Pujol per a uns, Yoda per a d'altres

“Jordi Pujol tenia poder quan era President de la Generalitat, ara té autoritat”. Quan el degà de la Facultat de les Ciències de la Comunicació Blanquerna, Miquel Tresserras, va acabar de presentar l’expresident de Catalunya amb aquestes paraules, es va fer el silenci. Abans de començar la conferència ningú sabia, ni, de fet, li importava massa, sobre què havia vingut a parlar Jordi Pujol.

Per això de l’autoritat. És igual de què vingui a parlar, és Pujol. A tothom li interessa el què tingui per dir.

L’expresident venia a parlar d’emprenedoria. El també president de Convergència Democràtica de Catalunya va insistir en la idea que és important que la gent estigui disposada a fracassar. Que no s’ha d’estigmatitzar el fracàs, perquè algú que no aconsegueix l’èxit, és, per sobre del seu èxit o fracàs, algú que ho ha intentat. Algú que s’ha esforçat. I ha de tenir l’energia suficient per tornar-hi, i tard o d’hora, arribar a l’èxit.

Després, Pujol, absolutament venerable, proper, expert i amical, va assegurar que aquesta poca voluntat d’assumir riscos porta molta gent a buscar la seguretat que dóna el funcionariat. I va insistir en què cal reduir la funció pública.

Contestant a les poques preguntes dels estudiants –l’expresident no és un exemple de concisió i brevetat-, Pujol no es va voler mullar sobre els problemes de la classe política, ans al contrari, va voler nedar a contracorrent, i va assegurar que hi ha molta i molt bona gent dedicant-se a l’exercici de la política. També va haver de pronunciar-se sobre la possibilitat que el president del Barça, Joan Laporta, desembarqui a la política catalana, i ho va fer assegurant que “aquestes coses no acostumen a sortir bé”.

Tot va transcórrer amb relativa normalitat i tranquil·litat. L’aura de venerabilitat de Jordi Pujol, i que es fa més gran a mesura que s’aproxima vertiginosament cap al seu vuitantè aniversari, va assossegar el nervi dels estudiants que havien omplert l’aula de gom a gom.

Però aquesta venerabilitat també ha de conviure amb una nota no tant positiva. Tampoc negativa, però sí perillosa. I és que per a molts estudiants, segurament de primer o segon curs, Jordi Pujol, com a home al poder, és una figura desdibuixada, passada. Quan, només engegar el seu discurs, Pujol va estossegar d’una forma absolutament característica, a la sala es va escapar alguna rialla ofegada. El nom de Jordi Pujol té més a veure amb una caricatura, amb l’herència dels guinyols del Canal Plus, de Polònia, que no pas una figura real, és un personatge, no una persona. És el perill que les generacions percebin l’humor televisiu, que desdibuixa els personatges, sense conèixer el seu context real.

Quan el degà va donar la conferència per acabada, tothom es va aixecar d’una revolada. Jordi Pujol va continuar assegut a la seva cadira uns minuts més, mirant uns papers, parlant amb algun assessor, i contestant amablement les interpel·lacions d’algun estudiant. La immensa majoria d’estudiants, però, va sortir de l’aula sense ni dirigir una mirada a l’expresident de la Generalitat. Perquè la caricatura, el personatge, no cal veure’l de prop, n’hi ha prou amb la llunyania i la distància d’una pantalla de televisió.