Les caravanes solidàries, una temeritat?

Quan el guionista i humorista Jair Domínguez va publicar al seu ara restringit blog l’entrada Tres pijos entren a Mauritània i… la pols que es va aixecar va ser, naturalment, considerable. Pals i bastons li van ploure des de totes bandes. Però, en definitiva, l’essència que calia extreure’n la deixava entreveure l’altre dia Joan Puigcercós quan asegurava que les ONG no poden emprendre itineraris arriscats. Acció Solidària es va ficar a la gola del llop i els tres segrestats n’han sortit vius pels pèls, no ens enganyem.

La ONG ja ha anunciat que mantindrà la caravana solidària però amb més prudència. És l’únic que podien fer per desmentir la hipòtesi que deixava caure Jair Domínguez. Perquè avui dia la solidaritat està plagada d’inconscients, gent poc preparada i segurament encara menys consicent de la realitat que vol guanyar-se un trosset de cel fent el bé per aquests móns de Déu. I les coses no funcionen així. Tres senyors que no han viscut a la vida entre ponxos a una comuna hippie (un d’ells duu les seves criatures a una bona escola concertada de Barcelona, fet amb el què no hi tinc res en contra –entre d’altres coses perquè és a la mateixa on jo vaig fer la secundària i no sóc capaç de ser tan hipòcrita-, però, en definitiva, és un detall que no es pot menystenir) es van llençar a un projecte a toro passat notablement temerari, i només la fermesa de la ONG a continuar endavant ajuda a esclarir una sospita que, efectivament, fa molt mal efecte, però que no estava mai de més que algú plantegés donats els indicis i que, afortunadament, repeteixo, semble que podem veure esclarida.

En qualsevol cas, sigui quina sigui la realitat de Vilalta, Pasqual i Gámez, el que no es pot obviar és aquesta inconsciència i temeritat. I no és complicat d’adonar-se’n. Molta gent parla d’entitats no lucratives d’”acció directe”. Crítiques a Greenpeace, Intermón, Unicef, etcètera, perquè es considera que destinen massa recursos a finançar l’entitat, publicitat, i percentatges potser amb destins poc clars. Sovint, et trobes nois excessivament joves assegurant-te que ells treballen directament amb els pobles, al 100%. Que un euro que els dones a ells és un euro a l’Àfrica (o per les balenes, o a on sigui, tant hi fa), i que ells són els autèntics salvadors del món. La realitat és que segurament la desorganització i la manca d’infraestructura i d’experiència converteixen aquestes donacions en un llençament a un sac trencat. I vagi vostè a saber com faran arribar aquests donatius, en quina forma i a quines mans poden arribar a parar. Perquè quan s’ha de tractar amb la corrupció de tot un Estat, la organització, poder d’acció i efectius humans són segurament tan imprescindibles com l’ajuda en sí. Compte, això em serveix d’element tangencial, no vull posar Acció Solidària al nivell d’una ONG d’uns nois que em deien que no m’ho podia pensar després perquè no tenien ni tríptics informatius ni plana web. El cas és que la desorganització, les ganes de salvar un món i una realitat de la qual s’ignora la magnitud, com també la imprudència, sovint converteixen la solidaritat i les ajudes en un error important. Per tant, un servidor, que és conscient que té altres ocupacions (i conviccions i motivacions, que tampoc s’és pitjor persona per dir-ho) que anar-se’n en jeep pel desert del Sàhara, prefereix ser més eficient i realitzar un donatiu regular a una entitat reconeguda.

També podeu llegir l'article a City Lights.

Calor, calor, calor

Heu agafat el metro a Barcelona aquest estiu? Segur que sí. I l’heu agafat a la línia 3? Fem-ho fàcil: heu passat per l’andana de la línia 3 a l’estació de Catalunya? Hi fa una calor de mil dimonis. N’hi ha prou amb ser-hi, quiet, passejat, tranquil i assossegat durant trenta segons, si arriba, per començar a suar com un porc histèric que xiscla davant l’esbudellament imminent. És terrible. Inhumà. El contrast de temperatura en entrar al vagó que esperem és encara més exagerat. El fred envaeix el nostre cos i en qüestió d’un segon passem a sentir-nos lluny del desert del Sàhara per tenir la sensació que ens endinsem al del Gobi. Resulta, però, il·lustratiu el fet que, passats els primers segons, el cos s’acostuma a la nova temperatura i un és capaç de tornar a suar moderadament sense gaire dificultats. I resulta il·lustratiu perquè si, en un entorn on, en entrar, hem patit fred, som capaços després de suar, significa que d’allà d’on veníem no poden donar-hi altre adjectiu que el més cruel dels inferns.

Si és un problema de pressupost el cert és que té difícil solució, ja que canviar l’aire condicionat dels vagons a les estacions mantindria el problema exactament igual, si no pitjor, ja que, vulguis o no, el norma és estar-se més temps en marxa. Tot i això, m’atreveixo a jutjar que si Transports Metropolitans de Barcelona ha disposat de vint milions d’euros aquest 2010 per reforçar la seguretat i els controls a la xarxa de metro de Barcelona, segur que tindrà un parell de milions més, o els que calguin, per oferir una espera assossegada al més d’un milió de viatgers diaris del metro de la capital catalana. No obstant, és possible que amb l’augment, no ho oblidem, arrodonit a l’alça (mira si són bona gent, que ens estalvien la molèstia d’haver de recollir xavalla al canvi), de la T-10 per culpa de l’augment de l’IVA, no hagin recaptat diners suficients per posar en marxa un sistema de ventilació decent per a la línia 3. Imagino cares tristes, consternació, a les oficines de la direcció de TMB, on, dit sigui de pas, em jugo la meva cama esquerra que no han de suportar una temperatura que, de ben segur, supera els quaranta graus (si més no, com diuen els meteoròlegs darrerament, de temperatura de sensació).

Després l’Ajuntament de Barcelona emetrà fulls volants en què demanarà, suggerirà i instarà la població a protegir-se de la calor. En repartirà d’altres amb els que voldrà fomentar l’ús del transport públic. Jo vull que el senyor Hereu i la junta directiva de TMB emetin uns pamflets on m’expliquin com se suposa que he de resguardar-me d’un constipat que tard o d’hora m’assotarà sense prescindir dels beneficis del transport públic. Facin alguna cosa ja, per amor de Déu, o per amor del bitllet, com prefereixin, però moguin-se per evitar els cops de calor que estan per venir en alguna andana al toc del migdia.

També podeu llegir l'article a City Lights.