Bucle periodístic

Sant Jordi m'interessa i no m'interessa. És una tradició maca (em resisteixo a celebrar això del 14 de febrer) i tota la pesca, em sembla fantàstic l'atracament que et fan amb les roses i la hipocresia de la venda de llibres a cabassos. Aquest no és el problema. El problema vé quan et vols dedicar a explicar les coses. Ser periodista és dur de per si, però hi ha dies i moments especialment fotuts.

Com cada any, aquest divendres, 23 d'abril, els periodistes parlarem de roses, de llibres, de passejos per Rambla de Catalunya, dels llibres més venuts, de les paradetes dels escriptors i artistes, personatges públics i entitats diverses que s'apunten al carro de la forma més miserable i patillera possible. Perquè per St. Jordi tothom ven. Parlarem d'això, i d'allò altre, i realment, de molt poc més. Tampoc importa. Veurem la clàssica portada de l'AVUI fent gala de la identitat catalana en un dia tan especial (a no ser que els nous propietaris decideixin carregar-se també això) i tothom reproduirà el seu paper de cada any a la perfecció. I qui dia passa, any empeny.

És dur. Sant Jordi és un exemple paradigmàtic de banalitat i buidor informativa, de tòpics, clixés i autoparòdia periodística, però no podem oblidar que el calendari informatiu està trufat d'aquestes marques "perquè toca". El 15 de setembre quan les criatures tornen a classe, quan comencen les rebaixes de gener, quan arriba l'estiu i tots els informatius fan reportatges sobre el càncer de pell i ensenyen senyores grasses i vermelles com gambes que expliquen que s'ho passen teta escarxofades en una tumbona a l'ombra. Etcètera.

Puc entendre l'argument de que són coses "que s'han de fer", i fins i tot puc estar-hi d'acord, però fóra bo que ens comencessim a plantejar, si ho fem, com ho fem. Està bé mantenir la correlació entre tradició i cobertura d'aquesta tradició, però s'hauria de trobar la manera d'evitar que l'únic que impedeixi reciclar fins l'infinit els reportatges, notícies, fotografies i comentaris sigui la vergonya i el fet que el pas dels anys deteriora la vigència de qualsevol look i manera de fer.
I si no trobem cap manera millor de fer la nostra feina en cites com la del 23 d'abril, potser hem de pensar que no seria tan dramàtic retallar l'espai per a aquestes coses i mantenir el llistó de l'actualitat als informatius i programes de tota Catalunya. Si més no, mentre Sant Jordi, que és el què ens ocupa ara, segueixi sense ser dia festiu a casa nostra.

Enlloc com a Ca'n Montilla.mp3

Música: The Hives - Hate to Say I Told You So

La prudència de les sis copes

Ahir al programa Tu Diràs de RAC1, un oient assegurava en un missatge que el Barça ja és campió d'Europa. Vaja, que ens cruspirem el Madrid dissabte a la Lliga, que l'eliminatòria de semifinals de la Champions contra l'Inter serà bufar i fer ampolles i que, hipotèticament, el Bayern serà una joguina en mans dels blaugrana a la final.
Resulta irònic veure aquest tipus de reaccions entre l'afició culé després d'haver criticat fins gairebé l'extenuació la prepotència i manca de realisme futbolístic de l'afició del Madrid, en enemistat perpètua i eterna. Sense mancar-li raó en aquest darrer punt, l'afició blaugrana ha de ser conscient que, amb declaracions com aquesta, cau en el mateix parany de veure-ho tot fàcil i evident.

No podem oblidar què ens va dur a endur-nos sis títols l'any 2009, va ser la humilitat, la prudència, el no dir blat fins que no és al sac i ben lligat. La confiança ha de ser l'esperança, no la convicció. Hem de repetir els patrons de comportament en què Guardiola va insistir amb tossuderia durant tota la temporada passada. Es va demostrar que va ser part important de l'èxit, i no pot ser tant difícil repetir la fòrmula.
Res no ens garanteix que sent prudents i mesurats aconseguirem guanyar el doblet de Lliga i Champions, però amb afirmacions temeràries, absurdes, fora de lloc i impròpies d'una afició que coneix i respecta els dictats de Guardiola, i que ens han estat tan útils en el passat recent.

Però una cosa no treu l'altra. És cert que el Barça està davant una oportunitat històrica, d'apropar-se al mes de maig inoblidable que vam viure l'any passat. Guanyar la Champions League al Bernabéu és un somni, seria quelcom irrepetible. Però tot i ser l'equip ja a semifinals, ha de seguir sent un somni, una simple hipòtesi, perquè queden dos rivals, potents, pel camí i que et poden frustrar aquest somni sense que això fos especialment rar ni sorprenent. Repeteixo, la confiança que podem sentir tots els culés en aquest equip, ha de derivar en l'esperança que aquestes hipòtesis es materialitzin, no pas, en cap cas, en la convicció que això ha de ser així.

Hem d'aprendre de París, hem d'aprendre dels errors de l'equip després de vèncer l'Arsenal a la final del 2006. La prudència ens va fer forts l'any passat davant la prepotència del Madrid. Els blancs continuen insistint a associar aquesta paraula al seu nom, perquè, tot i les eliminacions, no semblen haver après la lliçó. Hem de seguir sent prudents per mantenir la coherència, hem de seguir sent prudents perquè aquest és el camí, perquè hi ha raons per creure que ens portarà, de nou, a bon port. Esperança. I l'eufòria, amb sort, ja tindrem temps d'explotar-la i gastar-la d'aquí un mes i mig.