Futbol, La Noria… i un pont

Aquest pais és un desastre. Es digui Espanya, es digui Catalunya, es digui Messilandia, es digui Iberistán o com reconchos es vulgui dir. Tant me fot, serem independents i tot plegat serà un desastre igualment. El resultat de les eleccions ho feia ja suficientment evident, però l’esperpent mediàtic i popular que hem viscut aquest cap de setmana és ja de traca i mocador. Per posar-se el colador capgirat al cap, posar els ulls guerxos, creuar els braços i treure la llengua, com si fos un còmic de Mortadelo y Filemón.

Dues mil tres-centes persones plantegen una situació extrema i tot un país se’ls tira al damunt. Amb el govern al capdavant. La informació que han tingut els 40 milions de persones, però, ha estat en tot moment parcial i interessada. Cap mitjà ha donat veu a un col·lectiu que està sense conveni col·lectiu des de 2004. Els pocs mitjans que han assenyalat que el conflicte prové de les hores extres que es veuen obligats a fer parteix del propi govern i de la pròpia AENA. Si no els les pagaven a preu d’or no les feien. I AENA era la primera interessada a pagar millor les hores extres enlloc de convocar les places que de debò feien falta perquè la formació d’un controlador és molt llarga i molt cara. Ara, però, el govern de Rubalcaba ha obviat aquesta realitat i ha fet servir els salaris dels controladors com el mocador que es coloca en contacte entre la benzina i l’exterior del coll de l’ampolla. Ha calat la metxa i tot ha esclatat.

Els centenars de milers de persones que s’han quedat a terra tenen tot el dret del món a protestar i a estar enfadats. El problema, però, és que el blanc de les seves crítiques és el col·lectiu que ha vist trepitjats els seus drets amb les ineptituds del Ministre de Foment, José Blanco, enlloc d’assenyalar el govern que les ha propiciat i defensat. Entre aquestes mesures, està la de decretar un màxim de 1670 hores totals a l’any per evitar que s’inflessin els sous amb més hores extres. Però aquestes hores s’acabaven a primers d’aquest més, perquè en fan més que un rellotge. Solució? Rectificar? No, decretar que, de manera retroactiva, pel càlcul de les mateixes es descomptarien les baixes, permisos, hores sindicals, etcètera. D’aquesta manera, el govern era conscient que s’arriscava al què ha passat. Però molt fàcil. Ha estat tant senzill com repetir de manera goebblesiana que cobren de mitjana 340.000 euros l’any perquè la massa aborregada s’encenés contra els controladors sense ni tenir opció a veure l’altra cantó de la moneda ni tampoc s’hi interessés. Camí lliure per a la imposició.

Com que els controladors no van cedir, doncs apa, a cop de decret i sota control militar. Aquesta és la solució que ha trobat el govern democràtic per solucionar un conflicte que han propiciat i avivat en tot moment. Les maneres feixistes d’aquestes resolucions ens haurien d’escandalitzar i preocupar profundament a tots.

Rubalcaba i Zapatero

Tot plegat em recorda horrors un episodi de la serie Padre de familia en què la dona del protagonista, la Lois Griffin, es presenta a les eleccions de governadora. En el cara a cara amb l’altre contrincant, s’adona que amb el discurs no aconsegueix cap efecte, i troba la solució perfecta. Senyora Griffin, com s’ho farà per…? -Onze de setembre. -Senyora Griffin, creu vostè que…? -Onze de setembre. -Pensa regular la nova…? -Onze de setembre. Aplaudiments i crits. La fina ironia i la mala llet de l’episodi podria extrapolar-se a la situació que hem viscut. -Els controladors…? -340.000 euros l’any.. -Però el conveni col·lectiu…? -340.000 euros l’any. -Però el decret que els imposa les noves condicions va contra la constitució… -340.000 euros l’any. I així podem anar fent fins que les sentències judicials comencin a donar la raó als controladors d’aquí cinc o deu anys.

Una de les qüestions més preocupants de tot plegat és l’actitud del món del periodisme. La visió crítica ha brillat per la seva absoluta i persistent abscència, amb només algun intent moderat de plantejar les coses imparcialment en l’edició d’ahir diumenge del diari ARA (que, tot i això, entrevistava un controlador d’El Prat a una columna i després dedicava dues pàgines a relatar històries de passatgers). Hem arribat a extrems tan preocupants com periodistes que per Twitter han expresat la seva fúria contra els controladors. Això no és sotmissió al poder, això és tenir uns periodistes amb el matex nivell d’ingorància i manca d’interés i esperit crític que la població en general. Doncs escolti, què trist, estem arreglats!

Però les coses no són casuals. Si alguna cosa no és Rubalcaba, és idiota. Aquesta situació no seria possible si no fos per dues raons molt clares: els controladors són molt pocs i ningú sap ben bé quina és la seva feina. Són un col·lectiu sense visibilitat. A més, la opinió pública se’ls posarà en contra sempre que els toquin les vacances.

César Cabo, líder d'USCA

Per cert, les comparacions que tanta gent ha fet aquests dies són l’una més inconcebible que l’anterior. Metges? Quan la vida d’una persona està en joc ningú fa vaga. No és el cas dels vols. Funcionaris? Si home, amb les jornades laborals més tranquil·les del país. Bombers? El mateix que els metges. En el més vergonyós dels casos, els serveis mínims que s’imposaven a FGC, per citar un cas recent, eren del 40%. Però els controladors aeris són un col·lectiu que si vol fer vaga li enxufen un 120% de serveis mínims. Plantilla habitual i reforç, no fos cas que algú volgués escapar-se. Perquè l’estat no està disposat a que els drets laborals d’unes poques persones puguin complicar-los la vida. Cap altre col·lectiu està en una situació comparable. Aquest és el nostre estat de dret.

Tot plegat potser seria d’una altra manera a França, vagi a saber. Aquí ens han trepitjat els nostres drets laborals de manera indigne i escandalosa i la vaga general del 29 de setembre va tenir un seguiment limitat. Milers de persones van exigir el seu dret a treballar abans que preocupar-se pel seu futur i el de tots. No és, doncs, d’estranyar que 40 milions de persones acabin pensant que unes vacances són més importants que els drets laborals i constitucionals d’un col·lectiu. Privilegiat o no. Però molta gent no atèn a raons. Cobrar un dineral és suficient motiu perquè treballis durant llustres a torns, treballant més de 24 dies al mes més hores de les que qualsevol de nosaltres podria aguantar, i amb tot un país en contra. Una frase que ho diu tot de la impotència d’una treballadora i la realitat social d’aquest país: Fútbol, toros y La Noria. Para qué queremos más? Bé, potser si hi afegim un pont de cinc dies ja tenim tots els ingredients perquè el govern se surti amb la seva passant per sobre de la constitució que avui defensava de manera humiliantment obscena. Ja estavem molt malament, però ara a sobre el govern pot passar per sobre nostre a cop de decret i a cop de govern militar. Anem directes cap a l’abisme, si no hi fem res. I no hi farem res perquè la societat clama a l’unison “todos los controladores a la cárcel!. Aquest pais és un desastre. Es digui Espanya, es digui Catalunya, es digui Messilandia, es digui Iberistán o com reconchos es vulgui dir.

També podeu llegir l'article a City Lights.