de marcada influencia ramoniana (no en vano, el álbum se llama "He Creado un Ramone"), me he dado cuenta de la abrumadora similitud de su tema ''La Matanza del McDonald's'' con el tema "Bloodbath at Burger King" de los americanos Teenage Bottlerocket; grupo de idéntico estilo musical (si bien con un tono mucho menos naive).

Lo divertido del caso es que el tema de F.A.N.T.A. es de 2001 y el de Teenage Bottlerocket de 2005. Si la nacionalidad o las fechas de los temas fueran los inversos, nadie dudaría en señalar con el dedo a los autores del segundo tema y acusarles de plagio, pero siendo como son las cosas, nadie va a atreverse a asegurar que los de Wyoming plagiaron a los de Santa Coloma.

Y si cabe, lo más irónico del caso es que, a pesar de la similitud conceptual y estilística de los temas, el escenario de los baños de sangre es exactamente el opuesto. McDonald's versus Burger King. Es como una gran metáfora de la similitud pero a la vez, la distancia entre ambas canciones y ambos grupos.
De un grupo español condenado al anonimato y de unos americanos que cosechan éxitos tras casi diez años de carrera: han fichado por una de las discográficas más importantes del mundo en cuanto a punk rock se refiere (tampoco lo considero injusto. El tema de los cohete adolescente es claramente mejor que el de los transparentes F.A.N.T.A).
Ironía, casualidad, destino. Simpático. Más simpático sería ver uno de estos temas representando a la cadena en cuestión. Sería un genial síntoma de buena salud empresarial. Justo la salud que no van a tener aquellos que abusen de su comida. Más leña al fuego, ¡viva la ironía!


F.A.N.T.A. - La Matanza del McDonald's



Óscar lleva siete años
en Mc Donalds trabajando
Año y medio de encargado,
su cerebro se ha quemado

Y Óscar lleva meses raro,
está solo y perturbado
Se ha comprado un revólver
y dos granadas de mano

Y la matanza ya está aquí,
y la matanza va a venir,
y la matanza en el Mc Donalds, oh sí
Y la matanza ya está aquí,
y la matanza va a venir,
y la matanza en el Mc Donalds, oh sí

Se ha pintado como Rambo
y en la tele ve “Comando”
Se ha comprado un revólver
y dos granadas de mano

Y la matanza ya está aquí,
y la matanza va a venir,
y la matanza en el Mc Donalds, oh sí
Y la matanza ya está aquí,
y la matanza va a venir,
y la matanza en el Mc Donalds, oh sí

Y ya podeis suponer
y lo que va a suceder;
Y ya podeis suponer
y lo que va a suceder

Y la matanza ya está aquí,
y la matanza va a venir,
y la matanza en el Mc Donalds, oh sí
Y la matanza ya está aquí,
y la matanza va a venir,
y la matanza en el Mc Donalds, oh sí

(uo-oh)
Shalala-lalalala
lalala shala-lalalala
shalala-lalalala
lalala shala-lalalala
(uo-oh, oh sí)


Teenage Bottlerocket - Bloodbath at Burger King



Everyday I get up early in the mourning cause I’ve got to go to work
Cause I want to go where the action is
Where everybody treats me like a jerk
I like taking shit from assholes it’s a dream come true but five
Fifteen ain’t going to pay the rent
So I short change the guy with the Whopper he complained I told
Him to get bent

But you know there will come a day
I’m gonna make these fuckers pay
Blood bath at Burger King
Blood bath at Burger King

Everyday I get up early in the mourning cause I’ve got to go to work
Cause I want to go where the action is
Where everybody treats me like a jerk
I like taking shit from assholes it’s a dream come true but five
Fifteen ain’t going to pay the rent
So I short change the guy with the Whopper he complained I told
Him to get bent

But you know there will come a day
I’m gonna make these fuckers pay
Blood bath at Burger King
Blood bath at Burger King

Blood on the register the grill and on the floor
Blood on the fryer and the walk-in cooler door
Blood on the register the grill and on the floor
Blood on the fryer and the walk-in cooler door
bloodbath at Burger King
Blood on the register the grill and on the floor
bloodbath at Burger King
Blood on the fryer and the walk-in cooler door
bloodbath at Burger King
Blood on the register the grill and on the floor
bloodbath at Burger King
Blood on the fryer and the walk-in cooler door
bloodbath at Burger King
Blood on the register the grill and on the floor
bloodbath at Burger King)
Blood on the fryer and the walk-in cooler door
bloodbath at Burger King
Blood on the register the grill and on the floor
bloodbath at Burger King
Blood on the fryer and the walk-in cooler door
bloodbath at Burger King

Blood bath at Burger King

Avui, picadet

Per variar, trencarem la tònica del blog. S'omple la boca la post-modernitat en general amb els programes "frescos" i amb continguts "picadets". Doncs som-hi. Avui, tot picadet.

Spain is different. L'altre dia em rondava pel cap un matís cultural força peculiar, i també irrellevant, és clar. Els anglesos contrauen "second" i diuen "sec", per exemple per dir please, wait a sec. Els catalans, en canvi, a l'hora de ser informals allarguem "segon" i diem, també per exemple, esperi un segonet (bé, tots no, només els que tenen mal gust). Ho allarguem enlloc de retallar-ho. És curiós, no? Som com som.

I canviant de tema, cèlebre és la frase que assegura que una imatge val més que mil paraules. Sovint s'oblida que segons quines imatges no valen res, i que mil paraules poden ser força més útils. En el cas del futbol, no pas tant de l'esport en general, sovint la verbositat que es deriva d'un partit, sobretot d'un partit com un Barça - Madrid, és tant absurda, carregant i innecessària, que tot el que va succeir ahir es resumeix molt millor en una sola imatge.

L'editorial del mecagoncony

Fa un any i mig, durant els dies previs a les eleccions generals espanyoles que van revalidar la presidència de Zapatero, l'expresident català Jordi Pujol manifestava que calia un mecagoncony per despertar l'electorat nacionalista. Avui, dotze diaris catalans han reproduït un editorial que fa bandera de l'esperit del mecagoncony de Pujol. El cop de puny sobre la taula que li recordo haver mencionat a l'expresident durant una entrevista radiofònica com a expressió de ràbia i demanda de legitimació de la dignitat catalanista.

La Vanguardia, El Periódico, Avui, El Punt, Segre, Diari de Tarragona, La Mañana, Diari de Tarragona, Regió 7, El Nou 9, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa han posat en marxa avui la inèdita i sorprenent proposta de publicar un editorial conjunt per defensar l'Estatut de Catalunya del 2006 i protestar davant la previsible retallada que hi vol aplicar el Tribunal Constitucional després de tres anys de deliberació i traves. Qüestionen l'autoritat de l'òrgan suprem i demanen respecte per la múltiple i sòlida aprovació del text: primer, al Parlament català, ratificat després a les Corts Generals madrilenyes, votat favorablement pels electors catalans en referèndum i l'estampació del segell final per part del Rei.

Més enllà de la crítica davant l'aprovació o la derogació d'aquest o aquell article de l'Estatut (el terme nació, l'obligació de conèixer el català i el poder judicial a Catalunya son aspectes especialment espinosos i sensibles de ser retallats o eliminats), el text assegura que considera que "el dilema real és entre avenç o retrocés, acceptació de la maduresa democràtica d'una Espanya plural, o el bloqueig de la mateixa".
No puc evitar ser escèptic amb aquesta afirmació, ja que em pregunto si aquesta coalició erigida en patró de l'oremus catalanista proposaria les mateixes paraules davant la possible aprovació de segons quines altres lleis més separades dels propis interessos de Catalunya o dels seus mitjans empresarials. No és que no pugui ser cert, però crec que el dilema real és entre l'aprovació íntegre de l'Estatut o una retallada que seria més que humiliant. Continua sent legítima la posada en escena, però, emprant les mateixes paraules de l'editorial, "no ens confonem".

És interessant centrar-nos en el que apuntava just a dalt, aquest editorial, amb un important to d'encíclica papal, intenta, o simula, o proposa, erigir-se en llanterna, en un far que il·lumini el camí que ha de seguir una societat que ha perdut la fe en una classe políitca que ha perdut la dignitat i la vergonya. Desconec quin és el valor real d'aquesta aposta. De si es tracta realment d'un mecagoncony i un cop de puny a la taula o és més una impostura empresarial.
En qualsevol cas dubto de si aquest ha de ser el paper que han de representar els mitjans de comunicació. No ja a Catalunya, em refereixo a desenterrar l'etern debat de si els mass media han de limitar-se a informar o tenen legitimitat per generar informació ells mateixos, com està succeint en aquest cas.

Perquè per descomptat que aquest atreviment col·lectiu ja ha trobat resposta en gairebé tots els sectors de la societat civil catalana i espanyola. Alguns sindicats a Catalunya ja s'han adherit al text, entre ells UGT i CCOO, les emissores de ràdio catalanes RAC1, Catalunya Ràdio i COM Ràdio també s'hi han sumat, i tots els partits catalans a excepció del PP i de Ciutadans ja han manifestat el seu suport a l'editorial, mentre que els populars catalans s'han mostrat escèptics i escrupolosos.
A Madrid, el Partit Popular ha mostrat una postura més dura que la dels seus col·legues a Catalunya, i el diari El Mundo publica ja avui un editorial titulat "És imposible decir más falsedades con peor intención en menos espacio", posa el crit al cel i considera que és un escrit ple de mentides i tintat d'un gran atreviment i falta de respecte. Aquestes desqualificacions obertes alimenten el debat.

¿Com arribem a un punt en que al dia d'avui, la informació no l'han reproduïda els mitjans, sinó que ells mateixos l'han generada? És això raonable i encertat? El mecagoncony l'havien de posar en marxa els mitjans? ¿Els polítics catalans han perdut tanta credibilitat i han entrat ja en tal estat de letargia i passotisme que són incapaços de complir amb els seus deures i responsabilitats en representació d'un poble que se sent indefens davant l'amenaça de la resolució del TC?
Són moltes preguntes i poques o cap resposta, però probablement les respostes van implícites en les preguntes, o potser són tant vergonyants que ni necessiten resposta, ja que sobreentenen tota la força i acusació que busca la resposta.

La idea que defenso és que tot i que es tracta d'una proposta encertada i segurament necessària, un acte de dignitat social i popular, aquesta iniciativa no l'havia de prendre un, ni diversos mitjans, sinó que l'havia de prendre algun organisme oficial, partit polític català o similars. De fet, en realitat, el fet que hagin estat els mitjans els que han assumit aquesta responsabilitat suma vergonya i descrèdit a la classe política catalana, incapaç de sumar-se, fer força i reivindicar la legalitat de l'Estatut en un moment clau per al panorama de la política catalana dels propers anys.

Podeu llegir l'editorial, per exemple, a LaVanguardia.es, clicant directament aquí. A més, si ho desitgeu, podeu sumar-vos al grup que el mateix diari ha posat en marxa a FaceBook per defensar i buscar suport popular per a la iniciativa. I tot i que no he trobat a Internet el contingut íntegre de l'editorial d'El Mundo, aquí en podeu llegir un breu desglossament.
Finalment, us deixo amb la satírica tira còmica que El Periódico publica avui, obra del dibuixant Ferreres.

Anuncis de merda (I)

Anuncis que no s'entenen. Que són una merda. O ambdues. O qualsevol cosa que vulgui destacar sobre publicitat. Avui comencem la sèrie amb la parida que s'han tret de la mànega des del govern de Castilla y León per promocionar un dels seus productes estrella(?), a saber: les patates. Han firmat un acord de distribució amb diverses cadenes d'hipermercats i apa, qui no corre vola.

Escoltem l'anunci de ràdio (extret de l'emissió a RAC1):


Efectivament, de seguida un adjectiu se'ns passa pel cap: merda. O encara diria més: puta merda. Sense discusió. He vist la campanya televisiva i encara té un passi. És una merda, però gràficament és competent, i les veus queden prou recolzades amb aquesta competència gràfica i es justifica. La caspa escandalosa queda disfressada d'originalitat i qui dia passa, any empeny.

Podeu veure aquí la versió televisiva de la campanya:


Però ja n'hi ha prou. Una cosa ha de quedar prou clara. No és ja que un anunci de televisió ha de tenir unes característiques molt concretes per passar-se tal qual per la ràdio, que no és el cas, és que una campanya, encara que la redissenyis o la tunegis, no té per què ser apta per a ràdio per les bones. I és el cas que ens ocupa.

I és que si bé l'anunci de televisió crida l'atenció perquè gràficament és competent, la versió radiofònica no es pot entendre de cap manera si no s'ha vist la versió televisiva. I no pot ser que una branca de la campanya depengui de l'altra branca. A aquestes altures, qualsevol agència de publicitat i empresari -ja no diguem un govern autonòmic- ho hauria de tenir clar.

I tot i haver vist la versió televisiva, la versió de ràdio segueix sent absurda i patètica. L'imperatiu i tirania de la veu desarma i deixa a la vista la caspa de la campanya. La seva absurdesa, patetisme i vulgaritat. I és absurda i patètica perquè el text no justifica de cap manera l'anunci. És impossible conèixer el reason why de la campanya. Quin és l'element clau que ens ha de convèncer que les patates de Castilla y León son bones, son les millors i les hem de comprar? Jo no he estat capaç de detectar-ho.
I, insisiteixo, si bé la campanya televisiva pot quallar en una Espanya casposament fàcil de divertir, la campanya radiofònica és tota vulgaritat, patetisme i brutícia. Patates de Castilla, no, gràcies.

Ceguera empresarial manifesta

La publicitat està de moda. En parlava ahir i en parla avui en Jair Domínguez al seu blog, i jo portava ja dies també amb un parell d'entrades circulant-me pel cap. Una la deixarem per més endavant, perquè requereix suport gràfic, però si aprofitaré el dia d'avui per cagar-me en la publicitat d'Antena.Neox.

De la Neox jo l'únic que miro son els Simpson a la nit, perquè al migdia no sempre els puc veure. M'agrada arribar de classe i arrapapar-me al sofà a veure una de les millors sèries de la història. Encara que siguin capítols que he vist cinc o sis cops pel cap baix i dels que puc rerpoduir de memòria els diàlegs de forma força fidedigne.
Tranquil·lament, doncs, et poses davant del televisor a l'espera que els senyors d'Antena.Neox decideixin tallar alguna frase per posar publicitat. Què bèsties! Exclama qualsevol que ho sofreixi. Quina colla d'ineptes.

Però l'arrel del problema no és el tall brusc i absolutament calamitós a nivell professional. El problema és la raó del tall. Amb un cop d'ull ràpid t'adones que a Antena 3 i a Antena.Nova estan fent publicitat al mateix temps, i de fet, és la mateixa publicitat. Això significa que, efectivament, les tres cadenes tallen a la vegada i passen la mateixa publicitat. Tallen, per descomptat, segons la graella d'Antena 3, el que descoloca i desajusta la programació dels altres dos canals, que veuen destralerament interromputs els seus programes. Això és sens dubte absurd i poc professional, però ja no per la brusquedat -en el fons, Neox i Nova no deixen de ser, encara, dos canals de merda-, sinó pel fet que hi passin la mateixa publicitat.

Un, estudiant comunicació, va aprendre que és fonamental escollir bé el públic objectiu al que va destinada la publicitat, i això és, un cop superats els tràmits creatius de la campanya, escollir i sel·leccionar pràcticament amb bisturí les cadenes i les franges horàries en què s'ha d'insertar la publicitat. Quin sentit té, doncs, que a Antena 3, on potser estan fent un informatiu, i a Antena.Neox, on fan els Simspon, i a Antena.Nova, on potser fan un programa ranci de cuina, hi facin el mateix anunci de cotxes? Cap. Cap ni un. És absurd.

I això demostra dues possibles coses. Dues possibles, però una o altra és absolutament incontestable. La primera deducció és que a Antena 3 són els primers en descalificar i desprestigiar els seus canals secundaris de TDT, i així és molt complicat que aquesta deixi de ser una autèntica porqueria a tots els nivells. No anem bé.
La segona teoria, no necessàriament incompatible amb la primera, és que a Antena 3 són idiotes i no s'adonen del potencial que té diferenciar la publicitat, tant en contingut com en franges, als canals secundaris de TDT, és a dir, Neox i Nova.

Una oportunitat econòmica, però no només desaprofitada pels programadors d'Antena 3, sinó també pels publicitaris que obvien la possibilitat d'aconseguir unes franges que poden resultar útils, a un preu probablement força reduit. No puc obviar que la crisi, econòmica i publicitària que fa anys que s'arrossega pot tenir alguna cosa a veure, però em resisteixo a pensar que la desidia és la única opció que s'atreveixen a contemplar des de la direcció de la cadena espanyola.

Val a dir que, per descomptat, no sóc el primer que s'adona de com de calamitosa és aquesta situació.

Per què us manifesteu?

Al llarg i ample de la història la gent s'ha manifestat per diversos i vitals motius. Posem uns exemples saltejats:

• Per aconseguir millores laborals a les fàbriques on els obrers treballaven explotats més de 12 hores al dia.
• Per reclamar la irrupció de la dona en la vida social d'un país. Sufragi universal femení, integració al món laboral, etc.
• Per protestar contra la crueltat i futilesa de les guerres. Praga al 68, la guerra de Vietnam, etc.
• Per denuncia l'actitud d'un govern que no respectava la voluntat majoritària dels seus ciutadans. Sí, parlo de les manifestacions contra la guerra d'Iraq el 2003 i el suport manifest cap a les decisions al respecte del president americà George W. Bush per part del llavors president espanyol José María Aznar.
• Per demostrar el dolor i la ràbia contra un assassinat o atemptat terrorista. Memorables van ser les manifestacions durant el segrest i, posteriorment, després de l'assassinat de Miguel Ángel Blanco per botxins d'ETA l'estiu de 1997.

I ara ens trobem, ho veia fa pocs minuts a l'informatiu de TVE1, amb que els familiars dels pescadors de l'Alakrana, vaixell que fa un mes que està segrestat per pirates a Somàlia es manifesten per pressionar el govern perquè aconsegueixi alliberar-los.

Hòstia puta. Quina broma és aquesta? Amb tots els meus respectes, però és la manifestació més absurda, ridícula i futil que he vist mai. Estupor és l'adjectiu que més s'apropa al que em provoca aquesta protesta.

No aprovo les manifestacions impulsades per sectors de l'església, recolzades pel Partit Popular per protestar contra algunes decisions del govern socialista que consideren immorals, com el matrimoni homosexual, l'adopció per part de parelles gais, l'avortament, etc. Però compte, totes aquestes protestes tenen una raó de ser, encara que no la comparteixi.

En canvi, en aquest cas, aqueta concentració no té raó de ser. No busca quelcom de raonable, sensat, no té un objectiu factible. ¿Pressionar el govern perquè aconsegueixi alliberar els pescadors segrestats? I què cony es pensen que porten un mes fent? Tocar-se la figa? Ahir mateix compareixia la vice-president del govern, María Teresa Fernández de la Vega per explicar el compromís del govern en aquest assumpte tant delicat. Ahir mateix apareixien declaracions a Catalunya Ràdio del cap dels pirates somalis que mostrava una actitud m'atreviria a dir que raonable, descartant assassinar cap dels segrestats.

Què pot, doncs, aconseguir aquesta manifestació? Res. No té més naturalesa que la simple i primària expressió del dolor. En altres circumstàncies es podria entendre com una reivindicació, una mesura per evitar caure en l'oblit. Però això no està succeïnt! Cada poc temps veiem notícies, novetats sobre l'estat dels pescadors, sobre la situació en què es troba l'Alakrana. Així doncs, simplement, motivació descartada pels límits de la raó.

El dolor no té sentit mostrar-lo públicament quan aquesta gent està viva, bé, i el govern està treballant (fins i tot pagarà sumes extraordinàries de diners) perquè aquestes persones tornin sanes i estalvies a casa tant aviat com sigui possible.
Manifestar-se per res i en el més absolut ridícul és una provocació a tota aquella gent que ha arriscat fins i tot la vida per un objectiu noble i necessari per a l'evolució de la humanitat.

Se acabaron los sobornos fiscales en el fútbol

Hacía meses que el Gobierno de España no daba una a derechas. Despropósitos de todo tipo, desde la subida de los impuestos indirectos hasta la aprobación de la TDT de pago. Zapatero ha dado motivos para quejarse a todo el mundo. Por ejemplo, el paro sigue cerca de un aberrante 20% y la crisis no acaba de remitir a pesar de las brillantemente insuficientes propuestas del mandatario socialista.

Pero esta vez ha acertado. De lleno. El Gobierno ha aceptado la propuesta de BNG y IU-ICV y ha decidido acabar con la llamada Ley Beckham, que permitía a los futbolistas extranjeros librarse de pagar el 43% de impuestos para rentas superiores a los 600.000€ anuales, y les permitía mantenerse en un nivel impositivo del 24%. Esto, a todas vistas era una aberración y un insulto a la inteligencia colectiva. Desde la de los futbolistas españoles que sí tributan ese 43%, hasta la de los españoles de a pie que quizás ni tributan porque a duras penas llegan a tener salarios de 1.000€ mensuales.

Pero cuidado, porque la abolición de esta ley miserable y terrorífica, en vez de ser motivo de aplauso y ser considerado un acto de justicia y de decencia humana, que es lo que sin ningún tipo de duda es, ha despertado la indignación, la ira y ha enervado distintos sectores en los medios españoles.
Por poner un ejemplo suculento, esta tarde, el diario Marca titulaba así la noticia: "El PSOE quiere acabar con la Liga de las Estrellas subiendo impuestos". Acojonante. Vergonzoso e indignante. Cabe apuntar, pero, que esta postura no es gratuita, y es que dicho periódico deportivo forma parte del mismo grupo empresarial que el periódico El Mundo, de tendencias abiertamente anti-socialistas. Por ejemplo, recordemos que fue El Mundo quien instigó la teoría conspiranoica sobre el 11-M aun tiempo después de haber sucedido el atentado.

Pero que un grupo con fuertes intereses económicos y posturas contrarias a Zapatero eche mierda contra todo lo que pueda no es, por desgracia, nada nuevo. Lo realmente preocupante es que ese enfoque sibilino (que diría el gran Jordi Basté), mentiroso y malintencionado cale en los lectores.
Leyendo comentarios en el mismo medio citado anteriormente, uno se encuentra con bilis y esputo por todas partes. Es gente de a pie, gente probablemente incluso mileurista, la que en vez de alegrarse porque dejan de mearse en su boca, se queja del gobierno por atacar al interés nacional que supone el fútbol. Porque ésta subida de impuestos, supuestamente según unos cuantos, provocará que la liga española pierda fuelle respecto al potencial de otras ligas europeas.

Este que arrancaba ahora es otro punto interesante. A mí, personalmente, que la liga española esté por debajo de la liga de Inglaterra o la liga de Italia me la trae al pairo. Y mucho cuidado, porque achacar esa posible pérdida de peso a la abolición de la ley es enfocar mal el asunto. Si la liga española, en iguales condiciones fiscales que la italiana y la inglesa, pierde interés será que tiene un nivel realmente inferior a éstas. Y eso no debía arreglarse permitiendo que los futbolistas extranjeros abulten sus ya sumamente acaudaladas cuentas. No se arregla sobornando fiscalmente a los grandes cracks mediáticos para atraerlos a España.

Todas estas críticas son, sin duda, una enfermiza teoría lanzada por las grandes empresas, que se juegan mucho dinero en los derechos televisivos y las audiencias. Es únicamente a quien entiendo que pueda preocupar este posible bajón de potencial. Ojo, que lo entienda no significa que lo justifique o que me importe lo más mínimo, pues por todos es sabido que, por ejemplo, Jaume Roures, jefazo de Mediapro, no vive precisamente debajo de un puente.

Por favor, una vez más, no dejemos que nos engañen. Los grupos mediáticos, los mass media, cada vez más desinforman y manipulan descaradamente más que otra cosa. El periodismo, la información es, ya a menudo, algo secundario o extremadamente supeditado a los intereses económicos del grupo que maneja el medio. Ya sea Prisa, Zeta, etc. Y para ilustrarlo podría remitirme al conflictivo caso de GolTV, pero eso daría para otro artículo entero, así que lo dejo para otra ocasión.

Para citar una última repercusión de la noticia, quiero apuntar que la reacción de la Liga de Fútbol Profesional no se ha hecho esperar. Ya han amenazado con suspender el campeonato el próximo año. No quiero perderme en un nuevo vendaval de ataques e insultos hacia la gente de la LFP, pero ya podéis suponer lo que opino y sería redundar en lo mismo.
Aún así, es interesante destacar la dureza de su postura, aunque sea de pasada, para hacerse una idea global del conjunto de despropósitos y declaraciones desafortunadas que ya ha generado y que continuará generando la única decisión acertada que ha tomado el gobierno de José Luis Rodríguez Zapatero en meses. O quizás en años. Ojalá todos los problemas de país fueran el fútbol, oiga.

Reseña: Death Is Not Glamorous - Soft Clicks (2008)

Publicado en www.punkorlatex.com

Ser un grupo de hardcore y lograr un sonido propio no es fácil. Death Is Not Glamorous lo han conseguido con creces. Los tintes melódicos de una voz rabiosa sobre los ritmos endiablados de batería que gastan son el sello del grupo.

Con Wide Eyes pegaron un puñetazo encima de la mesa de la escena hardcore europea. Lanzando Soft Clicks han intentado repetir la fórmula que les llevó indiscutiblemente al éxito. Por desgracia, lo han hecho con una eficacia sensiblemente menor.
En este nuevo trabajo las melodías siguen presentes, la fuerza e intención permanecen intactas, pero la calidad del producto es menor. Es un trabajo perfectamente escuchable y de trato agradable, pero se echa de menos el esfuerzo que logró que temas del Wide Eyes como Think You Can, Assets o Elephants se convirtieran prácticamente en himnos.

Talento, valor, energía y ganas no les faltan, en directo son una apisonadora, pero parece que en algún momento de la grabación de este disco perdieron el rumbo. Esperemos que sepan reconducirlo para entregarnos próximamente una nueva eclosión de fuerza, velocidad y melodía dignas de recorrer toda Europa.

www.myspace.com/deathisnotglamorous

Mis Verdades (IV): Las cajeras del supermerado Día

Vale, vale, sí. Diréis que es un tópico. Y estoy de acuerdo. Pero no por eso deja de ser mayormente cierto. Yo lo siento, pero es que en los veintiún años que llevo respirando aún no me he encontrado con una cajera decente en el Día. La que no es claramente chola es torpe marcando, es torpe cobrando o es torpe calculando, sin que ser cholo impida tener carencias en todos los demás campos habituales de los menesteres de un/a cajero/a.

Ojo, me parece muy bien que trabajen por la integración de esta gente en la sociedad. Pero coñe, las cajas se ponen medallas por su labor social. Por una vez voy a hacer un enfoque positivo: creo que en los supermercados Día son demasiado modestos. En vez de hacer esos anuncios cutres de 10 segundos de "Hoy y mañana, el bote de salsa de tomate Orlando, diez céntimos más barato", digno de td8, TV del Besòs, Localia o cualquier canal de tres al cuarto, que hagan megaspots de cuarenta segundos con gente claramente deficiente sonriendo, con el contraste subido y con música de violines de fondo. Al más puro estilo Caja Madrid o La Caixa. Se lo merecen.

Mis Verdades (III): ¡Todas putas!

Se las prometían muy felices en el PSOE con lo que está pasando el PP con la trama Gürtel. Pero la realidad les ha estallado en las narices. La evidencia de que nadie se libra de tener chorizos, gañanes y mangantes empedernidos en su partido se ha convertido, de nuevo, en una realidad palpable. Hoy han sido detenido hasta ocho personas en Catalunya en una investigación anti-corrupción ordenada por el juez Baltasar Garzón.

Blanqueo de dinero. Cohecho y tráfico de influencias. Estos son los cargos que pueden pesar contra Bartomeu Muñoz, alcalde de la siempre muy socialista población de Santa Coloma de Gramenet, contra Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, ex altos cargos de diversos gobiernos durante la era Pujol en la Generalitat, y contra diversas personas más, entre las cuales se encuentra el ex diputado socialista Luís García.

¡Todas putas! Exclaman hombres asqueados y amedrentados por la edad y las experiencias alrededor del mundo en lúgubres tugurios entre humo de Ducados, tragos de vino y whisky. Yo reivindico el todas putas para la política, nada nuevo, lo sé, pero no conviene olvidarlo. La sociedad tiene derecho a gritar lo mismo en ídenticos tugurios. ¡Mira estos del Partido Popular qué ladrones! Y mirad estos del PSC, estos de CiU (no olvidemos las conexiones de la fundación del partido, la Trias Fargas, con los donativos de Fèlix Millet -y, cuidado, que aún se atreven los convergentes a comparar el desfalco de Millet con el dispendio de los informes encargados por Montilla, para morirse de risa o de verguenza-), y los que estén por venir.

Generaciones de políticos podridas por la corrupción del espíritu de la constitución y el café para todos muy mal entendido. Muchas detenciones tienen que acaecerse todavía para que las oficinas queden suficientemente limpias para que la política pueda renovarse no sólo con caras nuevas y la buena voluntad vuelva a instaurarse como hizo treinta años atrás. Tanto gilipollas y tan pocas balas. Mucho tienen que cambiar todavía las cosas para que España deje de ser un país de tercera. Con mucha más profundidad, rabia y pesar digo hoy que Europa empieza en los Pirineos. Puta mierda.

Literatura fantasma

Avui he anat a l'FNAC a comprar un regal d'aniversari per a la meva mare. Era un llibre que havia consultat ja abans per internet. A la web de la botiga sortia llistat com a disponible. M'he dirigit al mostrador de la planta de literatura i he preguntat. Un noi amb una cara de llegit i instruit en els clàssics que feia feredat ha teclejat a l'ordinador i amb cara de neandertal confós m'ha dit que "está agotado"; que, ep, sona molt millor que dir "no lo tenemos", no ho oblideu. Amb cara de pocs amics he preguntat per un altre títol de temàtica similar del mateix autor. ''También está agotado", ha balbucejat. Emprenyat com una mona he acabat escollint La Barcelona Tràgica, d'Andreu Martín. Prou bona pinta i nom com per no perdre més temps renegant i remugant allà dins.

Més enllà del relat, que de fet, no deixa de ser purament anecdòtic -la incompetència manifesta dels dependents de la majoria de botigues d'abast renaixentista, o altrament conegudes com a megastores, ja no ens vé de nou, per trist que això sigui. Vull dir, estaria força bé que enlloc d'un titulat de pacotilla llec en la secció que representi i que només sap teclejar amb certa eficiència en un teclat, et pogués atendre algú il·lustrat en la matèria que l'ocupi-, el que vull criticar és la inconnexió entre internet i la realitat. Sí, internet és en bona part realitat, pensareu, però sembla que no és pas així per a l'FNAC.

I ho dic tant vehementment perquè no és el primer cop que em trobo en una situació similar en aquesta botiga. Per alguna extranya raó no et pots pas fiar del que hi digui a la plana web. Pot ser que ho tinguin, pot ser que no ho tinguin. Ah, misteri! I com ho saps? O bé trucant, o bé anant-hi. Si, generalment pots comprar el producte per internet, però llavors t'has d'esperar més d'una setmana, o uns quants dies. Tant hi fa. I no em dóna la gana.
I esclar, llavors un es pregunta on coi és el llibre? ¿El tenen per enviar-lo per internet, però no per vendre'l físicament? Ja em perdonaran, senyors de la FNAC, però quin cony de broma de merda és aquesta? O el tens per tot o no el tens. Que et diguin, miri, el tenim al magatzem, a la central, el que sigui, i ens arribarà en ics dies. D'acord. Però no pot ser que el pugui comprar online però físicament "estigui esgotat".

No fotem, home, no fotem! Spain is different, diuen. I tant. Europa comença als Pirineus, diuen. Ja tenen raó, ja. Segur que a França l'FNAC funciona com Déu mana.

El Aprendiz (de Florentino)

Bajando por la calle Balmes hacia la universidad este mediodía me he encontrado con semejante panorama. Llama mucho la atención, y esa es su finalidad. Pero además de llamar la atención ha conseguido despertarme un sentimiento. Vergüenza. Para cualquier alumno de comunicación medianamente despierto esto es una vergüenza. Y además, roña.

Sin duda logra que cualquier persona que vaya tranquilamente, o ajetreadamente, por la calle se fije en semejante armatoste publicitario. Para laSexta es fácil. Sueltan una millonada, empapelan un edificio de cinco plantas y ale, ¡toma publicidad en las narices! Eso no es nada nuevo, cierto. Lo irónico, y a lo que quiero remitirme, es que semejante vulgaridad de publicidad promocione un programa que (siempre supuestamente) busca la originalidad, la astucia y la competencia publicitaria. El popular publicitario Lluís Bassat se pone al frente de una panda de gualtrapas y les pone en ridículo con pruebas que supuestamente, siempre, insisto, sacarán lo mejor que llevan dentro de sus cerebros preparados para trepar en el exigente mundo de la publicidad.

Bien, no quiero escribir sobre el programa, porque apenas lo he visto, pero no deja de ser francamente penoso que la forma de publicitar un programa dedicado a la pericia y la vitalidad sea a través del márketing más colosal, al más puro estilo florentiniano. No en vano el cartel no deja, en cierto modo, de recordar esas presentaciones faraónicas de Kakà y Ronaldo en el Bernabéu hace apenas unos meses.
¿Tendrá algo que ver con la servicialidad con la que la cadena trata al tótem blanco? ¿Les habrá vendido Florentino Pérez su gran estrategia de comunicación por unos milloncejos de euros? Prefiero ni saberlo, podría ser peor aún.

Jo vull poder escriure 'blog' i no ser un bitxo raro

Fa uns anys la societat catalana estava dividida. Blog? Bloc? Què havíem de fer? Un cop més, la madriditis ens ha ajudat a decantar-nos. Sembla que la majoria aposta per escriure-ho amb 'c'. No, és que si en castellà en diuen blog, nosaltres n'hem de dir bloc, digueren. Ah, i per què? Doncs això, castellanitis, castellanitis absurda dic jo.

Jo vull poder escriure blog sense que se'm consideri un pària de la llengua catalana. De fet, així es diu la meva humil tribuna. Ho escric amb g perquè crec que així ha de romandre el terme anglès. Vull ser un blogger, no vull ser un blocaire*. I ho tinc molt clar. I fins que ningú no gosi dir-me que Pompeu Fabra es retorça a la seva tomba cada cop que escric blog, amb g, així ho seguiré fent.

Ara bé, que ningú no s'equivoqui pas. A mi també m'agraden els calçots, el pà amb tomàquet i la botifarra amb seques. ¡Cagondena!

*Gràcies per servir-me la frase en safata, Laia.

Les meves veritats (II): Tàctiques agressives

Tothom reconeix un gran periodista. És un personatge d'èxit. És mediàtic. Té currículum. I és convidat a tertúlies. Moltes tertúlies. Es guanya bé la vida. Normal.
Lluís Canut compleix amb tots aquests patrons. Fins i tot ha aconseguit arribar un nivell més enllà. El nivell definitiu. La imitació. Compte, no em refereixo a la impostura verbal (com tots els membres de CiU, que parlen com l'Artur Mas), em refereixo a la paròdia. És clar que en el cas d'en Canut és relativament senzill. Tothom s'atreveix a arrencar-se amb la seva cantarella. Fins i tot jo mateix ho estic fent ara mateix mentre llegeixo el que escric. No hi ha dubte, doncs, és un gran.

Però totes les grans figures tenen algún però. En el cas de Lluís Canut, ningú pot negar que escoltar una tertúlia on hi participi es pot arribar a fer extremadament ferragós, fins al punt de desitjar agafar un bat de beisbol i rebentar l'ordinador, la televisió o quelcom de valuós.
Davant d'un micro en companyia d'altres éssers humans és absolutament insofrible. La seva incorregible (suposo, a aquestes altures...) mania de fer-se amb el torn de paraula a base d'interrompre, interrompre, perdona, interrompre, interr... perdona, interrompre, vull... interrompre, perdó, interr... interr.. interrompre... i insistir és taladrant i extremadament irritant. No hi ha qui l'aguanti. El mataries.

Si no sabeu de què us parlo, escolteu-lo al Tu Diràs de RAC1. Ja ho veureu, ja.

Ereselúltimo

El viernes me levanté con la noticía de que una tienda en Barcelona ofrece una variedad de 60 productos de forma gratuita con un abono semestral que cuesta cinco euros. ¡Brutal! Pensé. Fui con el amigo que me había informado, dispuestos a rascar lo que se puediera.
El sitio se llama Esloúltimo, y está situado en la Ronda Universitat, número nueve de Barcelona. Y empezaron los problemas. Mejor dicho, empezó el problema. Considerando que veíamos la entrada a la tienda desde nuestra posición a, seguramente, menos de 100 metros de su ubicación, considero aberrante y absolutamente intolerable tener que haber hecho tres horas de cola. No exagero.

Según la organización todo era perfectamente normal, pero el problema yo puedo explicarlo muy fácilmente (pude darme cuenta cuando ya había hecho las tres horas de cola y ví lo que sucedía en el interior). Querían dar la mejor imagen posible, así que contrataron a verdaderos pibonazos para atender a la clientela. A saber: cinturas de avispa, maquillaje a tituplén, figuras esbeltas, sonrisas de oreja a oreja y algunas dotes mamarias realmente destacables. Eso sí, no se puede tener todo. A cambio, las chicas encargadas de procesar las peticiones de registro eran más estúpidas que vender el coche para pagar el seguro del mismo.
No puede ser que se tarden más de cinco minutos para procesar cuatro datos de mierda, cobrar y soltar una factura. ¡Su puta madre! Me entraron ganas de decirle ¿oiga, quiere que lo haga yo y así acabamos antes?
Apuradas iban para teclear un poco, y así va el mundo. Total, un gran envoltorio, una ejecución pésima y un contenido que paso a describir a continuación. Ni frío ni calor.

Dentro de la tienda, la sensación es de franca pobreza. De vacío diría mejor. El espacio se estructura en dos sectores. El izquierdo presenta las pruebas de tecnología y algunos productos relacionados con el automóvil y algunos desodorantes y demás productos de higiene personal. Personalmente, no entiendo que hacían ahí.
En el sector derecho se encuentran los productos de alimentación (Zumos, bollos, cervezas sin alcohol, congelados varios...) y algunos de cuidado personal y de material para electrodomésticos.

Logramos amortizar los cinco euros con espaguetis a la boloñesa, zumo de naranja, una lata de cerveza sin alcohol con sabor a manzana y luego cada uno algo distinto. En mi caso, una salsa a base de mostaza (bastante notable, por cierto) y un tetrabric de caldo de pollo. Mi madre lo agradecerá, espero.

Conclusión: dentro de dos semanas podré volver a arramblar con más cosas; espero que todo vaya como la seda y, dando por sentado que las colas habrán desaparecido, espero que se mantenga el nivel físico de las dependientas. ¡Qué menos!

Gayzone y la muerte natural

La madrugada del lunes al martes, en un punto horario de Onda Cero, escuché a un corresponsal desplazado a Mallorca asegurar que la muerte de Stephen Gately, voz secundaria del grupo de teen pop Boyzone (vamos, una basura) se produjo ''de forma natural tras una noche de fiesta". Literalmente. Lo apunté y todo.

Mira, mamonazo, no sé si felicitarte por tu cinismo estelar o pedir que te despidan hoy mismo y te amputen los brazos para que no puedas volver a escribir, y eventualmente, locutar, una sandez similar en tu puta vida. Reconozco que era tarde, sí, pero me juego mis sagradas bolas a que ese texto no lo escribiste cinco minutos antes de entrar en antena. Ah, perdón, voy a explicarlo para quien no lo sepa. Gately murió, al parecer y, en cualquier caso, a lo que se refería la noticia, ahogado por su propio vómito. Las informaciones indican que lo intentó expulsar mientras se encontraba durmiendo boca arriba en la cama.
Mágicamente grotesco. Lo que querais llamarlo. Pero no natural. En la vida, joder, en la vida eso ha sido una muerte natural. Y sinceramente, a pesar de los tétricos y dantescos derroteros por los que rápidamente se escurren las vidas de la juventud de hoy en día, dudo que jamás eso llegue a ser considerado por los estándares periodísticos y sociales una muerte natural.

Ah, lanzo un último dardo por si las moscas. Si usted se refería a causas naturales, hablando de las consecuencias físicas del accidente, y que los daños producidos por las mismas pueden considerarse, efectivamente, naturales (cosa que no niego que técnicamente sea acertada)... haberlo explicado bien, capullo.

Por cierto, el chaval este era un poco una dantesca y tétrica mezcla entre Travolta y Swarzenegger, ¿no os parece?

That's not the point, folks!

Durante los dos últimos días se ha comentado ámpliamente en los rediles mediáticos madrileños la noticia del vudú que Cristiano Ronaldo sufre, al parecer, a manos de Pepe El Brujo. Un pintoresco personaje que ofrece sus dotes con la magia negra a quien mejor le pague. En este caso, pero, El Brujo asegura moverse por motivos morales (a pesar de que, según reconoce, cobrará un total de 30.000 euros por el trabajo). Afirma que no actuaría contra Messi, por ejemplo.

La víscera y el vómito han tardado poco en desbordarse. Todos los apodos imaginables han recaído sobre este hombre. Insultos y, sobretodo, risas. La mayoría de la gente no da crédito alguno a las palabras del mago y quien más quien menos tiene claro que todo esto sale a la luz únicamente con motivos propagandísticos del propio Pepe El Brujo.

Pero, para variar, la gente olvida un punto vital. Este hombre, El Brujo, está meándose en la cara de todo el mundo. ¿De verdad importa una mierda si es cierto o no? ¿Importa una mierda si es motivo de burla o de ataques verbales de todo tipo? ¿Cómo es que nadie piensa en los cuartos que se saca este hombre, y a costa de quién lo hace?

Este hombre debería ser un ídolo. La veracidad de sus palabras y sus acciones es una pura nimiedad. Menudencias. Lo verdaderamente importante es que este hombre, lícitamente o no, es capaz de saquear brutalmente a ricachos de mierda que no tienen mejor cosa que hacer que verter sus odios y rencores en prácticas malignas. ¡Que les den por culo!

Yo soy fan de este hombre. Este hombre es un crack. Yo también quiero aprovecharme descaradamente del dinero que les sobra a la escoria adinerada del país. In your face.

Aquí podeis consultar la noticia original.

Les meves veritats (I): El Clapés no val res

No m'explico com el programa ronyós i ranci del Clapés segueix en antena a RAC1 després de dos o tres anys. Esclar que és cert que les tardes estan maleïdes a ca'l Godó-Radio, segurament per culpa del Jordi González, que hi va fer el Diagonal fa ja més d'un llustre. Han passat per allà gent amb bones intencions, amb més o menys destresa i ganes, però des que s'ha instal·lat la ronya al 87.7FM de 4 a 7, jo passo de les tardes de RAC1. Prefereixo escoltar Welcome to Paradise en "repeat" durant tres hores. És molt més proudctiu i edificant.

Després no digueu que no us vaig avisar.

Aquest blog fot més fàstic que el meu PC, que ja és dir

Estic cansat de tenir el blog abandonat en pro de la bona voluntat i la moderació que em pugui beneficiar econòmicament en algún moment (per extrany que resulti, vés a saber a quina porta aniré a trucar, que està tot fatal, col·legues).
Total, que com que em fot ràbia tenir el MEU blog abandonat, intentaré passar-me pel folre dels collons tanta moderació i intentaré començar a escopir merda sobre qui se la mereix, o el que s'escaigui, vaja, que tampoc estem tant malament.
Potser el blog serà encara més merdós i radical, però em quedaré més a gust. O potser em faig famós i la gent comenta les meves porqueries com al blog d'en Jair Domínguez.

Salut.

P.D. En els meus plans de dominació mundial entra la idea de canviar la puta merda de collage tirant a cholo que il·lustra el meu blog. No sé com cony em podia semblar decent ara fa un parell d'anys.

Minoria Absoluta, majoria eterna

Avui s'ha acabat un dels millors programes de la història de la radiodifusió catalana. Nou anys de sàtira política, avalada per diversos premis, entre ells, l'Ondas al millor programa d'entreteniment del 2006, si ho recordo bé.
Jo els escoltava quan encara anaven darrera el Problemes Domèstics del Manel Fuentes, el 2003 o potser fins i tot el 2002. Encara era un embrió del que ha acabat sent. Niu de grans actors, trampolí per a tots ells. Un programa que ha combinat l'experiència de qui ja gairebé no tenia res més a demostrar amb la il·lusió i el talent de nous valors. Tots sabem qui son. Però no sabem qui acabaran sent.

És evident que una retirada a temps sempre és intel·ligent. El programa va viure el seu període d'esplendor entre 2004 i 2007, a partir de la retirada del president Maragall, i de l'explosió del Polònia, vana anar perdent gas, frescor i agressivitat. La temporada passada, en Quim Morales a la segona hora ja va començar a demostrar que es podien aportar coses noves a l'humor radiofònic català, i aquesta temporada han esclatat definitivament. Recolzat per un equip superb, la segona hora començava a desplaçar clarament en Toni Soler i companyia. És evident. Els anys passen, les noves generacions empenten fort i cal deixar pas. Una retirada a temps. Una retirada molt intel·ligent.

I és que la festa d'avui al Tívoli ha estat una demostració d'intel·ligència, de control i de comunicació magistral. Amb la presència d'antics col·laboradors del programa, han aconseguit reunir tota, o gairebé tota la família que ha conformat el Minoria Absoluta durant els seus nou anys de vida (2000-2009). Trigrarem tots plegats molt a oblidar, o a començar a esborrar de la memòria, la festa viscuda aquest matí. Tant assistents, com protagonistes. Una despedida memorable que conviurà frec a frec amb els moments més estelars del programa. Que també sabem tots quins han estat.

La decisió de col·locar la inestimable parella còmica que formen l'Òscar Andreu i l'Òscar Dalmau sembla molt encertada. Han aconseguit fer-se un racó imprescindible en el programa aquests darrers dos anys, passant de la segona a la primera hora, i ara els arriba la gran oportunitat. Els veterans de la ràdio ja els coneixiem del Problemes Domèstics. Així doncs, jo, personalment estic molt satisfet per mi, perquè crec que seran uns dignes successors, i content per ells, perquè crec que mereixen ser els dignes successors del gran, magistral i inoblidable Minoria Absoluta.

Marcel Sanromà
Barcelona, 24-VII-2009