Les meves veritats (II): Tàctiques agressives

Tothom reconeix un gran periodista. És un personatge d'èxit. És mediàtic. Té currículum. I és convidat a tertúlies. Moltes tertúlies. Es guanya bé la vida. Normal.
Lluís Canut compleix amb tots aquests patrons. Fins i tot ha aconseguit arribar un nivell més enllà. El nivell definitiu. La imitació. Compte, no em refereixo a la impostura verbal (com tots els membres de CiU, que parlen com l'Artur Mas), em refereixo a la paròdia. És clar que en el cas d'en Canut és relativament senzill. Tothom s'atreveix a arrencar-se amb la seva cantarella. Fins i tot jo mateix ho estic fent ara mateix mentre llegeixo el que escric. No hi ha dubte, doncs, és un gran.

Però totes les grans figures tenen algún però. En el cas de Lluís Canut, ningú pot negar que escoltar una tertúlia on hi participi es pot arribar a fer extremadament ferragós, fins al punt de desitjar agafar un bat de beisbol i rebentar l'ordinador, la televisió o quelcom de valuós.
Davant d'un micro en companyia d'altres éssers humans és absolutament insofrible. La seva incorregible (suposo, a aquestes altures...) mania de fer-se amb el torn de paraula a base d'interrompre, interrompre, perdona, interrompre, interr... perdona, interrompre, vull... interrompre, perdó, interr... interr.. interrompre... i insistir és taladrant i extremadament irritant. No hi ha qui l'aguanti. El mataries.

Si no sabeu de què us parlo, escolteu-lo al Tu Diràs de RAC1. Ja ho veureu, ja.