Les caravanes solidàries, una temeritat?

Quan el guionista i humorista Jair Domínguez va publicar al seu ara restringit blog l’entrada Tres pijos entren a Mauritània i… la pols que es va aixecar va ser, naturalment, considerable. Pals i bastons li van ploure des de totes bandes. Però, en definitiva, l’essència que calia extreure’n la deixava entreveure l’altre dia Joan Puigcercós quan asegurava que les ONG no poden emprendre itineraris arriscats. Acció Solidària es va ficar a la gola del llop i els tres segrestats n’han sortit vius pels pèls, no ens enganyem.

La ONG ja ha anunciat que mantindrà la caravana solidària però amb més prudència. És l’únic que podien fer per desmentir la hipòtesi que deixava caure Jair Domínguez. Perquè avui dia la solidaritat està plagada d’inconscients, gent poc preparada i segurament encara menys consicent de la realitat que vol guanyar-se un trosset de cel fent el bé per aquests móns de Déu. I les coses no funcionen així. Tres senyors que no han viscut a la vida entre ponxos a una comuna hippie (un d’ells duu les seves criatures a una bona escola concertada de Barcelona, fet amb el què no hi tinc res en contra –entre d’altres coses perquè és a la mateixa on jo vaig fer la secundària i no sóc capaç de ser tan hipòcrita-, però, en definitiva, és un detall que no es pot menystenir) es van llençar a un projecte a toro passat notablement temerari, i només la fermesa de la ONG a continuar endavant ajuda a esclarir una sospita que, efectivament, fa molt mal efecte, però que no estava mai de més que algú plantegés donats els indicis i que, afortunadament, repeteixo, semble que podem veure esclarida.

En qualsevol cas, sigui quina sigui la realitat de Vilalta, Pasqual i Gámez, el que no es pot obviar és aquesta inconsciència i temeritat. I no és complicat d’adonar-se’n. Molta gent parla d’entitats no lucratives d’”acció directe”. Crítiques a Greenpeace, Intermón, Unicef, etcètera, perquè es considera que destinen massa recursos a finançar l’entitat, publicitat, i percentatges potser amb destins poc clars. Sovint, et trobes nois excessivament joves assegurant-te que ells treballen directament amb els pobles, al 100%. Que un euro que els dones a ells és un euro a l’Àfrica (o per les balenes, o a on sigui, tant hi fa), i que ells són els autèntics salvadors del món. La realitat és que segurament la desorganització i la manca d’infraestructura i d’experiència converteixen aquestes donacions en un llençament a un sac trencat. I vagi vostè a saber com faran arribar aquests donatius, en quina forma i a quines mans poden arribar a parar. Perquè quan s’ha de tractar amb la corrupció de tot un Estat, la organització, poder d’acció i efectius humans són segurament tan imprescindibles com l’ajuda en sí. Compte, això em serveix d’element tangencial, no vull posar Acció Solidària al nivell d’una ONG d’uns nois que em deien que no m’ho podia pensar després perquè no tenien ni tríptics informatius ni plana web. El cas és que la desorganització, les ganes de salvar un món i una realitat de la qual s’ignora la magnitud, com també la imprudència, sovint converteixen la solidaritat i les ajudes en un error important. Per tant, un servidor, que és conscient que té altres ocupacions (i conviccions i motivacions, que tampoc s’és pitjor persona per dir-ho) que anar-se’n en jeep pel desert del Sàhara, prefereix ser més eficient i realitzar un donatiu regular a una entitat reconeguda.

També podeu llegir l'article a City Lights.