Ho vull tot, tot i tot

Dimarts va fer un any de la gran nevada que va agafar per sorpresa els barcelonins i va sacsejar la ciutat. De fet, fa un any de les nevades que es van reproduir arreu de Catalunya, complicant la mobilitat a pobles i ciutats i aïllant múltiples urbanitzacions. Es van aixecar desenes de veus criticant el desplegament de bombers i la ineficàcia del pla NeuCAT. Efectivament, alguns pobles i urbanitzacions van passar-se fins a quatre dies sense llum, i colgats per la neu, i la resposta de més d’un i de dos va ser irada. La setmana passada, (crec recordar que dimecres dia 2, però no ho he pogut comprovar perquè el telediari d’aquell dia, precisament, no està penjat) els informatius d’Antena3 explicaven que la gent d’una urbanització de Corbera de Llobregat vivia obligada a transitar per una carretera que es dibuixava paral·lela a barrancs de fins a 80 metres de fondària, i ho feien sense baranes protectores al lateral de la via, el que es coneix en castellà com a “quitamiedos” o “guardarraíl”.

El problema, greu, és obviar les contrapartides de viure en zones aïllades de les grans urbanitzacions. És evident que no es pot criticar ningú per viure en pobles, però les urbanitzacions són una aberració insostenible. És car i complicat fer-hi arribar serveis i recursos. Llum, aigua, gas, recollida d’escombraries, correu… tot es complica, i el cost es multiplica, en les urbanitzacions. Si bé és lícit que algú necessiti anar-se’n a viure lluny del soroll urbà, i vulgui estar, diguem, més en contacte amb la naturalesa, ha d’assumir les complicacions que això comporta. Com podia algú pretendre que, si Barcelona, la capital de Catalunya, es trobava prop del col·lapse per la nevada, una urbanització perduda a la vall de qui-sap quina muntanya a qui-sap on, hagués de rebre una atenció urgent per a satisfer les exigències de les potser, dues-centes persones que hi visquin. I entenent que ningú els ha obligat a viure allà.

No es pot tenir tot. Qui vulgui viure aïllat del món, en un entorn envejable, en cases més grans i acollidores, i potser fins i tot amb un habitatge més assequible que a la ciutat, ha d’assumir la contrapartida. Un país no es pot mobilitzar per vostè. Se l’ha d’atendre, és clar, però quan les prioritats estiguin cobertes. I el seu dret a reclamar passa per haver-se buscat abans la vida per solucionar les coses pel seu compte. Si hi ha neu, vostè ha de sortir a treure-la a palades. Si hi ha aigua, vostè ha de sortir a treure-la amb galledes. Les coses han de funcionar així perquè no perdem la raó i el món de vista. Vostè pot fer amb la seva vida el que li vingui de gust. Com si se’n vol anar a viure a un monestir al mig del camp sobre la muntanya més alta. Però no pot pretendre que els serveis d’un país facin despesa extraordinària i corrin deixant-ho tot de banda per socorre’l quan l’evidència de la força de la naturalesa s’interposi entre vostè i les seves exigències egoistes. Urbanitzacions, sí, si es vol, però amb un ferm compromís autàrquic i autosuficient. Qui no sàpiga acceptar les regles de viure allunyat de l’engranatge urbà, que no s’hi fiqui. Les nevades i les pluges aïllen urbanitzacions, sí, és el que hi ha. No pots pretendre anar a l’era i evitar la pols.