El retorn d'Aznar el profund

Adolfo Suárez era recordat amb ternor, per la seva feina bruta i difícil a la transició espanyola, però també amb cert recel per la seva caiguda lliure pocs anys després. Però vencia la faceta entranyable. Fa deu anys va assegurar que José Maria Aznar era el millor president de la democràcia espanyola. El seu company d’aventures diplomàtiques, el comunista Santiago Carrillo va dir de seguida que alguna cosa no rutllava. Suárez va desaparèixer del panorama públic, i poc després es va saber que pateix Alzhàimer.

Dissabte, José Maria Aznar va demostrar dues veritats de cop, dues certeses en un sol moment. Va demostrar que Carrillo va fer gala d’una lucidesa admirable en detectar des del primer moment que l’estat mental de Suárez no era el que havia de ser, i va demostrar que, efectivament, l’expresident espanyol anava errat de totes totes. Aznar va ser el pitjor president de la democràcia espanyola moderna (amb permís de José Luis Rodríguez Zapatero, tot sigui dit), i dissabte va demostrar per què. El seu tarannà prepotent, fastigós, luxuriosament pretenciós –i tant messetari, d’altra banda-, va rutilar acompanyat del fervor de les noves generacions del Partit Popular.

L’expresident popular va afirmar, i cito textualment, que “els socialistes, cada cop que han tingut ocasió, han omplert Espanya de runa, d’atur i de misèria”. I el van aplaudir.

Sí, Aznar va fer gala d’una de les seves facetes més destacades: l’imbecilitat dopada per un ego sense mesura; la facilitat per mentir, enganyar, distorsionar, i provocar la vomitera, l’angúnia i la repulsió de tota persona amb un mínim de seny que s’escolta les seves paraules. El que va dir és mentida. És ofensiu. És perillosíssim. És insultant. És vergonyós. És intolerable. És digne de la dreta més directament hereva de l’esperit, directrius i tarannà del franquisme.

Des del partit de la gavina també critiquen constantment la sotmissió del govern espanyol a les ordres de la Comunitat Econòmica Europea i del Banc Central Europeu. Resulta humiliant, preocupant i ridícul a parts iguals que algú pugui arribar a creure que el Partit Popular hauria resistit les embestides de la Unió Europea, i, és més, que s’hauria erigit en defensor de l’Estat del benestar, i dels drets dels treballadors, els quals ara tan irònicament el partit proclama i defensa a viva veu.

Si Espanya fos un pais amb seny, estaria tranquil. Sabria que la mentida, la distorsió i la broma de mal gust no penetrarien en les ments profanes. Però, per desgràcia, a l’any 2010, Espanya segueix sent profunda. La putrefacció de la política ha calat els ossos de la societat, i el seguiment de l’actualitat és rotundament acrític. No hi ha noció de la raó i la distància. Compte, ni d’una banda ni de l’altra. Aquests discursos són, doncs, una arma potent i perillosa per continuar fomentant l’odi i, més important encara, la ignorància i l’alienament de les classes mitjana i treballadora.

Saben el què es fan. Res és casualitat. Les noves generacions que dissabte celebraven les paraules d’Aznar, un dia es presentaran davant un faristol i seran qui escupirà les mateixes barbaritats. I davant aquest espectacle dantesc, i també comprenent que a Catalunya no tot són flors i violes, cada dia més cervells es retorcen, sudorosos i tremolosos, i, provenint d’on provinguin, havent mamat ideologies, inspiracions i influències ben diferents, es pregunten... adéu, Espanya?

També podeu llegir l'article a City Lights.