Bucle periodístic

Sant Jordi m'interessa i no m'interessa. És una tradició maca (em resisteixo a celebrar això del 14 de febrer) i tota la pesca, em sembla fantàstic l'atracament que et fan amb les roses i la hipocresia de la venda de llibres a cabassos. Aquest no és el problema. El problema vé quan et vols dedicar a explicar les coses. Ser periodista és dur de per si, però hi ha dies i moments especialment fotuts.

Com cada any, aquest divendres, 23 d'abril, els periodistes parlarem de roses, de llibres, de passejos per Rambla de Catalunya, dels llibres més venuts, de les paradetes dels escriptors i artistes, personatges públics i entitats diverses que s'apunten al carro de la forma més miserable i patillera possible. Perquè per St. Jordi tothom ven. Parlarem d'això, i d'allò altre, i realment, de molt poc més. Tampoc importa. Veurem la clàssica portada de l'AVUI fent gala de la identitat catalana en un dia tan especial (a no ser que els nous propietaris decideixin carregar-se també això) i tothom reproduirà el seu paper de cada any a la perfecció. I qui dia passa, any empeny.

És dur. Sant Jordi és un exemple paradigmàtic de banalitat i buidor informativa, de tòpics, clixés i autoparòdia periodística, però no podem oblidar que el calendari informatiu està trufat d'aquestes marques "perquè toca". El 15 de setembre quan les criatures tornen a classe, quan comencen les rebaixes de gener, quan arriba l'estiu i tots els informatius fan reportatges sobre el càncer de pell i ensenyen senyores grasses i vermelles com gambes que expliquen que s'ho passen teta escarxofades en una tumbona a l'ombra. Etcètera.

Puc entendre l'argument de que són coses "que s'han de fer", i fins i tot puc estar-hi d'acord, però fóra bo que ens comencessim a plantejar, si ho fem, com ho fem. Està bé mantenir la correlació entre tradició i cobertura d'aquesta tradició, però s'hauria de trobar la manera d'evitar que l'únic que impedeixi reciclar fins l'infinit els reportatges, notícies, fotografies i comentaris sigui la vergonya i el fet que el pas dels anys deteriora la vigència de qualsevol look i manera de fer.
I si no trobem cap manera millor de fer la nostra feina en cites com la del 23 d'abril, potser hem de pensar que no seria tan dramàtic retallar l'espai per a aquestes coses i mantenir el llistó de l'actualitat als informatius i programes de tota Catalunya. Si més no, mentre Sant Jordi, que és el què ens ocupa ara, segueixi sense ser dia festiu a casa nostra.