Tres candidats per a un sol gran reconeixement

David Castelreanas, Albert Morillas i Marcel Sanromà

Leo Messi

Defensar la candidatura de Leo Messi a la Pilota d’Or és una tasca extremadament senzilla. L’argentí ja fa dos o tres anys que és considerat a ulls de tothom com el millor jugador del món, i a més té el privilegi de jugar en un dels millors equips de la història. Si l’any passat hi havia dubtes en qui seria el guanyador, en aquest tothom té clar qui és el favorit: Messi.

Messi és el gran favorit // fcbarcelona.cat

La seva influència en el Barça de Guardiola ha estat decisiva, convertint-se en l’home insígnia d’un conjunt de somni. Ell és l’encarregat d’aportar desequilibri a la línia atacant, obrint la llauna en nombrosos partits o bé sentenciant tot tipus d’aspiracions rivals. Però és que a més de ser un dels atacants més perillosos del planeta, la pulga participa en el joc combinatori del seu equip com qualsevol migcampista. Quan el Barça té la pilota, no dubta en baixar a demanar-la i ajudar a la construcció, de la mateixa manera que quan la tenen els rivals corre com ningú a pressionar. És el jugador total.

Però si no hi hagués prou amb la seva superioritat manifestada en cada partit, les seves dades objectives també són incontestables. Pocs jugadors resisteixen la comparació amb Messi si ens fixem en els números. Una última temporada de somni, amb Lliga i Champions conquerides i 53 gols en són una bona mostra. A més, Messi va aparèixer sempre, participant directament en 77 gols del seu equip, doncs va repartir fins a 24 assistències.

I malgrat la temporada que va acabar al juny tingui la major part del pes en el premi, la continuació de l’any de Messi ha estat si és possible més espectacular encara. Leo ha conquerit tots els títols de l’actual temporada, essent decisiu en totes les finals. Va marcar tres gols al Madrid en els dos partits de la Supercopa d’Espanya, va inaugurar el marcador a la final de la Supercopa d’Europa de Mònaco, i va ser el millor de la final del Mundial de Clubs al Japó. I va camí de tornar a batre tots els registres en aquest inici d’any. I és que molts ja es pregunten quantes Pilotes d’Or serà capaç d’aixecar el millor jugador que han vist mai.

-David Castelreanas.

Cristiano Ronaldo

Ningú dubta que la temporada de Cristiano Ronaldo va ser espectacular. En massa ocasions es vol mesclar la seva part personal amb la futbolística, com si el caràcter pogués tenir alguna rellevància en la forma de jugar. Per sort, en la Pilota d’Or es valora al futbolista, així que millor centrem-nos en els seus mèrits.

L'any de Cristiano Ronaldo és espectacular // Arxiu

Probablement, la seva possible elecció estarà molt marcada pels números. L’any passat va trencar el rècord de Zarra i Hugo Sánchez en lliga amb 40 o 41 gols (depenent de si es considera gol seu la falta que va picar a Pepe avant la Reial Societat), una xifra brutal que indica una mitjana de més d’un gol per matx. A més, també va tenir temps per fer-ne 7 a la Copa i 6 a la Champions, en total 53. I un d’ells va ser realment important, el de la Final de la Copa que va donar el trofeu al Madrid davant el Barça.

A més, la seva influència en el tarannà madridista va ser extraordinària, com queda demostrat amb les seves 15 assistències als seus companys. És a dir, al contrari del que es creu, va jugar i va fer jugar al seu equip. De fet, moltes de les parcel·les ofensives dels blancs van ser afectades decisivament pel portuguès: faltes directes, el joc aeri, els contraatacs, les centrades, el desbordament… dir que sense Cristiano el Madrid juga millor és, com queda demostrat, una fal·làcia creada per desprestigiar-lo.

Probablement no acabarà emportant-se el premi pel valor afegit que aporten els títols a Messi i Xavi, però la seva històrica temporada no se li pot negar ningú a Ronaldo. I el que és millor: aquesta va camí de ser encara més brutal. Si els èxits en grup l’acompanyen, no seria d’estranyar que l’any que ve fos el favorit. Però ara per ara, només una divisió de vots entre els dos membres culers del trio podria donar-li la victòria.

-Albert Morillas.

Xavi Hernández

L’any passat era no el gran favorit, però sí el segon, mentre que aquest any és el gran outsider. Lluny del carisme sobre la gespa de Messi i de la personalitat fora del rectangle de joc de Ronaldo, el de Terrassa és una espècie en seriós risc d’extinció, com els extrems. Per la seva personalitat i visió de joc, Xavi representa l’essència del joc del Barça, la sublimació del 4, i ha aconseguit superar l’obstacle on molts s’han estimbat i continuaran fent-ho: La crítica ferotge de part de l’afició blaugrana.

Xavi Hernández és l'outsider // fcbarcelona.cat

El reconeixement li ha arribat tard, però és quan el seu joc es manté a un nivell excels temporada rere temporada. I precisament perquè el seu joc s’ha mantingut i no pujat aquest 2011, les seves opcions són reduïdes respecte un 2010 on les seves opcions residien en el triomf al Mundial. Però tot i que la regularitat mai ha estat un dels plusos més valorats per aquelles ments extravagants que voten el guanyador del trofeu, Xavi ha exemplificat com pocs la superació sobre el terreny de joc i la perfecció d’aquell element que fa gran per existència i petit per elusió un esport, un equip, un partit… La creativitat i el talent. I precisament per això, ser on és en temporada sense Mundial o Eurocopa representa ja un gran èxit.

Molts basen la seva motivació en el Mundial, o en l’Eurocopa o la Copa Amèrica; ho hem vist amb Rivaldo, amb Ronaldinho i tants d’altres, mentre que Xavi ha aconseguit allò que molts no: Guanyar aquests dos grans tornejos i continuar jugant al màxim nivell, i continuar assaltant els rànquings de millors jugadors del món (com el de millor migcampista, que ja s’ha endut aquesta temporada).

La injustícia de no atorgar una Pilota d’Or a Raúl seria efímera i mísera, al costat de la injustícia de no retribuir el mèrit de l’estratosfèrica carrera sostinguda de Xavi amb el màxim guardó individual del futbol modern. La selecció argentina ha demostrat que Messi no és Messi sense Xavi, i quan el millor jugador del món necessita amb tota la urgència i exasperació de la companyia de luxe del vallesà per ser qui és, aquest acompanyant mereix tot el reconeixement de la història.

-Marcel Sanromà.

El derbi immadur

Mentre que entre Barça i Reial Madrid les coses són sempre serioses, els Espanyol-Barça i Barça-Espanyol acostumen a estar envoltats de declaracions i accions que qüestionen la maduresa d’ambdues bandes a l’hora de relacionar-se quan toca jugar. Escopinyes cap aquí, derbi metropolità cap allà, bengales amunt, entrades avall.

Joan Collet, conseller delegat de l'Espanyol // Arxiu

I aquest cop no ha estat diferent. És cert que no és nou, però l’Espanyol, per boca del conseller delegat Joan Collet, ha tornat a prohibir l’accés d’aficionats declaradament blaugranes al seu estadi de cara al derbi de diumenge al vespre. L’argument recupera els lamentables incidents de fa tres temporades per tornar a negar la possibilitat de viure la sana rivalitat també als seients, a més de la gespa.

L’Espanyol continua argumentant que així evita incidents, i el Barça continua assegurant que la responsabilitat de controlar les graderies les tenen el club local i la policia, els Mossos d’Esquadra, en el cas català. Si bé l’argument d’uns i altres és prou sòlid, no fa més que demostrar que dos clubs veïns que fa ja 111 anys que es coneixen són incapaços d’imposar uns mínims de raó. Si bé és cert que ja no ens trobem en els deplorables temps en què Dani Sánchez Llibre mantenia deplorables relacions amb les juntes de Joan Gaspart i Joan Laporta, evitant fins i tot els dinars institucionals (els mateixos que, ni amb tot el què ha passat, Sandro Rosell ha eliminat amb la directiva del Reial Madrid), aquestes accions estan lluny de demostrar maduresa.

Resulta incomprensible que dos clubs que comparteixen part de la seva història, i que més enllà de la seva rivalitat estan presidits per éssers suposadament cabals i sensats siguin incapaços d’arribar a posar-se d’acord perquè un lamentable incident de fa tres anys no impedeixi que qualsevol aficionat pugui exercir el lliure dret d’anar a un estadi exhibint els colors que els plagui.

I asseguraria el mateix si la situació es donés a l’inrevés, que ningú ho dubti. Barça i Espanyol són clubs amb prou història i pes específic com per forçar-se a ells mateixos a entendre’s, ni que sigui per a coses tan bàsiques com és la llibertat d’accés a un recinte esportiu. Presidents i directius haurien de prendre millor exemple dels seus entrenadors, o d’alguns dels seus jugadors, per entendre que una rivalitat és molt més significativa i honorable si el respecte s’imposa per davant de les humiliacions patètiques d’un superior a un inferior o de les rebequeries i laments d’un inferior a un superior. De la mateixa manera que sovint desitgem un periodisme esportiu més rigorós i ètic, també podríem desitjar més sovint una rivalitat ciutadana més madura i vigorosa.

Drew Brees trenca l'històric rècord de iardes passades de Dan Marino de 1984

Els New Orleans Saints van vèncer els Atlanta Falcons per 45-16 en un partit vibrant, espectacular i preciós per ambdues bandes, però si per alguna cosa serà recordat a la història serà per les 307 iardes de passada que va aconseguir Drew Brees, quarterback local, que sumaven un total de 5.087 iardes en tota la temporada, 3 més de les que figuraven a l'anterior rècord, aconseguit per l'històric QB dels Miami Dolphins Dan Marino l'any 1984.

Aquesta és, sense cap mena de dubte, la plusmarca més significativa, reconeguda i rellevant de tota la competició. A més, la jugada va arriba de la manera més emotiva: cap al final del partit i amb Brees llençant una passada de touchdown per sumar les iardes, TD que va anotar el polivalent i incombustible Darren Sproles. Cal dir, però, que el QB dels Patriots, Tom Brady, és també només a 188 iardes de superar la xifra de Marino, però la diferència és que Brady ho haurà d'aconseguir en la darrera jornada, on Brees encara tindrà marge per ampliar la seva plusmarca.

L'altre titular de la jornada és el que diu que els dos equips de Nova York, Jets i Giants, s'enfrontaven en un duel fratricida per les aspiracions de play-off. Els Jets quedaven tranquils amb el triomf, mentre que els Giants el necessitaven amb urgència per mantenir-se vius. Al final, els gegants van passar per sobre dels locals (per dir-ne d'alguna manera, perquè comparteixen estadi) per 14-29, i, la derrota dels Cowboys, rivals de divisió dels Giants, davant els Eagles (que igualment, queden eliminats) per 20-7 (amb lesió inclosa del QB Tony Romo) fa que, guanyant-los la setmana que ve, els d'Eli Manning s'assegurin la post-temporada.

A l'aire queda també la participació dels Broncos als play-offs, després que els de Tim Tebow caiguessin per 40-14 davant uns Buffalo Bills eliminats de la cursa i que duien sis derrotes consecutives, i en part, per culpa del calamitós partit del QB de moda de la lliga (deixant de banda els tres grans: Rodgers, Brees i Brady).

Queden ja definitivament fora els San Diego Chargers, que tot i haver guanyat tres partits seguits per mantenir-se vius després d'una ratxa desastrosa de cinc derrotes, van nedar per morir ofegats a la riba després d'ensorrar-se davant els Lions per 38-10. En canvi, amb el triomf, els Lions s'asseguren la presència a la post-temporada, fita que no aconseguien des de 1999, i que té especial mèrit des que fa tres temporades, el 2008, aconseguissin el dubtós rècord d'acabar amb un balanç de 0-16.

També perden tota opció els Seattle Seahawks, que, també després de tres derrotes consecutives no van poder continuar somiant i van caure per 17-19 amb els 49ers, que continuen mantenint la segona plaça que evita jugar el wild card. El drama dels Seahawks és que havien aconseguit girar la truita al darrer quart i situar-se 17-16, però un field goal a última hora els va deixar fora.

I encara un altre equip va perdre les seves opcions de play-off aquest cap de setmana: Els Bears de Chicago. Fa cinc setmanes semblaven tenir garantida una plaça amb un balanç de 7-3, però aleshores el seu QB titular, Jay Cutler, es va lesionar, i tot han estat maldecaps. Diumenge, una nova derrota, davant els poderosos Packers per 35-21, balanç de 7-8 i adéu temporada.

En canvi, tornen a tenir opcions els Oakland Raiders, després de diverses setmanes en la incògnita per culpa d'haver perdut el liderat de divisió en favor dels Broncos. Van guanyar els Kansas City Chiefs per 13-16 a la pròrroga gràcies a un llunyó field goal anotat per Janikovski, i la darrera jornada serà d'infart. La lògica, però, diu que, si els Broncos no fan el burro, i no l'haurien de fer, els Raiders es quedaran fora de la cursa per la Superbowl.

El touchdown supersònic de Jerome Simpson:

Els màxims beneficiaris de la derrota dels New York Jets són els Cincinnati Bengals, que amb la seva victòria per 23-16 davant els Arizona Cardinals (que queden fora dels play-offs), els arrabassen la plaça de draft. I no ho van aconseguir de qualsevol manera. Ho van aconseguir amb un touchdown que ha donat la volta al món (ha aconseguit sortir a les notícies a Europa, que és una heroïcitat si no és que es produeix una jugada absurda que permeti ridiculitzar l'esport) i s'ha convertit en la jugada de l'any.

La lluita pel número 1 del draft 2012:

Les apostes parlaven d'una temporada dels Colts en blanc, però, sorprenentment, els d'Indianapolis van guanyar el primer partit de la temporada contra els Titans, i dijous, el segon consecutiu, per 19-16, davant uns Texans ja classificats pels play-off. Amb 2-13 era essencial veure què passaria amb els altres dos conjunts que sumaven només dos triomfs per saber quin era l'escenari del número 1 del draft 2012 abans de la darrera jornada. Els dos eren els Rams i els Vikings, i els segons van guanyar els Redskins per 26-33, mentre que els Rams van caure davant uns Steelers sense el QB Ben Roethlisberger per 27-0. Per tant, Colts i Rams, 2-13, i Vikings, 3-12. Veurem.

Els altres resultats de la jornada 16:

New England Patriots 27 Miami Dolphins 24

Baltimore Ravens 20 Cleveland Browns 14

Tennessee Titans 23 Jacksonville Jaguars 16

Carolina Panthers 48 Tampa Bay Buccaneers 16

Classificacions:

AFC

East

1- New England Patriots (12-3) *

2- New York Jets (8-7)

3- Buffalo Bills (6-9)

4- Miami Dolphins (5-9)

North

1- Baltimore Ravens (11-4, 354/250) *

2- Pittsburgh Steelers (11-4, 312/218) **

3- Cincinnati Bengals (9-6) **

4- Cleveland Browns (4-11)

South

1- Houston Texans (10-5) **

2- Tennessee Titans (8-7)

3- Jacksonville Jaguars (4-11)

4- Indianapolis Colts (2-13)

West

1- Denver Broncos (8-7, 306/383) **

2- Oakland Raiders (8-7, 333/395)

3- San Diego Chargers (7-8)

4- Kansas City Chiefs (6-9)

NFC

East

1- New York Giants (8-7, 363/386) **

2- Dallas Cowboys (8-7, 355/316)

3- Philadelphia Eagles (7-8)

4- Washington Redskins (5-10)

North

1- Green Bay Packers (14-1) º

2- Detroit Lions (10-5) **

3- Chicago Bears (7-8)

4- Minnesota Vikings (3-12)

South

1- New Orleans Saints (12-3) **

2- Atlanta Falcons (9-6) **

3- Carolina Panthers (6-9)

4- Tampa Bay Buccaneers (4-11)

West

1- San Francisco 49ers (12-3) *

2- Seattle Seahawks (7-8, 301/292)

3- Arizona Cardinals (7-8, 289/328)

4- St. Louis Rams (2-12)

Subratllats, els equips classificats matemàticament per play-offs

º Tenen garantida la presència directa a la final de divisió, els quarts de final

* Ara es classificarien per la final de divisió, els quarts de final

** Ara es classificarien per la ronda 'wild card', els vuitens de final

En blau, els equips en lluita per entrar als play-offs

En cursiva, els equips eliminats matemàticament per play-offs

Fukushima I: De nou, el terror nuclear

El 26 d’abril de 1986 el reactor número 4 de Txernòbil va entrar en estat de fusió de nucli després d’uns experiments mal fets i va provocarl’accident nuclear més greu de la història. D’això precisament ara en farà 25 anys i el temps ha convertit el seu record en un mer referent de terror nuclear; l’ha esborrat en l’imaginari col·lectiu com a argument per estar en contra de l’energia nuclear. Ara, precisament ara, la naturalesa ha assotat la costa est del Japó amb un terratrèmol primer, i un tsunami després, i ens dóna noves referències per entendre els perills de l’energia nuclear.

Si bé és cert que les mesures de seguretat van millorar molt a partir del desastre de Txernòbil (i també del de Three Mile Island el 1979), les explosions a les parets exteriors dels reactors 1 i 3, i segons les darreres informacions d’aquesta matinada, també al número 2, de la planta nuclear de Fukushima I posen de relleu la ineficàcia de qualsevol mesura de seguretat davant els efectes devastadors d’una gran catàstrofe nuclear. Les autoritats nipones han descartat una eventual fusió de nucli a Fukushima, però les fugues readioactives ja han obligat a evacuar desenes de milers de persones i l’accident ha arribat al nivell quatre de l’escala internacional d’accidents nuclears. També ha obligat a subministrar pastilles de iodur de potassi a centenars de persones més per evitar un hipotètic càncer de tiroides fruit d’una intoxicació de iode per l’exposició a la radiació.

Tots aquests nous fets ens obliguen a esborrar la concepció dels fets de Txernòbil com a quelcom anacrònic i tercermundista. La URSS es va desntegrar pocs anys després d’allò, i la idea que en queda és del fet produït en un país pobre i sota unes condicions penoses. El blog La Pizarra de Yuri denunciava l’abril passat com això no era, en absolut, com s’ha volgut vendre en ocasions. I hem de pensar, per tant, que Txernòbil funcionava correctament fins que van ficar la pota, i encara més, que l’avui dia ciutat fantasma de Pripyat, destinada als treballadors de la planta nuclear, va ser en el seu temps un exemple de modernitat soviètica. Fukushima també funcionava correctament fins que el tsunami ho ha mig engegat tot a rodar. Els motius són molt diferents, però les conseqüències són encara imprevisibles.

Cal pensar, doncs, que ara reunim noves forces i arguments per denunciar la dependència i els perills de l’energia nuclear. L’Autoritat de Seguretat Nuclear francesa qüestiona la relativització del perill dels fets de Fukushima que han fet les autoritats nipones, i Alemanya i Suïssa ja van anunciar ahir que es replantejaran el seu punt de vista sobre les nuclears. És més, la cancellera alemanya, Angela Merkel, va anunciar que suspendrà el pla per allargar la vida de les centrals nuclears germàniques. A més, el ministre austríac de medi ambient va exposar ahir la possibilitat de sotmetre les nuclears a proves d’estrés per conèixer la seva capacitat de reacció real a desastres com el del Japó. Proves que serien similars a les que van haver de superar els bancs l’estiu passat per saber la seva resistència als efectes de la crisi. La proposta va ser ben rebuda, però no és suficient.

L’incident de Fukushima representa la necessitat de donar un cop sobre la taula i apostar d’una vegada per totes per les energies renovables. A Espanya, el PSOE ha fet en els darrers anys un gir en la seva posició al respecte, i s’ha allunyat de les reivindicacions que Greenpeace plantejades de fa anys i panys. El 2008, en el seu programa electoral, Zapateroprometia tancar les centrals que arribessin al seu límit de 40 anys de vida. El mes passat, però, el govern espanyol va acceptar una esmena de CiU a la Llei d’Economia Sostenible per allargar el funcionament d’aquestes centrals més enllà dels 40 anys. I tot i la decisió de Merkel, ahir, la vicepresidenta segona del govern, Elena Salgado, va descartar introduir canvis en la política del govern espanyol sobre l’energia nuclear.

Aquest nou accident nuclear representa un toc d’atenció per a tots aquells qui continuen defensant una energia que, si bé neta en una concepció industrial, comporta el risc d’embrutar les vides dels habitants de les zones properes amb diferents i greus càncers -i properes poden ser centenars de quilòmetres a la rodona- i condemnar a patir tot tipus de malformacions horribles a molts dels futurs nounats (vegeu aquest documental: [Part 1][2][3][4]). El Japó no és Ucraïna, Fukushima no és una central rònega, el Japó és la tercera economia mundial. I qui avisa no és traïdor. No paga la pena arriscar les vides de milions de persones per una energia lleugerament més eficient i traïdorament i enganyosament neta.

Ho vull tot, tot i tot

Dimarts va fer un any de la gran nevada que va agafar per sorpresa els barcelonins i va sacsejar la ciutat. De fet, fa un any de les nevades que es van reproduir arreu de Catalunya, complicant la mobilitat a pobles i ciutats i aïllant múltiples urbanitzacions. Es van aixecar desenes de veus criticant el desplegament de bombers i la ineficàcia del pla NeuCAT. Efectivament, alguns pobles i urbanitzacions van passar-se fins a quatre dies sense llum, i colgats per la neu, i la resposta de més d’un i de dos va ser irada. La setmana passada, (crec recordar que dimecres dia 2, però no ho he pogut comprovar perquè el telediari d’aquell dia, precisament, no està penjat) els informatius d’Antena3 explicaven que la gent d’una urbanització de Corbera de Llobregat vivia obligada a transitar per una carretera que es dibuixava paral·lela a barrancs de fins a 80 metres de fondària, i ho feien sense baranes protectores al lateral de la via, el que es coneix en castellà com a “quitamiedos” o “guardarraíl”.

El problema, greu, és obviar les contrapartides de viure en zones aïllades de les grans urbanitzacions. És evident que no es pot criticar ningú per viure en pobles, però les urbanitzacions són una aberració insostenible. És car i complicat fer-hi arribar serveis i recursos. Llum, aigua, gas, recollida d’escombraries, correu… tot es complica, i el cost es multiplica, en les urbanitzacions. Si bé és lícit que algú necessiti anar-se’n a viure lluny del soroll urbà, i vulgui estar, diguem, més en contacte amb la naturalesa, ha d’assumir les complicacions que això comporta. Com podia algú pretendre que, si Barcelona, la capital de Catalunya, es trobava prop del col·lapse per la nevada, una urbanització perduda a la vall de qui-sap quina muntanya a qui-sap on, hagués de rebre una atenció urgent per a satisfer les exigències de les potser, dues-centes persones que hi visquin. I entenent que ningú els ha obligat a viure allà.

No es pot tenir tot. Qui vulgui viure aïllat del món, en un entorn envejable, en cases més grans i acollidores, i potser fins i tot amb un habitatge més assequible que a la ciutat, ha d’assumir la contrapartida. Un país no es pot mobilitzar per vostè. Se l’ha d’atendre, és clar, però quan les prioritats estiguin cobertes. I el seu dret a reclamar passa per haver-se buscat abans la vida per solucionar les coses pel seu compte. Si hi ha neu, vostè ha de sortir a treure-la a palades. Si hi ha aigua, vostè ha de sortir a treure-la amb galledes. Les coses han de funcionar així perquè no perdem la raó i el món de vista. Vostè pot fer amb la seva vida el que li vingui de gust. Com si se’n vol anar a viure a un monestir al mig del camp sobre la muntanya més alta. Però no pot pretendre que els serveis d’un país facin despesa extraordinària i corrin deixant-ho tot de banda per socorre’l quan l’evidència de la força de la naturalesa s’interposi entre vostè i les seves exigències egoistes. Urbanitzacions, sí, si es vol, però amb un ferm compromís autàrquic i autosuficient. Qui no sàpiga acceptar les regles de viure allunyat de l’engranatge urbà, que no s’hi fiqui. Les nevades i les pluges aïllen urbanitzacions, sí, és el que hi ha. No pots pretendre anar a l’era i evitar la pols.