La memòria del futbol

Entrada del defensa sportinguista Botía al genoll de Cristiano Ronaldo al tram final del partit entre Sporting de Gijón i Reial Madrid de diumenge passat, i que van guanyar els de la capital per 0 a 1. Li fa la traveta en plena carrera des de darrere. La coça és desmesurada. Expulsió justa. Ronaldo protesta exasperat. L’ex jugador del Barça B marxa amb la vermella directa i el portuguès celebra vehementment la resolució arbitral. Ha aconseguit el què volia, però està rabiós. La figura del davanter portuguès del Madrid segueix generant polèmica en el seu segon any a l’entitat blanca. Tot i que convé que des de la capital tinguin sempre present que Ronaldo és odiat per bona part del barcelonisme des dels seus temps a Manchester.



Aquesta realitat no és una simple anècdota: és la prova empírica que el comportament passa factura més enllà de les habilitats esportives i del color de la samarreta. Les exageracions de Dani Alves tampoc agraden entre la culerada, i tampoc ningú discuteix el seu gran talent. D’altra banda, a les antípodes de l’exemple del davanter blanc, el comportament de Leo Messi provoca admiració, l’emmirallament de la canalla, la idolatria. Ronaldo també en genera, d’idolatria, és clar, però d’un altre caire. Ronaldo és l’expressió de la fortalesa de l’atleta, del guanyador, del guepard que va a per totes. Messi és la velocitat elegant de la gasela, que s’esmuny entre els guepards que l’empaiten. L’argentí fa les coses fàcils, i maques. Ahir va resoldre ell solet el xoc amistós entre l’Argentina i el Brasil al darrer minut, com un llampec entre la calma. Pam! És imprevisible i imparable, però, per damunt de tot, el que fa que a tots ens caigui la baba amb ell és la persona que hi ha enfundada en aquelles botes plenes de tacs punxeguts que fan feredat només de veure-les.

El temps passa, les exigències del futbol varien i els estils també. No hi ha cap dubte que ambdós jugadors s’han fet un lloc i continuaran gravant el seu nom a la galeria de la fama d’aquesta cosa de la pilota, però la màgia de la personalitat de Pelé sempre regnarà per damunt de l’arrogància i errors personals de Maradona. La venerabilitat de Di Stéfano roman per sobre del díscol Romário. La genialitat futbolística i humana del blaugrana Messi s’imposarà sempre per sobre del talent futbolístic de Ronaldo. Quan el seu atractiu físic, innegable a ulls de tantes i tantes dones i homes de tot el món, l’abandoni, s’hagi fos i l’únic que li’n quedi sigui el miratge d’una clenxa engominada sobre les arrugues d’un rostre que dècades enrere havien fet feredat, Ronaldo entendrà que els seus errors, i comprendrà que l’àmbit extraesportiu i personal importa molt a l’hora de sobrepassar la història d’un esport i calar a la memòria i al cor d’una societat.

També podeu llegir l'article a City Lights.