Obama, present i futur

Crònica

Barack Obama (AP Photo/Mary Ann Chastain)

Quan hem superat la meitat de legislatura als Estats Units, i ja fa uns mesos que el president Obama va veure com les conegudes com a eleccions de meitat de mandat li van arrabassar la càmera de representants, toca fer repàs dels reptes que ha d’afrontar el president demòcrata si vol repetir en el càrrec en el tram 2012-2016. En un acte organitzar dijous passat per l’Institut d’Estudis Nord-Americans, els periodistes de La Vanguardia Lluís Foix (@llfoix) i Xavier Batalla van repassar la situació de la política interior, o domèstica, de la potència nord-americana, i la situació de la política exterior, respectivament.

Foix es va centrar en relatar les dificultats que el desequilibri entre el control de la càmera de representants i el Senat origina a Obama, especialment pel que respecta a la dificultat de recuperar un país essencialment liberal de la crisi del capitalisme. La visió que demòcrates i republicans tenen sobre la solució al greu problema que ha generat amb l’atur va centrar un dels punts principals del discurs de Foix, que explicava que si bé els demòcrates prioritzen generar llocs de treball per potenciar l’economia, els republicans confien a que dinamitzant l’economia ja s’aconseguirà rebaixar l’atur.

La confiança dels propis nord-americans en la seva política domèstica, però, és només una part dels reptes d’Obama. L’altra cara de la moneda, l’exterior, l’enfocava Xavier Batalla, que va parlar de les dues línies que han seguit els presidents nord-americans des de Franklin D. Roosevelt fins a George W. Bush, el realisme i l’idealisme. Segons Batalla, l’equilibri entre aquestes dues faccions és la clau de l’èxit en política exterior, i apuntava que quan un president ha apostat només per una de les dues línies, ha fracassat. Buscant al passat recent, Batalla citava el cas de Bush fill amb l’Irak, que va apostar pel realisme sense matisos. Obama, en canvi, explicava que és exemple dels que busquen l’equilibri, i, per exemple, exposava la seva actuació amb la Xina, rebaixant el capítol dels drets humans, com una acció realista però, en canvi, Batalla pensa que el fet que Obama es posicionés clarament al costat dels manifestants de la Plaça Tahrir a Egipte i pressionés Mubarak demostra que tampoc oblida la necessitat de ser idealista i fer servir la força que encara conserven els Estats Units per tractar de construir un món una mica millor.

El pastís egipci

La repressió ha estat sempre el modus vivendi de les dictadures. Però el que les fa sobreviure quan els seus tòtems, ideals i punts de vista envelleixen en el context oscil·lant del món, és la ignorància la seva gran aliada. És el que reprimeix la consciència del poble per lluitar pel canvi, més que no pas la por. Però la por, la por al canvi que professen totes les potències hegemòniques en el seu moment, és la seva gran valedora, en cas de coincidir els interessos d’uns i d’altres, i és clau per entendre la seva perdurabilitat.

Hosni Mubarak davant els mitjans

La ruptura amb els dos factors és el que explica la ciguda del règim de Hosni Mubarak. D’una banda, la reducció de la fractura digital, i la penetració d’internet i el món del 2.0 entre la joventut explica el descens de la ignorància, que és el que va dur el poble egipci a rebel·lar-se el passat 25 de gener contra el règim que els dominava des de feia tres dècades. D’altra banda, però, hem d’entendre que ha estat fonamental la pressió del govern de Barack Obama per forçar la marxa del dictador i l’apertura d’un escenari de canvi.

No obstant això, ni Egipte ni Europa ni els Estats Units poden obviar que la caiguda de Mubarak no és més que l’inici d’un camí incert i amb bifurcacions. D’una banda, cal ser molt cautes davant la possibilitat que l’exèrcit lideri la transició. Un exèrcit liderat pel Mariscal de Camp, i fins ara Ministre de Defensa, Mohamed Hussein Tantawi, amic personal del rais caigut. Si agafem com a referent la nostra pròpia transició, encara propera en el context històric, la neutralitat de l’exèrcit va ser fonamental per entendre un canvi pacífic –que no per això deslliurat de tota violència, no ho podem oblidar-. Caldrà doncs, contenir la respiració a l’espera que els fets es vagin succeïnt. Si és cert que les eleccions lliures promeses es dibuixen en un horitzó de mig any significa que anem pel bon camí. Perquè ni Roma es va construir en dos dies ni el món es va crear en sis. Partits lliures, democràtics, equilibrats, i deslliurats dels vells vicis que poden heretar-se d’una dictadura de tres dècades no es poden formar i engegar a rodar en dos mesos. És primordial, doncs, que els tempos se segueixin amb cautela.

Es cou ara, doncs, un pastís que, segons quins siguin els seus ingredients finals, determinarà si el seu regust generarà o no un reflux àcid en l’equilibri internacional. L’ombra dels Germans Musulmans és allargada i real, i la por a que una eventual victòria electoral islamista, per moderada que sigui, estimuli i alimenti una reacció en cadena que faci anar Jordània, el Iemen, Algèria i Síria de bracet en aquesta direció és, també, massa gran. És massa gran com per pensar que el govern de Barack Obama pot liderar amb garanties aquest procés. I tot i el seu alegat pro-llibertats dels passats dies en favor als revolucionaris egipcis, perquè la llibertat sempre ha estat una bandera que els Estats Units han fet voleiar, per, sotamà, preservar els seus interessos costés el què costés. Si considerem que un exèrcit, i més un exèrcit viciat pel suport tradicional a Mubarak, ha de liderar la transició, ens hem de plantejar que caldrà algún tipus de tutela per garantir que serà neta. La gran qüestió, doncs, és qui podrà liderar aquesta transició i que no ho faci per l’interès de forçar un Egipte democràtic, o pseudo-democràtic, que continui sent favorable als interessos occidentals.