La confiança del botiguer que va arrodonir cent pessetes a un euro

Durant anys m’he intentat autoconvèncer que els comerços de proximitat són humanament més valuosos que les grans superfícies, que són un model que s’ha de preservar i ajudar. Fa un parell de setmanes vaig anar a la pastisseria que hi ha a prop de casa meva a demanar una safata de pastetes per recollir l’endemà i per dur on havien de fer el seu paper al dia següent. Vaig preguntar per possibilitats i preus i després de divagar durant minuts vam acabar acordant que per vint o vint-i-pocs euros em prepararia unes vint-i-cinc peces, unitats, vaja, pastetes. En anar-ho a recollir em vaig topar amb la sorpresa que les peces eren quaranta i el preu havia ascendit fins als trenta euros.

La responsable de la botiga sabia que no tindria més remei que accedir a pagar i endur-m’ho perquè no tenia temps per engegar-la a pastar fang i buscar-me la vida a una altra banda, i a més, la confiança converteix en una feina senzilla abusar del client amb previsions de no patir cap conseqüència, que fa fàstic, vaja. De mala llet vaig deixar els bitllets sobre el taulell i m’ho vaig endur. No és que em sembli malament el preu, i al cap i a la fi, al final les quaranta peces es van esgotar sense problemes i la relació quantitat-preu sortia millor així. El que em va molestar va ser la presa de pèl. I la justificació d’estar-me allargant tant amb l’anècdota que, se suposa, ha de ser una simple manera d’obrir l’article i que no s’ha de mantenir durant gaire línies és perquè és la base del què vull expressar. Vaig decidir que si mai he de demanar una altra safata de pastes, allà no ho faré pas. I arran de tot això, un s’adona d’una cosa: només hi ha un perfil de persona que pugui defensar i exercir convençudament la defensa dels comerços de barri: la gent de barri. La gent que té paciència, a qui no li importa conversar durant deu minuts amb el botiguer mentre fa esperar tothom sense motiu, i potser que tampoc li importa fer-ho, si ha d’esperar en circumstàncies similars.

El què en diuen urbanites, els que correm amunt i avall, que caminem ràpid encara que no tinguem pressa, que vivim el tren de vida de la poca paciència… no tolerem bé aquestes coses. Jo, si el botiguer xerra amb el de davant em poso molt nerviós, no hi puc fer res. Encara que no tingui pressa. I com jo, n’estic segur, tanta i tanta gent. No ens agrada que ens facin esperar sense motiu. Si visitem un centre comercial, sabem que allò és anar per feina, i si, en definitiva, comprem el pa i el diari a la cantonada de casa, és perquè no tenim una gran superfície al carrer del costat, i perquè hi ha segons quines coses que la tradició les fa més bones -el pa, per exemple- perquè si no fos així, el Can Manel, el Bar Tolomé i el Forn de Pa de tota la vida ja faria temps que haurien abaixat la persiana per sempre.

També podeu llegir l'article a City Lights.