Carmen Chacón, Ia de España

Se non è vero, è ben trovatto. Segons publicava El Periòdico ahir, Carme Chacón va recriminar al PSC la pressió que està exercint sobre Zapatero i els instava a reconèixer la labor del govern espanyol envers Catalunya. Mentre tothom s'adona de l'agenollament constant -i, segurament, inevitable- del PSC cap al govern de Madrid, Chacón considera injusta la pressió -irrisòria a vista de molts- que Montilla i els seus exerceixen sobre el president del govern pel finançament.

Més o menys, tothom tenia clar de quin peu calça la ministra, però per si algú encara considerava que Carme Chachón es debat entre dues aigües, aquest fet demostra, o demostraria, la irrealitat d'aquesta suposició. Que Chacón només mira a Madrid, és un fet evident. Només ens restaria descobrir si les raons responen a unes possibles conviccions individuals, respectables, compte, o a un voraç desitg d'ascens en l'escala política espanyola.

Marcel Sanromà
Barcelona, 18 de desembre de 2008

La crisi fantasma

D'entrada, només llegint el títol, molts s'exclamaran i diran: "però com que 'crisi fantasma'?. Escolti, jo he perdut la feina". O bé "escolti, que tinc tres amics que s'han quedat a l'atur". Bé, sí. D'acord, la crisi no és fantasma. Però sí ho és l'origen. M'explico:

Crisi, el que s'en diu 'crisi', en tenim des de fa anys. Quan, al 2002, es va instaurar l'euro com a moneda única a l'Europa de la Unió, els preus es van disparar, la picaresca es va erigir en la reina del comerç. Tots sabem dels miraculosos 'arrodoniments', no cal que en fem lliçons, tots ho sabem. Amb això vull dir que, si ens ho plantegem bé, les coses no han fet més que evolucionar des d'aquell moment.

Menció a part, és clar, per al món de la construcció. I aquí és on anem a parar. Aquesta crisi té un protagonista principal. I és la construcció. Els especuladors i les figures dels grans bancs, que se'n van aprofitar creient-hi cegament.

Però no tinc raó. Aquest no és el motiu real de la dimensió que ha agafat la crisi actual a Espanya. Els bancs s'hi han jugat molts diners i n'han perdut molts, de diners. No és aquest el problema. Els bancs també en tenen moltíssims, de diners.
El problema ha vingut quan aquests grans tòtems del capitalisme liberal han somiquejat als governs i alhora han amenaçat, com el nen que treu el cap entre els braços per comprovar la reacció de la mama. Injeccions econòmiques a tort i a dret. Crisi solucionada? Podria, però no. Ja era massa tard.

Els governs europeus en general, i l'espanyol en concret, s'han afanyat a injectar milions per estimular l'economia. Però, de nou, aquests milions han anat a parar a les butxaques equivocades. A les mateixes butxaques que han pidolat ajudes per superar una crisi de l'elit econòmica mundial. Que, en el fons, no és tal. Perquè, quina crisi és la que provoca que una empresa redueixi el seu volum d'ingressos un 10% quan aquest supera els 30.000 milions d'Euros anuals? Jo ho poso seriosament en dubte.

El veritable impulsor d'aquesta crisi, parlo del que -més o menys- conec, que és el cas espanyol, són, han estat, els mitjans de comunicació. Potser hi ha qui no ho cregui, però és que sovint subestimem el poder d'influència que els media poden exercir sobre la població en general. El que vull dir, és que aquesta crisi, en origen era senzillament una crisi bancària. Una crisi que, limitada al món dels grans especuladors, i els grans gestors de grans capitals, no hauria d'haver afectat ni el més mínim, insisteixo, ni el més mínim, la població en general.

Però els mitjans han obert els informatius amb les catastròfiques evolucions de la borsa. Durant setmanes. Han escandalitzat, maximitzat, escampat, la realitat i els efectes de la crisi bancària. Una crisi que, com molt bé s'ha definit en alguns moments, és una crisi del capitalisme. I no havia de ser una amenaça per a la població, com ja he apuntat.

Les constants notícies sobre l'enfonsament de la borsa i les evolucions del sector de la construcció han atemorit la població. Han fomentat, contundentment, i llargament, l'immobilisme econòmic. La gent compra, racionalitza, no compra, no consumeix. I com tot estudiant de primer curs sap, la base de l'economia és el dinamisme. El terror real de la bonança econòmica és la por del consumidor. I arribats a aquest punt, la crisi és perfectament real. No hi ha dubte. I la prova de com d'etèria és aquesta crisi és que la gent ha pres mesures innecessàries. Completament.

Qualsevol programa de mig pèl podria sortir al carrer i preguntar: "perdoni, senyora, per què no compra? Per què no surt fora?". I la resposta segurament seria "Perquè hi ha crisi". Bé, però... té por vostè de perdre el seu lloc de treball? Té por que el sistema de pensions s'enfonsi de forma immediata? I llavors? Per què hem deixat de seguir amb la nostra vida aquells que no tenim cap previsió que la nostra situació econòmica empitjori arrel de la crisi -i som bona part de la població-? Doncs és evident, per culpa de la influència que els media exerceixen sobre nosaltres.

Una prova ferma de com seguim cegament les directrius i sentències de la televisió, ràdio i premsa, d'uns mitjans sedents d'audiència i matèria informativa. Irresponsables i cecs. No en tinc cap dubte. Jo estic avocat a aquesta realitat mediàtica, és la meva passió, però hem de ser plenament conscients del paper que aquests juguen actualment i de quin paper han de jugar en les nostres vides. Perquè aquesta crisi, en gran part, l'estan provocant els mitjans.

Sí que haig de fer, però un apunt. I és que l'extrema indecència del volum de negoci que ha arribat a generar la bombolla immobiliària en aquest país sí ha fet més pronunciat el descens de l'economia i la destrucció de llocs de treball. I en això, els mitjans no han tingut res a veure.

Barcelona, 27 de Novembre de 2008.

Burda propaganda en 'prime-time'

Hoy cuelgo un texto que preparé para el blog político que desarrollamos brevemente con dos compañeros el curso pasado para la asignatura de 'Sociología de la comunicación', con el título de 'El Escaño Popular'.
Fecha de publicación: Jueves 28 de Febrero de 2008

Lo del lunes no fue un debate. Lo del lunes no fue un “cara a cara”. Lo del lunes no fue un moderador. Lo del lunes fue muy electoralista, eso sí. Al parecer estaba tan “enlatados” los tiempos de los planos de escucha en las respuestas del contrincante como las valoraciones y votaciones posteriores al espectáculo televisivo al que asistimos.

Manuel Campo Vidal, tras esto, el siguiente paso podría que podría dar en su carrera sería el de ir a ganarse un dinero haciendo de estatua viviente en Les Rambles. Claro que, si estaban pactadas incluso la temperatura y la altura de las cámaras, que le ibas a pedir.

Entorno a las diez de la noche empezaron las conexiones de las televisiones generalistas que seguían el bimonólogo, visto por TVE1 aquello no era un debate electoral, ¡Era Eurovisión! Conexiones en directo, aparición estelar previa de los candidatos, comentarios previos, cuenta atrás, toda la parafernalia apropiada para un puro espectáculo de masas. Alegrémonos, por lo menos, de que la política haya podido ser un algo de “masas” por un día.

Tras la patética e inacabable enumeración que Campo Vidal hizo de todos los medios que seguían el bimonólogo, se abrió el primer de los cinco bloques, economía.

Atacó Mariano Rajoy con un dato que aseguraba que en España hay ahora 200.000 parados más que en 2004. Rodríguez Zapatero contestó con su otro dato, el que afirmaba que en esta legislatura, el PSOE ha generado 3.000.000 de puestos de trabajo. Ambos rebatieron la postura del otro con más e iguales datos, reptiéndose hasta la saturación neuronal del espectador y sin responderse de ningún modo. Tanto Zapatero como Rajoy le dieron al play del discurso que sus esades les habían preparado y adiós muy buenas.

Cabe recalcar en este punto el verdadero significado de los datos que aportaron ambos. Es tan cierto lo que dijo el actual presidente en funciones como lo que afirmó el líder de la oposición. Pero debo acusar a Rajoy de manipulación, puesto que si en esta legislatura la población activa ha aumentado en más de 3.000.000 de personas, es normal que, aunque crees 3 millones de empleos, el número de parados aumente. Y el reflejo de que ello es normal y aceptable es que la cifra del porcentaje del paro ha descendido, como también mostró el candidato socialista.

Cuando entramos en el bloque de política social, los candidatos se relajaron un poco y la escena de bimonólogo, aunque todavía totalmente presente, se relajó un poco. Rajoy atacó con datos de inmigración, acusó al gobierno de convertir España en un coladero y Zapatero se defendió como una pobre tortuga puesta panza arriba. Fue aquí cuando asistimos al “momento bonobús”. Zapatero afirmó que el gobierno de Aznar regularizó inmigrantes con la presentación de un bonobús y Rajoy quedó totalmente retratado al preguntar que qué era eso. ¡Claro que sí! ¡Eso es estar a pie de calle!

Entonces fue también cuando empezó el espectáculo de tortícolis que ambos candidatos demostraron, la vista al frente solamente la traían ante la cámara, pero tanto mental como discursivamente tenían puestas las intenciones años atrás. Zapatero acusó al PP de no haber movido un dedo en política social en veinticinco años, remontándose a los pretéritos años de Alianza Popular. Escalofriante.

Cuando el sufrido telespectador se debatía entre las palomitas y el mando distancia –y no para subir el volumen del televisor, precisamente- echó a andar el tercer bloque, donde Manuel Campo Vidal tuvo otra de sus escasas intervenciones notables, que fueron concretamente 7 (en el comienzo de la emisión, en el anuncio del inicio de cada bloque y en la despedida).

Bloque de terrorismo y política exterior y bloque de política institucional. Rajoy se frotaba las manos cuando la cámara no le enfocaba. Si, se las frotaba. Es el tema estrella de la demagogia del PP durante estos cuatro años, la sinvergüencería de usar las víctimas, eso lo sabemos todos (quién no recuerda aquél ya mítico “¡Estos muertos son nuestros!”).

Lo que aconteció fue un enfrentamiento estilo sesión parlamentaria en cualquiera de los días más barriobajeros y rastreros del PP (a saber, elija su discurso: “El plan de Zapatero es el plan de ETA”, “España está en proceso de balcanización”, “España es apenas ya nada”, y un largo etcétera).

Asistimos pero, a uno de los momentos más brillantes del presidente en funciones, cuando inquirió a Rajoy por su afirmación sobre la política del gobierno en materia de lucha contra el terrorismo: “¿Cómo puede asegurar usted que al final de su mandato ETA estaba acabada, cuando le atribuyeron el mayor atentado de la historia de España?” Ahí Zapatero estuvo lúcido e, incluso, brillante. Uno de los pocos buenos momentos del debate.

El último bloque de la noche fue el dedicado a las propuestas. Todos sabían que aquello seria lo que fue, un debate sobre el estado de la nación pero con ornamentación y audiencia. Así que decidieron dedicar un último bloque para dejar a los monologuistas la opción de resarcirse del previsible patético espectáculo y salvaguardar su dignidad.

Rajoy empezó con un tímido asomo a lo que parecía ser una propuesta, pero enseguida decidieron no andarse con tonterías y la inercia les llevó a volver, por enésima vez, la vista atrás y reprocharse actitudes y acciones. “El precio de la vivienda ha subido tanto” decía Rajoy, “No, mire, ha descendido tanto”, aseguraba Zapatero, como en los ya viejos momentos del bloque de economía. Entrañable.

Prosiguió algo similar en materia de educación. El candidato del actual gobierno en funciones afirmó que estamos en vías de mejora y Rajoy puso de manifiesto la realidad palpable, escudándose en el informe PISA (descargar).

Más tarde salió a relucir el tema medioambiental. Rajoy criticó duramente al gobierno asegurando que España es el país que más incumple el protocolo de Kyoto –lo cual es totalmente cierto y sabido por toda persona mínimamente informada en dicha materia- y Zapatero le rebatió asegurando que la emisión de gases había descendido un –pírrico- 4%. Un verdadero insulto a la inteligencia humana.

Concluyeron sus monólogos con un discurso (¡Monólogo!), dirigiéndose a sus electores. Rajoy habló de una niña que naciera en España y que el PP iba a garantizar todos sus derechos y oportunidades. Zapatero cerró el acto repitiendo y vendiendo todos los éxitos que el PSOE ha logrado en esta legislatura. –y eludiendo terrorismo y debate estatutario-.

Cero futuro y cien pasado en un espectáculo lamentable en el que, encima, el papel del moderador fue el de cortar cualquier intento de interpelación directa que brotase.

Podemos calificar lo que vimos el lunes de resumen extendido de los cuatro años de crispación y reproches continuos que hemos vivido en las cortes generales y en cualquier acto que hayan llevado a cabo tanto PSOE como PP en los últimos cuatro años.

Concluyo remarcando el hecho de que asistimos a un mitin extendido e híper-hinchado de PSOE y PP que tan solo sirvió para convencer a los ya convencidos y hartar a los ya desengañados.

Marcel Sanromà

Pueden ver el "debate" íntegro aquí:

Ateneu 'after-hours'

Anoche el Ateneu Popular de Vallcarca vivió una emotiva despedida. Los excéntricos Afganistan Yeye's tuvieron el honor de dar las últimas notas sobre un escenario que ha acogido el corazón de la escena punk rock y underground de Barcelona durante más de diez años.

Esta semana será clausurado para siempre, y tendremos que seguir la búsqueda de nuevos locales. Pero centrémonos en el concierto.

Debía empezar a las nueve y media de la noche, pero, fiel a la tradición hasta el final, empezó con un indecente retraso de más de hora y media. A las once menos diez, Hindrance empezaron a convertir el Ateneu Popular de Vallcarca en un infierno, con su sonido grind.

Terminado el break, Cinder se subieron en el escenario y los alfileres empezaron a asfixiarse en el interior del recinto. Cobrar la entrada, misión imposible, la gente empezó a circular libremente, exenta de pago. Por lo menos yo tuve ocasión de hacerlo así.
Yo jamás había visto, en las cuatro ocasiones anteriores en que estuve allí, siquiera imaginado, que en aquel estrecho y alargado espacio se podía concentrar tanta gente. Soy incapaz de dar un cálculo de la gente que se agolpó allí, pero doy por seguro que llegábamos a las 150 personas.

Temas como De Esta Agua No Beberé, Mala Hierba Nunca Muere, Hi Top or Low But Never Slow o la siempre aclamada Nacer y Morir en el Pit entusiasmaron al público, que dio lo máximo de si mismo dentro de las posibilidades de mobilidad que ofrecía la muchedumbre. Cinder también aprovecharon para empezar a popularizar uno de sus temas nuevos, 'Barcelona', que podeis escuchar en su MySpace. El Stage Diving se hizo seguro y muchos se animaron a disfrutar de la navegación sobre cabeza y brazos. La fiesta era un hecho.

Finalizado el espectáculo de la mítica banda barcelonesa, Ràbia Positiva se subieron al escenario para dedicarnos una hora de demostración de que el hardcore y el punk son posibles en nuestra humilde lengua, el catalán.

Nos daban ya más de las dos, y todavía quedaban dos grupos por ver, otros dos clásicos del panorama hardcore. H-Zero intentaron echar el local abajo con un sonido potentísimo, pero no seran las notas lo que eche abajo el Ateneu. Jamás.

Y fue a las tres de la madrugada cuando los Afganistan Yeye's se subieron al escenario con aquella sonrisa diabólica que quiere decir ''la que os espera''. Durante una hora, estos catalanes dieron toda la caña imaginable por el ser humano. Tanto en la vertiente musical como en la vertiende del puro espectáculo. A pesar de que servidor terminó con un escobazo en la frente y con el pelo pringado de Jabón Lagarto, afirmo que mereció la pena.
Acompañando su potentísimo sonido, cargado de energía y combinado con letras más cercanas a las pajas mentales de Albert Pla o Antònia Font (como, a grito pelado, ''a, e, i o... són les vocals... a, e, i, o... són les vocals... i la u també, i la u també!"), con el sentido del espectáculo de su cantante y verdadero líder y alma de la fiesta (para que os hagais una idea, con un ligero parecido físico con Miqui Puig), los Afganistan Yeye's lograron que resistir una hora de hardcore a altas horas de la madrugada fuera incluso llevadero (a excepción del último cuarto de hora, cuando a mí el sueño ya me empezó a vencer, y que fue cuando, con el descenso de reflejos, el culo de una escoba me golpeó contundentemente en la frente. No sé cómo no tengo un buen chichón). Bromas sobre si las razones del cierre del local eran de salubridad, repartiendo escobas entre el público y rociandonos con Jabón Lagarto, o sobre la belleza prácticamente bucólica de sus indiferenciables temas de cuarenta segundos a toda pastilla, fueron las que convirtieron aquello en un espectáculo de los que hacen época.
De buen seguro los Afganistan Yeye's siempre se entregan en todos sus conciertos, pero ello sumado a la presión humana que allí se respiraba, y al imminente cierre del local, convirtieron aquella última hora de hardcore en Vallcarca en un espectáculo prácticamente épico.
Brincos y coros de una decena de personas sobre el escenario despidieron la noche. Una noche ante la cual uno sólo puede esbozar una ámplia sonrisa y agradecer que el Ateneu haya tenido una despedida como muy bien se merecía. Bueno, eso y restregarme la frente exclamando "aaahjjj... ¡joder!".

Barcelona, 16 de Noviembre de 2008.

Enlaces:
http://www.myspace.com/xxxxafganistanyeyesxxxx
http://www.myspace.com/cinderkids
http://www.myspace.com/hzerobcn
http://www.myspace.com/rabiapositiva
http://www.myspace.com/hindrance

España / 0(4)-0(2) / Italia

España venció ayer a Italia en la tanda de penaltis y superó los cuartos de final por vez primera en 24 largos años.
Fue un encuentro con tensión y pocas ideas. Los empujones de España se vieron frustrados una y otra vez por Buffon y la propia indefinición en el último pase y la falta de movilidad de los atacantes. Provocada en gran medida por la férrea defensa azzurra.
Por su parte, Italia trataba de aprovechar los contraataques buscando rápidamente su máxima referencia en ataque, la cabeza de Luca Toni. La defensa española cubrió bien el peligro -Senna y Marchena estuvieron soberbios-, y lo que no puedo solventar, se arregló gracias a los prodigiosos guantes de Casillas.
Tras 120 largos y tensos minutos, nos encontramos precisamente ante la más extrema forma de tensión en el fútbol, el modo último de decidir una eliminatoria. La crueldad es máxima, un error se paga muy caro. Y lo pagaron De Rossi y Di Natale, por culpa de la ya conocida habilidad del meta español. Güiza no pudo transformar el suyo, pero Cesc demostró que a sus 21 años tiene la capacidad de asumir la responsabilidad de un veterano capitán y transformó el penalti que permitía a España romper con su maldición en los cuartos de final. En semifinales espera Rusia.

Aquí podeis ver un extenso resumen del encuentro:

http://www.veoh.com/videos/v14259316hzPGhF2j

La Llum de La Mina

Després de molt de temps d'abandonament vergonyant, el meu blog personal recobra vida amb el text que he escrit aquesta passada setmana sobre el viatget que vaig fer al barri de La Mina per al treball de la universitat. Que no sus pase ná (llegint el text, vull dir, perquè és llarg, allà, si hi vas de dira, com comprovareu al text, no té per què passar res de res).

Del projecte d’eradicació i reconversió dels considerats «infrahabitatges» del Camp de la Bota, el Barri «Xino» o Can Tunis, va nèixer, l’any 1969, el que coneixem com a barri de «La Mina». Allà hi foren ràpidament reallotjades desenes de families, i, en molts pocs anys La Mina va sofrir un gran creixement demogràfic. Així, sis anys després de l’inici de construcció del barri, el 1975, la zona ja comptava amb 15.000 habitants. D’aquests, un 30% són d’ètnia gitana, conformant, doncs, una gran majoria. Però tot i el predomini de l’ètnia gitana en el teixit social del barri, les procedències dels seus residents es compten per desenes, de manera que trobem, en una extensió urbana mínima, una amalgama de cultures i identitats que fan de La Mina una de les zones més diverses i culturalment riques de l’àrea metropolitana de Barcelona, juntament amb el Raval i Ciutat Vella.

Aquesta mescla de realitats identitàries desemboca, com és comprensible, en molts problemes de convivència a la zona. Conflictes, que, afegits a l’historial de dèficits econòmics i cultural que sofreix bona part de la població del barri i la mínima inversió que el govern ha dedicat a la millora i als equipaments de La Mina, han impedit que el barri hagi pogut superar les seves deficiències inicials i que la seva població hagi eradicat les situacions conflictives i tots els dèficits laborals i socials. Fins i tot part d’aquests drames no són, ni tan sols, computables, ja que, com remarca el Consorci del Barri de La Mina, la població real no es correspon amb les dades oficials, donat l’elevat percentatge de població que no està empadronat ni comptabilitzat. Aquest fet ajuda, també, a que La Mina sigui un barri amb una densitat de població superior als 500 habitants per hectàrea, molt superior a la de Sant Adrià i que, duplica, la densitat de població mitjana de la ciutat de Barcelona.

El barri forma part del terme municipal de Sant Adrià del Besòs i es troba cerclat per la Ronda del Litoral en el límit amb Sant Adrià, per la mar mediterrània al sud i per la Rambla de Prim amb la capital catalana.

En les principals comunicacions que La Mina comparteix amb Barcelona, més enllà de la concorreguda estació d’El Maresme / Fòrum, el metro ens deixa al bell mig del barri a la següent aturada, «Besòs Mar». Les dues boques de metro de l’estació, escupen un degoteig d’individus a l’Avinguda d’Alfons el

Magnànim, paral·lela a la Ramba de Prim. Entre ambdós carrers, un edifici baix ens ofereix, a peu de carrer, informació anarquista i antisistema, amb dues publicacions gratuítes a l’abast de tots els revolucionaris del barri que, servidor, recull i fulleja amb interès.

A primer cop d’ull sorprenen els blocs de pisos, relativament baixos, molt per sota del que hom pot estar habituat a observar al cor de la ciutat. Edificis baixos, fins i tot d’una sola planta, carrers amples, que donen

un grat efecte de ventilació i una multitut de petits passejos, o d’amples carrers, a la pràctica peatonals, poblen les primeres impressions del barri. Fa tot l’efecte que en un dia clar allà es podria gaudir d’agradables passejades.

Tot semba en repós, passejo amunt i avall sense perdre la referència del metro, no fos cas. Descobreixo uns curiosos edificis d’una sola planta, són tot comerços i que, disposats de forma estratègica, ofereixen un petit bulevard al vianant. Trobem tot tipus de negocis, de queviures, bars, pintures... Hi descobreixo la pintoresca carnisseria d’en Hammed, amb tot de caràcters aràbigs pintats en diferents colors a la porta de vidre. En veig un parell o tres, d’aquests bulevards, on, al bell mig del carrer, podem trobar vegetació o, fins i tot, un robust arbre. Els comerços

es troben protegits per uns porxos de pedra, que conviden als bars a instalar-hi petites terrassetes a l’ombra. Tot i el perturbador encant de l’enginy, a mig matí no hi ha pas ningú, a fora, a les cadires dels bars. Tan sols passeja algú pel mig, potser alguna mare, que arrossega els seus infants que miren distret la curiosa desplegada de coloraines dels cartells dels comerços.

Enfilo el carrer de Cristòbal de Moura fins arribar al Mercat del Besòs, un edifici imponent, estèticament lleig, amb una estructura més pròpia d’un tanatori o d’un hospital que no pas d’un mercat de barri, si més no, plànols allunyats de la sofisticació de mercats com el de Santa Caterina. El que veig és l’entrada que hom pensaria que és la posterior: els camions s’hi apilen per recollir deixalles, però és la cara que es troba al carrer de Cristòbal de Moura, ben ampli i transitat, no pas en els carreró que hi ha a l’esquerra del mercat. Per allà hi accedeixo. La imatge no dista de qualsevol altre mercat de barri, nens corretejant, v

eïnes comprant... caixes de porexpàn al bell mig del terra, mullat, evidentment. Els cartells de les parades anuncien amb reclams prou evidents i gastats el gènere que hi trobem, però també hi ha qui s’hi esforça amb cartellets amb dissenys de l’ignominiós «Word-Art». Una parada anuncia que venen tot tipus de carns, entre el gènere que ofereixen, hi tenen «Michanas». En un racó hi ha un petit bar, que acumula quatre tamborets a la cantonada, on s’hi arrepengen dos homes, que deuen fer el cafetó de rigor. Al costat hi ha unes quantes taules, a mode de, hom intueix, restaurant improvisat, apilades en l’espai que, de normal, ocuparia una parada qualsevol. La paret està decorada amb aberrants quadres de «toreros» i just al costat, un home i una dona ordenen i remenen peix.

Tot i l’evident carència de criteris i gust estètic per als cartells, amb tipografies des de les més rectes a les més curvades, de les més grosses a les més primes, de l’Arial de rigor al Comic Sans més inoportú. La majoria, això sí, coincideixen en el blanc com a color de fons. No obstant, una parada atreu ràpidament la meva atenció. Es tracta d’una parada d’embotits, Antonio, de nom. El cartell és negre i les lletres elegants i daurades, gairebé rutilants. Està revestida de fusta, i la iluminació és elegant: en lloc dels típics fluorescents, una desena de bombetes, ben aliniades, ofereixen al visitant una llum de blanc trencat suficientment forta per iluminar tota la parada però que la revesteix d’una elegáncia molt ben aconseguida. Sens dubte una joia dins la mediocritat gràfica de l’indret. Irònicament, se situa ben a prop del bar i els quadres de «toreros». Del gènere, vagi vosté a saber.

Abandonant el mercat per l’entrada posterior, descobreixo una petita botiga de roba, modestament instal·lada just a l’exterior del mercat, però integrada en ell.

I un carrer més enllà, una familia gitana té muntada una corda en una paret, d’on penja una quantitat ingent de roba, susceptible de ser venuda. El pare de familia, amb ample i molsut bigoti i pell fosca jeu en una caixa just davant una porta, i la resta de la família s’encarrega de gestionar el material; ningú s’hi atansa. Em sembla que l’home fa algún comentari sobre mí, però no hi dóno major importància i prossegueixo el meu camí.

En tombar el carrer, es descobreix davant meu l’extens Parc del Besòs, que promet contenir múltiples secrets i perills ignominiosos tot i a la llum del dia. En un principi decideixo vorejar-lo, observant el riu de cotxes que encercla el parc. Des de la llunyania no sembla que ningú hagi decidit destinar el matí a passejar o a descansar al parc, així que decideixo endinsar-m’hi. Petits caminets de pedra connecten unes parts i altres del parc. La vasta i basta extensió de gespa no ofereix, a priori cap element d’interès, però aquí i allà, hom pot descobrir petits racons atractius. Una font i un banc. Unes flors. Uns arbres que oferirien intimitat a una parella atrevida. Però el parc no abandona la idea que un ésser humà hi decideixi passar una estona: en un costat es disposen, de forma paral·lela, un camp de futbol i una pista de bàsquet. Resulta però, francament extraordinari i sorprenent, que la pista de futbol està completament pelada i, per contra, la pista de bàsquet consisteix en dues cistelles separades per metres i metres de gespa amb unes ínfimes clapetes de terra davant de cada una.

Al més pur estil dels Estats Units, les xarxes de les cistelles estàn elaborades a base de cadenes. Les porteries de futbol també tenen xarxa, fet prou apreciable, i també és una xarxa de, en aquest cas, filferro reforçat, en diria; entrellaçat, reproduint una xarxa gairebé perfecte.

A la dreta del camp de futbol, una magnífica i vasta esplanada. Enrajolada, només sustenta un descomunal piló, llarg i prim con un fideu. Groc. Sembla no tenir fi, l’alçada és francament sorprenent. Cap indicació, no vaig aconseguir esbrinar-ne la funcionalitat.

Donant unes quantes voltes pel parc, veig una renglera de grans pedres, de color clar, que formen una curva que va a morir a una mena de graons coberts per un petit teulat de reixa, semblant al que hi ha a la Plaça de Sants tocant el parc i el drac de l’Espanya Industrial.

Passejo pel parc, gaudeixo del que podria ser un Central Park en miniatura, si no fos per l’encantadora desatenció de la seva extensió de gespa i pel fet que el que cercla el parc, aquí, no és pas el brogit de la frenesia de la ciutat en hora punta, sinó la Ronda del Litoral, que, tot i que també remuga un constant soroll, obliga al passejant a dirigir la seva mirada a l’infinit per distingir civilització.

En tornant del parc, em perdo, literalment, per les amples carreteres que l’envolten. Un pàrquing desangelat és la primera troballa. La segona és un «gitano» llardós, que, uns metres davant meu, remuga paraules inintel·ligibles i escup mocs a terra. Uns minuts després descobreixo la immensa comissaria dels Mossos d’Esquadra. Un gran i quadrat edifici blau marí, tirant a indi. Un d’ells fuma una cigarreta fora. Em sorprèn veure que la comissaria d’un barri conflictiu es troba tan realment allunyada del nucli urbà del mateix. Segueixo vorejant aquelles edificis i recorro diversos carrers del barri. El carrer de Ponent, el de Mar, el de Mart, el de Llevant, Gregal, Orient, Occident i múltiples carrerons més sense plaques. A la recerca de l’Avinguda de Manuel Fernández Márquez baixo pel carrer de Llevant i trobo un dels múltples petits passejos que poblen la zona. Negocis a banda i banda i, al mig, una extensió que hom no sabria exactament si definir com a plaça allargada o passeig peatonal, on homes i dones passegen i porten les criatures a jugar i revolcar-se pels sorrals i zones d’esbarjo infantil. En qualsevol passeig la sensació ha de ser de ventilació, d’aire, de certa llibertat, però quan aquest passeig es troba rodejat per edificis amb poques plantes, aquesta sensació s’incremente de forma potencial.

En un d’aquests concorreguts passejos, precisament, es troba el bust del més gran dels «gitanos», el cantautor andalús de flamenc José Monge Cruz, mundialment conegut com a «Camarón de la Isla», que va morir a Badalona ara fa setze anys. A La Mina, de població majoritàriament gitana, Camarón era i és tot un símbol i referència i, per tant, no hi ha millor lloc per retre-li un homenatge. A més, es tracta d’un homenatge plenament «gitano», fet per «gitanos» per a un ilustre «gitano». La seva expressió ho denota: els rostres dels bustos acostumen a ser d’expressió serena i solemne. Camarón, però, somriu burleta als passejants del barri.

Circulant de nou pels carrers interiors del barri, i en apropar-se l’hora de dinar, m’assalten i em soprenen tres tipus d’olors. Dels múltiples bars i granges on s’apilen desenes d’homes i dones a gaudir del matí, es desprenen diverses olors. En destaco l’olor nauseabund que el «Bar Soraya» desprén a xufa de mala qualitat, destinada, de ben segur, a elaborar una orxata que jo no prendria si no fos per estrictes necessitats fisiològiques.

Hi ha edificis que tenen un petit corredor entre porta i habitatge, és a dir, les portes de les cases, donen a un estret corredor, que veiem des de fora a través de barrots, on hi ha sempre roba estesa. D’una de les cases es desprèn una deliciosa olor a brou que em recorda que es fa tard i no he dinat.

Circulo una mica més encara pels carrers i arribo al tombant del carrer de Mart amb l’Avinguda de Manuel Fernández Márquez, on hi descobreixo el «Centro Cultural Gitano de La Mina». El Bar del local està ple com un ou, no hi cap ni una agulla. Fet gens sorpenent tenint en compte que als carrers no s’hi veu gairebé ningú i que, en canvi, bar que he vist, bar que estava ple de gom a gom, O, si més no, no pas buit.

A l’exterior del «Centro Cultural» em sorprèn la decoració: a la paret, clavades, hi ha dues rodes de carro, ben grans. Pintades, la meitat superior de verd, la meitat inferior de blau. D’un verd estrident, com de camp de futbol en bon estat. I d’un blau no massa fosc i no massa clar, una combinació que, sens dubte, no passa desapercebuda amb facilitat.

Amb un ull posat a les publicacions anarquistes i antisistema, prou ben apanyades, per cert, i amb un altre ull al camí, sembla que doni voltes i voltes a una zona abandonada. Carrers i rengleres de blocs de pisos, alts, ara, i molts d’ells en construcció, poblen el terreny. La calçada sembla que hagi rebut el revestiment de quitrà fa ben poc temps, i el ciment sembla que encara no s’hagi assentat del tot. Ni una ànima, només ara i ara veig una persona caminar en la llunyania. Començo a adonar-me que aquí no hi faig res i que l’atenció als papers m’ha desviat força del nucli urbà, fet que, tampoc em preocupa en excès.

Veig un rètol que anuncia la direcció cap a l’Avinguda Diagonal i cap a la Rambla de Prim i decideixo enfilar recte cap al metro. A mesura que avanço, cada cop m’endinso més cap al nucli urbà. Un nucli que m’evidencia que m’he allunyat de La Mina, que ja sóc a Barcelona, i, efectivament, en uns minuts, es dibuixa davant els meus ulls la petita esplenada on, al bell mig, hi ha l’estació d’El Maresme / Fòrum.

La previsió era també visitar el recinte del Parc del Fòrum, però la reflexió em dugué a considerar que el gran interès de la ruta no era pas veure les deixalles orgàniques i reciclables de les nits que els joves passen a l’esplanada del Fòrum. En tot cas, l’interès hauria estat anar-hi de nit, però aquesta possibilitat hauria trencat la idea de la ruta en sí, que era fer-la d’una tirada i, servidor, ja em perdonaràn, però no els té prou ben posats o, si ho preferim, no és tan incaut d’endinsar-se a La Mina al tombant del dia, no pas desarmat.

De La Mina extrec la impressió que, com a mínim a plena llum del dia, no és el cau de terror i infàmia que jo, i moltíssima d’altra gent, considerava o considera. La Mina és un barri oxigenat en quant a espais obert, tot i la seva exagerada densitat de població. És una zona fresca, que ofereix múltiples opcions de descans i caminades agradables que molts ja voldriem per a nosaltres. Té un parc que, tot i que així ja té el seu atractiu, amb un manteniment digne seria motiu d’orgull municipal. És un barri viu, que bull, ple de comerços dels caires, tendències, idiomes i productes més variats que hom pugui imaginar. A estones, amb aquests blocs baixos, ofereix una imatge plenament de poblet, urbanísticament força desangelat, això sí. I que, sens dubte, ha de ser un barri ple d’activisme, de lluita i de vida cooperativa i organitzativa digna d’adminració; no en va és el primer cop que trobo, a peu de carrer i accessible a tothom, dues publicacions d’un caire tan radical.

En definitiva, un barri verd, actiu i en constant moviment, que, amb una mica més d’inversió i respecte es convertiria, de ben segur, en el digne veí que ningú l’hi considera en l’actualitat.

Marcel Sanromà Rovira

Barcelona, Abril de 2008