La crisi fantasma

D'entrada, només llegint el títol, molts s'exclamaran i diran: "però com que 'crisi fantasma'?. Escolti, jo he perdut la feina". O bé "escolti, que tinc tres amics que s'han quedat a l'atur". Bé, sí. D'acord, la crisi no és fantasma. Però sí ho és l'origen. M'explico:

Crisi, el que s'en diu 'crisi', en tenim des de fa anys. Quan, al 2002, es va instaurar l'euro com a moneda única a l'Europa de la Unió, els preus es van disparar, la picaresca es va erigir en la reina del comerç. Tots sabem dels miraculosos 'arrodoniments', no cal que en fem lliçons, tots ho sabem. Amb això vull dir que, si ens ho plantegem bé, les coses no han fet més que evolucionar des d'aquell moment.

Menció a part, és clar, per al món de la construcció. I aquí és on anem a parar. Aquesta crisi té un protagonista principal. I és la construcció. Els especuladors i les figures dels grans bancs, que se'n van aprofitar creient-hi cegament.

Però no tinc raó. Aquest no és el motiu real de la dimensió que ha agafat la crisi actual a Espanya. Els bancs s'hi han jugat molts diners i n'han perdut molts, de diners. No és aquest el problema. Els bancs també en tenen moltíssims, de diners.
El problema ha vingut quan aquests grans tòtems del capitalisme liberal han somiquejat als governs i alhora han amenaçat, com el nen que treu el cap entre els braços per comprovar la reacció de la mama. Injeccions econòmiques a tort i a dret. Crisi solucionada? Podria, però no. Ja era massa tard.

Els governs europeus en general, i l'espanyol en concret, s'han afanyat a injectar milions per estimular l'economia. Però, de nou, aquests milions han anat a parar a les butxaques equivocades. A les mateixes butxaques que han pidolat ajudes per superar una crisi de l'elit econòmica mundial. Que, en el fons, no és tal. Perquè, quina crisi és la que provoca que una empresa redueixi el seu volum d'ingressos un 10% quan aquest supera els 30.000 milions d'Euros anuals? Jo ho poso seriosament en dubte.

El veritable impulsor d'aquesta crisi, parlo del que -més o menys- conec, que és el cas espanyol, són, han estat, els mitjans de comunicació. Potser hi ha qui no ho cregui, però és que sovint subestimem el poder d'influència que els media poden exercir sobre la població en general. El que vull dir, és que aquesta crisi, en origen era senzillament una crisi bancària. Una crisi que, limitada al món dels grans especuladors, i els grans gestors de grans capitals, no hauria d'haver afectat ni el més mínim, insisteixo, ni el més mínim, la població en general.

Però els mitjans han obert els informatius amb les catastròfiques evolucions de la borsa. Durant setmanes. Han escandalitzat, maximitzat, escampat, la realitat i els efectes de la crisi bancària. Una crisi que, com molt bé s'ha definit en alguns moments, és una crisi del capitalisme. I no havia de ser una amenaça per a la població, com ja he apuntat.

Les constants notícies sobre l'enfonsament de la borsa i les evolucions del sector de la construcció han atemorit la població. Han fomentat, contundentment, i llargament, l'immobilisme econòmic. La gent compra, racionalitza, no compra, no consumeix. I com tot estudiant de primer curs sap, la base de l'economia és el dinamisme. El terror real de la bonança econòmica és la por del consumidor. I arribats a aquest punt, la crisi és perfectament real. No hi ha dubte. I la prova de com d'etèria és aquesta crisi és que la gent ha pres mesures innecessàries. Completament.

Qualsevol programa de mig pèl podria sortir al carrer i preguntar: "perdoni, senyora, per què no compra? Per què no surt fora?". I la resposta segurament seria "Perquè hi ha crisi". Bé, però... té por vostè de perdre el seu lloc de treball? Té por que el sistema de pensions s'enfonsi de forma immediata? I llavors? Per què hem deixat de seguir amb la nostra vida aquells que no tenim cap previsió que la nostra situació econòmica empitjori arrel de la crisi -i som bona part de la població-? Doncs és evident, per culpa de la influència que els media exerceixen sobre nosaltres.

Una prova ferma de com seguim cegament les directrius i sentències de la televisió, ràdio i premsa, d'uns mitjans sedents d'audiència i matèria informativa. Irresponsables i cecs. No en tinc cap dubte. Jo estic avocat a aquesta realitat mediàtica, és la meva passió, però hem de ser plenament conscients del paper que aquests juguen actualment i de quin paper han de jugar en les nostres vides. Perquè aquesta crisi, en gran part, l'estan provocant els mitjans.

Sí que haig de fer, però un apunt. I és que l'extrema indecència del volum de negoci que ha arribat a generar la bombolla immobiliària en aquest país sí ha fet més pronunciat el descens de l'economia i la destrucció de llocs de treball. I en això, els mitjans no han tingut res a veure.

Barcelona, 27 de Novembre de 2008.