Catalunya emmalalteix de populisme

Ai senyor, ai senyor! Ai Déu meu senyor! La preocupació pels tres escons de Plataforma per Catalunuya quan l’escrutini progressava ja fins al 30% s’estenia per Twitter, Facebook i entre la majoria dels presents a l’hotel Grand Marina fent el seguiment de la nit electoral del Partit Popular. Un cop es va progresar fins al 40%, les sigles de PxC ja es van reduir a dos a la pantalla de TV3 i al 60% ja van desaparèixer les sigles i la preocupació es va transformar en alleujament. Finalment el partit franquista i racista d’Anglada no va entrar al Parlament, però va rascar fins a 75.321 vots i no podem passar per alt aquesta realitat. Una realitat que es va quedar a un 0,58% de vots d’entrar al Parlament. Molt per sobre de formacions com Reagrupament, Escons en Blanc, d’altres tradcionals com el PACMA o novetats de diversos caires com el CORI, UpyD o Alternativa de Govern. De fet, el cas de PxC és un signe extrem del què ha passat en aquestes eleccions, i és que el populisme en les seves diverses formes ha aconseguit polaritzar l’escenari polític català de la propera legislatura que iniciarem tot just quan arrenqui 2011.

Plataforma és l’exemple paradigmàtic del que és el populisme menyspreable: un partit que hereta tota la ronya de temps passats, el llop disfressat d’ovella, i que esprem les pors més radicals i ignorants d’una població en crisi. Un caldo de cultiu que, setanta o vuitanta anys enrere, hagués donat una força bestial a Anglada. Però a banda de Plataforma hi ha altres exemples més difusos però, a dia d’avui, força més perillosos. El programa electoral de Solidaritat Catalana per a la Independència és monotemàtic: pressuposa que tots els mals de Catalunya, des de la crisi al fracàs escolar, passant per les pensions i els funcionaris dropos, se solucionen amb una declaració d’independència unilateral, emparada pel dret internacional –cosa que ja és molt pressuposar-. Més enllà no hi ha res. O gairebé res. Si més no, als seus 102.197 electors no els interessa res més que Laporta i la independència (bé, potser també els interessava Maria Lapiedra). És a dir, populisme hardcore. A l’altre extrem, defensant la unitat de l’estat espanyol, i la bipolaritat lingüística i cultural de Catalunya, el Partit Popular ha obtingut els millors resultats de la seva història, 18 diputats -1 més dels que va obtenir el 1995 amb Aleix Vidal Quadras com a líder- i això és gràcies a la crisi, per la que duu dos anys prometent sol·lucions invisibles, i al discurs populista en immigració, agafat prestat de PxC, curiosament. O no tant curiosament, en realitat. Gens curiosament, i gens casualment, de fet. El PP ha aconseguit enfilar-se com a tercera força política de Catalunya gràcies a un dels discursos més populistes i extremistes de la seva història, lluny de la moderació que no gaire anys enrere encarnava Josep Piqué.

Seguint en la mateixa línia, Convergència i Unió també ha fet ús de les preocupacions més declarades del poble per sortir vencedor de les eleccions. Mas serà president gràcies a la crisi, argument primari i sense cap argument racional que ha tombat governs de tots els signes polítics arreu d’Europa (l’esquerra va guanyar fa poc les eleccions a Grècia, quan el discurs oficial de l’establishment i els seguidors de la dreta és que de la crisi se surt amb conservadorisme pressupostari). I a això, cal sumar-li el tema espinós del concert econòmic. Com ja vaig comentar en el meu anterior article, el fum d’aquesta suposada intenció convergent és ben negre i espès, i ha alimentat els pulmons d’una gran massa de sobiranistes descontents. És a dir, una proposta sense arguments sòlids i contrastables que ha convençut bona part d’un electoral susceptible de ser convençut. Populisme com una catedral. Com una catedral barroca. És a dir, colossal i carregat fins l’excés.

Per tant, el Parlament, que es configurarà presumptament el 24 de desembre –casi fum, fum, fum… podem tenir discurs de Nadal de Montilla i d’any nou de Mas- serà un Parlament que, com a mínim fins el 2014, veurà com molts dels seus 135 escons tindran gravats a la seva identitat els arguments pobres i fàcils amb què han convençut un electorat que cada cop demostra amb més contundència que la democràcia catalana i espanyola pateix càncer en plena adolescència. És ben trist però és així. Això ho veig clar, però, en canvi tinc molts dubtes de quina quimioteràpia pot salvar-lo i evitar que aquest càncer s’allargui durant dècades i vagi consumint a poc a poc el malalt fins a convertir-lo en una despulla dels ideals de democràcia, llibertat i maduresa amb què es va constituir després de les primeres eleccions de 1980.

També podeu llegir l'article a City Lights.

A un dia del 28N

Avui és jornada de reflexió. El segle XXI i l'explosió dels mitjans no convencionals ha desvirtuat el seu sentit, però encara som a temps de donar-li'n. Abans de lliurar demà la nostra papereta al vocal de taula hem de pensar què volem dels polítics i què volem aconseguir d'ells amb el nostre vot. Quins objectius tenim, i si el partit que votem els correspon. Pensar i reflexionar abans de votar ens fa lliures i li dóna sentit a l'engranatge. Ja sigui per recolzar-lo o per protestar-hi. Un vot en blanc val, un vot sempre val, sempre és important. Però no pot ser un vot alienat, ha de ser pensat. Tenim dret a ser individus lliures i ho hem de voler ser.

En mans de qui deixarem Catalunya?

Jordi Pujol va dir dimarts passat al programa El Món a RAC1 que ja veu Artur Mas com a President de la Generalitat. L’hi veu l’honorable expresident i l’hi veiem tots. Fins i tot s’hi veu ell. Si el sondeig menys optimista, el del CIS de fa dues setmanes, atorga 59 escons al partit de Mas i Duran, a nou de la majoria absoluta, és normal que l’eufòria envaeixi els militants i seguidors nacionalistes. Però per què s’ha arribat a aquesta situació? Hi ha dues raons que expliquen un augment tant radical de CiU, que, per la seva part, només ha aplicat la fórmula de l’assessor de Rajoy (“échate a dormir hasta 2012, Mariano”).

No és per una terrorífica gestió del tripartit de les polítiques socials, econòmiques (deixant de banda l’estirabot necessari dels bons), sanitàries... de la pitjor manera possible (podríem debatre sobre la nefasta gestió en educació, compro), no és pas això. O si més no, no és el moll de l’os. Ni tampoc és per la manca d’impuls a les polítiques que ajuden a la definició nacional. Ho comenta avui en Roger Tugas, excompany a Público i que a partir de diumenge publicarà a l’ARA, al seu blog. Cita diverses accions que el tripartit ha dut a terme i que podem dubtar que Mas hagués tingut el coratge de tirar endavant, a saber: la llei de consultes, la implantació d’ambaixades catalanes arreu o polèmica llei del cinema, sense anar més lluny. I disculpeu que faci una excursió, però pel que fa a polítiques socials, Mas criticava diumenge al debat a sis de TV3 la xifra de fracàs escolar a Catalunya, mentre que la seva proposta en educació són els traspassos econòmics de l’escola pública a la concertada i la privada, una gran contradicció, ja que el fracàs escolar es concentra a la pública. Com deia el President el 2006: fets, no paraules.

Però tanquem l’excursió i tornem al que ens ocupa. La percepció que Montilla s’ha rendit a l’executiu de Madrid és clau per entendre aquest gir electoral i l’ascens meteòric de CiU. Primera raó. L’Estatut va acabar esquarterat pel Tribunal Constitucional, i aquesta decepció va ser molt més emocional que no pas física (ja que, en definitiva, el que més disgusta de la sentència són les qüestions lingüístiques) i, per tant, clau per entendre l’enfadament col·lectiu, el cabreig, canalitzat contra el PSC en favor de CiU.

I la segona ha estat la manca de cultura de coalició. Ho apuntava Andreu Mayayo en un article a Público de fa unes setmanes: les grans cultures democràtiques europees tenen el pacte transversal entre partits com a part del seu ADN. Aquí no, i la més mínima discordança ha estat interpretada des de 2003 com una greu crisi institucional i signe de desgovern.

I arribats a aquest punt, CiU té motius per prometre-se-les molt felices. Però sap realment la gent qui votarà? En una època en què els missatges ens arriben en píndoles, breus i directes, i en què els partits descarten l’argumentció política i només busquen evocar emocions, el vot a la coalició nacionalista és un vot efectivament nacionalista, però no és pas un vot polític. L’exaltació nacional ha buscat senders per a la independència, i davant l’evident descrèdit d’ERC i la novetat, i com a novetat, sospitosa, de Reagrupament i Solidaritat Catalana (que fan un plantejament polític molt pobre i populista), el vot del català emprenyat i rabiosament ansiós d’autogovern va directe a CiU. Per posicionament nacional i per tradició. Perquè ningú oblida l’obra dels primers anys de Pujol, que va governar durant 23 anys. Si va durar tant, no pot ser dolent, oi?

Però el que sí oblidem és que la dècada dels noranta va ser gairebé el no-res. Com es pot no recordar que Pujol va perpetrar l’esperpent del pacte del Majestic? ¿Com es pot no recordar que va pactar (pactar, concepte que tant sembla que irrita Mas) amb un Aznar que va acabar sent el flagell dels catalans com no ho havia estat ningú des de Franco? En el seu dia, Artur Mas va signar un document on es comprometia a no pactar de nou amb el PP, però la proximitat política –he dit política, no emocional- podria convertir fàcilment el document en paper mullat. Què, què, què? Però què dius! Doncs, home, dic el què dic basant-me en fets més recents, com quan Josep Antoni Duran i Lleida va defensar l’educació religiosa a l’escola pública amb ungles i dents a la negociació de l’Estatut quan l’aposta comuna era per la laïcitat. Les polítiques de CiU són de dretes, perquè la federació és, en origen i en essència, una coalició de dos partits que, adoptant l'argot torero, carreguen a la dreta. I la setmana passada vaig veure com Quim Monzó feia gala d’ironia per denunciar intel·ligentment el que molts sospitem: Mas no descarta pactar amb el PP si li fa falta per formar govern. Perquè a la tercera va la vençuda: Mas vol governar, sigui com sigui, i sigui amb qui sigui.

El votant nacionalista de l’any 2010 rebutja contemplar el color polític dels partits, la línia horitzontal de posicionament polític, per deturar-se a observar només la línia vertical, la que regula el centralisme o separatisme d’aquella opció política. Si hi suma credibilitat, estigui aquesta justificada o no... bingo! Convergència i Unió té garantida la victòria, el govern, i frega la majoria absoluta perquè satisfà les ànsies de llibertat d’un poble que menysprea la importància de polítiques d’esquerres que ajudin, potser a ells mateixos, a sortir de la crisi. D’una crisi que no s’arreglarà rebaixant impostos i retallant prestacions socials. Al votant li diria que ja li aprofitaran les llistes d’espera sense solució i les pensions miserables amb les retallades socials al més pur estil torie de Mas. Perquè el concert econòmic que el presidenciable ens vol fer creure que de debò vol reclamar és pura fantasia. A Madrid es posaran la càpsula de cianur sota la llengua abans que acceptar-ho. Al votant li diria tot això, però no li ho puc dir, perquè tot plegat ho hauré de patir jo també. Tots ho haurem de patir. Porca miseria.

Un cop més, Catalunya s’entestarà a fer bona la frase que diu que Europa comença als Pirineus. No podem oblidar que perseguim una independència que només suposarà una millora per a tots si els recursos, aquests ja tòpics 60 milions diaris, es gestionen per a benefici de polítiques socials que fan moltíssima falta a Catalunya, com el desenvolupament de la llei de dependència. I Artur Mas i la dreta són l’antítesi d’aquest ideal. Encarnen un menú de retallades socials com el que triomfa a Gran Bretanya i que també s'obre camí a Madrid. Volem una independència plena vinculada a un estat del benestar mutilat? Us felicito, fills. Et planyo, Catalunya; en mans de qui et deixarem?

També podeu llegir l'article a City Lights.

La memòria del futbol

Entrada del defensa sportinguista Botía al genoll de Cristiano Ronaldo al tram final del partit entre Sporting de Gijón i Reial Madrid de diumenge passat, i que van guanyar els de la capital per 0 a 1. Li fa la traveta en plena carrera des de darrere. La coça és desmesurada. Expulsió justa. Ronaldo protesta exasperat. L’ex jugador del Barça B marxa amb la vermella directa i el portuguès celebra vehementment la resolució arbitral. Ha aconseguit el què volia, però està rabiós. La figura del davanter portuguès del Madrid segueix generant polèmica en el seu segon any a l’entitat blanca. Tot i que convé que des de la capital tinguin sempre present que Ronaldo és odiat per bona part del barcelonisme des dels seus temps a Manchester.



Aquesta realitat no és una simple anècdota: és la prova empírica que el comportament passa factura més enllà de les habilitats esportives i del color de la samarreta. Les exageracions de Dani Alves tampoc agraden entre la culerada, i tampoc ningú discuteix el seu gran talent. D’altra banda, a les antípodes de l’exemple del davanter blanc, el comportament de Leo Messi provoca admiració, l’emmirallament de la canalla, la idolatria. Ronaldo també en genera, d’idolatria, és clar, però d’un altre caire. Ronaldo és l’expressió de la fortalesa de l’atleta, del guanyador, del guepard que va a per totes. Messi és la velocitat elegant de la gasela, que s’esmuny entre els guepards que l’empaiten. L’argentí fa les coses fàcils, i maques. Ahir va resoldre ell solet el xoc amistós entre l’Argentina i el Brasil al darrer minut, com un llampec entre la calma. Pam! És imprevisible i imparable, però, per damunt de tot, el que fa que a tots ens caigui la baba amb ell és la persona que hi ha enfundada en aquelles botes plenes de tacs punxeguts que fan feredat només de veure-les.

El temps passa, les exigències del futbol varien i els estils també. No hi ha cap dubte que ambdós jugadors s’han fet un lloc i continuaran gravant el seu nom a la galeria de la fama d’aquesta cosa de la pilota, però la màgia de la personalitat de Pelé sempre regnarà per damunt de l’arrogància i errors personals de Maradona. La venerabilitat de Di Stéfano roman per sobre del díscol Romário. La genialitat futbolística i humana del blaugrana Messi s’imposarà sempre per sobre del talent futbolístic de Ronaldo. Quan el seu atractiu físic, innegable a ulls de tantes i tantes dones i homes de tot el món, l’abandoni, s’hagi fos i l’únic que li’n quedi sigui el miratge d’una clenxa engominada sobre les arrugues d’un rostre que dècades enrere havien fet feredat, Ronaldo entendrà que els seus errors, i comprendrà que l’àmbit extraesportiu i personal importa molt a l’hora de sobrepassar la història d’un esport i calar a la memòria i al cor d’una societat.

També podeu llegir l'article a City Lights.

Pulmons negres, butxaques plenes (II)

 

Va voler la casualitat que, després d’escriure Pulmons negres, butxaques plenes, la setmana passada el destí m’enviés a cobrir per RAC1 una iniciativa privada que proposa substituir (reconvertir) les màquines de tabac dels bars per màquines expenedores de llaminadures sense sucre. Saludables, en diuen ells. Bé. No fotem. En qualsevol cas, l’acte va anar acompanyat de la presentació d’algunes dades significatives. La venda de cigarretes per persona baixa a Catalunya des de 2005 de manera continuada. I en el període entre 2008 i 2009 la xifra va patir un descens important: de 2300 a 2000 unitats venudes per cap. Tot i això, la quantitat absoluta continua sent una autèntica bestiesa. Aquest descens que l’any passat es va pronunciar –i que la consellera de Salut, Marina Geli, va assegurar que es mantindria el 2010- també s’ha de relacionar, tot i que no sigui una part important, amb l’increment de l’impost del tabac que l’executiu de Madrid va decretar el juny de 2009. Aquest fet va encarir en uns 20 cèntims de mitjana cada paquet de tabac. Aquesta xifra és una assegurança de vida per als fons de l’estat. Si donem un cop d’ull als ingressos de 2008 gràcies a aquest impost veiem que ascendien a un total 9.266 milions d’euros. La llavors ministra de Sanitat, Elena Salgado, va assegurar que aquest augment suposaria que l’Estat ingressaria el 2009 fins a 1.220 milions d’euros més. ¡Amb 20 cèntims de més per paquet!

Imaginem, doncs, l’impuls que podria suposar per a l’economia d’un Estat immers en una gravíssima crisi econòmica, un augment que obligués a situar el preu del paquet en els 8 euros, com especificava en el primer article. Per descomptat caldria acceptar que la indústria es beneficiaria de bona part d’aquest augment. Si el paquet de Lucky Strike del què parlava, a 3,50 euros per unitat, l’encarim fins als 8 euros, podem imaginar que dels 4,5 d’augment net, fins a 2 poguessin destinar-se a les arques de l’estat, la xifra d’ingressos sobre aquest impost podria multiplicar-se per deu, és a dir, sumar 12.200 milions d’euros més, situant el total al voltant dels 30.000 milions d’euros. No seré tan ingenu de pensar que aquest augment seria real, el descens de ventes seria significatiu, o això caldria pensar. Tot i així, els debilitats fons de l’estat espanyol es veurien feliçment sanejats. Així com la salut de molta gent. Fins i tot la indústria del tabac hi sortiria guanyant.

Que això no és res més que el conte de la lletera? Sí, i què? Tant hi fa. Tot són cavil·lacions, números amunt, números avall, però al cap i a la fi és innegable que els arguments de la lletera eren bons i que després tot va ser fruit d’un accident. I els accidents no es poden controlar. Mentrestant, no fer comptes perjudica més que no pas fer-los. Algú podria alçar-se i dir que jo vaig afirmar que l’ideal seria prohibir el tabac, i que reforçar els ingressos de tots gràcies a aquest impost blindaria el consum de tabac i convertiria la prohibició en utòpica. Cert. Innegable. Absolutament. Però la història diu que el tabac fa mig mil·lenni que sobreviu entre nosaltres amb permissivitat i acceptació. I també diu que les utopies no s’acompleixen mai. I, mentrestant, els calers són els calers. I amb la salut es fa el que es pot.

També podeu llegir l'article a City Lights.