Reportatge sobre el 23-F

Per a l'assignatura de Seminari a Tercer de Periodisme he elaborat un reportatge sobre l'intent de cop d'estat a Espanya del 23 de febrer de 1981. Amb aquest propòsit he entrevistat l'exdiputat convergent Josep López de Lerma, que era al Congrés dels Diputats aquella nit. Espero que us agradi el resultat.

Rage against fast food

Hoy, escuchando por curiosidad al grupo catalán de pop punk, F.A.N.T.A., de marcada influencia ramoniana (no en vano, el álbum se llama "He Creado un Ramone"), me he dado cuenta de la abrumadora similitud de su tema ''La Matanza del McDonald's'' con el tema "Bloodbath at Burger King" de los americanos Teenage Bottlerocket; grupo de idéntico estilo musical (si bien con un tono mucho menos naive).

Lo divertido del caso es que el tema de F.A.N.T.A. es de 2001 y el de Teenage Bottlerocket de 2005. Si la nacionalidad o las fechas de los temas fueran los inversos, nadie dudaría en señalar con el dedo a los autores del segundo tema y acusarles de plagio, pero siendo como son las cosas, nadie va a atreverse a asegurar que los de Wyoming plagiaron a los de Santa Coloma.

Y si cabe, lo más irónico del caso es que, a pesar de la similitud conceptual y estilística de los temas, el escenario de los baños de sangre es exactamente el opuesto. McDonald's versus Burger King. Es como una gran metáfora de la similitud pero a la vez, la distancia entre ambas canciones y ambos grupos.
De un grupo español condenado al anonimato y de unos americanos que cosechan éxitos tras casi diez años de carrera: han fichado por una de las discográficas más importantes del mundo en cuanto a punk rock se refiere (tampoco lo considero injusto. El tema de los cohete adolescente es claramente mejor que el de los transparentes F.A.N.T.A).
Ironía, casualidad, destino. Simpático. Más simpático sería ver uno de estos temas representando a la cadena en cuestión. Sería un genial síntoma de buena salud empresarial. Justo la salud que no van a tener aquellos que abusen de su comida. Más leña al fuego, ¡viva la ironía!


F.A.N.T.A. - La Matanza del McDonald's



Óscar lleva siete años
en Mc Donalds trabajando
Año y medio de encargado,
su cerebro se ha quemado

Y Óscar lleva meses raro,
está solo y perturbado
Se ha comprado un revólver
y dos granadas de mano

Y la matanza ya está aquí,
y la matanza va a venir,
y la matanza en el Mc Donalds, oh sí
Y la matanza ya está aquí,
y la matanza va a venir,
y la matanza en el Mc Donalds, oh sí

Se ha pintado como Rambo
y en la tele ve “Comando”
Se ha comprado un revólver
y dos granadas de mano

Y la matanza ya está aquí,
y la matanza va a venir,
y la matanza en el Mc Donalds, oh sí
Y la matanza ya está aquí,
y la matanza va a venir,
y la matanza en el Mc Donalds, oh sí

Y ya podeis suponer
y lo que va a suceder;
Y ya podeis suponer
y lo que va a suceder

Y la matanza ya está aquí,
y la matanza va a venir,
y la matanza en el Mc Donalds, oh sí
Y la matanza ya está aquí,
y la matanza va a venir,
y la matanza en el Mc Donalds, oh sí

(uo-oh)
Shalala-lalalala
lalala shala-lalalala
shalala-lalalala
lalala shala-lalalala
(uo-oh, oh sí)


Teenage Bottlerocket - Bloodbath at Burger King



Everyday I get up early in the mourning cause I’ve got to go to work
Cause I want to go where the action is
Where everybody treats me like a jerk
I like taking shit from assholes it’s a dream come true but five
Fifteen ain’t going to pay the rent
So I short change the guy with the Whopper he complained I told
Him to get bent

But you know there will come a day
I’m gonna make these fuckers pay
Blood bath at Burger King
Blood bath at Burger King

Everyday I get up early in the mourning cause I’ve got to go to work
Cause I want to go where the action is
Where everybody treats me like a jerk
I like taking shit from assholes it’s a dream come true but five
Fifteen ain’t going to pay the rent
So I short change the guy with the Whopper he complained I told
Him to get bent

But you know there will come a day
I’m gonna make these fuckers pay
Blood bath at Burger King
Blood bath at Burger King

Blood on the register the grill and on the floor
Blood on the fryer and the walk-in cooler door
Blood on the register the grill and on the floor
Blood on the fryer and the walk-in cooler door
bloodbath at Burger King
Blood on the register the grill and on the floor
bloodbath at Burger King
Blood on the fryer and the walk-in cooler door
bloodbath at Burger King
Blood on the register the grill and on the floor
bloodbath at Burger King
Blood on the fryer and the walk-in cooler door
bloodbath at Burger King
Blood on the register the grill and on the floor
bloodbath at Burger King)
Blood on the fryer and the walk-in cooler door
bloodbath at Burger King
Blood on the register the grill and on the floor
bloodbath at Burger King
Blood on the fryer and the walk-in cooler door
bloodbath at Burger King

Blood bath at Burger King

Avui, picadet

Per variar, trencarem la tònica del blog. S'omple la boca la post-modernitat en general amb els programes "frescos" i amb continguts "picadets". Doncs som-hi. Avui, tot picadet.

Spain is different. L'altre dia em rondava pel cap un matís cultural força peculiar, i també irrellevant, és clar. Els anglesos contrauen "second" i diuen "sec", per exemple per dir please, wait a sec. Els catalans, en canvi, a l'hora de ser informals allarguem "segon" i diem, també per exemple, esperi un segonet (bé, tots no, només els que tenen mal gust). Ho allarguem enlloc de retallar-ho. És curiós, no? Som com som.

I canviant de tema, cèlebre és la frase que assegura que una imatge val més que mil paraules. Sovint s'oblida que segons quines imatges no valen res, i que mil paraules poden ser força més útils. En el cas del futbol, no pas tant de l'esport en general, sovint la verbositat que es deriva d'un partit, sobretot d'un partit com un Barça - Madrid, és tant absurda, carregant i innecessària, que tot el que va succeir ahir es resumeix molt millor en una sola imatge.

L'editorial del mecagoncony

Fa un any i mig, durant els dies previs a les eleccions generals espanyoles que van revalidar la presidència de Zapatero, l'expresident català Jordi Pujol manifestava que calia un mecagoncony per despertar l'electorat nacionalista. Avui, dotze diaris catalans han reproduït un editorial que fa bandera de l'esperit del mecagoncony de Pujol. El cop de puny sobre la taula que li recordo haver mencionat a l'expresident durant una entrevista radiofònica com a expressió de ràbia i demanda de legitimació de la dignitat catalanista.

La Vanguardia, El Periódico, Avui, El Punt, Segre, Diari de Tarragona, La Mañana, Diari de Tarragona, Regió 7, El Nou 9, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa han posat en marxa avui la inèdita i sorprenent proposta de publicar un editorial conjunt per defensar l'Estatut de Catalunya del 2006 i protestar davant la previsible retallada que hi vol aplicar el Tribunal Constitucional després de tres anys de deliberació i traves. Qüestionen l'autoritat de l'òrgan suprem i demanen respecte per la múltiple i sòlida aprovació del text: primer, al Parlament català, ratificat després a les Corts Generals madrilenyes, votat favorablement pels electors catalans en referèndum i l'estampació del segell final per part del Rei.

Més enllà de la crítica davant l'aprovació o la derogació d'aquest o aquell article de l'Estatut (el terme nació, l'obligació de conèixer el català i el poder judicial a Catalunya son aspectes especialment espinosos i sensibles de ser retallats o eliminats), el text assegura que considera que "el dilema real és entre avenç o retrocés, acceptació de la maduresa democràtica d'una Espanya plural, o el bloqueig de la mateixa".
No puc evitar ser escèptic amb aquesta afirmació, ja que em pregunto si aquesta coalició erigida en patró de l'oremus catalanista proposaria les mateixes paraules davant la possible aprovació de segons quines altres lleis més separades dels propis interessos de Catalunya o dels seus mitjans empresarials. No és que no pugui ser cert, però crec que el dilema real és entre l'aprovació íntegre de l'Estatut o una retallada que seria més que humiliant. Continua sent legítima la posada en escena, però, emprant les mateixes paraules de l'editorial, "no ens confonem".

És interessant centrar-nos en el que apuntava just a dalt, aquest editorial, amb un important to d'encíclica papal, intenta, o simula, o proposa, erigir-se en llanterna, en un far que il·lumini el camí que ha de seguir una societat que ha perdut la fe en una classe políitca que ha perdut la dignitat i la vergonya. Desconec quin és el valor real d'aquesta aposta. De si es tracta realment d'un mecagoncony i un cop de puny a la taula o és més una impostura empresarial.
En qualsevol cas dubto de si aquest ha de ser el paper que han de representar els mitjans de comunicació. No ja a Catalunya, em refereixo a desenterrar l'etern debat de si els mass media han de limitar-se a informar o tenen legitimitat per generar informació ells mateixos, com està succeint en aquest cas.

Perquè per descomptat que aquest atreviment col·lectiu ja ha trobat resposta en gairebé tots els sectors de la societat civil catalana i espanyola. Alguns sindicats a Catalunya ja s'han adherit al text, entre ells UGT i CCOO, les emissores de ràdio catalanes RAC1, Catalunya Ràdio i COM Ràdio també s'hi han sumat, i tots els partits catalans a excepció del PP i de Ciutadans ja han manifestat el seu suport a l'editorial, mentre que els populars catalans s'han mostrat escèptics i escrupolosos.
A Madrid, el Partit Popular ha mostrat una postura més dura que la dels seus col·legues a Catalunya, i el diari El Mundo publica ja avui un editorial titulat "És imposible decir más falsedades con peor intención en menos espacio", posa el crit al cel i considera que és un escrit ple de mentides i tintat d'un gran atreviment i falta de respecte. Aquestes desqualificacions obertes alimenten el debat.

¿Com arribem a un punt en que al dia d'avui, la informació no l'han reproduïda els mitjans, sinó que ells mateixos l'han generada? És això raonable i encertat? El mecagoncony l'havien de posar en marxa els mitjans? ¿Els polítics catalans han perdut tanta credibilitat i han entrat ja en tal estat de letargia i passotisme que són incapaços de complir amb els seus deures i responsabilitats en representació d'un poble que se sent indefens davant l'amenaça de la resolució del TC?
Són moltes preguntes i poques o cap resposta, però probablement les respostes van implícites en les preguntes, o potser són tant vergonyants que ni necessiten resposta, ja que sobreentenen tota la força i acusació que busca la resposta.

La idea que defenso és que tot i que es tracta d'una proposta encertada i segurament necessària, un acte de dignitat social i popular, aquesta iniciativa no l'havia de prendre un, ni diversos mitjans, sinó que l'havia de prendre algun organisme oficial, partit polític català o similars. De fet, en realitat, el fet que hagin estat els mitjans els que han assumit aquesta responsabilitat suma vergonya i descrèdit a la classe política catalana, incapaç de sumar-se, fer força i reivindicar la legalitat de l'Estatut en un moment clau per al panorama de la política catalana dels propers anys.

Podeu llegir l'editorial, per exemple, a LaVanguardia.es, clicant directament aquí. A més, si ho desitgeu, podeu sumar-vos al grup que el mateix diari ha posat en marxa a FaceBook per defensar i buscar suport popular per a la iniciativa. I tot i que no he trobat a Internet el contingut íntegre de l'editorial d'El Mundo, aquí en podeu llegir un breu desglossament.
Finalment, us deixo amb la satírica tira còmica que El Periódico publica avui, obra del dibuixant Ferreres.

Anuncis de merda (I)

Anuncis que no s'entenen. Que són una merda. O ambdues. O qualsevol cosa que vulgui destacar sobre publicitat. Avui comencem la sèrie amb la parida que s'han tret de la mànega des del govern de Castilla y León per promocionar un dels seus productes estrella(?), a saber: les patates. Han firmat un acord de distribució amb diverses cadenes d'hipermercats i apa, qui no corre vola.

Escoltem l'anunci de ràdio (extret de l'emissió a RAC1):


Efectivament, de seguida un adjectiu se'ns passa pel cap: merda. O encara diria més: puta merda. Sense discusió. He vist la campanya televisiva i encara té un passi. És una merda, però gràficament és competent, i les veus queden prou recolzades amb aquesta competència gràfica i es justifica. La caspa escandalosa queda disfressada d'originalitat i qui dia passa, any empeny.

Podeu veure aquí la versió televisiva de la campanya:


Però ja n'hi ha prou. Una cosa ha de quedar prou clara. No és ja que un anunci de televisió ha de tenir unes característiques molt concretes per passar-se tal qual per la ràdio, que no és el cas, és que una campanya, encara que la redissenyis o la tunegis, no té per què ser apta per a ràdio per les bones. I és el cas que ens ocupa.

I és que si bé l'anunci de televisió crida l'atenció perquè gràficament és competent, la versió radiofònica no es pot entendre de cap manera si no s'ha vist la versió televisiva. I no pot ser que una branca de la campanya depengui de l'altra branca. A aquestes altures, qualsevol agència de publicitat i empresari -ja no diguem un govern autonòmic- ho hauria de tenir clar.

I tot i haver vist la versió televisiva, la versió de ràdio segueix sent absurda i patètica. L'imperatiu i tirania de la veu desarma i deixa a la vista la caspa de la campanya. La seva absurdesa, patetisme i vulgaritat. I és absurda i patètica perquè el text no justifica de cap manera l'anunci. És impossible conèixer el reason why de la campanya. Quin és l'element clau que ens ha de convèncer que les patates de Castilla y León son bones, son les millors i les hem de comprar? Jo no he estat capaç de detectar-ho.
I, insisiteixo, si bé la campanya televisiva pot quallar en una Espanya casposament fàcil de divertir, la campanya radiofònica és tota vulgaritat, patetisme i brutícia. Patates de Castilla, no, gràcies.