Tenim el Polònia que volem?

En les converses de sobretaula acostumen a aparèixer els debats més acalorats i inspirats. Les veritats, les mitges veritats i les distorsions conviuen al moment, però sempre és interessant extreure’n conclusions, més enllà del desacord. Aquest dissabte el subjecte era el cèlebre programa de sàtira política de TV3. Amb sis anys a l’esquena, el Polònia s’ha convertit en la gran referència d’anàlisi política d’aquest petit país, després de fer enfadar molta gent i fer-ne riure moltíssima més.

Però l’ombra de dubte sempre hi serà. Fins a quin punt pot ser l’humor transgressor amb aquell qui li paga el sou a l’humorista, guionista o actor? Si repassem els gags, tan aviat els Mossos d’Esquadra van aparèixer com afumetes i col·legues del conductor i el ciutadà quan Joan Saura, d’ICV, dirigia Interior, com ha aparegut després Felip Puig, de CiU, amb un bat de beisbol a la mà arrasant amb diürnitat i malevolència el despatx del seu predecessor. Però, és clar, si ens cenyim a l’empirisme més estricte, aquell que diu que quan tu no veus casa teva no tens cap manera de saber si encara és al seu lloc, tampoc podem saber del cert si hi ha hagut un punt de censura, o, com és més freqüent als mitjans, d’autocensura.

Les paròdies d'Artur Mas i Alícia Sánchez Camacho / TV3.CAT/POLONIA

Aquest és un punt difícil de dilucidar, i és natural pensar que si hi ha censura o autocensura en un programa de sàtira, vivim en un país menys lliure. Però hem d’entendre una qüestió fonamental, que és que no existeix el país perfecte, i per tant tampoc existeix la televisió perfecte, ni els guionistes perfectes, prou independents com per riure’s i fer escarni com aquell qui li paga (com es va comentar davant d’un tros de pastís, un pot riure’s del cap fins allà on el cap li permet), ni, en definitiva, el Polònia perfecte.

La qüestió és més simple, per tant: Acceptem el Polònia, com tants d’altres al llarg de la història, que tenim, o hem d’exigir una sàtira empíricament lliure, i, per tant, descartar i cancel·lar aquella dosi que no se’ns presenti perfecta? La sàtira empíricament lliure mai serà possible, si més no, a coneixement popular, per tant, partint d’aquesta premissa, hem de decidir si volem dosis de sàtira política encara que no siguin les perfectes. I la resposta és sí!

La sàtira política és absolutament necessària, per a riure, o per a fer entendre el món en què vivim a molta gent que no té la motivació o la formació per seguir l’actualitat política en tota la seva magnitud i comprendre-la en tota la seva absurditat. Tots els granets de sorra perquè la realitat traspuï millor les barreres de la incomprensió i la distorsió, encara que tinguin límits, encara que no siguin perfectes, són necessaris i absolutament valuosos. Llarga vida al Polònia. A aquest Polònia.

El tot gratis i el futur del periodisme

És massa fàcil. Sí, massa. La paròdia del Polònia del 9 de febrer, on Antoni Bassas es descarregava un capítol de La Riera en tres segons a l’ordinador és sensacional. Tu tecleges al teclat, fas tres o quatre clics i t’estàs descarregant una sèrie, una pel·lícula, o un àlbum. És massa fàcil.

Paper i web, passat i present?

En canvi, pagar és complicat. Has d’anar a la botiga, pagar els preus abusius del transport, o la benzina, o suar caminant, després t’has de deixar atracar per aquella llum vermella dels caixers, que fa un ‘beeep’ com si fos el tret que et treu una mica de vida, en aquest cas, per la via de la cartera. O bé has de fer mil processos per registrar-te a un lloc web, o descarregar-te el feixuc iTunes, o el què sigui. Després introduir les dades de la teva targeta de crèdit, cosa de poc fiar per a molta gent, encara avui dia. I veus com els preus per allò del digital tampoc són especialment més assequibles. Entenem-nos, és tan abusiu pagar quinze euros per un disc com pagar-ne deu per els dotze arxius .mp3 de rigor. No és el camí. Cal canviar.

Però l’alternativa és el gratis. No hi ha més opció, avui dia. O ens posem d’acord, o entenem que cal fer esforços, i la indústria, les indústries, també ho entenen, i faciliten i flexibilitzen i rebaixen les seves exigències, o no avançarem. Les lleis no són solució, són només un postís.

L’article podria concloure aquí, però com que no he explicat res que no se sàpiga, voldria fer un pas més. L’actualitat dels postissos és màxima: SOPA,ACTA, HADOPI (no, això últim no és un Pokémon)… Bé, però la qüestió important per a molts de nosaltres, per als qui escrivim en aquesta revista, per a tots els qui formem Llums de la Ciutat, i segurament per a tots els periodistes, és què passarà en el futur. La caducitat del paper ens obliga a buscar noves solucions, i la principal és ja, i serà amb més força ben aviat, internet. La xarxa, que complia fa poc vint anys, representa una opció de present i serà una enorme opció de futur per a tots els periodistes i aquells qui n’exerceixen encara que no ho siguin de formació.

El NY Times ja cobra per llegir la web

Però internet no serà una opció realment viable si no hi ha diners pel mig. Avui dia la publicitat per clics dóna uns beneficis ridículs, i té un impacte mins. El futur passa, probablement, per aconseguir que els usuaris paguin per consumir uns continguts. Aquests continguts, primer de tot, han de ser de qualitat. Perquè, assumim-ho, la premsa digital que fem a casa nostra, ara parlant a nivell de grans corporacions, és pràcticament vomitiva. Des del copiar i enganxar de paper de Público a la recerca histèrica de la visita fàcil del Diari ARA. Tot són opcions en un terreny que a casa nostra estem explorant, però el futur ens farà pagar. I ho saben ja a Le Monde, on cobren pels continguts de paper a la web -igual que l’ARA- i al New York Times, on es cobra per llegir la web a partir d’una xifra d’articles. Això sí, és clar, allà els continguts paguen la pena.

I aquí és on tenim el problema amb el tot gratis que impera a Catalunya i a Espanya, líder mundial en pirateria. El tot gratis té la seva raó de ser a internet, i per tant, la clau del futur del periodisme online passa per acabar amb la cultura del tot gratis, però passa també pels canvis de mentalitat que exigeixen els nous temps a les grans indústries i corporacions. Si no comprenem aquesta realitat present i futura, la crisi actual del sector, en eterna transició, potser, que està agreujada per la crisi financera mundial (conjuntural o estructural?) i un mercat laboral complicadíssim, el periodisme no podrà recuperar-se i ser el què ha de ser: L’art d’explicar històries. I la història, ara, a 2012, no apunta a un final feliç.

Els vells fantasmes de Pep Guardiola

Probablement, renovarà. Però “probablement” només és un càlcul de probabilitats. No és un absolut. I si no renova? És evident que la junta directiva de Sandro Rosell té l’absoluta obligació de començar a pensar en aquesta possibilitat, perquè per aquestes dates és quan es comença a planificar la temporada següent. Seria una temeritat i una irresponsabilitat no tenir present aquest escenari hipotètic que cap culer no vol veure ni en pintura. Però per això els han triat, per sobreposar-se a les emocions i fer el què s’ha de fer. I ara s’han de contemplar diversos escenaris.

Pep Guardiola, a la sala de premsa del Camp Nou // Arxiu

El més difícil de tot plegat, però, és tractar d’endinsar-se a les profunditats de la ment bunkeritzada de Pep Guardiola. Qui sap què li ronda per la closca? Aquesta brillant closca que no dóna entrevistes si no és al Banc Sabadell… És un exercici atrevit d’aproximació, intentar desxifrar les raons que pugui esgrimir Guardiola per renovar o no fer-ho, però en dates d’incertesa, a la qual ja ens hem acostumat any rere any, convertint cada èxit en més suculent, com aquell allitament amb la parella després d’una discussió, és més necessari que mai. Ni que sigui perquè d’alguna cosa hem d’escriure tots plegats.

I la pregunta que es deu haver fet, en un moment o altre, el tècnic blaugrana és: “Què passa, si no renovo?”. Cert que el resultat no serà l’hecatombe. No es desfaran les muntanyes ni s’assecaran els mars, però la dependència que els èxits i el savoir-faire que Guardiola ha mostrat a la massa social davant els mitjans, i que li ha arribat a comportar una distinció tan il·lustre com la de la medalla d’or del Parlament, dibuixen un escenari molt i molt complicat en cas que el de Santpedor decideixi abandonar el Camp Nou.

No podem oblidar, i els majors de 20 no ho fem, que Guardiola ja va partir peres de manera més aviat poc amigable ara farà onze anys amb la directiva que aleshores presidia Núñez. Els sentiments enfrontats de l’afició amb en Pep han estat sempre un capítol fosc del seu historial blaugrana, i el de Santpedor és molt conscient que, si bé els ha adormit durant aquestes quatre temporades, molt bé podrien tornar a despertar si marxa. Perquè la dependència, l’obsessió, fins i tot, per part d’aficionats, periodistes i opinadors culers, podria generar una enorme animadversió, una reacció explosiva, en cas que Guardiola digués: “Fins aquí hem arribat”.

El risc de despertar aquesta mala maror, i el risc de necessitar uns tants anys més per aconseguir la reconciliació total bé poden jugar un punt de pressió sobre la decisió que prengui l’actual entrenador del Barça, però ningú pot creure’s que aquesta pressió sigui efectiva. Ni hi pot confiar. Confiar-hi seria mesquí. Realment vol l’afició blaugrana exercir pressió sobre Guardiola? Vol una altra motivació que no sigui la sincera voluntat de continuar fent el què li agrada i fer-ho a can Barça perquè segueixi? Aquesta necessitat, aquesta obsessió, gairebé, absoluta dependència, aquesta pressió perquè Guardiola continuï és la que pot despertar amb més facilitat aquests ressentiments que el de Santpedor de ben segur sap que despertaria. I pot ser contraproduent.

Repàs al mercat d'hivern al calcio

Existeix una tradició al futbol italià que consisteix a tornar-se boig el darrer dia del mercat de traspassos. Últimes hores frenètiques i faxos i contractes que volen per les finestres de les oficines de la lliga a l’hora del tancament. Literalment, es recorden casos ridículs i surrealistes per poder fer arribar els trànsfers a temps. Bé, aquest mercat no ha estat una excepció, i a continuació repassem els moviments més destacats.

1 – Eduardo Vargas aterra al Napoli

Vargas, presentat a Nàpols // sscnapoli.it

La Serie A continua adquirint jugadors sud-americans en quantitats industrials. Ara és Vargas, migcampista ofensiu que ha quallat una gran temporada a la Universidad de Chile, qui arriba al conjunt napolità, a un preu que realment crida l’atenció: 13 milions d’euros. El dubte ara, com sempre, serà saber com s’adaptarà el jugador al futbol europeu.

2 – Alberto Gilardino marxa al Genoa.

La Fiorentina va decidir que el rendiment de l’exdavanter del Milan ja no era rendible i va decidir traspassar-lo. El seu destí ha estat el Genoa, on ja ha debutat i aquest cap de setmana va anotar el seu primer gol. El cost de l’operació ha rondat els 8 milions d’euros.

3 – Thiago Motta traspassat al PSG

Amb 29 anys, el migcampista italo-brasiler que un dia va ser del Barça marxa a la gran fortuna francesa. El PSG continua sent l’amo i senyor del mercat aquesta temporada i incorpora Motta, que signa el que segurament és el seu darrer gran contracte.

4 – Maxi López, cedit al Milan

Galiani i Maxi // acmilan.com

El món dóna moltes voltes. Qui li havia de dir a Maxi López que acabaria al Milan, quan, després de fracassar al Barça, va marxar a Rússia, inflant la plantilla del FC Moscou. El cas és que el Catania el va rescatar de l’oblit i el seu èxit l’ha dut a reforçar les files del Milan. Això sí, només temporalment, tot i que els rossonero tindran dret a comprar el jugador a l’estiu si ho desitgen.

5 – Marco Borriello, cedit a la Juventus

El davanter italià no ha gaudit de minuts en les darreres temporades, i marxa cedit a la Juventus amb la temporada que va fer al Genoa fa quatre anys, on va marcar 20 gols, com a principal aval. Borriello té un mèrit que ningú li podrà treure: Ja ha passat per tres dels quatre grans d’Itàlia: Milan, Roma i Juventus. Acabarà a l’Inter?

6 – Vincenzo Iaquinta, cedit al Cesena

Si entra Borriello, surt Iaquinta. Qui va estar a l’agenda del Barça ja fa set anys fa temps que no gaudeix de minuts a la vecchia signora, que ara, amb 32 anys, li busca una sortida al Cesena, que necessita urgentment gol, ja que amb Mutu com a principal arma només ha fet 13 gols en el què portem de lliga.

7 – Amauri marxa a la Fiorentina

Borriello, bianconero // Agències

I també marxa Amauri. A la Fiorentina, que substitueix així Gilardino. Amb 31 anys, el pes del davanter brasiler havia decaigut molt a la Juventus, especialment des de l’arribada i l’èxit d’Alessandro Matri. De moment provarà sort amb un darrer gran contracte a Florència, on espera tenir tant èxit com als mesos que va passar al Parma la temporada passada, on va marcar 7 gols en 11 partits.

8 – David Pizarro, cedit al Manchester City

Roberto Mancini va entrenar el migcampista xilè de 32 anys a l’Inter fa sis temporades, i probablement vol comptar amb la seva experiència per lluitar per la Premier. A la Roma cada cop tenia menys pes específic, però en qualsevol cas hi tornarà un cop acabada la temporada.

9 – Freddy Guarín, cedit a l’Inter

Després de passar anys i destacar i guanyar títols al Porto, el migcampista colombià té l’oportunitat de destacar en un gran conjunt europeu com l’Inter, necessitat de més potencial per recuperar el seu tron. De moment, Guarín arriba cedit, en qualsevol cas.

10 – Angelo Palombo, cedit a l’Inter

Els de Ranieri incorporen encara més talent al mig del camp. Amb la marxa de Motta arriba Palombo, etern capità de la Sampdoria, per jugar aquests mesos al conjunt milanès. Els genovesos confien a recuperar el seu capità ja de nou a la Serie A. Precisament, la imatge de Palombo va recórrer món quan la ‘Doria’ va baixar, i el jugador va recórrer tot el camp, plorant, demanant excuses a l’afició.

11 – Djibril Cissé marxa al Queens Park

Vist i no vist. El veterà davanter francès va arribar a la Lazio a l’estiu per rellançar les opcions dels romans però el seu rendiment no ha estat l’esperat, ni de bon tros. Per tant, els laziale l’han facturat ràpid al primer equip disposat a comprar-lo, que ha estat el Queens Park Rangers.

12 – Martín Cáceres torna a la Juventus

El central uruguaià ja va ser al conjunt torinès la temporada 2009/10, aleshores cedit pel Barça. Ara, Cáceres torna a la Juventus, també cedit, però en aquesta ocasió, qui el cedeix és el Sevilla, on té contracte.

13 – Valeri Bojinov torna al Lecce

El davanter búlgar torna al club que el va exposar al món ara ja fa 10 anys. Encara que sembli mentida, Bojinov només té 26 anys, i arriba cedit fins a final de temporada, procedent de l’Sporting de Portugal, on no ha jugat molt i on va protagonitzar un surrealista incident futbolístic que l’ha convertit, oficialment, en persona non grata a Lisboa!

14 – Simone Padoin, traspassat a la Juventus

La gran oportunitat de Padoin // Agències

Si és sorprenent que Maxi López marxi al Milan no ho és menys que Padon hagi acabat comprat per la Juventus. L’interior de 27 anys procedeix de l’Atalanta, on fa anys que és un titular fixe, a primera i segona divisió. En el seu dia, el jugador apuntava maneres, però després de diverses temporades sense moure’s de Bèrgam, no feia pinta que li arribés la gran oportunitat que ara té a les mans.

15 – Philippe Coutinho, cedit a l’Espanyol

El joveníssim migcampista brasiler de l’Inter no ha gaudit de minuts amb l’arribada de Ranieri a la banqueta interista, i provarà de fer-se un nom més gran en un centre del camp necessitat de talent com el de l’Espanyol.

16 – Khouma Babacar, cedit al Racing

Tot i la marxa de Gilardino, l’adquisició d’Amauri per part de la Fiorentina i l’excel·lent nivell de forma de Jovetic, han provocat que la progressió del joveníssim Babacar s’hagi tallat un xic a Florència. El davanter senegalès va debutar amb només 16 anys, i la temporada passada, amb només 17 ja va jugar 18 partits de lliga. Ara, amb gairebé 19, provarà sort al Racing, un conjunt permanentment necessitat de davanters i jugadors amb il·lusió per competir.

17 – Abdelkader Ghezzal, cedit al Llevant

Curiós moviment, la cessió de Ghezzal al Llevant. El jugador, que no és cap juvenil, va començar-se a donar a conèixer el 2008 al Siena, on va arribar amb 24 anys des de la Serie C, és a dir, la tercera divisió italiana. Va tenir minuts i va fer gols, però darrerament no havia tingut confiança i ara arriba al Llevant després de no triomfar tampoc al Cesena.

18 – Taye Taiwo, cedit al Queens Park

El lateral nigerià arribava al Milan a l’estiu i tan aviat com va venir, marxa. De moment, cedit, al Queens Park Rangers, però el futur de Taiwo no té pinta que arribi a ser estable a Milà.

19 – Emiliano Viviano, traspassat al Palermo

Viviano, a Palerm // Agències

El porter, que va destacar al Bologna, va patir una lesió als lligaments del genoll al juliol, fet que li va impedir arribar a debutar amb l’Inter, que el tenia en co-propietat. L’altra part de la propietat la tenia al Genoa, i ara ambdós equips han venut la seva part al Palermo, que adquireix el porter per trobar per fi un titular de garanties.

20 – Antonio Candreva, cedit a la Lazio

La trajectòria futbolística de Candreva és francament peculiar. Pràcticament humiliat a Udinese sense cap oportunitat, el migcampista va fer una bona temporada al Livorno i els del Friuli el van cedir a la Juventus, on, tot i tenir minuts i fer algun gol, no va poder-se quedar. Aleshores, de nou va ser cedit al Parma, on va ser titular indiscutible. Aquesta temporada, però, de nou sense minuts a Udinese, marxava al Cesena, i ara, una altra cessió, a la Lazio, on el seu talent podria tenir sortida.

21 – Iago Falqué marxa al Tottenham

El jugador del planter del Barça, que va descartar Luis Enrique, no ha gaudit d’oportunitats a la Juventus, com tampoc va gaudir-ne quan va estar cedit al Bari, i ara el jugador marxa traspassat al Tottenham per provar sort a la Premier, on molts jugadors espanyols han tingut i tenen experiència reeixides.

22 – Giuseppe Mascara marxa al Novara

Okaka, a Parma // fcparma.com

El descens apreta i el Novara necessitava reforços de rendiment immediat. El de Mascara és un de primera categoria, ja que el segon punta ha demostrat bon rendiment al Napoli, on, amb l’arribada de Pandev ja no tenia minuts. Abans va destacar durant anys al Catania, on va bregar-se en la lluita contra el descens. Reforç ideal.

23 – Stefano Okaka, cedit al Parma

El club parmesà està tenint problemes per acabar de quallar la temporada, i ara provarà sort amb la cessió del davanter d’origen nigerià de la Roma, que, condemnat a l’ostracisme a la capital italiana, canviarà de club per enèssima vegada a la seva curta carrera.

24 – Ciro Immobile, en co-propietat al Genoa

El jove davanter del planter de la Juventus no havia tingut ocasió d’aparèixer al primer equip, i després d’una fantàstica primera volta com a cedit al Pescara, on ha anotat 16 gols en 21 partits, el Genoa s’ha fet amb la meitat dels seus serveis per 4 milions d’euros. A l’estiu es resoldrà si juga pels genovesos, però de moment acabarà la temporada a la Serie B. Una operació molt interessant pel futur del Genoa.

M'hi pot fer unes ratlles, sisplau?

En els darrers dies, l’actualitat blaugrana està molt revolucionada. Per la trepitjada de Pepe a Messi, i també per l’aparició, al diari Sport, d’una il·lustració que representa el disseny de les futures samarretes del club per a la temporada 2012/13. La reacció a la xarxa dels aficionats culers ha estat menys repartida que de costum, i és que els canvis que introduiria aquest disseny, en cas de ser cert (el club no ho confirma, però tampoc ho desmenteix), són més que notoris, i dignes d’un debat de fons.

La futura samarreta culer

La desaparició de les tradicionals i incorruptes franges verticals blaves i granes en favor d’un degradat és, sens dubte, una innovació radical en el disseny, i una evidència de la problemàtica del mercat de la venda de samarretes. L’obligació autoinfligida de renovar l’equipament temporada rere temporada ha dut a una situació en què ja no n’hi ha prou amb variar quatre coses, i la percepció que es té d’aquests canvis és ja de retocs menors pels quals no paga la pena gastar-se 70 euros cada agost. La necessitat de continuar captant l’atenció ha dut a revolucionar el mercat de les segones samarretes, i, a la vegada, a la saturació dels dissenys titulars.

Voler escapar d’aquest parany que les marques s’han parat a elles mateixes duu ineludiblement, abans o després, a canvis radicals pels quals ni l’afició està preparada ni la tradició del club mereix en cap moment. A més a més, la innovació gràfica a les samarretes duu també a potents qüestionaments estètics, que cada any tindrem més presents. Si bé no són nous; cal recordar la desgràcia estètica que van representar els anys noranta pel món de les samarretes de futbol en general, però també l’aberració de samarreta “ketchup”, o d’”estampat de vaca” que l’Athletic de Bilbao va presentar per jugar la Copa de la UEFA l’any 2003.

Equipament del Gamper 2009 // Arxiu

I la va presentar i retirar automàticament, perquè era una agressió a un disseny conservador durant cent anys. La samarreta, com el futbol, no ha de ser mai religió, però sí és cert que renunciar a la tradició de la samarreta no paga la pena quan el què t’ofereixen davant dels nassos és un autèntic insult al bon gust. Els aficionats de l’Sporting tampoc van rebre bé el canvi radical de disseny de la seva nova marca, Kappa, la temporada passada, i s’hi van rebel·lar. Kappa els va fer cas, i va instaurar una nova samarreta més ajustada a la tradició.

De la mateixa manera, els aficionats del Barça tenen el dret, i fins i tot el deure, de no cedir davant els deliris mercantils d’una junta excessivament capficada en l’expansió empresarial. Una expansió per la qual massa sovint fa sacrificis la tradició del club, i de la mateixa manera que els va tocar el rebre a les antiquíssimes seccions no professionals del club el passat juny, ara li tocarà el rebre a la samarreta. Perquè una cosa és dur una samarreta horrible en un partit del Joan Gamper, i qui dia passa any empeny, i una altra de ben diferent és exposar a ulls del món una samarreta que sembla fruit d’una última nit d’insomni sense idees davant del deadlined’entrega.