Mama, jo també vull!

Ahir l'Acadèmia del Cinema Català va celebrar la segona entrega dels premis Gaudí. Els guardons estan destinats a premiar la feina del sector del cinema català. Això, oficialment, per mi que, en raelitat, es tracta d'un "a veure qui la té més llarga" força absurd. Perquè els Goya i els Òscar per descomptat que la tindran sempre més llarga. En tot cas, culo veo, culo quiero per fomentar el que sigui que pugui remarcar la nostra identitat. Sense discussió.

La cerimònia va repartir 22 guardons per un total de 60 treballs (2 d'animació. 14 documentals, 15 de ficció en català, 19 de ficció no catalana i 10 telefilms). És a dir, en total, si estessin ben repartits, podria tocar a guardó per cada tres pel·lícules que complien amb els requisits dels premis. Ah, no, compte, descomptem les 19 cintes de "ficció no catalana" (que és com fer jugar Messi, Iniesta o en el seu dia De La Peña i Luis Enrique amb la sel·lecció catalana de futbol), i ens queden 41 produccions. I si descomptem la caspa dels telefilms, gènere desprestigiat com pocs, ens queden un total de 31 pel·lícules. És a dir, que si fossim justos, l'Acadèmia del Cinema Català, nom pompós, com està escrit en els manuals que ha de ser si no vols fer el ridícul, podria estar repartint 22 premis entre 31 produccions. Ei! Surt a compte fer cinema a Catalunya si vols tocar premi, eh?

En resum, retransmissió televisiva en directe per la cadena pública, pretesa pompositat mediàtica, presentadors de moda (Òscar Andreu, de La Compatència de RAC1 i veu en off a Caçadors de Bolets de TV3), catifa vermella, etc. per tant, tant, tant poca cosa. Misèria i companyia. Ep, però tenim premis propis! Visca els Gaudí i visca Catalunya!