Mentre que entre Barça i Reial Madrid les coses són sempre serioses, els Espanyol-Barça i Barça-Espanyol acostumen a estar envoltats de declaracions i accions que qüestionen la maduresa d’ambdues bandes a l’hora de relacionar-se quan toca jugar. Escopinyes cap aquí, derbi metropolità cap allà, bengales amunt, entrades avall.
Joan Collet, conseller delegat de l'Espanyol // Arxiu
I aquest cop no ha estat diferent. És cert que no és nou, però l’Espanyol, per boca del conseller delegat Joan Collet, ha tornat a prohibir l’accés d’aficionats declaradament blaugranes al seu estadi de cara al derbi de diumenge al vespre. L’argument recupera els lamentables incidents de fa tres temporades per tornar a negar la possibilitat de viure la sana rivalitat també als seients, a més de la gespa.
L’Espanyol continua argumentant que així evita incidents, i el Barça continua assegurant que la responsabilitat de controlar les graderies les tenen el club local i la policia, els Mossos d’Esquadra, en el cas català. Si bé l’argument d’uns i altres és prou sòlid, no fa més que demostrar que dos clubs veïns que fa ja 111 anys que es coneixen són incapaços d’imposar uns mínims de raó. Si bé és cert que ja no ens trobem en els deplorables temps en què Dani Sánchez Llibre mantenia deplorables relacions amb les juntes de Joan Gaspart i Joan Laporta, evitant fins i tot els dinars institucionals (els mateixos que, ni amb tot el què ha passat, Sandro Rosell ha eliminat amb la directiva del Reial Madrid), aquestes accions estan lluny de demostrar maduresa.
Resulta incomprensible que dos clubs que comparteixen part de la seva història, i que més enllà de la seva rivalitat estan presidits per éssers suposadament cabals i sensats siguin incapaços d’arribar a posar-se d’acord perquè un lamentable incident de fa tres anys no impedeixi que qualsevol aficionat pugui exercir el lliure dret d’anar a un estadi exhibint els colors que els plagui.
I asseguraria el mateix si la situació es donés a l’inrevés, que ningú ho dubti. Barça i Espanyol són clubs amb prou història i pes específic com per forçar-se a ells mateixos a entendre’s, ni que sigui per a coses tan bàsiques com és la llibertat d’accés a un recinte esportiu. Presidents i directius haurien de prendre millor exemple dels seus entrenadors, o d’alguns dels seus jugadors, per entendre que una rivalitat és molt més significativa i honorable si el respecte s’imposa per davant de les humiliacions patètiques d’un superior a un inferior o de les rebequeries i laments d’un inferior a un superior. De la mateixa manera que sovint desitgem un periodisme esportiu més rigorós i ètic, també podríem desitjar més sovint una rivalitat ciutadana més madura i vigorosa.
Els New Orleans Saints van vèncer els Atlanta Falcons per 45-16 en un partit vibrant, espectacular i preciós per ambdues bandes, però si per alguna cosa serà recordat a la història serà per les 307 iardes de passada que va aconseguir Drew Brees, quarterback local, que sumaven un total de 5.087 iardes en tota la temporada, 3 més de les que figuraven a l'anterior rècord, aconseguit per l'històric QB dels Miami Dolphins Dan Marino l'any 1984.
Aquesta és, sense cap mena de dubte, la plusmarca més significativa, reconeguda i rellevant de tota la competició. A més, la jugada va arriba de la manera més emotiva: cap al final del partit i amb Brees llençant una passada de touchdown per sumar les iardes, TD que va anotar el polivalent i incombustible Darren Sproles. Cal dir, però, que el QB dels Patriots, Tom Brady, és també només a 188 iardes de superar la xifra de Marino, però la diferència és que Brady ho haurà d'aconseguir en la darrera jornada, on Brees encara tindrà marge per ampliar la seva plusmarca.
L'altre titular de la jornada és el que diu que els dos equips de Nova York, Jets i Giants, s'enfrontaven en un duel fratricida per les aspiracions de play-off. Els Jets quedaven tranquils amb el triomf, mentre que els Giants el necessitaven amb urgència per mantenir-se vius. Al final, els gegants van passar per sobre dels locals (per dir-ne d'alguna manera, perquè comparteixen estadi) per 14-29, i, la derrota dels Cowboys, rivals de divisió dels Giants, davant els Eagles (que igualment, queden eliminats) per 20-7 (amb lesió inclosa del QB Tony Romo) fa que, guanyant-los la setmana que ve, els d'Eli Manning s'assegurin la post-temporada.
A l'aire queda també la participació dels Broncos als play-offs, després que els de Tim Tebow caiguessin per 40-14 davant uns Buffalo Bills eliminats de la cursa i que duien sis derrotes consecutives, i en part, per culpa del calamitós partit del QB de moda de la lliga (deixant de banda els tres grans: Rodgers, Brees i Brady).
Queden ja definitivament fora els San Diego Chargers, que tot i haver guanyat tres partits seguits per mantenir-se vius després d'una ratxa desastrosa de cinc derrotes, van nedar per morir ofegats a la riba després d'ensorrar-se davant els Lions per 38-10. En canvi, amb el triomf, els Lions s'asseguren la presència a la post-temporada, fita que no aconseguien des de 1999, i que té especial mèrit des que fa tres temporades, el 2008, aconseguissin el dubtós rècord d'acabar amb un balanç de 0-16.
També perden tota opció els Seattle Seahawks, que, també després de tres derrotes consecutives no van poder continuar somiant i van caure per 17-19 amb els 49ers, que continuen mantenint la segona plaça que evita jugar el wild card. El drama dels Seahawks és que havien aconseguit girar la truita al darrer quart i situar-se 17-16, però un field goal a última hora els va deixar fora.
I encara un altre equip va perdre les seves opcions de play-off aquest cap de setmana: Els Bears de Chicago. Fa cinc setmanes semblaven tenir garantida una plaça amb un balanç de 7-3, però aleshores el seu QB titular, Jay Cutler, es va lesionar, i tot han estat maldecaps. Diumenge, una nova derrota, davant els poderosos Packers per 35-21, balanç de 7-8 i adéu temporada.
En canvi, tornen a tenir opcions els Oakland Raiders, després de diverses setmanes en la incògnita per culpa d'haver perdut el liderat de divisió en favor dels Broncos. Van guanyar els Kansas City Chiefs per 13-16 a la pròrroga gràcies a un llunyó field goal anotat per Janikovski, i la darrera jornada serà d'infart. La lògica, però, diu que, si els Broncos no fan el burro, i no l'haurien de fer, els Raiders es quedaran fora de la cursa per la Superbowl.
El touchdown supersònic de Jerome Simpson:
Els màxims beneficiaris de la derrota dels New York Jets són els Cincinnati Bengals, que amb la seva victòria per 23-16 davant els Arizona Cardinals (que queden fora dels play-offs), els arrabassen la plaça de draft. I no ho van aconseguir de qualsevol manera. Ho van aconseguir amb un touchdown que ha donat la volta al món (ha aconseguit sortir a les notícies a Europa, que és una heroïcitat si no és que es produeix una jugada absurda que permeti ridiculitzar l'esport) i s'ha convertit en la jugada de l'any.
La lluita pel número 1 del draft 2012:
Les apostes parlaven d'una temporada dels Colts en blanc, però, sorprenentment, els d'Indianapolis van guanyar el primer partit de la temporada contra els Titans, i dijous, el segon consecutiu, per 19-16, davant uns Texans ja classificats pels play-off. Amb 2-13 era essencial veure què passaria amb els altres dos conjunts que sumaven només dos triomfs per saber quin era l'escenari del número 1 del draft 2012 abans de la darrera jornada. Els dos eren els Rams i els Vikings, i els segons van guanyar els Redskins per 26-33, mentre que els Rams van caure davant uns Steelers sense el QB Ben Roethlisberger per 27-0. Per tant, Colts i Rams, 2-13, i Vikings, 3-12. Veurem.
El 26 d’abril de 1986 el reactor número 4 de Txernòbil va entrar en estat de fusió de nucli després d’uns experiments mal fets i va provocarl’accident nuclear més greu de la història. D’això precisament ara en farà 25 anys i el temps ha convertit el seu record en un mer referent de terror nuclear; l’ha esborrat en l’imaginari col·lectiu com a argument per estar en contra de l’energia nuclear. Ara, precisament ara, la naturalesa ha assotat la costa est del Japó amb un terratrèmol primer, i un tsunami després, i ens dóna noves referències per entendre els perills de l’energia nuclear.
Si bé és cert que les mesures de seguretat van millorar molt a partir del desastre de Txernòbil (i també del de Three Mile Island el 1979), les explosions a les parets exteriors dels reactors 1 i 3, i segons les darreres informacions d’aquesta matinada, també al número 2, de la planta nuclear de Fukushima I posen de relleu la ineficàcia de qualsevol mesura de seguretat davant els efectes devastadors d’una gran catàstrofe nuclear. Les autoritats nipones han descartat una eventual fusió de nucli a Fukushima, però les fugues readioactives ja han obligat a evacuar desenes de milers de persones i l’accident ha arribat al nivell quatre de l’escala internacional d’accidents nuclears. També ha obligat a subministrar pastilles de iodur de potassi a centenars de persones més per evitar un hipotètic càncer de tiroides fruit d’una intoxicació de iode per l’exposició a la radiació.
Tots aquests nous fets ens obliguen a esborrar la concepció dels fets de Txernòbil com a quelcom anacrònic i tercermundista. La URSS es va desntegrar pocs anys després d’allò, i la idea que en queda és del fet produït en un país pobre i sota unes condicions penoses. El blog La Pizarra de Yuri denunciava l’abril passat com això no era, en absolut, com s’ha volgut vendre en ocasions. I hem de pensar, per tant, que Txernòbil funcionava correctament fins que van ficar la pota, i encara més, que l’avui dia ciutat fantasma de Pripyat, destinada als treballadors de la planta nuclear, va ser en el seu temps un exemple de modernitat soviètica. Fukushima també funcionava correctament fins que el tsunami ho ha mig engegat tot a rodar. Els motius són molt diferents, però les conseqüències són encara imprevisibles.
Aquest nou accident nuclear representa un toc d’atenció per a tots aquells qui continuen defensant una energia que, si bé neta en una concepció industrial, comporta el risc d’embrutar les vides dels habitants de les zones properes amb diferents i greus càncers -i properes poden ser centenars de quilòmetres a la rodona- i condemnar a patir tot tipus de malformacions horribles a molts dels futurs nounats (vegeu aquest documental: [Part 1][2][3][4]). El Japó no és Ucraïna, Fukushima no és una central rònega, el Japó és la tercera economia mundial. I qui avisa no és traïdor. No paga la pena arriscar les vides de milions de persones per una energia lleugerament més eficient i traïdorament i enganyosament neta.
Dimarts va fer un any de la gran nevada que va agafar per sorpresa els barcelonins i va sacsejar la ciutat. De fet, fa un any de les nevades que es van reproduir arreu de Catalunya, complicant la mobilitat a pobles i ciutats i aïllant múltiples urbanitzacions. Es van aixecar desenes de veus criticant el desplegament de bombers i la ineficàcia del pla NeuCAT. Efectivament, alguns pobles i urbanitzacions van passar-se fins a quatre dies sense llum, i colgats per la neu, i la resposta de més d’un i de dos va ser irada. La setmana passada, (crec recordar que dimecres dia 2, però no ho he pogut comprovar perquè el telediari d’aquell dia, precisament, no està penjat) els informatius d’Antena3 explicaven que la gent d’una urbanització de Corbera de Llobregat vivia obligada a transitar per una carretera que es dibuixava paral·lela a barrancs de fins a 80 metres de fondària, i ho feien sense baranes protectores al lateral de la via, el que es coneix en castellà com a “quitamiedos” o “guardarraíl”.
El problema, greu, és obviar les contrapartides de viure en zones aïllades de les grans urbanitzacions. És evident que no es pot criticar ningú per viure en pobles, però les urbanitzacions són una aberració insostenible. És car i complicat fer-hi arribar serveis i recursos. Llum, aigua, gas, recollida d’escombraries, correu… tot es complica, i el cost es multiplica, en les urbanitzacions. Si bé és lícit que algú necessiti anar-se’n a viure lluny del soroll urbà, i vulgui estar, diguem, més en contacte amb la naturalesa, ha d’assumir les complicacions que això comporta. Com podia algú pretendre que, si Barcelona, la capital de Catalunya, es trobava prop del col·lapse per la nevada, una urbanització perduda a la vall de qui-sap quina muntanya a qui-sap on, hagués de rebre una atenció urgent per a satisfer les exigències de les potser, dues-centes persones que hi visquin. I entenent que ningú els ha obligat a viure allà.
No es pot tenir tot. Qui vulgui viure aïllat del món, en un entorn envejable, en cases més grans i acollidores, i potser fins i tot amb un habitatge més assequible que a la ciutat, ha d’assumir la contrapartida. Un país no es pot mobilitzar per vostè. Se l’ha d’atendre, és clar, però quan les prioritats estiguin cobertes. I el seu dret a reclamar passa per haver-se buscat abans la vida per solucionar les coses pel seu compte. Si hi ha neu, vostè ha de sortir a treure-la a palades. Si hi ha aigua, vostè ha de sortir a treure-la amb galledes. Les coses han de funcionar així perquè no perdem la raó i el món de vista. Vostè pot fer amb la seva vida el que li vingui de gust. Com si se’n vol anar a viure a un monestir al mig del camp sobre la muntanya més alta. Però no pot pretendre que els serveis d’un país facin despesa extraordinària i corrin deixant-ho tot de banda per socorre’l quan l’evidència de la força de la naturalesa s’interposi entre vostè i les seves exigències egoistes. Urbanitzacions, sí, si es vol, però amb un ferm compromís autàrquic i autosuficient. Qui no sàpiga acceptar les regles de viure allunyat de l’engranatge urbà, que no s’hi fiqui. Les nevades i les pluges aïllen urbanitzacions, sí, és el que hi ha. No pots pretendre anar a l’era i evitar la pols.
Circula la idea que les universitats privades són pitjors que les públiques. Es parteix de la base que el fet que els alumnes hagin de pagar per anar-hi les converteix automàticament en mediocres, perquè es pressuposa que les seves notes d'accés són pitjors. S'oblida, però, que també hi ha grapats de Facultats on l'accés públic s'acaba convertint en un perllongament de la inèrcia passotista de gent sense res millor a fer a la vida. Parlar de la superioritat de la UB o la UAB sobre Blanquerna, la Rovira i Virgili o la que sigui és, senzillament, ridícul, des del moment en què cap d'aquestes universitats apareix en els tops europeus de cap rànquing mínimament seriós.
Deu ser per alguna cosa. Partim d'un problema educatiu de fons, i partim d'un problema endèmic de les universitats. A les públiques, qualsevol poca-solta que s'hagi guanyat la plaça, pot ensenyar autèntica merda pels temps dels temps perquè és molt difícil fer-lo fora. A la privada, però, i ara parlo del què conec, Blanquerna, també existeix una espècie de manca de sentit crític i d'autocomplaença i de mirada dirigida persistentment al melic, perquè no s'han pres decisions que, a ulls de qualsevol estudiant amb dos dits de front, són fonamentals.
D'entrada, Blanquerna és una Facultat de Comunicació, i recalco això de "Comunicació", que fins el 2009 encara penjava, gairebé de manera exclusiva, les notes en papers a les parets de l'edifici, complicant enormement la vida als alumnes de fora de Barcelona. Fins el 2009, els calendaris apareixien confirmats dues setmanes abans, i els professors els sabies quan te'ls trobaves a classe. Els examens, mentre que a la UB s'anticipen fins a un any, aquí apareixien un parell de mesos abans de la convocatòria. Tres, com a molt. Alguns d'aquests problemes comencen a canviar, tot i que hi ha ximpleries que persisteixen. Per exemple, ara tenim unes màquines expenedores de sabó automàtiques mentre que tenim unes assecadors de mans menys potents que una cançó de pop minimalista i un paper de vàter digne d'una benzinera d'autopista.
Però això és un tema menor. Els fets realment greus són que tinguem una professora de Tecnologia del Disseny Periodístic, Edith Stone, que ens explica als alumnes de quart què és, en premsa, una doble pàgina, o un "ladillo", i aquest entre d'altres successos surrealistes. Problema és que el professor de Programes Televisius d'Actualitat, de qui ni tan sols recordo el nom, no conegui una sèrie actualment en emissió -Bones-, i que dediqui mitja classe a reproduir frases de les quals ens fa jugar al penjat per endevinar-ne l'autor. De mandíbula desencaixada, vaja.
La mediocritat es retroalimenta a la universitat d'avui dia. L'alumnat no és capaç d'exigir més, i quan s'enfronta a professors de gran nivell com Ignasi Boada, Carles Ruiz, Francesc Torralba o Lluís Font, i que imparteixen assignatures exigents a nivell d'exercici de matèria gris, hi ha desgavells neuronals, i dissimulades exigències de rebaixar el nivell de la classe. Quan un alumne demana al professor que repeteixi la darrera frase, demostra dues coses: primera, que no processa la informació al nivell que, potser, caldria i, segon i més important, que el problema és que no ha assimilat el concepte. L'hi poden repetir, i el pot, llavors, apuntar, però seguirà sense comprendre'l.
La manca d'autoexigència d'alguns, entre els que la majoria ens podem comptar en una etapa o altra de la nostra trajectòria acadèmica, i la desmotivació dels que de debò voldrien aprendre alguna cosa més que els autors de frases prescindibles o els origens anecdòtics del nom de set-centes marques d'arreu del món, acaba confeccionant una bola de brutícia acadèmica ben adobada i compactada per la mediocritat que destil·la bona part del professorat. Tot plegat genera una experiència frustrant a totes llums per a qualsevol persona que no s'interessi a tenir un títol, sinó que hi vulgui donar alguna utilitat en el futur. Perquè jo no vull llicenciar-me en periodisme per poder ensenyar el títol a un Relacions Públiques del Carrefour en un sòrdid despatx o potser en un polígon industrial deixat de la mà de Déu.
Però no tot pot ser negatiu, d'acord. Hi ha honroses i esperançadores excepcions. I no només entre individuals, sinó entre col·lectius. Com ho és Llumsdelaciutat, que des de fa més d'un any tracta de fer carburar els fusibles d'equipament professional que la Facultat oferta fosos als nous alumnes cada any. Aquesta revista comença aquest març una etapa més professional, amb col·laboracions de professors de la casa. Jo vull convidar-los a viure la gratitut de l'experiència d'escriure per a un col·lectiu d'alumnes il·lusionats i que s'esforcen per creure en el seu somni, però els convido també, i això ho faig extensible al nou degà de la Facultat, el senyor Josep Maria Carbonell, a acceptar que Blanquerna està molt lluny de poder ser referència en res i a fer el màxim per canviar aquesta situació.
Em dic Marcel Sanromà i m'apassiona la ràdio. Sóc periodista, i ara mateix estudio un màster en periodisme internacional. Dirigeixo la revista de Llums de la Ciutat, on també parlo al magazine Targeta Vermella. A més, sóc redactor a TitularDigital.cat. Correu:msanroma88@gmail.com
Entradas
